Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: un altre món és aquí
Assemblea esperantista al SOV de CNT Mataró
21 feb 2007






Tothom ha escoltat parlar d’aquest idioma però poques persones coneixen la seva realitat

Carles Castro | Especials - Reportatge dimecres, 21 febrer 2007

A finals del segle XIX un metge jueu nascut a una ciutat cruïlla de cultures com Bialystok (Polònia) -en una altra època pertanyent a l’imperi rus- va copsar els conflictes que sorgien arrel dels malentesos entre les diferents comunitats de la regió a causa d’una mancança comunicativa evident, no parlaven el mateix idioma. Jueus (yidish), polonesos, russos, alemanys i bielorussos compartien espai però no interrelació. La desconeixença i el recel que provoquen no comprendre el veí, auguraven un conflicte intern. Imposar la llengua dominant hauria augmentat la tensió, així que Ludwik Lejzer Zamenhof, un metge políglota i estudiós d’idiomes, seguint l’estela de llengües planejades precedents va crear l’esperanto. Una llengua neutra, simple en la seva estructuració i de caràcter universal, no pretenia substituir cap altre idioma sinó respectar la diversitat i complementar-la. Tot i que les expectatives d’internacionalitat no s’han acomplert, l’esperanto i el seu esperit encara són molt vius.

“Anarquistes, sacerdots, militars, llibertaris i gent d’índoles i relacions paradoxals han compartit l’esperanto en diferents èpoques d’ençà que Zamenhof va publicar sota el pseudònim Doctor Esperanto (Doctor Esperança) un fulletó –Lingvo internacia. Antaûpovolo kaj plena lernolibro- on fixava les bases d’una nova llengua internacional que amb el pas del temps es va anar perfeccionant. El fet que grups ideològics tan diversos hagin pres part de la cultura esperantista i les característiques ‘multilingües’ de l’idioma donen bona mostra de la seva neutralitat tan lingüística com ‘ideològica’. A l’entorn de l’esperanto sorgeix, lligat amb la seva creació, (per ser també un anhel de Zamenhof), una forma de viure i entendre el món i les persones que el poblem. Encara que, potser no adoptada per tota la comunitat esperantista, aquesta ‘idea interna’ és en la majoria de parlants intrínseca a l’aprenentatge de l’idioma. La democràcia lingüística, la lluita contra l’imperialisme lingüístic i el respecte per la igualtat en dignitat i drets del proïsme en són els valors més destacats. És per aquesta raó que Zamenhof va crear una llengua apàtrida en pro de la diversitat i la riquesa cultural. La màxima: mentre no hi hagi igualtat no pot existir la justícia al món.

La cultura inherent
L’idealisme que rodeja el moviment esperantista ha fet que, des de la seva implantació a Catalunya la llengua tingués els més fidels seguidors en els diferents sectors llibertaris especialment en l’anarquisme. No és d’estranyar doncs que a Mataró, la incipient comunitat esperantista, trobés la formació lingüística necessària al carrer Nou de Caputxins, a la secció local de la CNT. Prop d’una desena de mataronins parlen l’esperanto, el jove Carles Verdugo, l’instigador –junt amb els seu germà- dels primers cursos a la ciutat, n’és un d’ells. “L’esperanto t’obre la ment pel que és i pel que suposa, el món no és el teu poble i prou?. En Carles va començar a estudiar esperanto fa gairebé tres anys. Amb tres mesos d’anades i tornades en tren a la universitat amb lectures sobre gramàtica va obtenir la base suficient per poder mantenir una conversa. Segurament el deficient servei de rodalies de RENFE el van ajudar a intensificar i perllongar les lectures entre tren i tren. Clau per perfeccionar l’idioma va ser també el suport de l’Associació Catalana d’Esperanto (KEA) que va enviar un professor per impartir les lliçons a un grup de joves interessats en aprofundir-hi.

El mestre era Ferriol Macip, avui dia ‘l’allibera’t’ –a sou- de la KEJ, l’associació juvenil catalana, i col·laborador en diversos mitjans de comunicació esperantistes com la revista Kataluna Esperantisto o Monato. Macip va topar amb l’esperanto gràcies al conserge de l’institut de Barcelona on estudiava ara fa 20 anys. Parla fluïdament euskera, occità i portuguès a part del català, el castellà i l’esperanto i sense comptar les nocions d’anglès. L’esperantista comú és el que té, estima les llengües –un “freaki de les llengües? en paraules d’en Carles-, el que li permet ser un gran coneixedor i crític dels diversos mecanismes dels que se serveixen; per això, escullen l’idioma creat per Zamenhof: un poti poti amb el millor de cada una d’elles. “L’anglès és tan simple que no pots matisar, l’esperanto al contrari. Té tants matisos que hi ha expressions que no es poden traduir?, comenta apassionadament.

El metge polonès va treballar amb la base d’una sintaxi i una gramàtica simples, amb un sistema de sufixos, prefixos i arrels que permeten un procés bastant regular que possibilita la creació de paraules mentre es parla sense que això afecti a la comunicació amb l’interlocutor. En esperanto cada lletra representa un únic so, no existeixen els accents gràfics. Les paraules, totes planes, tenen el seu origen en multitud de llengües, des de les llatines a les eslaves, passant per les germàniques o les orientals. Una barreja que, regida per 16 regles bàsiques –que no tenen excepció-, fan de l’esperanto un idioma relativament senzill d’aprendre que supera les imperfeccions de les nostres llengües, ja que ha estat pensat, no fruit d’una evolució ‘aleatòria’.

Com en tota llengua, al seu voltant neix una rica producció cultural que comença pel mateix Zamenhof. Escriptors de les més diverses nacionalitats han contribuït a alimentar la literatura esperantista. Entre els més destacats es troben el francès Raymond Schwartz autor de ‘Kiel akvo de l’rivero’ (Com l’aigua del riu) considerada com la primera gran novel·la, l’hongarès Kálmán Kalocsay, creador de la poesia clàssica en esperanto, o l’escocès recentment desaparegut William Auld. Entre els escriptors actuals cal anomenar la figura de l’espanyol Miguel Fernández o en l’àmbit català Abel Montagut. Tot i comptar amb diverses editorials esperantistes, els llibres són cars i existeixen poques biblioteques –a Catalunya la més important es troba a la seu de la KEA a Sabadell- així que internet ha obert un nou panorama que ha facilitat amb escreix la difusió i la pràctica de l’esperanto, tal i com assenyalen en Ferriol i en Carles. La música també té un lloc important dins la cultura esperantista, sense anar més lluny en Ferriol és un dels membres del grup de música tradicional ’Kaj Tiel Plu’ amb el que ja han gravat dos discs i properament actuaran a Lion.

Els congressos
Parlar d’un nombre concret de parlants d’esperanto al món seria agosarat, ja que ni la pròpia comunitat en té constància. Està clar, però, que les noves tecnologies han permès augmentar el nombre de parlants, el que té un efecte clarament visible als congressos internacionals que se celebren cada any i que creixen progressivament en participants. Aquestes trobades són l’ocasió ideal per practicar l’idioma i fer contactes. “És interessant participar a nivell internacional perquè és realment quan s’aprèn?, explica en Carles que aquest passat estiu va viatjar a Sarajevo i l’anterior a Polònia.

És en aquest context internacional, ja sigui entre les ’elits’ de l’esperanto o entre els joves, que celebren congressos per separat, on es creen els sediments dels registres lingüístics que de diferent índole enriqueixen la capacitat expressiva d’una llengua. També és en aquest àmbit on neix la llavor dels ‘esperantistes nadius’, encara pocs però en progressió. La unió que sorgeix entre els esperantistes en aquestes trobades no fa gens estrany que es creïn parelles de procedències diverses que educaran els seus fills en tres idiomes, tal i com explica en Ferriol. Els idiomes del pare i de la mare i l’esperanto, la llengua vehicular en que es fan entendre els progenitors. Macip comenta que no el deixa de sobtar trobar nens petits que s’expressen amb total naturalitat amb una llengua que pel general s’aprèn a la maduresa i per una reflexió o posicionament respecte una forma de concebre la vida.

El contacte entre esperantistes també té les seves cites anuals a Catalunya. El darrer Congrés Català d’Esperanto es va celebrar aquest passat desembre a Amposta. Mataró des de la posada en marxa d’aquesta trobada n’ha estat la seu en dues ocasions. Aquests encontres, tant en àmbit nacional com internacional, suposen per als membres del moviment un oportunitat per tenir contacte amb altres cultures i agermanar-se mitjançant l’oci i la festa.

Tot i que actualment, a Mataró ja no s’imparteixen classes, a la gairebé desena de parlants se’ls hi ha afegit un petit reducte de ‘filoesperantistes’ com els anomena el Carles, ja que no parlen l’idioma però comparteixen l’afició. Tots sumen per aconseguir la meta daurada de Zamenhof, un món bilingüe i just. Cada poble la seva llengua i l’esperanto per a tothom.

Altres experiències i les primeres passes
L’esperanto no va ser la primera llengua planificada del món. Altres ja ho van intentar amb anterioritat però sense èxit. Mentre Zamenhof treballava amb el seu projecte, va conèixer i va estudiar el Volapük, una creació d’un estudiós alemany que no va fructificar degut a la seva dificultat. Ni el seu creador el sabia parlar. Després de l’esperanto els intents de perfeccionar una llengua universal no van aturar-se. Així va néixer l’Ido, una versió millorada de l’esperanto, però que no va quallar . El congrés de Bologne-Sur-Mer va marcar, el 1905, el naixement oficial de l’esperanto. Allà Zamenhof va presentar el Fonament d’Esperanto, el document que el descrivia oficialment. Abans el metge polonès había traduït la Bíblia per comprovar que la nova llengua era capaç d’expressar tots els matisos i havia mantingut correspondència en esperanto amb experts lingüístics que es van sorprendre per la capacitat de síntesi i facilitat del nou idioma. A partir d’aquest moment els congressos han marcat les estratègies a seguir per promocionar i millorar la llengua. La idiosincràsia de l’idioma ha estat la causa per la qual l’èxit esperantista s’ha assentat en societats on la llengua nativa era una de les considerades minoritàries. Societats sensibles al tema lingüístic, com la catalana o l’occitana.

L’esperanto i els seus inicis a Catalunya
Els primers esperantistes destacats van ser francesos. Com explica en Ferriol Macip “mig món sabia francès i els francesos decideixen aprendre esperanto en principi com a divertiment?. L’èxit també va ser remarcable a països de l’Europa de l’Est com Hongria o Bulgaria. Avui dia podem trobar esperantista a gairebé tot el món i a països tan diversos com Brasil, Veneçuela, Cuba, Xina o fins i tot Afganistan o Nigèria. Catalunya va tenir també un moment destacat en el panorama esperantista en les primeres dècades del segle XX gràcies, en part, al moviment obrer i a l’organització dels Jocs Florals que oferien la possibilitat de promocionar la literatura en esperanto. Els fets de la Setmana Tràgica a Barcelona l’any 1909 van col·locar l’esperanto en el centre de la polèmica. El rei Alfons XIII va esclafar sense miraments una protesta obrera que va acabar amb la vida de molts esperantistes sorgits des de la tradició de l’anarquisme català. Com a contrapartida i per netejar la imatge internacional d’un estat tacat per la sang, el rei va permetre la celebració d’un congrés internacional a Barcelona. L’educador anarquista Ferrer i Guàrdia, esperantista reconegut va ser detingut i posteriorment assassinat per les forces de ‘l’ordre’ mentre es dirigia a dit congrés. Durant la república la producció literària en esperanto va tornar a resorgir amb força i era habitual trobar a la prem­sa anuncis redactats en esperanto. Les contínues guerres a l’Europa de l’època van fer molt mal al moviment, ja que molts dels seus membres van ser perseguits. La Guerra Civil espanyola no en va ser una excepció i Franco va aprofitar l’avinentesa per manipular el moviment i descontextualitzar-lo, un moviment que va néixer amb uns clars ideals antibèl·lics i que promulgaven el respecte entre els homes i que aleshores es va usar en àmbits militars. Tot i minvar la producció literària, molts intel·lectuals van proseguir amb el seu aprenentatge.

Un exemple clar és l’escriptora Mercè Rodoreda. Per copsar els principis conciliadors de l’esperanto és remarcable el fet que Zamenhof intentés crear una religió paral·lela (l’Homoranisme), una fe que tenia com a objectiu unir totes les confessions. El seu èxit va ser limitat. En l’actualitat el moviment esperantista disposa d’una xarxa estable de mitjans de comunicació que contribueixen al contacte internacional entre membres de la comunitat. Radio Polònia per exemple emetia fins fa poc mitja hora diària d’informatius en esperanto. Publicat al diari Tot Mataró de Mataró.
Mira també:
http://www.esperanto.cat/kej
http://www.esperanto.cat/vej

This work is in the public domain
Colera camping CNT