Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : corrupció i poder : criminalització i repressió
La pol铆tica de 鈥渢oler脿ncia zero鈥? a la ciutat (Jaume Asens)
07 feb 2007
«Esto de matar moscas a cañonazos es típico de los gobiernos de derechas.»

( Pasqual Maragall, El País, 12/02/02)
LA POLÃ?TICA DE TOLERÃNCIA ZERO A LA CIUTAT

En lâ檃ctualitat els poder públics eleven la â渟eguretatâ? al rang de prioritat absoluta a partir dâ檜na concepció vinculada més a lâ esfera de la criminalitat que a la llibertat o justícia social. El cert és que no es satisfan dâ檌gual forma totes les inseguretats urbanes, unes estan més sobreprotegides que altres, i molts cops en perjudici dâ檈lles, perquè les seguretats de determinats grups socioeconòmics sâ檜niversalitzen i es presenten, sobretot per alguns mèdia, com la â渟eguretatâ? de tots els ciutadans. En el terreny local els problemes de seguretat sâ檃ssocien als de civisme, que dâ檃questa forma obté una centralitat política totalment inèdita. Per això, apareixen noves politiques dâ檈mergència que, com en lâ檕rdenança de Barcelona, utilitzen discursos benpensants com el del civisme per â渘etejarâ? els carrers de la població considerada desviada o indesitjable. Les solucions són primordialment punitives: intensificar lâ檃ctivitat policíaca, prohibir activitats fins ara tolerades, endurir infraccions previstes i introduir la possibilitat de detenció en cas dâ檌ncompliment de les mateixes. Un nou escenari urbà de â渓lei i ordreâ? que es basa en la idea que el càstig contundent és el mitjà idoni per resoldre la conflictivitat urbana.
Aquesta és la política que ja fa més de dues dècades es va posar en funcionament als EEUU. La « Tolerància Zero » aplicada per Guliani a Nova York era concebuda com una â済uerraâ? ââ渨ar on crimeâ?- contra les marginacions sorgides en el context de la crisis de lâ橢stat Social de la postguerra. Això va significar major sobreinversió punitiva per compensar la inseguretat urbana que es desprenia de la desregulació econòmica i la desinversió social de les polítiques neo-liberals en boga. Aquest procés ha estat descrit com el pas del Welfare-State al Warfare-State. Les víctimes -les mateixes que ara en lâ檕rdenança- eren els integrants de la població considerats menys útils i potencialment més perillosos: els sense feina, sense sostre, sense papers, captaires i altres marginats. Les conseqüències són conegudes: la població carcelària va passar de 300.000 en els anys setanta a més de dos milions en lâ檃ctualitat, en el que Nils Christie ha descrit com el â渕ajor gulag contemporaniâ?. Tot i això, aquesta â渢eoria criminològicaâ? dels EEUU es va anar consolidant arreu com â減ensament únic de seguretat ciutadanaâ?. Als anys noranta es va estendre a les ciutats del Regne Unit (així per exemple amb la llei sobre el crim i desordre aprovada pel Govern de Blair el 1998) i finalment va recalar a les dâ橢uropa Occidental, on després de lâ11-S del 2001 rebrà un fort impuls, en un context creixent de desmantellament de lâ橢stat del Benestar. Així com a lâ橢stat ja no se li pot demanar seguretat social, en el seu defecte, se li demana seguretat penal. A les ciutats franceses, després del 11-S, sâ檌nstaura la â渢olerància zeroâ? de la mà del superministre Sarkozy. Per exemple, es persegueix lâ檈xercici de la prostitució, els okupes o la mendicitat, mentre es crea un â渆stat dâ檈xcepció encobertâ? contra la joventut dels extra radis urbans, amb lâ檃nunci de prohibició de sortides nocturnes pels menors de 17 anys. Des de llavors la gestió punitiva de la pobresa transforma la qüestió social en qüestió de seguretat, on per exemple els educadors de carrer foren paulatinament substituïts pels policies o sistemes de videovigilància. Els resultats tampoc eren difícils de preveure. En el 2003 les presons franceses sâ檕mplen amb més de 60.000 presos. I dâ檃questa forma, la presó esdevé el que Loïc Wacquant anomena â済ran aspirador de lâ檈scòria socialâ?: tots els components heterogenis de la racaille o escòria â渟arkozianaâ?, individus â渞esidualsâ? o â渆xcedentsâ? dels processos de modernització urbana de les nostres ciutats. No obstant, lâ檃posta seguritària tampoc significarà més seguretat, ans al contrari. De fet, els països que gasten més en seguretat tenen un índex més alt de criminalitat que els que gasten més en despesa social. Lâ檈sclat incontrolat de la revolta a les perifèries de Paris en el 2005 nâés el darrer exemple més evident. No obstant, la lectura hegemònica posterior als fets va ser justament la contraria. Es va reclamar major mà dura, i amb el pretext del â渄ret a la seguretatâ?, es van iniciar noves reformes lliberticides que ataquen sols les expressions externes del profund malestar social. Ã塻 a dir, lâ檃nomenat â渟índrome del bomber piròmanâ?. Un carreró sense sortida que segurament augmentarà la desigualtat i exclusió de determinats grups socials, sols tractats des de instàncies policials, en el que Zygmunt Bauman ha anomenat el â渘ou holocaust silenciós i continu del segle XXIâ?.
A les ciutats espanyoles, en un context on el 2003 la població reclosa bat el rècord de quasi 50.000 interns, sâ檃prova el â淧la de la Lluita contra la Delinqüènciaâ? el 12 de setembre del 2002, un any després del 11-S. Això succeeix en el marc de lâ檃nomenada â渙fensiva legal por la seguridad, contra el terrorismo y la delinqüènciaâ? que significarà lâ檈xtensió de la política dâ檈mergència pròpia de la lluita antiterrorista a tot lâàmbit penal, penitenciari, judicial i sobretot a la legislació dâ檈strangeria. Lâ檃nterior President del Govern, José María Aznar, va prometre que amb aquest canvi â搄untament amb els judicis ràpids (lâ檃nomenada â渏ustícia exprésâ?)- : â渧amos a barrer de las calles a todos los pequeños delincuentesâ?. Aquesta política té el seu referent legitimador en una de les teories de la doctrina de â渢olerància zeroâ?: la dels â渧idres trencatsâ?, una adaptació de la dita popular â渜ui vole un oeuf, vole un boeufâ? (qui roba un ou, roba un bou), que sosté que perseguint els petits desordres quotidians de la ciutat es redueixen les grans patologies criminals. Les més mínimes infraccions han de ser perseguides de forma preventiva i immediata per restablir un ambient dâ檕rdre social al carrer. Així, de lâ檃mpli arsenal punitiu aprovat amb aquesta orientació, cal destacar lâ檃ugment de les penes per les petites infraccions i pels reincidents; lâ檃gravació del delicte continuat, noves mesures com la de localització permanent mitjançant el control telemàtic i figures punitives com la reconversió de tres faltes en delicte (còpia tova de la llei dels â渢hree strikes and youâ檙e outâ? â攖res cops i et quedes foraâ inspirada en les regles del beisbol i aplicada, entre dâ檃ltres, a Nova York). A la pràctica aquest canvi representarà més condemnats, per més temps i amb pitjors condicions.
La ciutat de Barcelona no resulta aliena a aquesta política de â渢olerància zeroâ? de lâ檃nterior Govern del PP i ja en el seu Pla dâ檃ctuació Municipal 2000-2003 sâ檈stableixen prioritats no molt diferents a les del Pla estatal, en una gran confiança en lâ檈ficàcia de les mesures punitives per resoldre la conflictivitat social. Però el punt àlgid es produeix amb el projecte dâ檕rdenança del 2005: una nova política dâ檈xcepcionalitat punitiva en lâ檈spai públic que, amb lâ檈xcusa de lâ檌ncivisme, instaurarà un nou ordre urbà a la ciutat. Es tracta de la resposta punitiva reclamada des de feia anys pel PP i des de feia més poc per CiU i alguns mitjans de comunicació, que havien impulsat la idea dâ檜na ciutat fora de control. Així, de manera destacada, el diari La Vanguardia, des del mes de juliol, va dedicar 32 portades a assenyalar conductes â渄esviadesâ? que suposadament anaven en contra de la convivència. El diari sobredimensionava determinats fenòmens a costa de silenciar-ne dâ檃ltres. En aquest context, lâ檃lcalde Joan Clos no va tardar en cedir a la pressió del sectors pro â渓lei i ordreâ? i el 18 dâ檕ctubre del 2005 va anunciar una vella aspiració del grup municipal del PP: la â渇ermesa zeroâ? a lâ檈spai urbà amb un nova ordenança municipal. El PSC sâ檋avia deixat arrossegar pel que Joan Subirats anomenava â減olítica de final de canyeriaâ?. Des de llavors, sâ檌nicia un insòlit nou tripartit municipal entre socialistes, convergents i populars, que després provocarà una crisis de lâ檈quip de govern, perquè mentre ERC sâ檃fegirà al â渢ripartit del civismeâ? IC-EUiA és mantindrà ferma en la seva oposició al projecte. Per altra banda, la posterior mobilització ciutadana forçarà la celebració dâ檜na audiència pública, on també es constatarà lâ檈scàs suport ciutadà a la iniciativa. No obstant, el projecte dâ檕rdenança finalment sâ檃provarà en mig dâ檜na gran polèmica i amb lâ檕posició dâ橧C i la majoria de les entitats cíviques i socials de la ciutat. La Universitat de Barcelona i la Síndica de Greuges de la ciutat, Pilar Malla, criticarà durament el nou text, igual que les entitats cristianes de base que treballen amb els sectors afectats. També la consellera dâ橧nterior de la Generalitat, Montserrat Tura, mostrarà les seves reticències en la seva aplicació i fins i tot la secretària general de Polítiques dâ橧gualtat del Govern espanyol del PSOE, Soledad Murillo, reconeixerà que el text li recordava les â減ropostes higienistes de la Barcelona del segle XVIII, on es barrejava la neteja dels carrers amb la persecució de les prostitutesâ?. Està clar que en lâ橢stat espanyol cap ordenança havia anat tan lluny amb el seu afany regulador i sancionador. Tal com va reconèixer lâ檃nterior alcalde, Joan Clos, Barcelona esdevé lâ檃vantguarda dâ檃quest nou moviment o febre ordenancista que intenta ampliar al màxim el marge de capacitat sancionadora dels ajuntaments. No obstant, per diverses entitats de juristes i de drets humans es va més enllà de les seves competències locals i sâ檃fecta al model constitucional de distribució de potestats públiques. En especial, en lâàmbit sensible de drets i llibertats ciutadanes. Per això, sâ檌nterposa un recurs davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, del qual molts municipis estan en lâ檃ctualitat pendents del seu desenllaç.
Lâ檕rdenança del civisme: Un canvi de paradigma seguritari a la ciutat
En relació a lâ檕rdenança el primer que cal dir és que la forma en que es concep el civisme i la convivència per part de lâ橝juntament rebel·la un interès en salvaguardar els interessos dâ檜ns per sobre dâ檜ns altres. Lâ檈stabliment dâ檜na autèntica cultura cívica exigeix pensar els drets i deures en funció de les diferents capacitats i responsabilitats dels subjectes. Ã塻 a dir, es tractaria de perseguir no tant els comportaments dels col·lectius més empobrits, com aquelles dels poders privats i públics que fomenten les situacions dâ檈xclusió i discriminació de la nostre societat. Això significa redefinir nocions com les de seguretat, civisme i violència. Modificar les prioritats i posar lâèmfasi en fenòmens com el mobbing immobiliari, lâ檈speculació urbanística, el turisme de masses, la contaminació acústica o la pol·lució del tràfic rodat o els problemes generats per la precarietat laboral, i no pas en comportaments individuals propis de col·lectius en situació de vulnerabilitat, que de fet no deixen de ser més que la manifestació dâ檜na sèrie dâ檌ncompliments de drets fonamentals per part dels poders públics. En aquest sentit, es pot dir que lâ檕rdenança afavoreixen la des-responsabilització dels poders públics i privats tant pel que fa a lâ檕rigen com a la resolució de certs problemes socials. No resulta demagògic pensar que els 25 milions pressupostats per aplicar lâ檕rdenança es podrien invertir en polítiques socials o laborals per resoldre les expressions de molts dels fenòmens dâ檈xclusió que intenta combatre des de polítiques dures de â渓lei i ordreâ?, en el que sâ檋a anomenat tractament punitiu de la misèria.
En aquest sentit, lâ檕rdenança intenta regular un concepte tan ampli com el de convivència ciutadana, mitjançant la prohibició i sanció econòmica de certs comportaments individuals, posant en el mateix sac dotze fenòmens absolutament diferents, sense distingir les seves motivacions o causes. Resulta obvi que molts dels fenòmens contemplats són fruit de la desestructuració o exclusió social. No es poden interpretar i resoldre de la mateixa forma que dâ檃ltres que tenen un caràcter eminentment incívic. Per exemple, el vandalisme dels hooligans en contrast amb el fenomen de la mendicitat o la prostitució. Caracteritzar els captaires o prostitutes com persones incíviques, lluny de contribuir a la seva major integració social, tendeix a la configuració dâ檜n imaginari de persones rebutjables o indesitjables, de grups percebuts com a perillosos o pertorbadors, que facilita comportaments, cada cop més estesos, de menyspreu social en vers ells. Cal recordar lâ檃ssassinat de la senyora Rosario en un caixer en el moment de discussió del text. En aquest sentit, lâ檕rdenança representa una reformulació punitiva de la qüestió social i una ruptura del paradigma socialdemòcrata de lâ橢stat del Benestar. No es tracta tant de resocialitzar als infractors com de castigar-los de forma exemplar, sobre la creença que no existeix connexió entre la seva situació i la societat. Es consolida el missatge que aquestes persones si fan el que fan és perquè volen i el problema és només seu. Per això, lâ檕rdenança prioritza la resposta a aquests fenòmens des de lâàmbit punitiu i no social, privilegiant lâ檃parell policial per sobre de lâ檃ssistencial, i en sentit contrària a allò esperable dâ檜n un estat social i de dret. La conseqüència previsible serà la seva major estigmatització i criminalització, amb un empitjorament de la seva vulnerabilitat fins al punt de reproduir els mecanisme de discriminació i explotació del que són víctimes. Per aquest camí la incorporació social dâ檃questes persones segurament serà més difícil. Si alguns dâ檈lls perden els seus escassos ingressos de subsistència és molt probable que ingressin en lâ檈ngranatge de la maquinària penal, en el que Loïc Wacqmant anomena espiral de pauperització criminal: com més es persegueix i sanciona a un pobre més fàcil és que ho segueixi sent. En el cas del fenomen de la mendicitat i la prostitució a més de multes de fins a 3000 euros també es preveu la incautació dels diners obtinguts dels altres ciutadans -¿Com podrà la policia distingir lâ檕rigen dels diners que duen a sobre aquestes persones?- . A més, en el cas específic de la prostitució, un any després de lâ檃plicació de lâ檕rdenança, ja es pot afirmar que la major pressió policial ha precaritzat més el treball de les dones, fins i tot des del punt de vista sanitari (El País, 8/10/06). També ha implicat desplaçar part del fenomen a llocs menys visibles, i a la vegada menys protegits, o als locals dâ檃lterne, contribuint al negoci dels proxenetes en detriment de lâ檃utonomia o independència de les dones. En aquest sentit, alguns han comparat els efectes higienistes de lâ檕rdenança amb antigues lleis com la de Peligrosidad y Rehabilitación Social o de Vagos y Maleantes. Ambdues normatives, tot i les més que evidents diferències, se sustenten en un imaginari social punitiu no gaire diferent. Lâ檕bjectiu primordial sembla ser, més que reprimir fets o accions concretes, â渂orrarâ? (de la ciutat, de la vista) tot comportament o actitud dels individus enquadrables en alguns dels supòsits de perillositat social. Per tant, la redefinició dels actors i problemes urbans vinculats a lâ檌ncivisme produeixi un retorn a aquella política més orientada a la prevenció i profilaxis de les â減atologies urbanesâ? que no pas al seu tractament des dâ檌nstàncies socials.
Un altre objecte de crítica de lâ檕rdenança ha estat la regulació restrictiva de lâ檈spai públic i la participació política. Les expressions de les oposicions o dissidències politico-culturals de la ciutat, inherents a la seva conflictivitat urbana, són contemplades com perilloses i mereixedores de vigilància, i eventual prohibició. En aquest àmbit, lâ檕rdenança no fa una regulació de mínims estrictament orientada a garantir la preservació de les relacions de convivència sinó que realitza una aposta per una gestió de lâ檈spai públic basada en un model policíac dâ檌ntensa intervenció administrativa. Les llibertats constitucionals dels ciutadans queden confiades a formes de tutela administrativa no rígidament delimitades per la llei. Per exemple, lâ檕rdenança atorga noves facultats a les autoritats municipals per impedir els actes públics organitzats per motius tan amplis com la â渟eguretat, la convivència o el civismeâ?. Això sâ檋a traduït a la pràctica en la prohibició dâ檜na quantitat innumerable dâ檃ctes i activitats, amb el conseqüent control sobre formes essencials dâ檈xercici de llibertats ciutadanes. De fet, aquesta mesura a qui està afectant més en lâ檃ctualitat és a aquelles persones i col·lectius amb menys recursos econòmics o dificultats per accedir als mitjans o canals convencionals dâ檌ncidència pública. Permetre i garantir que sâ檈scolti la veu dâ檃quells que sofreixen privacions o discriminacions de qualsevol tipus, per minoritàries que siguin, resulta fonamental per preservar lâ檈ssència del sistema democràtic. En aquest sentit, cal recordar que els barcelonins històricament no només han participat en iniciatives públiques festives o cíviques patrocinades oficialment o tolerades per les autoritats. Ans al contrari, lâ檈spai públic ha estat sobretot lâ檈scenari privilegiat per a lâ檈xpressió del descontentament, on els ciutadans han pogut interpel·lar críticament als governants. Les manifestacions pel dret a lâ檋abitatge i a la ciutat iniciades en el 2006 són la darrera expressió dâ檃questa llarga tradició de rebel·lia i contestació social. Un altre exemple: sâ檃rriba a preveure multes de fins a 3.000 euros per fer pintades, enganxar cartells o repartir fulletons. Una quantitat que resulta absolutament desproporcionada, sobretot si tenim en compte que en lâ檕rdenança del 1998 no podien superar els 450 euros. Cal recordar que en lâ檃ctualitat a la nostre ciutat pot resultar molt més car enganxar cartells que fer mobbing immobiliari a un inquilí, una pràctica que resta en la major part dels casos en la més pura impunitat.
Aquesta orientació de seguretat marcial té a veure amb un determinat model socioeconòmic de Barcelona. Una ciutat postindustrial, competitiva i globalitzada, dominada per certs interessos econòmics, sovint especulatius, dâ檌mportants agents privats i semipúblics que actuen en lâ檈scena urbana. Es tracta de neutralitzar o expulsar tota dissonància urbana -ja sigui de dissidència o pobresa- que pertorbi el camp visual de la ciutat amb problemes socials que no estan a lâ檃genda pública. Manuel Delgado ho descriu com â渆l somni dâ檜n espai desconflictivitzatâ?. Això succeeix en un centre històric on també sâ檋a produït una altra expulsió: la de les classes populars a la perifèria urbana, substituïdes per altres més solvents i adaptats a la nova remodelació urbana. Els usos residencials i tradicionals de lâ檃ntic teixit social donen pas als nous usos terciaris en boga: activitats dâ檕ci i consum, localització intensiva dâ檕ficines, hosteleria, etc. Lâ檕bjectiu és crear espais físicament ordenats i nets, que facilitin la seva rendibilitat econòmica, encara que social i espiritualment més febles. Els turistes i consumidors sâ檋an de sentir més segurs. El carrer ha de ser un lloc de pas, on no es pot permetre que ningú molesti el lliure trànsit de les persones ni pertorbi la bona imatge de la ciutat. Per tant, la terciarització de la ciutat comporta una major sobreinversió seguritària que la garanteixi, en un context on la creixent hipertròfia punitiva correspon a una atrofia social en polítiques públiques que articulin respostes a fenòmens com el de lâ檃ctual crisis residencial de lâ檋abitatge a la ciutat.
En darrer terme, cal assenyalar que lâ檕rdenança atorga poder atípics a la policia i amplia el seu camp dâ檃cció fins a extrems difícilment controlables i inimaginables fa uns anys. Per exemple, lâ檕rdenança incorpora facultats reconegudes per la controvertida llei de protecció de seguretat ciutadana, lâ檃nomenada llei Corcuera. En lâ檃ctualitat, un agent de la Guàrdia Urbana podrà traslladar a la comissària un ciutadà que no ha pogut ser identificat per una simple infracció lleu. Per altra banda, aquesta situació sâ檃greuja perquè el text utilitza una tècnica jurídica basada en conceptes sancionadors massa oberts i amplis, pròpia de la dinàmica administrativa i policíaca dâ檃ltres èpoques. En un Estat de Dret tot el que no està prohibit està permès, i el ciutadà ho ha de saber de forma clara i precisa (principi de seguretat jurídica). A més els espais de discrecionalitat policíaca augmenten davant la dificultat dâ檌nterpretar la concurrència de moltes de les infraccions tipificades. Per exemple, en el cas de la prostitució: ¿com podrà la policia conèixer el contingut de la conversació entre dues persones i provar que ha existit un oferiment o negociació de serveis sexuals? ¿es sancionarà a les dones pel seu aspecte o forma cridanera dâ檃nar vestides? ¿o potser per parlar amb un vianant? Un altre exemple del capítol IX dâ âÃ歴 impropi de lâ檈spai públicâ?: lâ檃rticle 58 tipifica com a infracció lâús dels bancs públics â減er usos diferents als que estan destinatsâ? . No obstant, no està clar quins són aquests usos: ¿sols està permès asseureâ檚? ¿es pot jugar a cartes amb els amics? També tipifica netejar-se o banyar-se en les fonts: ¿no ens hi podem netejar les mans? En el capítol X es prohibeixen activitats i serveis no autoritzats, el seu consum i demanda: ¿es possible que es sancioni tirar cartes a un amic o donar-li un massatge en un parc públic? Resulta obvi que aquesta indeterminació jurídica pot produir situacions dâ檃bús o arbitrarietat policial, que augmentarà tant la conflictivitat social i judicialització de la vida de les persones com el control o tutela dels seus drets i llibertats.

Jaume Asens Llodrà, vocal de la Comissió de Defensa del Col.legi dâ橝dvocats.

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa