|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme
|
|
|
per politica |
04 mar 2007
|
Tres anys després que Zapatero accedís a la Moncloa i amb la mirada posada en les eleccions municipals, l’Estat espanyol pateix una convulsa crispació política. I no són pas raons econòmiques o l’atur les que empenyen aquest acalorat debat, sinó l’actitud d’una dreta agressiva davant les reformes de l’executiu socialista, el qual pretén, entre d’altres, liquidar els condicionants del franquisme en la recent democràcia espanyola.
Per JOSÉ MANUEL FAJARDO
Periodista i escriptor espanyol. És autor de «A pedir de boca», Ediciones B, Madrid, 2006. |
Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme
Quan es compleixen tres anys de l’arribada al poder de José Luis RodrÃguez Zapatero, la imatge de la situació polÃtica de l’Estat és desconcertant: més de tres anys sense assassinats d’ETA (a excepció dels morts de Barajas), una eficaç lluita contra la corrupció, un fort creixement econòmic i la taxa d’atur més baixa des del 1979. En lloc de ser sÃmptomes de calma i enteniment, el PP ha conduït un debat sorollós i apocalÃptic que presenta un paÃs al llindar de la desaparició; acusa el govern d’enfortir el terrorisme i trair les vÃctimes; i suggereix que els socialistes van formar part d’una conspiració que va impedir el triomf de la dreta en les eleccions de 2004, en connivència amb ETA i el terrorisme islà mic.
Com és possible que en el perÃode més llarg de la història recent de l’Estat sense atemptats, el perÃode en què s’ha reiniciat el dià leg amb ETA per posar fi a la violència (tal i com van fer Felipe González i Aznar), l’oposició de dretes hagi lliurat aquesta desmesurada croada contra el govern? Sens dubte existeixen raons d’oportunisme polÃtic i d’incapacitat per acceptar la derrota el 2004. Però la desqualificació radical d’un lÃder com Zapatero, tan procliu al dià leg, i la cà rrega d’agressivitat amb què el PP exerceix l’oposició fa pensar que el que s’està jugant avui a l’Estat traspassa de molt les maniobres tà ctiques de la vida polÃtica quotidiana. Sens dubte existeix un moviment de fons en la polÃtica espanyola que convé analitzar i que ens faci defugir la cacofonia de les declaracions conjunturals, els insults i l’escà ndol medià tic.
UNA DEMOCRÀCIA SENSE MEMÃ’RIA. Com sempre, els problemes d’avui són el resultat d’un procés històric. La democrà cia espanyola va néixer d’entre les forces que provenien de la dictadura i les forces que es van oposar a la dictadura. Per tal d’evitar la violència i la venjança, el 1977 es va acordar un marc constitucional democrà tic que va permetre la convivència de les diferents sensibilitats polÃtiques, alhora que es van obviar les responsabilitats d’aquells que van participar en la dictadura. Després de gairebé 40 anys d’opressió (en què van ser executades desenes de milers de presoners polÃtics, hi van haver milers de presoners, era habitual la tortura i es va forçar a l’exili centenars de milers de persones) ningú, absolutament ningú, va haver de respondre als abusos, al dolor i a la mort. La memòria històrica es va quedar al congelador a l’espera que les ferides cicatritzessin i sempre sota l’ombra omnipresent de les forces repressives que havien actuat en el franquisme i que seguien formant part de l’exèrcit i de la policia de la nova democrà cia. Bé es podria acceptar que la Transició va consistir, bà sicament, en què els vencedors de la guerra van deixar de perseguir els vençuts a canvi que aquests no els passessin comptes ni sobrepassessin certs lÃmits. És aquÃ, en aquest moment històric, on rau l’origen de la crisis polÃtica de l’Espanya d’avui.
El resultat d’aquell pacte va ser l’assentament, per fi, de la democrà cia en territori espanyol després de segles d’intents frustrats. Però en cap cas va resoldre el que ha estat el conflicte bà sic de l’Estat des de la pèrdua de l’imperi de 1898: la definitiva configuració de l’Estat. Durant la II Rèpublica (1931-1939) es van donar els primers passos cap a la construcció d’un Estat modern mitjançant l’aprovació dels estatuts d’autonomia de Catalunya i el PaÃs Basc. La guerra i la victòria del feixisme, però, va fer que els estatuts esdevinguessin paper mullat. La llarga dictadura, obsessionada per una unitat d’Espanya basada en la repressió de les cultures catalana i basca, no va fer altra cosa que arraconar el problema.
La Constitució del 1978 va comptar amb el rebuig dels nacionalistes bascos, i els nous estatuts que d’ella se’n van derivar van ser percebuts de manera molt distinta per les diferents forces polÃtiques. Per a la dreta representaven el mà xim autogovern a què estava disposada. Per als nacionalistes eren tan sols un primer pas cap a una perspectiva més ambiciosa d’autogovern que, per als més radicals, s’acabaria amb la independència de Catalunya i el PaÃs Basc. L’ombra permanent del cop d’Estat (fet realitat el 1981) va acabar imposant el model més reduccionista de l’Estat de les Autonomies.
LA PERVIVÈNCIA DEL TERRORISME. Com a suma de les circumstà ncies descrites (absència de responsabilitats per la dictadura, continuïtat dels aparells policials i de l’exèrcit i la discrepà ncia estatutà ria), una part minorità ria però nombrosa de la societat basca va percebre la democrà cia com la prolongació ensucrada de la dictadura, la qual cosa va permetre la continuïtat d’ETA, que havia nascut sota el franquisme però la majoria de les accions de la qual es van executar ja en democrà cia. Una percepció que va anar lligada a l’existència de la guerra bruta contra el terrorisme (tortures, segrestos i assassinats) perpetrada entre el 1976 i el 1987 per l’extrema dreta i per alguns agents de l’Estat davant la impotència, la tolerà ncia i sovint el recolzament (per això va ser condemnat a presó un ex Ministre de l’Interior del govern de Felipe González) dels primers governs democrà tics, tant de dreta com d’esquerra.
D’aquesta manera, la violència, la polèmica sobre el definitiu paper de les autonomies en l’estructura de l’Estat i la valoració històrica de la dictadura han romà s com els grans problemes polÃtics heretats del franquisme. Problemes que han marcat la vida polÃtica espanyola durant els darrers 30 anys i als quals ara, prà cticament desapareguda la generació de la guerra civil, Zapatero ha intentat donar-los una resposta. És aquest intent de resposta, precisament, el que genera la reacció desmesurada de la dreta espanyola, la qual, en paraules del seu secretari de comunicació Gabriel Elorriaga, qualifica l’intent socialista com una “segona transició, una revisió històrica de la Transició, del model constitucional, de l’Estat de les Autonomies i de la polÃtica antiterroristaâ€? a la qual s’hi oposa radicalment el PP.
En realitat, la tasca de Zapatero no és altra que lliurar la democrà cia espanyola dels darrers serrells del franquisme. L’oposició del PP mostra el vincle sentimentals i ideològic que uneix la dreta espanyola amb el passat dictatorial, la condemna del qual mai ha subscrit. No obstant això, per a una veritable ideologia centrista res hauria de ser més prioritari que reconduir la situació polÃtica espanyola cap a la normalitat democrà tica en què les regions i les nacionalitats que en formen part gaudissin de la capacitat d’autogovern, que la violència polÃtica desaparegués (encara que sigui sota gestió de l’esquerra i els rèdits polÃtics que això suposés) i que la memòria i la dignitat de les vÃctimes de la dictadura no sigui quelcom a defensar a Xile o a l’Argentina però a oblidar aquÃ.
INICIATIVES DEL CENTREESQUERRA. Les tres grans mesures del govern Zapatero (a banda de trencar amb el monopoli catòlic de la moral pública, també heretat del franquisme, reconeixent la igualtat de drets dels homosexuals) han apuntat en aquesta direcció dins el marc de l’Estat espanyol, de manera que la satisfacció de bona part de les aspiracions del nacionalisme català i basc ajudés a consolidar una unitat nacional fundada més en l’adhesió polÃtica que no pas en la imposició legal. D’altra banda, ha iniciat el procés de pau aprofitant la declaració d’alto al foc permanent d’ETA per tal d’acabar amb la violència. I, per fi, l’elaboració d’una Llei de la Memòria Històrica que no pretén pas portar als tribunals els antics repressors del franquisme, sinó la dignificació de les seves vÃctimes mitjançant les iniciatives com la declaració de nul·litat dels judicis franquistes i la recuperació dels cossos de les anònimes fosses comunes en què hi van ser enterrades les persones represaliades.
Zapatero ha comptat amb el suport (de vegades alguna desavinença) del PSOE, d’IU i d’ERC, però també amb suports puntuals del centredreta nacionalista català i basc (CiU i PNB). Això suposa un ampli ventall parlamentari del 57% de l’electorat davant el 37% que representa el PP, el partit que no només s’ha negat a participar en aquestes iniciatives, sinó que les ha boicotejades quan ha pogut aprofitant un sistema parlamentari que li atorga un número d’escons un 5% major al percentatge de vots obtinguts i la majoria conservadora que ostenten alguns aparells de l’Estat, originada durant el govern d’Aznar, com el del Consell General del Poder Judicial.
El balanç provisional d’aquestes tres iniciatives és molt desigual. La Llei de la Memòria Històrica no acaba de quallar pel rebuig frontal de la dreta i la crÃtica, per insuficient, d’Esquerra Unida i Esquerra Republicana de Catalunya. La reforma de l’estatut català ha sortit endavant, tot i l’escà ndol que ha promogut la dreta, elevant substancialment la capacitat d’autogovern i proporcionant una referència bà sica per als estatuts de les regions. I la reforma de l’estatut basc resta bloquejada pel col·lapse del procés de pau després de l’atemptat d’ETA. Un col·lapse que ha disparat l’agressivitat de la dreta i ha debilitat el govern.
EL DISCURS DE L’EXTREMA DRETA. No són pocs els observadors que assenyalen que en la manca d’acord entre el PP i el govern de Zapatero hi ha també una manca de voluntat per part d’aquest darrer, ja que la desmesurada oposició del PP reforça les possibilitats electorals del PSOE. El debat parlamentari del passat 15 de gener va ser un bon exemple d’aquest efecte. Per primera vegada en la democrà cia espanyola recent, el partit majoritari de l’oposició va utilitzar la lluita antiterrorista per atacar parlamentà riament el govern mentre Mariano Rajoy utilitzava una hostilitat mai vista contra Zapatero. El resultat, segons totes les enquestes, evidencia els recels de la ciutadania cap a les actituds extremistes.
No s’ha de descartar que en els à mbits governamentals l’actitud del PP es percep com un regal electoral i que aquest fet ha portat el PSOE a obviar gestos d’aproximació que poden afavorir una actitud menys agressiva per part de la dreta. La veritat, però, és que el PP s’ha instal·lat en el discurs radical i intransigent des del mateix dia en què va perdre les eleccions. Els intents de deslegitimització de la victòria del PSOE i el rebuig a pactar cap iniciativa governamental –segons el criteri d’anticipar condicions maximalistes que impossibilitin la governació– fan preveure que l’única manera d’aconseguir un acord amb el PP passa per la simple acceptació dels seus postulats, és a dir, per una acció de govern de la dreta.
I per què tanta intransigència? Segurament per un cà lcul electoral erroni: el fracà s del govern en el procés de pau i la posterior difusió de la imatge de Zapatero com un lÃder incapaç i perillós per a la seguretat d’Espanya portaran més vots a les urnes conservadores. El que sà es fa latent és un discurs més propi de l’extrema dreta que no pas el d’un discurs de la dreta moderada i democrà tica. Aquest allunyament del centre polÃtic, propiciat per la intransigència, és el que arruïna les seves expectatives electorals. Les raons d’aquest suïcidi polÃtic cal anar a buscar-les en la incapacitat de l’actual direcció (la mateixa que no va saber percebre el perill islamista després d’haver implicat Espanya en la guerra de l’Irak) i, també, en un problema d’identificació polÃtica que la dreta arrossega des de la desfeta electoral de la Unió del Centre Democrà tic de 1982.
La refundació del Partit Popular el 1989 va suposar el punt de trobada en un sol partit dels sectors centristes que provenien de la UCD i els de la dreta post-franquista de l’Aliança Popular capitanejada per l’ex Ministre franquista i actual president d’honor del Partit, Manuel Fraga. Una de les virtuts d’aquella unitat va ser precisament la vehiculació de l’extrema dreta en una organització conservadora que se situava al centre, és a dir, una forma de desactivar polÃticament els sectors ultres de l’antic règim que havien representat una amenaça constant durant els primers anys de la democrà cia. No obstant, el retorn de la dreta al poder el 1996, la majoria absoluta d’Aznar el 2000 i el context internacional en què l’extrema dreta imposava la seva visió del món amb George Bush al capdavant de la lluita mundial contra el terrorisme, han fet que finalment el discurs de l’extrema dreta a l’Estat espanyol (unida a la ingerència de l’Església catòlica espanyola en el debat polÃtic i a la milità ncia ultracatòlica de reconeguts lÃders del PP com Ã?ngel Acebes, vinculat als Legionarios de Cristo) s’hagi imposat dins el PP durant els tres anys de govern Zapatero. Però això no descarta la hipòtesis que, en cas de derrota electoral del PP en les properes eleccions, la dreta s’obligui a deslliurar-se de forma més o menys traumà tica del component ultra per recuperar el centre polÃtic que li obri la possibilitat de tornar a governar.
TOTES LES VÃ?CTIMES. Les actituds actuals no fan preveure un altre clima polÃtic. A més, l’atemptat de Barajas encara ha posat les coses més difÃcils quant al dià leg amb l’entorn d’ETA. Però tot i aixÃ, el procés de pau resulta imprescindible per poder abordar sense amenaces la reforma de l’estatut basc, ja que sense aquesta no hi haurà cap possibilitat de trobar una fórmula que aglutini totes les sensibilitats de la societat basca dins el context espanyol. El col·lapse basc suposa una greu limitació a l’intent de Zapatero de liquidar l’herència franquista, alhora que es converteix en l’arma de desestabilització permanent per part del PP. La capacitat de Zapatero de concretar un ampli consens en què hi pugui recolzar les iniciatives per posar punt i final a la violència i a l’herència franquista, i la voluntat o no voluntat del PP de desfer-se del pes de l’extrema dreta, influiran decisivament en les eleccions del 2008, el primer test de les quals seran les municipals del maig. En tot cas, la qüestió basca, la qual ja és la qüestió espanyola, seguirà sent la pedra angular de la democrà cia a l’Estat. I ETA n’és molt conscient, d’això: aquà radica la seva força i per això, el debilitament des de l’oposició de la polÃtica antiterrorista, reforça de fet la posició d’ETA.
En la lluita polÃtica d’aquests darrers anys, sempre citades i sovint manipulades, hi han estat presents les vÃctimes. Les de la violència d’ETA, moltes de les quals han fet costat al PP i s’han oposat al dià leg, i les de la repressió franquista, les quals no han trobat el recolzament del PP. Però hi han faltat d’altres vÃctimes: les de la guerra bruta contra el terrorisme (algunes d’elles suposats terroristes i moltes altres simples ciutadans que van patir els atacs del Batallón Vasco-Español i dels GAL) la presència de les quals és invocada interessadament per part de l’entorn d’ETA, la qual cosa justifica la negativa a condemnar la violència del grup armat. Probablement, el dia que totes les vÃctimes de totes les violències siguin tractades amb la dignitat que es mereixen serà possible desactivar la maquinà ria d’odi que alimenta la violència. Per aconseguir-ho calen classes de valor no massa freqüents: el del reconeixement els propis errors i horrors. Un exercici de memòria històrica que no s’ha de limitar al franquisme, sinó que ha de contemplar també la recent història d’Espanya.
Zapatero ha intentat donar els primers passos en el camà cap a la normalitat, que no és altra cosa que la substitució de la violència pel dià leg. Desgraciadament, ni la intransigència d’ETA (la ideologia de la qual la porta a obtenir inacceptables beneficis polÃtics a canvi de l’abandonament de la lluita armada) ni el ressentiment del PP (que anteposa la lluita antigovernamental a la unitat de la lluita contra el terrorisme) han permès que qualli la iniciativa, tot i que les cartes del joc estan damunt la taula. El procés de pau està bloquejat. Zapatero tracta d’assentar un nou pacte que condueixi a la normalització democrà tica, en què és previsible la negativa del PP, i ETA dubta entre reprendre la cadena criminal o fer efectiva la treva permanent que deia que mantenia mentre la violava. Haurem d’esperar a veure com es desenvolupa la següent mà de la partida. Abans que ens toqui l’hora de votar.
Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme
http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&fi |
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Estatuts, procés de pau i memòria històrica. Zapatero i l’herència del franquisme
|
|
per amnistia general |
06 mar 2007
|
l´esquerra basca llença proposta de transició politica
video proposta d´Anaitasuna
http://www.youtube.com/watch?v=EeTNiWOMM_w |
|
|
