|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
Al carrer com a les urnes
|
|
|
per ... |
21 feb 2007
|
|
Olivier Besancenot [1], Editorial de Rouge.LCR |
Nicolas Sarkozy pot visitar fà briques, citar els socialistes Jean Jaurès i Léon Blum, i fins i tot escarrassar-se per fer-se passar per “amic dels treballadors�... No pervindrà a fer-nos oblidar que ha estat el candidat ungit pel gran unió patronal. I només que es relaxi una mica, com fou el cas davant les cà meres de TF1 denunciant els (musulmans) que “degollen els xais a la banyera de casa seva�, vet aquà que el tarannà natural sura de seguida: aquest home afalaga en realitat l’electorat de Le Pen. Però, si havia gosat presentar-se com el candidat del poder adquisitiu – “cal treballar més per guanyar més� -, era perquè la candidata socialista romania muda sobre les qüestions socials.
Tothom esperava el discurs programa de Ségolène Royal. I, certament, s’ha vist obligada a esgranar algunes mesures d’esquerres, com la llei contra les violències vers les dones, l’assistència sanità ria gratuïta per als menors de setze anys o la construcció d’habitatges socials. Però, la voluntat, igualment palesa, de “reconciliar els francesos amb les seves empresesâ€? només pot omplir-nos d’inquietud. Aleshores, si es tracta d’apujar el salari mÃnim fins a 1.500 euros (bruts) “el més aviat possibleâ€? o bé d’augmentar les pensions “més baixesâ€? d’un 5 % (val a dir, algunes desenes d’euros), francament, els comptes no surten. Sobretot perquè l’aspirant a la presidència s’ha guardat prou bé de parlar dels temes espinosos, com ara els anys necessaris de cotització per poder gaudir d’una pensió digna, la reducció del temps de treball o la fiscalitat.
Batre la unió patronal i la dreta? Per descomptat, d’això es tracta! Però, per aconseguir-ho, caldrà alguna cosa més que aquest “ordre justâ€? de què ens parla Ségolène Royal. És necessari implementar tot un ventall de mesures d’urgència socials i democrà tiques, com les que està proposant la LCR en aquesta campanya. I esdevé indispensable arribar a una distribució ben diferent de les riqueses! França és la cinquena potència econòmica del món. Les quaranta principals empreses que cotitzen en borsa anuncien, enguany, 80.000 milions d’euros de beneficis. Els seus gerents guanyen fins a 500 vegades el salari mÃnim. Per poc que un govern gosés esprémer de debò els privilegiats, tothom pot veure que és possible incrementar els salaris, desenvolupar la protecció social i els serveis públics. Es tracta de fer exactament el mateix que ha fet la patronal en el decurs dels últims trenta anys... però a l’inrevés.
Entre 1978 i 2003, les remuneracions dels assalariats i assalariades s’han multiplicat per quatre. Les rendes dels accionistes ho han fet per setze. Prop de 170.000 milions d’euros han passat, cada any, de les butxaques dels assalariats a les caixes dels patrons. Amb aquests recursos seria possible un augment lineal de net de 300 euros per a tots els salaris i fer que cap mena d’ingrés (salari, pensió, mÃnim social...) quedés per sota dels 1.500 euros nets. La patronal sempre s’està planyent d’haver de patir un Estat “aclaparadorâ€?. Però, el fet és que els capitalistes s’han enriquit rebent subvencions cada cop més sucoses amb els diners dels nostres impostos, i han vist cada cop menys taxats els seus profits empresarials, accedint a nombroses exoneracions pel que fa a les cotitzacions socials. Tots aquests regals representen 65.000 milions d’euros: una mica més que el pressupost de l’educació nacional o la totalitat de les despeses hospitalà ries del paÃs. No hi hauria cap “forat en els comptes de la Seguretat Socialâ€? ni cap “dèficit del règim de pensionsâ€? si la patronal pagués tot allò que deu, si augmentessin els salaris, si féssim recular l’atur. Un increment general dels salaris de 300 euros significa 55.000 milions d’euros més per als fons de les pensions, per a l’assegurança de malaltia o per a la cobertura de l’atur. 100.000 aturats i aturades menys representarien un ingrés suplementari de mil milions d’euros per a la Seguretat Social. En un mot: n’hi hauria prou per garantir l’accés de tots i totes a les cures gratuïtes i la jubilació als seixanta anys.
Cada any, l’estat es gasta 40.000 milions en el pagament dels interessos del seu deute als banquers i 47.000 milions d’euros més en el pressupost militar – unes sumes que serveixen sobretot per engreixar els grans propietaris de les indústries d’armament. Disposant de 53.000 milions, seria possible crear un milió de llocs de treball en el domini dels serveis públics i respondre a les necessitats existents pel que fa a l’educació, l’atenció de la primera infà ncia, la sanitat... o bé contractar el personal que manca en els transports, en la inspecció del treball, o encara invertir en energies renovables. França és el paÃs desenvolupat en què la riquesa creada per hora treballada és més important: un 19 % per damunt dels altres països europeus! Avui en dia, però, aquesta productivitat es tradueix en més sofriment, més accidents laborals, més malalties professionals... Les desigualtats socials queden fins i tot reflectides en les nostres respectives esperances de vida: 74 anys per a un obrer, 81 anys per als quadros superiors.
En lloc d’augmentar l’atur i la precarietat, haurÃem de treballar, totes i tots, durant menys temps i menys durament, mitjançant una reducció del temps de treball sense disminució salarial, sense flexibilitat i fent efectives les noves contractacions de personal necessà ries. Per lluitar contra l’atur i la precarietat, cal suprimir la llibertat d’acomiadar: prohibir els acomiadaments, col·lectius o individuals, i situar la precarietat fora de la llei, imposant el contracte estable com a única modalitat de contractació laboral. Aquestes propostes són radicals, però perfectament realitzables. Dur-les a terme exigeix, això sÃ, atacar frontalment la lògica del profit, el poder immens de què disposen patrons i accionistes, perquè es tracta de redistribuir les riqueses. Vet aquà el missatge de la meva campanya. Per assolir aquests objectius, sens dubte caldrà votar; però sobretot caldrà lluitar. Perquè les nostres vides esdevinguin efectivament més importants que els seus profits.
Notes
[1] Olivier Besancenot és portaveu de la Lliga comunista revolucionà ria i candidat d’aquesta organització a les eleccions presidencials del proper mes de maig.NDT.
http://www.lcr-rouge.org |
This work is in the public domain |
|
Re: Al carrer com a les urnes
|
|
per revolucionaris?¿? jajaja |
21 feb 2007
|
I per què no disposa d'almenys una versió en català, en basc, en occità, etc... i de totes les llengües parlades a l'estat Francès?
Francesisme és feixisme!
Amunt la lluita dels Pobles contra l'estat! |
