Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: un altre món és aquí : pobles i cultures vs poder i estats
Quan Gràcia era revolucionària
22 gen 2007
extret de "Quan Catalunya era revolucionària" de Carmel Rosa-Roc
"DEU HORES DE REPÃBLICA CATALANA, O LA INSURRECCIÃ FALLIDA DEL 6 D'OCTUBRE DE 1934"

(...)

Ara és important organitzar la resistència contra una probable intervenció de les forces armades depenents del govern de Madrid, pensen a l'A.O.[*] La Generalitat, si ho vol, té prou mitjans per aguantar fins que l'onada de protesta contra el rapte de la República per la dreta s'escampi arreu de la península.
Mentre els comitès dirigents de l'A.O organitzen la gent i l'acció, els militants esperen ordres. I com viu els esdeveniments un jove militant en aquest moment de febrada política? Potser és important conèixer les reaccions d'un militant de base davant uns fets excepcionals per treure'n l'entrellat polític.
Gil és un company de Gràcia. Tot just té 16 anys i ha entrat fa pocs mesos a la joventut del BOC. La demanda d'entrada de Gil culminava dos anys d'experiències i lectures personals. Passà del catalanisme abstracte al catalanisme social i d'aquí, a concepcions revolucionàries. El primer pas el saltà quan estudiava a l'escola Blanquerna, focus, deia, del catalanisme benpensant, freqüentada per molts fills de les personalitats del moment: Carner, Casanoves, Aiguader i d'altres. Però allí dins, explicava Gil, ja vaig començar a notar les diferències de situació social perquè el meu pare era un modest empleat. Per això em vaig interessar d'una manera més activa pel que passava al país, i amb uns amics del carrer començàrem a criticar aquesta política catalanista perquè hi havia massa discursos i massa pocs canvis.
Un xicot del grup havia descobert a casa d'un advocat on treballava llibres que parlaven de qüestions socials. Els va portar i començàrem a llegir-los i a comentar-los. Tot era espontani. No teníem cap relació. Més endavant vaig inscriure'm a l'Ateneu Enciclopèdic perquè hi havia cursos de nit, per acabar el batxillerat, però també anava assíduament a la biblioteca per llegir llibres marxistes i d'altres tipus. Al mateix temps, llegia, per exemple, David Coperfield, de Dickens i la història de la Revolució Russa de Trotskij.
Aquell mateix any hi havia també la preparació de la vaga mercantil. El petit grup de companys de Gràcia anàvem als mítings del diumenge al matí. Quedava sorprès que hi hagués tanta gent i que algun orador, que no sabia que era del BOC, cités Lenin, com un noi del sindicat d'Alimentació que es dia �lvarez. Després vaig anar als mítings del BOC. En recordo un, de míting, on hi havia un grup de joves que cantaven la «Internacional», però jo me'ls mirava de lluny, per manca de decisió per entrar-hi en contacte, fins que un dia vaig dir-me que no podia continuar aïllat i vaig anar directament al local del BOC.
Des de feia set mesos, en Gil s'havia incorporat a la secció de Gràcia de la joventut, nombrosa, eficient, amant de la discussió. L'únic inconvenient era que pel fet de ser massa jove el seu pare no el deixava sortir a la nit. Ara s'havia escapat de casa, a despit que no tenia cap responsabilitat dirigent.
âLa vetlla del 5 d'octubre âprecisa Gilâ ens trobàrem tots mobilitzats en el local del partit, en el passatge de la Pau. Els de Gràcia formàvem un grup nombrós. El meu pare es presentà a mitja nit per tornar-me a casa, però els companys m'amagaren i no em va trobar. Estàvem, doncs, tots reunits allí i en Castells va venir i ens va dir, perquè en Castells era així:
âBé, nois, ara les coses són serioses. Demà anem a intentar ajudar a fer aquesta vaga i cal que triomfi. Ara és qüestió de vida o mort.
I Castells afegí solemnement:
âEns hem de considerar tots com si fóssim morts, I el que no es consideri com mort âprecisàâ, que ho digui. Val més dir-ho de seguida.
I en Castells ens preguntà, un darrera l'altre:
âBé, i tu què? Estàs disposat a donar la teva vida pel socialisme? I tots anàvem dient: âSí, sí, sí.
Tot això era terriblement infantil, però, alhora, molt seriós. Arribà el torn a un company que, indecís, no contestava.
âBé, contesta âinsistí Castellsâ: hi estàs disposat?
âHome, és que val la pena de reflexionar!
Però acaba dient sí, també.
En Castells, un excel·lent company de la joventut de la primera hora i absolutament entregat a la idea socialista. era sobretot, un home d'acció.
âDesprés âcontinua Gilâ, sortiren força grups del local amb la consigna de fer parar les fàbriques. La gent parava de seguida. Comprenien la situació. El divendres, quan vaig tornar a casa cap a les 9 del matí, el meu pare em va tancar perquè no sortís més mentre durés aquella situació. La meva mare em va esbroncar:
âTota la nit fora de casa. On eres? Que vols anar a parar a la presó? Va dir coses per l'estil. La pobre dona patia per mi.
âDissabte vaig escapar-me i vaig anar a un casal de lâEsquerra de Gràcia, al carrer del Rosselló, cantonada de Bruc. Hi havia molta gent asseguda, discutint i prenent cafè mentre escoltaven la ràdio. Tenien molts fusells. Després, vaig anar al local de l'Aliança Obrera a la Plaça de l'Ãngel, on també hi havia molta gent. Només teníem un fusell per muntar guàrdia a la barricada que havíem aixecat davant del local. Tota la nit vam estar esperant armes per lluitar contra el feixisme. Arribaven notícies per la ràdio que a Astúries la insurrecció havia triomfat.
Tothom pensava que l'exèrcit sortiria i que hi hauria una lluita armada i que nosaltres no teníem cap arma. Cap a la matinada vam sentir una forta canonada cap a la part baixa de les Rambles, però no sabíem exactament on. Aviat ens digueren que l'exèrcit havia canonejat el local del CADCI i que hi havia alguns morts. Més tard ens vam instal·lar al terrat del local on teníem l'A.O. amb unes quantes pistoles i esperàvem, no sé que. Hi havia força gent, potser entre 250 i 300 persones.
En aquell moment van arribar uns companys de Gràcia militants del BOC, que venien d'un casal de l'Esquerra. Els de l'Esquerra i els d'Estat Català havien passat la nit al Teatre del Bosc, a la Rambla del Prat, i ens digueren que anéssim allí que tindríem moltes armes perquè els de l'Esquerra, després de la rendició de Companys, se n'havien anat tots i havien deixat les armes en el local.
Nosaltres no sabíem encara âalmenys joâ que el Govern de la Generalitat s'havia rendit. Havíem sentit canonades, però no sabíem com s'havia acabat. Llavors vàrem anar-nos-en portal de l'Ãngel i passeig de Gràcia amunt, a peu, fins al teatre del BOSC, on hi havia uns quants membres de l'Esquerra desorientats. Es demanaven què passava i exclamaven: âEns han traït! El govern s'ha rendit!
Vam entrar al teatre i vam trobar una quantitat important d'armes, potser 150 o 200 fusells winxester, quasi tots bastant nous. Vam agafar les armes. Ãrem unes 150 persones, de les quals una quarantena pertanyien al BOC i d'altres a l'Aliança Obrera. Hi havia simpatitzants que havien passat la nit amb nosaltres al local. S'hi ajuntaren uns quants de l'Esquerra que no volien tornar a casa. Vam agafar els fusells i, és clar, com que no els sabíem manejar i aquests ximples se n'havien anat i els havien deixat carregats, amb la bala al canó, des que vam agafar els fusells va començar al carrer un tiroteig imponent, com si fos la guerra. Hi va haver dos ferits. Un company es va posar a cridar:
âDeixeu els fusells per terra! Deixeu el fusells per terra!
âAixí ho férem. Llavors passà un que els sabia manejar per ensenyar-nos-en. No era complicat. Vam decidir formar una columna. Hi havia en Vicens, l'Estivill i dos altres companys del comitè de la joventut que eren els qui més o menys ens dirigien. Hi havia també un grup del Partit Comunista de Catalunya, que no sé com havien arribat allí i, en aquest grup, la Lina Odena. La nostra intenció era anar cap a Sabadell. Es deia que allí l'A.O. controlava la situació. Ãs en aquest moment que va començar una expedició tràgica de Gràcia fins a Sant Cugat. Dic tràgica perquè anàvem a peu. Ens anunciaren que un parell de camionetes i alguns cotxes venien darrera. Era una columneta organitzada per companys del BOC. A la plaça de Lesseps, van tenir una topada amb la Guàrdia Civil, la qual pujava des del centre de Barcelona perquè havia sabut que hi havia una columna, que era la nostra, que anava en aquesta direcció. Els companys tingueren alguns ferits i un mort: Teresa Vives, companya d'en Torres (president del sindicat de «recaders»). Teresa caigué ja morta per diversos trets sobre la germana d'en Cerdan. Entre els ferits, hi havia un company de Gràcia i un altre de Sants. Ens n'assabentàrem després d'aquesta topada greu, perquè estàvem molt més endavant. Anàvem a peu i vam entrar cap a la Rabassada per la carretera. Havíem recuperat menjar i estàvem asseguts al mig del bosc quan oírem un fort tiroteig. Eren uns companys nostres que s'havien quedat a la reraguarda per protegir-nos dels qui disparaven, sembla, contra la mateixa columna de la Guàrdia Civil de la plaça de Lesseps. Ãrem encara uns 200, però amb el tiroteig alguns es feren escàpol pel bosc. Cal recordar que la cosa estava bastant fotuda. Ja era excepcional que quedéssim, encara, tanta colla. La Guàrdia Civil se'n tomà cap a Barcelona a buscar reforços. Més tard, ja ho veureu, no van tomar sols. Nosaltres ens vàrem reorganitzar. La majoria érem del BOC, però hi havia també presents altres elements, entre ells el petit grup del PC, del que ja he parlat, amb la Lina Odena. Hi havia, així mateix, un petit nucli d'estrangers. Em sembla que eren refugiats antifeixistes alemanys. Va passar un camió carregat de patates i el vam requisar. Un cotxe anava al davant del camió i un altre al darrera.
En arribar a Sant Cugat, començà de seguida un tiroteig. Hi havia un o dos autocars de la Guàrdia Civil que ja eren allí. Baixàrem del camió i començàrem a tirar, també. Jo estava estirat per terra i tots tiràvem. El fet és que els guàrdies, que van tenir alguns ferits, pujaren a l'autocar i se'n tornaren cap a Barcelona. Un xofer estava mort, amb un tret al pit. Teníem dos ferits, però no semblaven greus. Llavors nosaltres entràrem a Sant Cugat.
Allí passà una cosa divertida. Els companys s'havien escampat pel poble i jo i dos més, tres en total, ens estàvem rentant en una font que hi havia a la plaça de l'Ajuntament. Anàvem bruts, suats i esperàvem decidir el que fèiem. En aquell instant sortí al balcó de l'Ajuntament un company que coneixíem molt bé. Treballava de bidell a la Generalitat. Al costat seu hi havia un parell de joves. Va sortir al balcó i féu un petit discurs dient que quedava proclamada la República Socialista Catalana a Sant Cugat. S'ha de recordar que a la plaça, fora del nostre grup de tres, no hi havia ningú més, però el company sabia, segurament, que en altres indrets de Catalunya s'havia proclamat la República Socialista Catalana i ell volia, també, fer història.
D'allí vam decidir continuar fins a Sabadell, sempre animats per l'esperança que els nostres companys controlaven encara la ciutat. Llavors érem encara una cinquantena, perquè alguns civils de Sant Cugat s'havien afegit al nostre grup. Vam decidir avançar per la via del ferrocarril i deixar uns quants companys al poble, a la reraguarda. La direcció de la columneta la portava un comitè improvisat de 3 o 4, en el qual hi havia en Vicens, que era el que es veia més, però també hi havia l'Estivill i la Lina Odena. Vam decidir anar a peu a Sabadell, però crec que era una bestiesa. Quan encara no havíem fet un parell de quilòmetres vam sentir nombrosos trets darrera nostre, del cantó de Sant Cugat. Vam pensar que la Guàrdia Civil havia tornat i que estava atacant els companys, concentrats principalment dins lâedifici de l'ajuntament. Què fem? Continuem cap a Sabadell o tornem a Sant Cugat?, ens preguntàrem. Decidírem tomar cap al poble quan oírem les ratxes d'una metralladora. En aquell moment alguns digueren:
âAixò ja no és la Guàrdia Civil, sinó l'exèrcit que tira amb metralladora.
Es produí un moviment d'indecisió. Es veia gent que sâescampava per les vinyes. Molts pocs eren els qui volien intentar encara alguna cosa, ja que pensàvem que tot estava perdut i així era. Havíem arribat fins al límit del que era possible.
Amb en Vicens i l'Estivill decidírem seguir el camí fins a Sabadell, on vam arribar quan fosquejava. Els companys de l'A.O. controlaven encara la ciutat. Al local del BOC, hi havia força moviment, però ja es veia clar que seria una bogeria continuar la resistència. Jo em vaig endormiscar en un divan que hi havia en un racó. A les nou del vespre, va venir a buscar-me un company del BOC dient-me que m'havien oblidat, que la tropa havia arribat per tren i que estava ocupant Sabadell. I jo tan tranquil, dormint com un soc! Vaig quedar-me dos dies a Sabadell amagat a casa d'un company fins que vaig agafar el tren per tornar a Barcelona i ningú no em va dir res.
En Gil ignorava que, a Sant Cugat, hi quedaven un dotzena de companys quan va tornar novament la Guàrdia Civil, amb una unitat de l'exèrcit. Els guàrdies van encerclar lâAjuntament, d'on s'esmunyiren la majoria. Tres o quatre es feren forts i resistiren algunes hores l'escomesa dels guàrdies. Al final, després de repetides combinacions a rendir-se, varen deposar les armes. La resistència, quan tot havia fracassat, era inútil i tenien dos ferits. Quedaven només en Ruiz, un minyó de Gràcia que no tenia gaire més de 16 anys, i un company de Sants. En Ruiz era baixet, amb poc pèl a la cara. Semblava una criatura. Quan es van rendir, un guàrdia civil, en veure que eren tan pocs, els increpà, incrèdul:
â¿Es todo? ¿Dónde están los otros?
âNo hay nadie màs, sólo los dos que estamos aquí i dos heridos dentro.
El guàrdia no s'ho creia.
âQue salgan los otros, que salgan ârepetia.
Un altre guàrdia, mirant indignat Ruiz, l'apostrofà:
âPensar que mocosos como éste han herido a hombres como castillos!
Sembla que hi havia un guàrdia, alt i cepat, molt malferit.
Al pobre Ruiz, li esperava una dolenta tanda d'aventures El condemnaren a cadena perpètua al Fort de Sant Cristòfol de Pamplona, juntament amb una dotzena de companys. Alliberat arran del triomf del Front Popular pel febrer del 1936, fou voluntari al front, detingut durant la repressió estaliniana contra el POUM, i afusellat en un camp de treball del sector republicà, per «feixista», en circumstàncies particularment indignants."

*Nota del postero.
A.O.: Aliança Obrera. Front únic de organitzacions obreres promoguda a iniciativa del BOC (Bloc Obrer i Camperol). A Catalunya en formaren part totes les organitzacions obreres (Sindicats d'Oposició, UGT, BOC, Unió Socialista de Catalunya, PSOE, Federació Sindicalista Llibertària, Federació de Sindicats exclosos de la CNT i Unió de Rabassaires; posteriorment s'hi afegi el PCC) excepte la CNT i la FAI; convocant la Vaga General els dies 5 i 6 d'octubre. A la Comuna Asturiana, aqui amb la participació de la CNT, es convertirà el principal organisme d'engegada de la Revolució.
Mira també:
http://www.fundanin.org
http://www.marxists.org/catala

This work is in the public domain

Comentaris

Albert Masó, un revolucionari gracienc
22 gen 2007
extret de
www.fundanin.org

Semblanza de Alberto Masó March
Wilebaldo Solano

Alberto Masó March nació en Barcelona en 1918 y murió en París el 21 de Noviembre de 2001, tras una larga enfermedad que le mantuvo alejado durante varios años de toda actividad militante, aunque siguió siempre con interés los acontecimientos políticos y sociales y las actividades de sus compañeros más próximos. Cursó estudios en la Escuela Blanquerna de Barcelona e inició siendo muy joven su vida política. En Enero de 1934 ingresó en las Juventudes del Bloque Obrero y Campesino en el barrio de Gracia de Barcelona, que era entonces y fue, durante muchos años, uno de los más interesantes de la capital catalana por su intensa vida cultural, sindical y política

Masó no tardó mucho tiempo en manifestar sus mejores cualidades. El movimiento revolucionario de Octubre de 1934, que en Cataluña se redujo a la huelga general organizada por la Alianza Obrera y a la proclamación del âEstado catalán dentro de la República Federal españolaâ? por Lluis Companys, presidente de la Generalitat, fracasó porque sólo pudo triunfar en Asturias y la dirección de Madrid no fue capaz de coordinar las luchas. Los militantes del BOC y de la Alianza Obrera, en su afán de ayudar a los combatientes de Asturias, constituyeron una columna que se equipó con las armas abandonadas por la milicia de la Esquerra (los âescamotsâ?) y se dirigieron a Sabadell, desde donde pensaban que se podía reanimar el movimiento. Pero fueron contenidos por la Guardia Civil. Masó hizo sus primeras armas en esa columna y tuvo la suerte de no ser herido ni detenido.

Alberto Masó siguió militando durante el periodo represivo que comportó el fracaso de Octubre y se incorporó a los Gabocs, grupos de acción que animaba Josep Rovira y que iban a jugar un papel capital en Julio de 1936. Masó fue de los que aprobaron con entusiasmo la fusión del Bloque Obrero y Campesino y la Izquierda Comunista y la creación del Partido Obrero de Unificación Marxista (POUM) y desarrolló múltiples actividades en el barrio de Gracia, donde los poumistas eran fuertes y animaban multitud de tareas sindicales y culturales. Un día nos sorprendió con un artículo interesante y bien escrito en âLa Batallaâ?. Solano y Maurín le incitaron a escribir más, pero sólo hizo algunas cosas para el semanario âLâHoraâ?. Pensaba que en el partido había mucha gente que escribía mejor que él.

Lucha en España y resistencia en el exilio

El 19 de Julio de 1936,cuando se sublevaron los militares reaccionarios, Masó se incorporó a la lucha armada desde el primer momento, junto con Josep Rovira, Germinal Vidal, Manuel Grossi, Fernández Jurado, Luis Roc y tantos otros, Participó en los combates de la Plaza de la Universidad, de la parte alta de las Ramblas y de Atarazanas y fue herido sin gravedad. Salió para el frente de Aragón en las primeras columnas que formaron unos días después la CNT y el POUM y se encuadró en la mandada por Manuel Grossi y Jordi Arquer. Fue herido en el frente de Tierz, trasladado a un hospital de Barcelona y luego al célebre sanatorio de Alp, organizado por médicos del POUM. Durante las Jornadas de Mayo de 1937 participó en la lucha defensiva en el barrio de Gracia. Cuando se produjo el golpe stalinista contra el POUM organizado por el general Orlov, jefe del KGB en España, se incorporó a la lucha clandestina de su partido y fue detenido y recluido en la Cárcel Modelo de Barcelona, donde sólo permaneció 4 meses gracias a la solidaridad de uno de los jueces honestos que se oponían a la represión. Regresó al frente como teniente del Ejército, función que le correspondía tras un curso en una de las Escuelas de guerra de entonces y la militarización de las Milicias. Después de la caída de Barcelona, pasó a Francia con su unidad y fue internado en el campo de Argelès sur Mer, del que logró escaparse sin grandes problemas. El Servicio de ayuda a los exiliados, creado por militantes de diversas organizaciones españolas y extranjeras, facilitó su traslado a París.

Masó y otros compañeros constituyeron un grupo de acción para defender a las víctimas del exilio en dificultad. Millares de exiliados tenían que vivir âsin papelesâ?, como se dice hoy de muchos emigrantes. Los que se habían batido casi solos contra el fascismo y por la libertad en Europa, eran clandestinos y estaban a merced del primer policía que les interrogaba, incluso si tenían un domicilio acogedor en un hogar francés de izquierda. Pues bien, Masó, Puig y Rafael García (el intrépido comisario político del batallón de choque de la 29 División) fueron a parar a la prisión de la Santé, donde permanecieron cerca de dos años (1939-1941). A la salida de la cárcel, todo fueron problemas. Fue internado en el cuartel de Les Tourelles. con vistas a la deportación. Una enfermedad le condujo al Hospital Tenon bajo control policiaco. Pero pudo escaparse Apenas restablecido, fue detenido de nuevo y. a fines de Octubre de 1941, le enviaron a Alemania, donde le internaron en un campo de polacos ligado a una fábrica de I.G. Farben Industrie. A su regreso a Francia entró en relación con un grupo político bordiguista. Eran militantes, italianos y franceses, que le acogieron muy bien, pero con los que tenía muchas divergencias políticas. En 1944 se puso en relación con los militantes del POUM de París, lo que permitió que pasara un año en un sanatorio de Suiza para rehacer una salud muy quebrantada.

La experiencia de âSocialisme ou Barbarieâ?

La parte más importante de la vida política de Masó en el exilio es la que retiene sobre todo el famoso Diccionario de Maitron: su militancia en el grupo âSocialisme ou Barbarieâ?. Por dos razones esenciales. La primera es porque âSocialisme ou Barbarieâ? apareció en 1950, es decir, en uno de los momentos más graves de la âguerra fríaâ? y en un clima de ascenso del stalinismo en los medios obreros e intelectuales de Francia. Castoriadis, Lefort, Lyotard, Masó y demás rompen con todos los tópicos y todas las imposturas del stalinismo y sus satélites y emprenden una lucha política y teórica que implica la crítica radical de la burocracia rusa y la restauración de los auténticos valores del socialismo. Se acabó la idea del âEstado obrero degenerado de la URSSâ? que puede ser corregido o renovado. Se acabó el esquema y todo lo que éste comportaba. Era la hora de abrir las puertas y las ventanas y de preparar otro porvenir. Masó, que tenía que protegerse con seudónimos porque era un âextranjero con antecedentesâ?, participó en la tarea con todas sus fuerzas bajo el nombre de Vega. Y, además, como casi siempre, mantuvo el contacto con nosotros.

La experiencia de âSocialisme ou Barbarieâ? se desarrolló entre 1950 y 1965. Castoriadis se retiró con algunos de sus amigos casi en vísperas del gran movimiento de Mayo de 1968. Lyotard, Vega y Souyri, que habían roto con Castoriadis, se reagruparon alrededor del periódico âPouvoir Ouvrier" que se publicó hasta 1969. La experiencia de âSocialisme ou Barbarieâ? puede ser discutida y criticada, pero no cabe la menor duda que fue un elemento importante de reflexión en aquellos años difíciles en los que la insolencia stalinista aplastaba conciencias, organizaciones y posibilidades políticas independientes. En fin, el movimiento de Mayo de 1968 fue alimentado en los medios de la juventud intelectual francesa por los análisis críticos de âSocialisme ou Barbarieâ?

El retorno al POUM y a Cataluña

Alberto Masó se reincorporó al POUM en 1972, utilizando el seudónimo de Julio Gil. Estaba un poco cansado de sus experiencias en las organizaciones francesas y sentía que se acercaba el fin de la dictadura franquista. Por lo demás, estaba cada vez más interesado por lo que nosotros hacíamos en el terreno español e internacional y, sobre todo, por âLa Batallaâ? y âTribuna Socialistaâ?. Digamos entre paréntesis que el POUM no se opuso nunca a los compañeros que pensaban que el internacionalismo exigía trabajar en el país y el medio en que se vivía. Para éstos, el largo exilio y el trabajo profesional imponían militar temporalmente en las organizaciones francesas afines al POUM. Masó era de los que pensaban así. Y los compañeros residentes en Francia le incorporaron muy pronto al Comité Ejecutivo, un organismo que se renovó con frecuencia para evitar el anquilosamiento y la rutina y facilitar el enlace con las nuevas generaciones. Su incorporación coincidió con un período muy intenso de relaciones con las nuevas organizaciones revolucionarias, o que se pretendían tales, que iban surgiendo en España: el FELIPE, el FOC de Cataluña, Lucha Obrera, Acción Comunista, las Comunas revolucionarias de acción socialista de Asturias, etc. En el POUM se desarrollaba una gran discusión sobre la renovación y el enlace con las nuevas generaciones y había surgido la idea del reagrupamiento de los marxistas revolucionarios, que no compartían los partidarios del reagrupamiento socialista en Cataluña. Volvió a salir âTribuna Socialista.

Tras la muerte de Franco, Masó fue uno de los primeros que regresaron a España para apoyar el esfuerzo de los de los que trataban de reconstituir el POUM con el aporte de la nueva generación y ampliar el proceso de reagrupamiento de los marxistas revolucionarios. Su concurso fue muy importante para la reaparición de âLa Batallaâ? y su difusión en toda España y para muchas otras tareas: conferencias del POUM en Barcelona y en Sevilla, participación en las elecciones, publicación de folletos políticos, relaciones con las organizaciones afines. Todo esto se llevó a cabo entre los años 1975 y 1981 y está bien resumido en el folleto de Pelai Pagés titulado â El POUM en la transiciónâ?. Pero Masó no pudo ir más lejos y cayó enfermo en Bilbao. Desgraciadamente, su enfermedad se agravó y le mantuvo durante varios años alejado de la vida política y sólo pudo ayudar a varios historiadores que reclamaron su colaboración. Y principalmente a Philippe Gottraux, autor de un libro importante, âSocialisme ou Barbarie. Un compromiso político e intelectual en la Francia de la postguerraâ? (que no ha sido traducido todavía al castellano), y Philipe Bourrinet, autor de su biografía para el Diccionario francés de Maitron, que se propone incluir en sus páginas a los españoles que jugaron un papel destacado en la resistencia al fascismo durante la segunda guerra mundial. He ahí el breve balance de una vida intensa y abnegada de un militante revolucionario que lo puso todo en el socialismo auténtico y en la libertad.



Albert Masó: el llarg viatge cap al socialisme
Xevi Camprubí

(Avui, 9-9-2004)

La victòria sobre el nazisme havia reforçat la posició internacional de la Unió Soviètica fins al punt que el nombre d'intel·lectuals comunistes europeus que, a l'inici de la postguerra, s'atrevien a criticar la políticade Stalin era més aviat reduït. Tot i així existien, sobretot a França, alguns nuclis opositors de tendència trotskista que treballaven, gairebé inútilment, per intentar contrarestar la influència que l'estalinisme exercia sobre el moviment obrer d'arreu del món. Fou en aquest context que un grup constituït el 1946 dins la secció francesa de la IV Internacional va prendre consciència de la situació i, davant del que ells consideraven "la superficialitat de les concepcions trotskistes", decidiren apartar-se'n i avançar per una altra via. El problema fonamental de l'època, deien els membres d'aquest grup, era "la naturalesa de la burocràcia obrera i sobretot de la burocràcia estalinista". Aquest plantejament apareixia el mes de març de 1949 en el primer exemplar del seu òrgan d'expressió: la revista Socialisme ou Barbarie; una publicació que, anys a venir, seria considerada per molts experts com l'embrió ideològic del Maig del 68. El grup dels sociobàrbars estava format principalment per Cornelius Castoriadis, Claude Lefort, Jean-François Lyotard, Pierre Souyri... i també per un català fill del barri de Gràcia: Albert Masó i March.

La presència d'Albert Masó dins el grup de Socialisme ou Barbarie no responia a la casualitat sinó a un pas endavant en la fascinant progressió d'un jove nascut el 1918 a Barcelona i que era dipositari d'una llarga experiència tant en política com en l'acció directa. "Vaig conèixer Albert Masó pels volts del 1934 en un míting del Bloc Obrer i Camperol de Gràcia -explica Wilebaldo Solano, aleshores membre de la Joventut Comunista Ibèrica, les Joventuts del BOC- però la nostra relació es va consolidar a partir de la Revolució d'Octubre. Masó va formar part dels grups armats que en aquella ocasió van intentar continuar la lluita fins al final".

Al seu torn, Carmel Rosa, un altre membre de les Joventuts del BOC, va conèixer Masó més o menys en la mateixa època; en un moment en què aquest jove arriat no tenia gaire més de 16 anys i havia d'escapar-se de casa per anar a les reunions perquè el seu pare no el deixava sortir de nit. "Masó pertanyia al BOC de Gràcia -explica Rosa-, un dels nuclis més actius i dinàmics del partit. Havia estudiat a l'escola Blanquerna i va ser allà on va adquirir consciència de classe, ja que el seu pare era un modest treballador. Masó veia la Blanquerna com una escola de catalanisme benpensant i per això va evolucionar cap a posicions revolucionàries".

D'aquesta manera, durant la Revolució d'Octubre del 1934 Masó va formar part d'una columna que, resistint-se a donar-la per acabada, es va dirigir a peu des de Barcelona fins a Sabadell, on la revolta va trigar més hores a ser sufocada. Més endavant, el juliol del 1936, va participar activament també en la lluita contra l'aixecament militar a Barcelona. Unes setmanes després, ja enmig de la Guerra Civil, va retrobar-se amb Carmel Rosa a les milícies del POUM que lluitaven al front d'Osca. "Masó era un home fred i calculador -diu Rosa-, però mostrava sempre una actitud molt entusiasta i era bàsicament un home d'acció. Tenia, a més, un bon discurs i una gran capacitat d'anàlisi política. L'anomenàvem "l'intel·lectualet de Gràcia". Al front les bales feixistes van ferir Masó i per aquest motiu va ser traslladat a Barcelona. Un cop recuperat va participar en la lluita clandestina que els militants del POUM van posar en pràctica a partir de juny del 1937 per defensar-se de la repressió endegada contra ells pel PCE i pel PSUC. Arran d'aquesta activitat va passar quatre mesos a la presó Model acusat de fer propaganda subversiva contra el govern de Negrín.

EL CAMÃ? DEL LLARG EXILI

Els milers de republicans que en acabar la guerra s'havien exiliat a França vivien en unes condicions d'extrema dificultat i, en molts casos, amb prou feines tenien més ingressos per sobreviure que els proporcionats pels serveis d'ajut que havien organitzat els partits socialista i comunista espanyols. En aquell servei, tanmateix, no hi havia lloc per als que portaven penjada l'etiqueta de traïdors; ningú estava disposat a repartir un miserable crostó de pa sec a aquells a qui acusaven maliciosament d'haver col·laborat amb Franco fins a portar la República a la terrible desfeta. Però, fins i tot els fills dels acusats injustament de traïdoria tenen boca i necessiten omplir-la d'alguna cosa més que de laments. Fou per això que un grup de militants del POUM va decidir, com a mesura desesperada, cometre un atracament. De resultes d'aquesta acció Albert Masó i el seu amic Lluís Puig van ser tancats a la presó parisenca de La Santé. El 1941, dos anys després d'haver-hi entrat, Masó sortia del presidi amb el convenciment que els camins de la revolució no s'havien esborrat del tot. Puig, però, hi havia deixat la pell. "El caràcter i una part de la personalitat d'Albert Masó es manifesten al llarg de la seva trajectòria -explica Martine Vidal, que anys després seria la seva companya sentimental-. La política era el centre de la seva vida, però no era pas un intel·lectual tancat, ni un militant absort per una teoria; ell evolucionava amb la història i quan tenia una opinió formada s'endinsava a fons sobre el terreny sense mirar enrere. A banda d'això, Masó tenia un coneixement literari important que havia aprofundit a la presó; la lectura dels Miserables de Víctor Hugo a La Santé encantava els seus companys de cel·la. Admirava Dickens, Tolstoi, Pasternak, Dos Passos i, sobretot, La Muntanya màgica i Els Buddenbrook, de Thomas Mann".

A la fi de la Segona Guerra Mundial l'esquerra revolucionària francesa va començar a reorganitzar-se i molts militants catalans i espanyols, exiliats des de feia anys, maldaven per participar-hi. Albert Masó havia aconseguit sortir viu d'un camp de treball a Alemanya, tot i que amb la salut força delicada, i s'havia desvinculat del POUM. "El vaig conèixer pels volts del 1946 dins la Fracció Francesa de l'Esquerra Comunista -explica Martine Vidal-, tot i que ell no compartia molts dels plantejaments del partit ni tampoc l'anàlisi que aquest feia de la Guerra Civil Espanyola, titllada de guerra imperialista. A principis dels 50 se'n va separar i va unir-se al grup de Socialisme ou Barbarie". A partir d'aleshores Masó va amagar la seva condició d'exiliat republicà rere el pseudònim d'Albert Véga; un nom que possiblement va escollir, segons Vidal, "perquè aquest és un estel que assenyala la direcció a la gent que viatja. A ell li agradava molt fer camí, avançar, i tenia molta por de l'estancament intel·lectual".

ANYS DE MEDITACIÃ POLÃ?TICA

La revista Socialisme ou Barbarie va aparèixer més o menys cada dos mesos entre els anys 1949 i 1965. Segons Philippe Gottraux, professor de ciència política de la Universitat de Lausana i autor del llibre 'Socialisme ou Barbarie', un engagement politique et intellectuel dans la France de l'après-guerre, els sociobàrbars "es presentaven abans que res com un grup polític d'extrema esquerra inserit dins el terreny radical. Per ells la revista representava una meditació política, el mitjà de difusió d'idees més important entre totes les seves activitats militants i editorials". L'ànima del grup de Socialisme ou Barbarie era, sens dubte, Cornelius Castoriadis, un intel·lectual d'origen grec que s'havia exiliat a França i que ja de molt jove s'havia mostrat contrari al comunisme ortodox. La relació d'Albert Véga amb Castoriadis, Lefort, Lyotard i Souyri, assenyala Martine Vidal, que es va unir al grup el 1952, "estava basada en una estima recíproca, una amistat, una solidaritat i un compromís polític total, perquè posaven la seva vida privada en un segon pla i tenien idees comunes sobre l'explotació, l'alienació del proletariat, la importància de les lluites i compartien les mateixes esperances sobre esdeveniments d'arreu del món, com ara els d'Hongria i d'Algèria".

D'aquesta manera, Albert Véga va començar a escriure regularment a Socialisme ou Barbarie. En molts dels seus articles analitzava la situació que es vivia sota la dictadura franquista i sovint, també, denunciava la complicitat dels països democràtics: "L'actitud de les grans potències vers el franquisme està encara inspirada per consideracions imperialistes basades en els seus objectius locals i en les seves preocupacions estratègiques, lligades a l'interès constant de mantenir unit el front de la burgesia", hi escrivia l'abril del 1952. La col·laboració a la revista suposava la continuació d'una activitat periodística que havia començat a L'Internationaliste, el diari de la Fracció Francesa de l'Esquerra Comunista i, molt abans, més tímidament, a La Batalla i L'Hora, dues publicacions del BOC i posteriorment del POUM durant el període republicà. Segons Martine Vidal, "Véga va aportar al grup Socialisme ou Barbarie l'experiència d'un militant que tenia unes sòlides conviccions internacionalistes i antiestalinistes, basades en moviments revolucionaris reals, com els del 1934 i el 1936 a Barcelona. Per ell, els conceptes comitès de fàbrica, consells de pagesos i milícies combatents responien a una realitat viscuda, cosa que li donava una influència important en els debats".

A pesar dels forts lligams entre els membres, les diferències sorgides al llarg del temps van començar a separar el grup original dels sociobàrbars. Així, el 1958 les discrepàncies sobre la guerra d'Algèria i la qüestió de la lluita per l'alliberament nacional van motivar que Lefort abandonés el grup. Més endavant, el 1960, arran d'un polèmic article de Castoriadis que molts no aprovaven, el grup va patir una crisi que posaria la llavor de l'escissió. Segons el professor Philippe Gottraux, "Castoriadis pretenia conduir el grup cap a la ruptura amb el marxisme i desenvolupar una teoria revolucionària nova", cosa que Lyotard, Souyri i Véga refusaven a la vegada que es reafirmaven en la validesa de l'anàlisi marxista sobre les contradiccions del capitalisme. D'aquesta manera, a partir del 1963 els seguidors de Castoriadis es van agrupar entorn de la revista Socialisme ou Barbarie mentre que Lyotard i Véga farien el mateix amb una altra publicació: Pouvoir Ouvrier. "Véga va mantenir Pouvoir Ouvrier fent un gran esforç -explica Martine Vidal-, dedicant-hi la major part del seu temps i, a vegades, deixant fins i tot de banda les feines de traducció que li asseguraven l'existència". El darrer número de la revista va aparèixer el 1969; aquell mateix any el grup de Pouvoir Ouvrier es va dissoldre.

A principis dels anys 70, un cop exhaurida l'etapa de Socialisme ou Barbarie, Albert Masó va tornar a unir-se a la gent del POUM. "A partir d'aquell moment -explica Wilebaldo Solano, aleshores secretari general del partit a l'exili- Masó es va convertir en un dels militants més actius i entusiastes i, arran d'una crisi que es va obrir, va contribuir a organitzar la tendència anomenada l'Esquerra del POUM, en què va ocupar una posició destacada". Davant la perspectiva de la mort de Franco i de la recuperació de la democràcia, Wilebaldo Solano i Albert Masó van augmentar l'activitat militant i van impulsar des de París l'edició de Tribuna Socialista, que en el primer número, aparegut l'octubre de 1975, es presentava com "una revista marxista revolucionària, però també una publicació oberta a tothom que pugui aportar estudis de valor sobre els grans problemes d'Espanya i del moviment obrer". En aquesta nova etapa Masó tornaria a camuflar la seva identitat, ara rere el pseudònim de Julio Gil.

RETORN A BARCELONA

A l'inici de la Transició democràtica Julio Gil va sentir la necessitat de tornar a Barcelona i col·laborar activament amb la reconstrucció del POUM; un projecte basat en el reagrupament de totes les forces marxistes revolucionàries. Una de les principals activitats de Gil va ser impulsar de nou la publicació de La Batalla, el llegendari òrgan central del POUM. Segons Pelai Pagès, historiador, biògraf d'Andreu Nin i professor de la Universitat de Barcelona, "el partit va trobar en Gil una persona molt bregada en la lluita política i amb una gran experiència. Era un ideòleg però també un home a qui li agradava organitzar; a més, era un bon discutidor, i ho feia com abans, cridant si calia. De seguida donava la imatge d'intel·lectual, amb ulleres molt gruixudes, fumant constantment i bevent cafè a totes hores".

La dedicació absoluta a la militància revolucionària continuava sent, quan Gil ja tenia 60 anys, l'essència del seu ésser. "Va venir a Barcelona -diu Martine Vidal- per ajudar els camarades durant unes setmanes i s'hi va quedar dos anys, abandonant la casa, la feina de traductor i la seva vida a París". Seguint amb l'esperit crític que va impulsar l'oposició del POUM a l'estalinisme i al trotskisme durant els anys 30, Gil es mostrava intransigent amb tota mena de sectarisme. "Hi havia dos vicis de l'esquerra europea que no suportava -explica Pelai Pagès-, l'antiamericanisme, que considerava absurd i injust, i també l'antisemitisme i l'actitud incondicionalment proàrab".

A pesar dels anys viscuts a l'exili Gil no oblidava les seves arrels. "Tot i ser un marxista revolucionari, en els darrers temps estava molt amoïnat per les essències del país -continua Pagès-. Quan era a Barcelona el preocupava sentir a parlar poc en català. De fet, era un home que, a banda de combatre per les qüestions socials, estava profundament preocupat pel futur del país. En certa manera, aquesta doble preocupació, social i nacional, era la raó de ser del POUM".

COMPRENDRE L'EVOLUCIÃ

La caiguda del Mur de Berlín, l'esfondrament de l'URSS i els atemptats de l'11-S als Estats Units van marcar els darrers anys de la vida d'Albert Masó. "Davant d'aquells esdeveniments pensava que el món entrava dins un nou període històric i es lamentava de no tenir les forces ni el temps de veure i comprendre quina seria l'evolució", assenyala Martine Vidal. Aquesta inquietud s'accentuava a causa d'un dels seus tabús: "De la mort no en parlava mai -diu Pelai Pagès-, era un tema que l'angoixava". Fos com fos, el novembre del 2001 tot allò que havia format part de l'esperit d'Albert Masó, d'Albert Véga i de Julio Gil es va retrobar per sempre dins l'urna on van ser dipositades les seves cendres. «Va ser un home lúcid i obert -explica Martine Vidal-, dotat d'una curiositat insaciable i d'una rigorosa inquietud per l'autenticitat. No suportava les deformacions ni els prejudicis. Ãs per això que li agradava tant la cançó Ã?taca de Lluís Llach, de la qual, sens dubte, els versos "més lluny, sempre aneu més lluny" es corresponien amb la seva filosofia de la vida».

Acabat el llarg viatge els amics i camarades del POUM es van reunir uns mesos després en un petit poble del Pallars Jussà que Masó havia conegut quan era nen. "La seva �taca era el poble de la seva mare, Abella de la Conca, vora els Pirineus", diu Martine Vidal. Allí, en un bonic dia de primavera, acompanyada dels vells revolucionaris, Martine va destapar l'urna i va deixar que el vent cobrís tots els racons de l'enyorada �taca amb les cendres d'Albert Masó.
Re: Quan Gràcia era revolucionària
23 gen 2007
Sólo comentar si os habéis fijado en los links de la fundación Andreu Nin, en la sección de amigos de la fund. sale el blog del "señor" Arcadi espada, (ex Arcadi Espasa, sic), fundador del tan obrero y socialista partido Ciutadans.
No opino, sólo explico.
Re: Quan Gràcia era revolucionària
23 gen 2007
Sólo explicas tu desconcierto.
Re: Quan Gràcia era revolucionària
23 gen 2007
y se largaron corriendo, y con esos fusiles los compañeros de la fai si ke tomaron catalunya , hasta ke los putos stalinistas y anarcolideres tambien nos vendieron...
Re: Quan Gràcia era revolucionària
23 gen 2007
gracies noubarris
Sindicat