|
|
|
Notícies :: guerra |
|
Cau el govern Prodi: el retorn dels moviments
|
|
|
per Carlos Sevilla |
22 feb 2007
|
|
La guerra d’Afganistan fa caure el govern italià. |
per Carlos Sevilla, des de Roma
Turigliatto abandona la cambra La construcció d’una nova base militar americana, Ederle 2 a Vicenza, al costat de la proposta de continuïtat de les tropes italianes a l’Afganistan han provocat la caiguda del govern Prodi. Després de la votació realitzada aquest dimecres 21 de febrer, a la Cambra Alta, de la moció sobre política exterior del govern en els pròxims mesos, presentada per Massimo D’Alema, ministre d’Assumptes Exteriors, i la constatació de l’absència de la majoria necessària (158 senadors quan eren necessaris 160) s’ha produït al llarg de la tarda, una crisi de govern que ha acabat amb la posada a disposició del càrrec per part de Prodi al president de la República, Giorgio Napolitano.
En la votació ha resultat determinant la presa de posició de dos senadors, Franco Turigliatto de l’àrea ‘Sinistra Critica’ de Rifondazione Comunista (PRC) i de Fernando Rossi, independent, ex del PdCI. Franco Turigliatto, ha dimitit del seu càrrec poc temps abans de la votació, afirmant que "l’elecció del meu partit [es refereix al PRC i a la seva opció de votar a favor la moció de D’Alema] és contradictòria amb el nostre programa polític i amb els compromisos assumits en campanya electoral. Recordo que sobre l’Afganistan i sobre la base Vicenza res no es deia en el programa de l’Unione [coalició de centre esquerra que sostenia a Prodi] amb el qual, la presumpta fidelitat a la coalició simplement no existeix" [1]. Per la seva part Fernando Rossi no ha participat en la votació, absentant-se de l’aula parlamentària en el moment del vot. Aquests dos vots, al costat de les abstencions de Pininfarina i Andreotti "dos senadors vitalicis" [expresidents] que havien assegurat prèviament el seu suport al govern, haurien estat suficients per mantenir el suport parlamentari a la política exterior de l’executiu de Romà Prodi.
El document presentat pel ministre d’Assumptes Exteriors no ha obtingut el consens necessari a les files de la coalició de centre esquerra degut essencialment a dues qüestions fonamentals: la construcció de l’Ederle 2 a Vicenza i el refinançament de la missió militar a Afganistan, votació prevista per a la segona setmana de març. La gran manifestació de dissabte 17 de Febrer que va reunir a Vicenza més de 200.000 persones contra la nova base militar americana, a la qual es pretén traslladar la 173a Brigada de combat de l’exèrcit nord-americà (unitat d’assalt amb característiques ofensives), ha obert al país, al llarg d’aquesta setmana, una bretxa política entre el govern i el "poble d’esquerres" que té com a node central la qüestió de la guerra i de les missions militars a l’exterior.
Després de la retirada de les tropes de l’Iraq, les tropes italianes van assumir el comandament militar de la FINUL al Líban (en el marc de la crisi política del govern Siniora (del Líban) [2]] desencadenada després de la vaga general) i el govern Prodi ha decidit mantenir la presència de 1.900 soldats a la missió militar de l’Afganistan, en un escenari delineat en la recent cimera de l’OTAN a Sevilla i com estan pronosticant els recents atemptats (la mort ahir d’altra soldat espanyol), preveu l’inici d’una guerra total a la primavera contra el ressorgiment de la resistència neotalibana a les províncies del sud i de l’est del país.
La retirada de tropes dels teatres de guerra s’ha convertit en una demanda central del nou moviment contra la guerra que s’està creant després la històrica mobilització de Vicenza que segella l’inici d’una remobilització social parcial. Es tracta d’una interessant experiència de lluita que conjuga l’articulació local massiva de la campanya amb una dimensió estatal lligada als sectors del moviment contra la guerra que han superat la "síndrome del govern amic" i que han vingut oposant-se a les propostes del govern d’augment considerable de les despeses militars per al 2007 (via pressupostos generals) i a la continuïtat a l’Afganistan.
Aquestes dues qüestions, Vicenza i l’Afganistan, són els que han accelerat la crisi de la majoria i, posteriorment, la caiguda del govern. Aquesta ha estat la conseqüència necessària de la debilitat política de l’executiu, especialment amb la seva exigua majoria en el Senat, que ha vingut governant amb base a "mocions de confiança" en els assumptes fonamentals. |
Mira també:
http://revoltaglobal.cat/article835.html
|
This work is in the public domain |
|
Re: Cau el govern Prodi: el retorn dels moviments
|
|
per Gramsci sí, Bordiga no. |
22 feb 2007
|
Doncs tant Turigliatto com Rossi s'equivoquen i molt, obrint de bat a bat les portes a la coalició de centre-dreta.
És veritat que com diuen els amics de per allà, Prodi és de centre-centre-centre-centre-centre i com a molt un poc de sinistra, imagineu-vos com havia de ser per tal que fins i tot gent com i Dissobbedienti s'allunyessin rapidíssimament de qualsevol connivència amb aquest govern, però Berlusconi és MOLT pitjor.
Jugar als radicalismes verbals fàcils en un contexte de negra misèria com hi ha a Itàlia (on, a banda de la qüestió habitatge estan moooolt pitjor que aquí a nivell pensions, sanitat, subsidi d'atur, etc) és en la meva opnió criminal i una mostra més de incontinència infantil entre residus del trostkisme i de l'esquerranisme barato més estúpid i ranci.
És clar que Prodi hauria de canviar de direcció en tantes coses, començant per Vicenza i l'Afganistan, i que l'està cagant fins els ulls en aquestes coses. Però tirar avall el govern perquè surti un altre cop la caterva berlusconiana, doncs què voleu que us digui. |
|
Re: Cau el govern Prodi: el retorn dels moviments
|
|
per ishi |
22 feb 2007
|
Doncs a mi cada vegada em sembla menys justificable aquesta línia argumental que ha de portar l'"esquerra" al govern a actuar com a dreta per evitar que la dreta pugi al govern.
A més en el cas italià crec indemostrable l'afirmació que els governs de centre esquerra hagin representat globalment cap millora respecte als de centre dreta o centre. El cas Berlusconi mereix un discurs a part que però no seria complert sense un anàlisi seriós de les culpes i complicitats de tots els altres partits en la seva pujada i manteniment del poder.
Per altra banda, a Itàlia com aquí i arreu, és notori que els avenços en matèria política i social han estat produit de les lluites populars que han imposat determinades lleis o decisions de política econòmica. |
