Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme
Al carrer com a les urnes
21 feb 2007
Olivier Besancenot [1], Editorial de Rouge.LCR
Nicolas Sarkozy pot visitar fàbriques, citar els socialistes Jean Jaurès i Léon Blum, i fins i tot escarrassar-se per fer-se passar per âamic dels treballadorsâ?... No pervindrà a fer-nos oblidar que ha estat el candidat ungit pel gran unió patronal. I només que es relaxi una mica, com fou el cas davant les càmeres de TF1 denunciant els (musulmans) que âdegollen els xais a la banyera de casa sevaâ?, vet aquí que el tarannà natural sura de seguida: aquest home afalaga en realitat lâelectorat de Le Pen. Però, si havia gosat presentar-se com el candidat del poder adquisitiu â âcal treballar més per guanyar mésâ? -, era perquè la candidata socialista romania muda sobre les qüestions socials.

Tothom esperava el discurs programa de Ségolène Royal. I, certament, sâha vist obligada a esgranar algunes mesures dâesquerres, com la llei contra les violències vers les dones, lâassistència sanitària gratuïta per als menors de setze anys o la construcció dâhabitatges socials. Però, la voluntat, igualment palesa, de âreconciliar els francesos amb les seves empresesâ? només pot omplir-nos dâinquietud. Aleshores, si es tracta dâapujar el salari mínim fins a 1.500 euros (bruts) âel més aviat possibleâ? o bé dâaugmentar les pensions âmés baixesâ? dâun 5 % (val a dir, algunes desenes dâeuros), francament, els comptes no surten. Sobretot perquè lâaspirant a la presidència sâha guardat prou bé de parlar dels temes espinosos, com ara els anys necessaris de cotització per poder gaudir dâuna pensió digna, la reducció del temps de treball o la fiscalitat.

Batre la unió patronal i la dreta? Per descomptat, dâaixò es tracta! Però, per aconseguir-ho, caldrà alguna cosa més que aquest âordre justâ? de què ens parla Ségolène Royal. Ãs necessari implementar tot un ventall de mesures dâurgència socials i democràtiques, com les que està proposant la LCR en aquesta campanya. I esdevé indispensable arribar a una distribució ben diferent de les riqueses! França és la cinquena potència econòmica del món. Les quaranta principals empreses que cotitzen en borsa anuncien, enguany, 80.000 milions dâeuros de beneficis. Els seus gerents guanyen fins a 500 vegades el salari mínim. Per poc que un govern gosés esprémer de debò els privilegiats, tothom pot veure que és possible incrementar els salaris, desenvolupar la protecció social i els serveis públics. Es tracta de fer exactament el mateix que ha fet la patronal en el decurs dels últims trenta anys... però a lâinrevés.

Entre 1978 i 2003, les remuneracions dels assalariats i assalariades sâhan multiplicat per quatre. Les rendes dels accionistes ho han fet per setze. Prop de 170.000 milions dâeuros han passat, cada any, de les butxaques dels assalariats a les caixes dels patrons. Amb aquests recursos seria possible un augment lineal de net de 300 euros per a tots els salaris i fer que cap mena dâingrés (salari, pensió, mínim social...) quedés per sota dels 1.500 euros nets. La patronal sempre sâestà planyent dâhaver de patir un Estat âaclaparadorâ?. Però, el fet és que els capitalistes sâhan enriquit rebent subvencions cada cop més sucoses amb els diners dels nostres impostos, i han vist cada cop menys taxats els seus profits empresarials, accedint a nombroses exoneracions pel que fa a les cotitzacions socials. Tots aquests regals representen 65.000 milions dâeuros: una mica més que el pressupost de lâeducació nacional o la totalitat de les despeses hospitalàries del país. No hi hauria cap âforat en els comptes de la Seguretat Socialâ? ni cap âdèficit del règim de pensionsâ? si la patronal pagués tot allò que deu, si augmentessin els salaris, si féssim recular lâatur. Un increment general dels salaris de 300 euros significa 55.000 milions dâeuros més per als fons de les pensions, per a lâassegurança de malaltia o per a la cobertura de lâatur. 100.000 aturats i aturades menys representarien un ingrés suplementari de mil milions dâeuros per a la Seguretat Social. En un mot: nâhi hauria prou per garantir lâaccés de tots i totes a les cures gratuïtes i la jubilació als seixanta anys.

Cada any, lâestat es gasta 40.000 milions en el pagament dels interessos del seu deute als banquers i 47.000 milions dâeuros més en el pressupost militar â unes sumes que serveixen sobretot per engreixar els grans propietaris de les indústries dâarmament. Disposant de 53.000 milions, seria possible crear un milió de llocs de treball en el domini dels serveis públics i respondre a les necessitats existents pel que fa a lâeducació, lâatenció de la primera infància, la sanitat... o bé contractar el personal que manca en els transports, en la inspecció del treball, o encara invertir en energies renovables. França és el país desenvolupat en què la riquesa creada per hora treballada és més important: un 19 % per damunt dels altres països europeus! Avui en dia, però, aquesta productivitat es tradueix en més sofriment, més accidents laborals, més malalties professionals... Les desigualtats socials queden fins i tot reflectides en les nostres respectives esperances de vida: 74 anys per a un obrer, 81 anys per als quadros superiors.

En lloc dâaugmentar lâatur i la precarietat, hauríem de treballar, totes i tots, durant menys temps i menys durament, mitjançant una reducció del temps de treball sense disminució salarial, sense flexibilitat i fent efectives les noves contractacions de personal necessàries. Per lluitar contra lâatur i la precarietat, cal suprimir la llibertat dâacomiadar: prohibir els acomiadaments, col·lectius o individuals, i situar la precarietat fora de la llei, imposant el contracte estable com a única modalitat de contractació laboral. Aquestes propostes són radicals, però perfectament realitzables. Dur-les a terme exigeix, això sí, atacar frontalment la lògica del profit, el poder immens de què disposen patrons i accionistes, perquè es tracta de redistribuir les riqueses. Vet aquí el missatge de la meva campanya. Per assolir aquests objectius, sens dubte caldrà votar; però sobretot caldrà lluitar. Perquè les nostres vides esdevinguin efectivament més importants que els seus profits.




Notes
[1] Olivier Besancenot és portaveu de la Lliga comunista revolucionària i candidat dâaquesta organització a les eleccions presidencials del proper mes de maig.NDT.
http://www.lcr-rouge.org

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Al carrer com a les urnes
21 feb 2007
I per què no disposa d'almenys una versió en català, en basc, en occità, etc... i de totes les llengües parlades a l'estat Francès?

Francesisme és feixisme!
Amunt la lluita dels Pobles contra l'estat!
Sindicat