|
|
|
|
|
Anàlisi :: ecologia |
|
El decreixement, esperança de futur (Cat/Cast)
|
|
|
per Antoni Ferret |
20 gen 2007
|
|
|
Hem viscut i vivim en una cultura del creixement. El creixement econòmic continuat ha estat, i és, no sols una cultura, sinó un sentit comú, un sine qua non. No es comprenia una altra cosa. S'hi han basat tant el capitalisme com el socialisme. Ens ve de la Revolució Industrial, i gràcies a aquest creixement han canviat radicalment les condicions de vida, d'una pobresa generalitzada a una riquesa, molt mal repartida, però que ha afectat la gent d'una part del món.
Però, després de 200 anys, hem tocat sostre. Ha arribat un moment que no hauria de continuar, no pot continuar, el creixement en aquells països on s'ha produït fins ara. La combinació entre creixement econòmic i creixement demogràfic ens amenaça amb un col•lapse.
Els elements que ens limiten les perspectives de creixement continuat són:
* Esgotament de recursos planetaris.
* Contaminació atmosfèrica, que, per la via de l'efecte hivernacle, ens porta al canvi climàtic.
* Amuntegament de deixalles i residus.
L'esgotament de recursos el podem exemplificar, sobretot, amb quatre elements de consum: l'energia, la carn, la fusta i el paper.
L'altíssim consum d'energia dels països desenvolupats ens aboca a una crisi de l'energia. Les fonts habituals, petroli, gas, carbó i energia nuclear esdevenen problemàtiques. Les tres primeres amenacen d'acabar-se en un molt pròxim futur. Més enllà del fet que s'acabin —si s'arriben a acabar—, hi ha l'evidència que esdevindran escasses: se'n produirà menys quantitat que la necessària per al ritme de creixement actual. Si esdevenen escasses poden pujar molt de preu i poden ser motiu de greus crisis econòmiques i d'enfrontaments i de guerres, com ja està passant.
Pel que fa a la nuclear, resulta altament prohibitiva per la seva perillositat: perill d'accidents i hipoteca dels residus, amb permanència de milers d'anys. A més, és caríssima pel que fa a la seva instal•lació. Si algun dia es pot produir l'energia de fusió, en lloc de la de fissió (l'actual), pot ser molt diferent, però ara com ara no és possible.
No es pot mantenir indefinidament l'actual consum d'energia dels països desenvolupats, no sols pel que representa d'esgotament de recursos energètics, sinó per les conseqüències del deteriorament natural i el canvi climàtic. Sí que es podria fer amb l'energia de les fonts renovables: sol, vent, etc. Però en l'estat de la tecnologia actual, aquestes fonts no poden produir la quantitat que s'utilitza de les fonts tradicionals, sinó només una part. En un futur més o menys incert es podria tornar a consumir molta energia amb les renovables o amb la nuclear de fusió, però avui cal reduir-lo, aquest consum. (O també si s’aconseguís l’obtenció d’hidrogen sense cost o amb poc cost d’energia.)
L'alt consum de carn també és problemàtic. Una extensió ics de terra de conreu —la qual, al seu torn, és contínuament limitada per la urbanització, els asentaments industrials i les vies de comunicació— pot mantenir 10 vegades més persones si es dedica a produir aliments vegetals que si es dedica a alimentar bestiar per extreure'n carn. La terra de conreu pot esdevenir insuficient. Menjar molta carn equival a menjar-se el menjar d'altres. És així de clar.
I si tot el món consumís tanta fusta i tant paper con el món desenvolupat, no quedarien arbres. Ja ara estan disminuint perillosament. No es pot consumir tanta fusta i tant paper.
El canvi climàtic producte de l'efecte hivernacle produït per la combustió d'elements fòssils comportarà les conseqüències següents.
* Fosa del gel polar i aument, lent però progressiu, del nivell del mar, amb conseqüències greus per a les illes i els litorals.
* Desviació del corrent d'aigua càlida que ve del Golf de Mèxic a les costes europees.
* Desertització de terres avui seques i assecament de les contigües. (Amb incidència en la Península Ibèrica.)
* Alteració dels fenòmens climàtics, amb augment de la dialèctica sequeres-inundacions.
Pel que fa les deixalles i els residus, aquests plantegen la necessitat de més i més espai on col•locar-los, mentre que la seva crema intoxica l'aire amb conseqüències per a la salut. De tota manera aquesta conseqüència del creixement econòmic és més evitable que les altres per la via del reciclatge i la reutilització. L'aspecte més greu dels residus és el dels nuclears, que fan aquesta opció energètica del tot menystenible.
Cal tenir clar que, encara que es pugui argumentar que es podria consumir menys energia per la via d'un ús més eficient (menys energia per la mateixa producció) o bé que es podrien abocar menys gasos contaminants a l'atmosfera amb l'ús de filtres, sempre queda, a més, el problema de l'esgotament dels recursos.
Hi estem atrapats! Encara que en un hipotètic futur es pugui tornar a consumir molta energia renovable i nuclear de fusió, ara s'hauria de restringir. Tant l'esgotament de recursos (fonts d'energia, terres de conreu, arbres, aigua, metalls...) com l'amenaça del canvi climàtic ens imposen «parar el creixement». No es pot créixer més. Hem arribat al sostre. És la fi d'una època.
Ara bé: molts països del món, situats encara en un nivell de consum molt baix, sí que haurien de continuar creixent (encara que no tant com hem fet nosaltres). Ergo: en compensació, els nostres països haurien de «decréixer». Disminuir el consum, disminuir la circulació de vehicles, disminuir la producció, disminuir els intercanvis, disminuir les extraccions.
Això implicaria una presa de consciència de la població més sensible, però no n'hi hauria pas prou. Caldria engegar potents campanyes oficials i no oficials, en el sentit de desestimular el consumisme, amb objectius concrets. Seria un repte governamental bàsic.
Els motors del decreixement han de ser:
* Objectius i campanyes governamentals i socials.
* Actitud de reducció del consum per part de la gent.
* Menys circulació amb vehicle privat.
* Plans reduccionistes de les empreses.
* Lleis de reducció de la jornada laboral.
* Disminució del comerç internacional (gran consumidor d'energia).
Tot plegat hauria de conduir a l'elaboració d'una nova «cultura», la cultura del decreixement: una cultura de la responsabilitat en l'ús dels recursos, de la conservació de la naturalesa, d'assegurar un futur per als nostres descendents... Tothom s'hi hauria de comprometre. Tota manifestació de creixement hauria de ser criticada.
Antoni Ferret
__________________________
EL DECRECIMIENTO: ESPERANZA DE FUTURO
Hemos vivido y vivimos en una cultura del crecimiento. El crecimiento económico continuado ha sido, y es, no sólo una cultura, sino un sentido común, un sine qua non. No se comprendía otra cosa. Se han basado en ello tanto el capitalismo como el socialismo. Nos viene de la Revolución Industrial, y gracias a este crecimiento han cambiado radicalmente las condiciones de vida, desde una pobreza generalizada a una riqueza, muy mal repartida, pero que ha afectado a la gente de una parte del mundo.
Pero, tras 200 años, hemos tocado techo. Ha llegado un momento en que no debería continuar, no puede continuar, el crecimiento en aquellos países donde se ha producido hasta ahora. La combinación entre crecimiento económico y crecimiento demográfico nos amenaza con un colapso.
Los elementos que nos limitan las perspectivas de crecimiento continuado son:
* Agotamiento de recursos planetarios.
* Contaminación atmosférica, que, por la vía del efecto invernadero, nos lleva al cambio climático.
* Hacinamiento de desechos y residuos.
El agotamiento de recursos lo podemos ejemplificar, sobre todo, con cuatro elementos de consumo: la energía, la carne, la madera y el papel.
El altísimo consumo de energía de los países desarrollados nos arrastra a una crisis de la energía. Las fuentes habituales, petróleo, gas, carbón y energía nuclear devienen problemáticas. Las tres primeras amenazan con acabarse en un muy próximo futuro. Más allá del hecho de que se acaben —si se llegan a acabar—, hay la evidencia de que devendrán escasas: se producirá menos cantidad que la necesaria para el ritmo de crecimiento actual. Si devienen escasas pueden aumentar mucho de precio, y pueden ser motivo de graves crisis económicas y de enfrentamientos y de guerras, como ya está ocurriendo. Con respecto a la nuclear, resulta altamente prohibitiva por su peligrosidad: peligro de accidentes e hipoteca de los residuos, con permanencia de miles de años. Además, es carísima en relación a su instalación. Si algún día se puede producir la energía de fusión, en lugar de la de fisión (la actual), puede ser muy diferente, pero por ahora no es posible.
No se puede mantener indefinidamente el actual consumo de energía de los países desarrollados, no sólo por lo que representa de agotamiento de recursos energéticos, sino por las consecuencias del deterioro natural y del cambio climático. Sí se podría hacer con la energía de las fuentes renovables: sol, viento, etc. Pero en el estado de la tecnología actual, estas fuentes no pueden producir la cantidad que se utiliza de las fuentes tradicionales, sino sólo una parte. En un futuro más o menos incierto se podría volver a consumir mucha energía con las renovables o con la nuclear de fusión, pero hoy hace falta reducirlo, este consumo. (O también si se consiguiera la obtención de hidrógeno sin coste o con poco coste de energía.)
El alto consumo de carne también es problemático. Una extensión equis de tierra de cultivo —la cual, a su vez, es continuamente limitada por la urbanización, los asentamientos industriales y las vías de comunicación— puede mantener 10 veces más personas si se dedica a producir alimentos vegetales que si se dedica a alimentar ganado para extraer carne. La tierra de cultivo puede devenir insuficiente. Comer mucha carne equivale a comerse la comida de otros. Es así de claro.
Y si todo el mundo consumiera tanta madera y tanto papel cono el mundo desarrollado, no quedarían árboles. Ya ahora están disminuyendo peligrosamente. No se puede consumir tanta madera y tanto papel.
El cambio climático producto del efecto invernadero producido por la combustión de elementos fósiles comportará las consecuencias siguientes.
* Fundición del hielo polar y aumento, lento pero progresivo, del nivel del mar, con consecuencias graves para las islas y los litorales.
* Desviación de la corriente de agua cálida que viene del Golfo de México a las costas europeas.
* Desertización de tierras hoy secas y secado de las contiguas. (Con incidencia en la Península Ibérica.)
* Alteración de los fenómenos climáticos, con aumento de la dialéctica sequías-inundaciones.
Por lo que respecta a los desechos y los residuos, éstos plantean la necesidad de más y más espacio donde colocarlos, mientras que su quema intoxica el aire, con consecuencias para la salud. De todas maneras esta consecuencia del crecimiento económico es más evitable que las otras por la vía del reciclaje y la reutilización. El aspecto más grave de los residuos es el de los nucleares, que hacen esta opción energética del todo descartable.
Hay que tener claro que, aunque se pueda argumentar que se podría consumir menos energía por la vía de un uso más eficiente (menos energía por la misma producción) o bien que se podrían expulsar menos gases contaminantes a la atmósfera con el uso de filtros, siempre queda, además, el problema del agotamiento de los recursos.
¡Estamos atrapados! Aunque en un hipotético futuro se pueda volver a consumir mucha energía renovable y nuclear de fusión, ahora se debería restringir. Tanto el agotamiento de recursos (fuentes de energía, tierras de cultivo, árboles, agua, metales...) como la amenaza del cambio climático nos imponen «parar el crecimiento». No se puede crecer más. Hemos llegado al techo. Es el fin de una época.
Ahora bien: muchos países del mundo, situados todavía en un nivel de consumo muy bajo, sí deberán continuar creciendo (aunque no tanto como hemos hecho nosotros). Ergo: en compensación, nuestros países deberán «decrecer». Disminuir el consumo, disminuir la circulación de vehículos, disminuir la producción, disminuir los intercambios, disminuir las extracciones.
Esto implicaría una toma de conciencia de la población más sensible, pero ello no sería suficiente. Haría falta poner en marcha potentes campañas oficiales y no oficiales, en el sentido de desestimular el consumismo, con objetivos concretos. Sería un reto gubernamental básico.
Los motores del decrecimiento deben ser:
* Objetivos y campañas gubernamentales y sociales.
* Actitud de reducción del consumo por parte de la gente.
* Menos circulación con vehículo privado.
* Planes reduccionistas de las empresas.
* Leyes de reducción de la jornada laboral.
* Disminución del comercio internacional (gran consumidor de energía).
En fin, se debería ir a la elaboración de una nueva «cultura», la cultura del decrecimiento: una cultura de la responsabilidad en el uso de los recursos, de la conservación de la naturaleza, de asegurar un futuro para nuestros descendientes... Todo el mundo se debería comprometer. Toda manifestación de crecimiento debería ser criticada.
Antoni Ferret |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: El decreixement, esperança de futur (Cat/Cast)
|
|
per 456789 |
21 gen 2007
|
|
Certament, els i les ecologistes tenien més raó del que ells mateixos pensaven. Així com els lluitadors revolucionaris que indicaven que les opcions estan entre la revolució i la barbàrie. I la barbàrie s'està instal·lant, com una taca d'oli, per àfrica, llatinoamèrica, àssia i el nostre quart món, mentre la propaganda del primer món ens diu que hem de posar murs a la misèria. Les opcions de l'imperialisme davant les realitats que descriu Antoni són les guerres pels recursos, emmascarades amb excuses banals, les privatitzacions per treurens les cada cop més insuficients sanitat i ensenyament i l'explotació laboral. Els recursos van a menys, però un 1% de la humanitat està disposat a no baixar dels seus privilegis i domini encara que ens costi la vida a la resta. La guerra contra el terrorisme, contra els aldarulls i la criminalització de la protesta els va molt be per militaritzar la societat. La classe política i premsa i TV criminalitzen l'ocupació però no els hi semblen cap problema els preus dels lloguers i/o la compra de vivenda. Voldria veure a l'alcalde Hereu fer-se el valent amb tota la trama mafiosa immobiliària, però això potser és demanar massa a aquests noiets xuletes de pati de l'escola que només s'atreveixen a barallar-se quan creuen que poden humiliar a l'altra. Un trist superman, mercenari i abusananos. O potser és una simple qüestió de classe. Aquests dies hem vist a Isabel Peron anar i tornar del jutjat, i la retòrica de dreta que va permetre la repressió a Argentina no es diferència tant de la retòrica que empren Hereu i Saura. Senyors, una mica de serietat i proporcionalitat! Els problemes no se'els inventa una conspiració judeo-massònica: els problemes els crea el capital i el mercat totalment desbocats i vostès que han triat el seu bàndol doncs no poden o no volen passar a l'oposició i ajudar-nos a corregir la situació. No cal que siguin revolucionaris, és suficient que es plantegin ser socialdemòcrates conseqüents. Això els portaria a dimitir immediatament. Cada dia que passen en aquests càrrecs hauria d'augmentar la seva vergonya. Per vostès, la lectura de l'article deu haver sonat a ciència ficció catastrofista. Estan en el millor del mons. Simplement calen uns quant ajustaments fins. |
|
|
