Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal : amèrica llatina
Estratègies socialistes a l'Amèrica Llatina (Part I)
18 gen 2007
Els camins al Socialisme tornen a discutir-se en l'esquerra llatinoamericana. La correlació de forces ha canviat per l'acció popular, la crisi del neoliberalisme i la pèrdua de capacitat ofensiva de l'imperialisme nord-americà. Ja no és vàlid oposar un període polític revolucionari del passat amb un altre conservador de l'actualitat. La debilitat social de la classe obrera industrial no impedeix un avanç anticapitalista, que depèn de la confluència dels explotats amb els oprimits en una lluita comuna. L'essencial és el nivell de consciència popular. S'han forjat noves conviccions anti-liberals i anti-imperialistes, però falta una baula anticapitalista que podria nodrir-se del debat obert entorn del socialisme del segle XXI.

El marc constitucional que va substituir a les dictadures no impedeix el desenvolupament de l'esquerra, però ha d'evitar-se l'adaptació institucional sense donar l'esquena a la intervenció electoral. Es pot compatibilitzar aquesta participació amb la promoció del poder popular. Els moviments i els partits compleixen una funció complementària, ja que la lluita social no és acte-suficient i l'organització partidària és necessària. Però resulta indispensable evitar l'acte-proclamació sectari i inscriure l'obtenció de millores immediates en un horitzó revolucionari. Aquest nord ordena tota l'estratègia socialista.
Claudio Katz (especial per a ARGENPRESS.info) (Data publicació:17/01/2007)


ESTRATÃGIES SOCIALISTES A L´AMÃRICA LLATINA

Després de diversos anys de silenci la discussió estratègica ressorgeix en l'esquerra llatinoamericana. Novament s'analitzen caracteritzacions i cursos d'acció per a avançar cap a l'objectiu socialista. Aquesta reflexió inclou sis grans temes: condicions materials, relacions de força, subjectes socials, consciència popular, marcs institucionals i organització dels oprimits.



MADURESA DE LES FORCES PRODUCTIVES

El primer debat reprèn una controvèrsia clàssica. Han madurat les forces productives a Amèrica Llatina per a iniciar una transformació anticapitalista? Són suficients els recursos, les tecnologies i les qualificacions existents per a inaugurar un procés socialista?

Els països de la regió estan menys preparats- però més necessitats que les nacions desenvolupades- per a encarar aquest canvi. Suporten desastres alimentaris, educatius i sanitaris més intensos que les economies avançades, però conten amb premisses materials més febles per a resoldre aquests problemes. Aquesta contradicció és conseqüència del caràcter perifèric d'Amèrica Llatina i del seu consegüent endarreriment agrari, industrialització fragmentària i dependència financera.

En l'esquerra existeixen dues respostes tradicionals enfront d'aquesta disjuntiva: promoure una etapa de capitalisme progressista o iniciar una transició socialista adaptada a les insuficiències regionals. En un text recent hem exposat diversos arguments a favor d'aquesta segona opció. (1)



Però un altre debat igualment rellevant gira entorn de l'oportunitat d'aquest curs. Després d'un traumàtic període de depressió productiva i ensorrament bancari, l`Amèrica Llatina transita per una fase de creixement, pujada de les exportacions i recomposició del benefici empresari. Es podria objectar que en aquestes condicions, no s´entreveu cap col·lapse que justifiqui la transformació anticapitalista.

Però l'opció socialista no és un programa keynesià per a remuntar les conjuntures recessives. Ãs una plataforma per a superar l'explotació i la desigualtat que caracteritzen al capitalisme. Busca bandejar la pobresa i l'atur, eradicar els desastres ambientals, posar fi als malsons bèl·lics i acabar amb els cataclismes financers que enriqueixen a un minúscul percentatge de milionaris a costa de milions d'individus. (2)



Aquesta polarització es verifica en l'actual conjuntura llatinoamericana. L'augment dels guanys i el consum dels sectors acomodats contrasten amb índexs aterridors de misèria. Aquests infortunis que justifiquen la batalla pel socialisme es tornen més visibles en els pics del sotrac. Però les situacions de col·lapse no constitueixen l'únic moment apte per a eradicar el sistema. El gir anticapitalista és una opció oberta per a tota una època i pot iniciar-se en diferents moments del cicle econòmic. L'experiència del segle XX confirma aquesta factibilitat.

Cap revolució socialista va coincidir amb el zenit d'una crisi financera. En la majoria dels casos va irrompre com a conseqüència de la guerra, l'ocupació colonial o l'opressió dictatorial. En contextos d'aquest tipus els bolxevics van prendre el poder, Mao es va imposar a Xina, Tito va vèncer a Iugoslàvia, els vietnamites van expulsar a Estats Units i va triomfar la revolució cubana. Gran part d'aquestes victòries es van consumar en ple boom de postguerra, és a dir durant una etapa d'intens creixement capitalista. Cap automatisme encadena, per tant, el debut del socialisme a un col·lapse productiu. Les penúries que genera el capitalisme són suficients per a propugnar la reversió d'aquest sistema, en qualsevol fase de les seves fluctuacions periòdiques.

Només els teòrics del catastrofisme observen un vincle indissociable entre socialisme i ensorrament bancari. Aquesta connexió forma part del seu retrat habitual del capitalisme, com un règim que sempre opera a la vora d'una ensulsiada terminal. A l'espera d'aquest terrabastall identifiquen qualsevol desajustament bancari amb una depressió global i confonen un simple reflux borsari amb el crack general. Aquestes exageracions ignoren el funcionament bàsic del sistema que es pretén eradicar i no permeten abordar cap problema de la transició socialista. (3)




GLOBALITZACIÃ I PETITS PAÃ?SOS

Una objecció a iniciar processos socialistes ressalta els impediments creats per la globalització. Planteja que la internacionalització actual del capital torna impracticable un desafiament anticapitalista a Amèrica Llatina. (4)


Però on radica exactament l'obstacle? La mundialització no constitueix una barrera per al projecte socialista que té abast universal. El desbordament de les fronteres estén els desequilibris del capitalisme i crea majors suports objectius per a superar aquest règim.

Només els qui conceben la construcció del socialisme com âuna competència entre dos sistemesâ? poden observar la mundialització com una gran adversitat. Aquesta visió és un regust de la teoria del âcamp socialistaâ? que pregonaven els partidaris del model vigent a la ex URSS. Apostaven per doblegar l'enemic per mitjà de successius èxits econòmics i assoliments geopolítics, oblidant que no es pot vèncer al capitalisme en el seu propi terreny de concurrència.

Especialment les economies perifèriques -o menys industrialitzades- mai podran triomfar en una concurrència amb potències imperialistes, que des de fa segles controlen el mercat mundial. L'èxit socialista requereix una seqüència continuada de processos que soscavin al capitalisme global. Edificar el socialisme en un sol país (o un sol bloc) és una il·lusió, que reiteradament va conduir a subordinar les possibilitats de transformació revolucionària a una rivalitat diplomàtica entre dos blocs de nacions.

La presentació de la globalització com una etapa que bloqueja la gestació d'altres models és tributària de la visió neoliberal, que va proclamar la inexistència d'alternatives al curs dretà. Però si s'accepta aquesta premissa s'ha de rebutjar també qualsevol esquema de capitalisme regulat o keyenesià. Ãs incongruent afirmar que el totalitarisme de la globalització ha sepultat al projecte anticapitalista, però tolera modalitats intervencionistes d'acumulació. Si s'ha tancat la primera opció, tampoc queden escletxes per als assajos neo-desenvolupistes.

Però com en realitat la globalització no és la fi de la història, totes les alternatives romanen obertes. Solament va començar un nou període d'acumulació, sostingut en la recomposició de la taxa de guany, que solucionen els oprimits de tots els països. Aquest suport regressiu actualitza la necessitat del socialisme, com única resposta popular a la nova etapa. Solament aquesta sortida permetria remeiar els desajustaments creats per l'expansió global del capital en el marc actual d'especulació financera i polarització imperialista.

Molts teòrics reconeixen la viabilitat mundial de l'opció socialista, però qüestionen la seva factibilitat als petits països llatinoamericans. Estimen que aquest inici hauria de ser posposat -per exemple a Bolívia- uns 30 o 50 anys, per a permetre la formació prèvia d'un âcapitalisme andí-amazònicâ?.(5) Però per què 30 anys i no 10 o 150? En el passat, aquestes temporalitats estaven associades amb càlculs de sorgiment de les burgesies nacionals encarregades d'emplenar l'etapa pre-socialista. Però en l'actualitat, és evident que els impediments per a gestar un esquema capitalista competitiu en països com Bolívia són almenys tan grans, com els obstacles per a iniciar transformacions socialistes. N´hi ha prou en imaginar les concessions que demandarien les grans corporacions estrangeres per a participar en aquest projecte i els conflictes que generarien aquests compromisos amb les majories populars.

La dificultat és encara major si es concep al âcapitalisme andí-amazònicâ? com un model compatible amb la reconstrucció de les comunitats indígenes. (6) En qualsevol esquema motoritzat per la competència mercantil perdurarien els atropellaments contra aquestes col·lectivitats. El pas al socialisme en països tan perifèrics com Bolívia és complex, però possible i convenient. Requereix promoure una transició amb programes i aliances afins en altres països d'Amèrica Llatina.




Notes:

1) Katz Claudio. âSocialisme o *Neo-desenvolupismeâ?. www.lahaine.org, 1-12-06.

2) El 1% de la població controla actualment el 40% de les riqueses del planeta. Aizpeolea Horacio. âCom es reparteix la cocaâ?. La Nación, 15-9-06

3) Un exemple extrem d'aquesta concepció -que assumeix el catastrofisme com una qualitat- presenta: Rieznik Pablo. âEn defensa del catastrofismeâ?. En defensa del marxisme n 34, Buenos Aires, 19-10-06. Hem polemitzat reiteradament amb els fonaments teòrics d'aquesta concepció, en els articles citats en la bibliografia.

4) Harnecker descriu com aquest debat va sorgir en l'esquerra a principi dels anys 90. Harnecker Marta. L'esquerra al llindar del segle XXI. Editorial Siglo XXI, Madrid, 2000, (segona part).

5) García Linera Alvaro. âSom partidaris d'un model socialista amb un capitalisme boliviàâ?. Clarín, 23-12-05.García Linera Alvaro. âEl capitalisme andí-amazònicâ?. Enfoques Críticos, n 2 abrilâ maig 2006

6) García Linera Alvaro. âL´evisme: el nacional-popular en accióâ?. OSAL n 19, gener-abril 2006. García Linera, Alvaro. âTres temes de reflexióâ?. Argenpress, 4-11-06.





* Claudio Katz és economista, professor de la UBA, investigador del CONICET. Membre del EDI (Economistes d'Esquerra).



http://www.argenpress.info/nota.asp?num=038893

redaccion ARROBA argenpress.info
info ARROBA argenpress.info
COPYRIGHT 2002 - 2007 ARGENPRESS®
webmaster ARROBA argenpress.info

Copyright by the author. All rights reserved.
Sindicato Sindicat