|
|
|
Notícies :: antifeixisme : sexualitats |
|
27 de gener. Recordem a les vÃctimes de l'Holocaust: Els homosexuals en temps del nazisme
|
|
|
per David C. |
29 gen 2007
|
|
Al principi del llibre “Els enfonsats i els salvatsâ€?, Primer Levi explica l'advertiment sà dic que els comandants de les SS transmetien als habitants del camp d'extermini d’Auschwitz: "De qualsevol manera que acabi aquesta guerra, la guerra contra vostès l'hem guanyat; cap de vostès sobreviurà per a donar testimoniatge d'ella, però fins i tot si algú aconseguÃs escapar, el món no el creurà â€?. |
|
“Tal vegada hi hagi sospites, discussions, investigacions dels historiadors, però no hi podrà haver cap certesa, perquè amb vostès seran destruïdes les proves. Encara que alguna prova arribés a romandre, i encara que algú de vostès arribés a sobreviure, la gent dirà que els fets que expliquen són massa monstruosos per a ser creguts: dirà que són exageracions de la propaganda aliada, i ens creurà a nosaltres que ho negarem tot, i no a vostès. Nosaltres serem els que escriurem la història d’Auschwitz".
Quan, el 27 de gener de 1945, fa seixanta anys, els exèrcits soviètics van entrar al camp d’Auschwitz, cap oficial de l'exèrcit roig podia donar crèdit als seus ulls. Les càmeres de gas, els forns crematoris i els munts de cadàvers eren només el començament de l'arxipèlag nazi de la mort.
Cap al 1928, hi havia a Alemanya al voltant d'un milió dos-cents mil homes homosexuals. Entre 1933 i 1945, cent mil d'ells van ser arrestats i uns 50 mil oficialment inscrits en els arxius com a criminals. Una vegada sentenciats, molts van acabar en presons convencionals. Però aproximadament 10 mil van ser enviats a diferents camps de concentració. Quants van morir allí és una cosa no establerta. Les perquisicions han estat molt limitades fins a avui. Alguns investigadors, no obstant això, estimen que 6 mil.
La història dels presoners homosexuals durant el règim nazi va ser silenciada durant gairebé cinc dècades, tot i que la guerra hagués ja acabat, perquè l'homosexualitat va continuar sent il·legal a l’Alemanya Occidental fins a finals dels anys seixanta. Molts dels supervivents, en conseqüència, tenien por o estaven avergonyits d'explicar les seves experiències. Uns altres van intentar sumar-se a les organitzacions de víctimes de l'holocaust però es van sentir marginats. "El testimoniatge dels homosexuals era socialment inaudible, impossible i perillós", creu el francès Michel Celse, especialista en el tema, autor de l'assaig col·lectiu Consciences de la Shoah.
Va ser a partir de 1986, després que Richard Plant publiqués el seu llibre The Pink Triangle (El triangle rosa), que va començar a reconsiderar-se el cas. Però els homosexuals no van ser oficialment reconeguts com a víctimes del nazisme fins fa uns anys. Al novembre del 2000, el govern alemany va demanar disculpes per les deportacions i tortures sofertes pels gais i les lesbianes en l'era del nazisme. I a l'abril de 2001, l'estat francès (a través de Lionel Jospin) va reconèixer per primera vegada les persecucions que van sofrir els homosexuals durant la Segona Guerra Mundial. "Un fet històric", ho va anomenar Jean li Bitoux, president del Mémorial de la Déportation Homosexuelle.
El 2001, The Pink Triangle Coalition (un grup que reuneix vuit organitzacions d'Europa, Israel i els Estats Units) va rebre 500 mil dòlars per a difondre la seva causa. Van realitzar un CD Rom, van començar a preparar un lloc a Internet i estan donant suport a la difusió mundial del documental cinematogràfic Paragraph 175, dirigit per Rob Epstein i Jeffrey Friedman. Mesos abans, a finals de l'any 2000, la coalició havia rebut una donació de 70 mil dòlars que va repartir entre els últims supervivents d'aquella generació. En els últims temps, no obstant això, el Partit Verd alemany ha liderat una campanya perquè els homosexuals siguin oficialment reconeguts com víctimes del nazisme.
Paràgraf 175.
Quan Rob Epstein i Jeffrey Friedman van estrenar el seu film Paragraph 175, no imaginaven que el documental tindria tants efectes polítics. Ambdós ja havien dirigit en junts unes altres tres pel·lícules de militància gai (entre elles The Celluloid Closet, sobre l'homosexualitat a Hollywood, dintre i fora de la pantalla, i Common Threads: Stories From the Quilt que els va valer un Oscar en la categoria de documentals) i a Klaus Muller, l'encarregat de temes homosexuals del Holocaust Memorial Museum dels Estats Units, no li va costar molt convèncer-los que calia entrevistar, abans que fora massa tard, els últims testimonis directes de l’anomenat holocaust gai.
El film obre amb el propi Muller: "Vaig créixer a Alemanya i mai vaig escoltar parlar de la persecució als homosexuals. Em va costar un temps adonar-me que alguns d'ells podien estar vius. Molts de vostès, per ventura, pensin que és massa tard per a donar-los la paraula. Jo crec que la seva història és valuosa. I que és bo escoltar-la perquè durant tota la seva vida els van dir que no l'expliquessin".
La pel·lícula es titula Paragraph 175 a causa de un vell article del codi penal alemany, sancionat el 1871 i vàlid fins el 1969: "Un acte sexual antinatural comès entre persones de sexe masculí o entre éssers humans i animals ha de ser castigat amb la presó; també pot significar la pèrdua dels drets civils". La llei havia caigut en l'oblit fins que els nazis la van rescatar. En els anys vint regnava un clima d'absoluta llibertat a ciutats com Hamburg, Munich o Bremen, i més encara a Berlín, on hi havia fins i tot clubs nocturns d’ambient gai. El 1919, el doctor Magnus Hirschfeld (1868-1935) havia fundat l'Institut per a la Ciència Sexual. Un dels seus propòsits centrals era l'abolició del paràgraf 175. Para Hirschfeld l'homosexualitat no era sinònim de malaltia, i molt menys de delicte.
El doctor Hirschfeld
El 30 de gener de 1933, Adolf Hitler va ser nomenat canceller. En un mes es van tancar tots els bars gais de Berlín, entre ells el mític "El daurat". El 6 de maig els nazis van destrossar l'institut del doctor Hirschfeld. Tots els seus llibres van ser titllats d’anti-alemanys" i cremats en una gran foguera. El doctor, jueu i homosexual, es trobava de viatge en l'estranger. Mai va tornar a Alemanya.
En 1934, una divisió especial de la Gestapo (policia secreta de l'estat) va ser fundada per a combatre l'homosexualitat. Un dels seus primers actes va consistir a establir llistes roses amb l'ajuda dels serveis secrets de la policia. Al setembre de 1935 es va promulgar una segona versió, encara més rigorosa, del famós Paràgraf 175. I un any després Heinrich Himmler va crear una caserna central per a combatre l'homosexualitat i l'avortament: l'II S, una sub-divisió del Departament II de la Gestapo. Per als oficials nazis, els homosexuals eren "anti-alemanys" i "socialment aberrants" perquè privaven al país de fills.
Tot i aquesta croada anti-gai, Ernst Röhm, fundador de la SA i amic íntim d'Hitler, era un reconegut homosexual.[...] Hitler va defensar a Röhm dient que "la SA no és una institució moral" i que "la vida privada no importa mentre no traeixi la base del nacional-socialisme". Va ser tot una excepció i va durar poc. El 28 de juny de 1934 va ordenar l'execució de Röhm i d'altres suposats traïdors. L'episodi es recorda com "la nit dels ganivets llargs". A una setmana dels fets, Hitler va invocar l'homosexualitat de Röhm i va prometre "netejar d'homosexuals" el partit.
Les persecucions van arribar el seu zenit entre els anys 1937 i 1939. Una campanya de propaganda iniciada el 1936 va posar especial èmfasi en la suposada homosexualitat dels sacerdots amb l'objectiu de desacreditar i retallar el poder de l'Església catòlica d'Alemanya, una institució que molts oficials nazis temien com el major enemic potencial. El 1938, el líder Hermann Göring va acusar d'homosexual el comandant Von Fritsch, un opositor a la política militar d'Hitler.
La gran majoria dels homosexuals arrestats per infringir el Paràgraf 175 eren alemanys o austríacs. En els camps de concentració, els presoners eren obligats a usar uniformes amb diferents marques identificatories, segons la categoria a la qual pertanyessin: jueus, gitanos, presos polítics, etc. Els homosexuals van dur al principi diverses marques, des d'un punt negre fins a un nombre 175 dibuixat a l'esquena del sac. Finalment tots van ser identificats amb un triangle rosa.
Testimoniatges de supervivents diuen que els homes amb triangles roses eren especialment maltractats pels guàrdies. També van ser objecte de cruels experiments mèdics. Un doctor anomenat Carl Vaernet va realitzar, en el camp de concentració de Buchenwald, nombroses operacions el propòsit de les quals era el de tornar heterosexuals als pacients. El seu experiment incloïa la inserció d'una càpsula que segregava hormones masculines. El procediment reflecteix els desitjos de Himmler i altres oficials per trobar solucions mèdiques per a l'homosexualitat.
Com escriu Primer Levi: "Els monstres existeixen però són molt pocs com per a constituir realment un perill; els que són realment un perill són els homes comuns i corrents".
Font: Fagc
Autor: Pau Girona |
This work is in the public domain |
