Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
¿Despolititzar quina llengua?
per Albert Branchadell	15 feb 2007
Del PSCeriódico d'avui L'idioma que s'hauria de desideologitzar realment no és el català, sinó el castellà
El nou vicepresident de la Generalitat, Josep-Lluís Carod-Rovira, ha sintetitzat en un breu eslògan la filosofia que inspirarà la nova política lingüística del Govern de José Montilla: del que es tracta és de "despolititzar la llengua". En la seva compareixença davant del Parlament, Carod-Rovira va glossar el significat del seu eslògan per a la més gran intel.ligència dels diputats. Segons ell, una llengua que s'associa a una sola ideologia està condemnada a desaparèixer, i per aquesta raó el Govern de la Generalitat manté que el català ha de deixar de ser la llengua del catalanisme per ser la llengua dels catalans (i catalanes, fent un subtil homenatge "als bascos i les basques" de Juan José Ibarrretxe). Sentint aquestes declaracions del conseller de la Vicepresidència la primera cosa que a un li ve al cap és la dita catalana de "roda el món i torna al Born". Després d'haver polititzat la llengua fins a extrems esper- pèntics (recordin el diputat Joan Tardà exasperant el president del Congrés, Manuel Marín, amb les seves pertinaces intervencions en català), ERC es remunta als temps d'Aina Moll, la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat. FA NI MÉS ni menys que 25 anys, la il.lustre filòloga deia que a la pregunta de si el català és cosa dels autòctons o dels arribats de fora, dels de dretes o dels d'esquerres, dels joves o dels vells (dels catalanistes o dels espanyolistes, hi podríem afegir), la resposta apropiada sempre era: "De tots". Més enllà de constatar la relativa ranciesa de l'eslò- gan de Carod, el que és verdaderament interessant és preguntar-se si això de despolititzar la llengua és realment possible. La idea sembla força atractiva, però en boca d'un polític conté una gran paradoxa. ¿Com és possible adjudicar a la polí- tica lingüística la missió de despolititzar la llengua? Aquesta va ser la reflexió del portaveu de CiU, Felip Puig, en el debat parlamentari: segons ell, en cohe- rència amb el seu propi eslògan, el que hauria d'haver anunciat Carod és la supressió de la Secretaria de Polí- tica Lingüística. Deixant de banda les sortides cíniques, la veritat és que a un li sembla molt difícil la manera com es pot deslligar de la política una cosa, la llengua catalana, que ha estat, que és i que continuarà sent objecte de (legítima) promoció política. Hi ha qui salvaria Carod amb l'argument que el que en realitat va voler dir és que s'ha de desideologitzar la llengua. Però, en aquest cas, l'eslògan no s'acaba d'entendre, perquè afortunadament la llengua ja està força desideologitzada: ¿que potser no parla català tot el nostre espectre polític, des d'Esquerra i Iniciativa fins al PP? ¿Que potser Josep Piqué no és la prova vivent que es pot ser un espanyolista convençut i utilitzar habitualment el català? ¿Que potser Albert Rivera, el líder de Ciutadans, que per cert simpatitza molt amb l'eslògan de Carod, no parla mai en català? Davant d'aquesta situació, a un se li acut que la llengua que s'hauria de desideologitzar realment no és el català, sinó el castellà: almenys en el món polític, el català no és el patrimoni exclusiu dels catalanistes, perquè els no catalanistes també l'utilitzen, però el castellà s'ha vist arraconat al paper d'estendard de l'espanyolisme, perquè molts catalanistes l'eviten, el rebutgen i fins i tot el menyspreen. Carod va dir al Parlament que el castellà és un element estructural de la societat catalana i que aquesta és una realitat que tots hem d'assumir. Però no intentin buscar una versió en castellà de la web del seu partit, que, per cert, és dels que es refereixen invariablement a aquesta llengua amb el forçat sintagma de "llengua espanyola". En aquest sentit va precisament això de la tercera hora de castellà a la Primària. En un article publicat recentment, Salvador Cardús deia que si en lloc d'una hora més de castellà el decret de la ministra Mercedes Cabrera hagués imposat 20 minuts setmanals de gimnàstica sueca, hauríem d'haver-nos indignat igualment. Però heus aquí que ERC es vanagloria d'haver forçat un recurs del Govern de Montilla contra el decret ministerial i, no obstant, ha renunciat a utilitzar la seva comprovada capacitat de persuasió per forçar també un recurs contra l'anomenada llei de dependència, que, segons el Consell Consultiu de la Generalitat, conté ni més ni menys que 40 articles inconstitucionals. LA CONCLUSIÓ és òbvia: si el decret ministerial hagués imposat 20 minuts setmanals de gimnàstica sueca, potser s'haurien enfadat els professors de ju-jitsu, però els catalanistes no haurien armat l'enrenou polític que han armat per una mica més de castellà. I si el cas de la tercera hora els cansa, recordin-se d'Elvira Lindo (¿el boicot hauria estat el mateix amb un escriptor laosià de vuitena fila?) o del culebró de Frankfurt (¿hauríem tingut les mateixes picabaralles si la Generalitat volgués portar a Frankfurt els catalans que escriuen en tamazigh?). En definitiva, la idea de despolititzar la llengua, entesa en el sentit de furtar-la de possibles segrestos ideològics, només té sentit en plural: despolititzar el català comporta despolititzar el castellà. Perquè, encara que sigui per raons diferents i amb conseqüències també diferents, el castellà, com diria Aina Moll, també és "de tots". ¿O potser no? *Professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la UAB i president de l'Organització pel Multilingüisme.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more