|
|
|
|
|
Notícies :: globalització neoliberal |
|
Angela Merkel, neoconservadora alemanya en la presidència de la Unió Europea
|
|
|
per |
18 gen 2007
|
per Thierry Meyssan
En moments en què Angela Merkel assumeix la presidència de la Unió Europea -durant el primer semestre de 2007- Thierry Meyssan analitza la sorprenent carrera d'aquesta responsable de la propaganda comunista de la RDA convertida en cap del govern demòcrata cristià de l'Alemanya reunificada subratllant els seus llaços amb els neoconservadors i la seva concepció d'un lideratge nord-americà a Europa. |
Angela Merkel va nàixer el 1954, a Hamburg (Alemanya Federal). Poc després del seu naixement, la seva família decideix -una cosa poc comuna- anar-se'n a viure a Alemanya Oriental. El seu pare, pastor luterà, funda en poc temps un seminari en la República Democràtica Alemanya i dirigeix una llar d'impedits físics, s'absté d'emetre crítiques públiques sobre el règim i gaudeix d'un situació social privilegiada; disposa de dos automòbils i viatja amb freqüència a Occident.
Estudiant brillant, Angela Merkel obté el doctorat en física. Es casa amb un físic, Ulrico Merkel, del qual ràpidament es divorcia i posteriorment comença a viure amb el professor Joachim Sauer, divorciat com ella i pare de dos fills. Angela Merkel es dedica a la investigació sobre la física quàntica en l'Acadèmia de Ciències.
Simultàniament, comença una carrera política al si de la Freie Deutsche Jugend (FDJ o Joventut Lliure Alemanya), organització juvenil oficialista, dins de la qual va pujant de categoria fins a convertir-se en secretària del departament d'agitació i propaganda. Angela Merkel és llavors una de les principals experts en comunicació política de la dictadura socialista. Per motius professionals i polítics, viatja freqüentment als altres països del bloc soviètic, principalment a Moscou, gràcies al seu domini de la llengua russa.
El novembre de 1998, la caiguda del mur de Berlín, desitjada i preparada durant llarg temps, sorprèn tanmateix totes les cancelleries. La CIA munta pel seu compte el relleu reclutant responsables del règim socialista que, com a ella mateixa, van estar al servei de l'URSS, accepten llavors posar-se al servei dels Estats Units.
Un mes després [de la caiguda del mur], Angela Merkel canvia de sobte de casaca i es passa a les files del Demokratischer Aufbruch (Despertar Democràtic), nou moviment que s'inspira en els demòcrata cristians d'Alemanya Occidental. Allà exerceix immediatament les mateixes funcions que havia realitzat a l'antiga RDA, només que el seu nou lloc era, segons la terminologia d'Alemanya Occidental, de «encarregada de relacions amb la premsa».
Es descobreix llavors que el president del Demokratischer Aufbruch, Wolfgang Schnur, és un excol·laborador de la Stasi, la policia política de la dictadura socialista. És precisament Angela Merkel qui anuncia personalment a la premsa la dolorosa notícia que obliga Schnur a dimitir, permetent-li a ella mateixa reemplaçar-lo al capdavant del moviment.
Gràcies al resultat de les últimes eleccions legislatives de la RDA, Angela Merkel forma part del govern de Lothar de Maziere, convertint-se en la seva portantveu, encara que el Demokratischer Aufbruch no havia obtingut més que un 0.9% dels sufragis. Durant aquest període de transició, Angela Merkel participa activament en les negociacions «2+4», que posen fi a l'estatus cuatripartit de Berlín i a l'ocupació aliada, així com en les negociacions amb vista a la reunificació alemanya. Per evitar, segons la pròpia Angela Merkel, un èxode massiu d'Alemanya Oriental cap a la part occidental, la senyora Merkel s'esforça per incorporar immediatament la RDA a l'economia de mercat i a la zona monetària de la divisa de la RFA.
Mentrestant, el seu concubí, Joachim Sauer, és contractat per la firma nord-americana Biosym Technology, passa un any a San Diego (Califòrnia) treballant al laboratori d'aquesta firma-contractista del Pentàgon. Es mantindrà més tard treballant com a expert amb Accelrys, una altra empresa de San Diego, que també treballa per al Pentàgon. Per la seva part, Angela Merkel perfecciona el seu anglès, llengua que avui domina a la perfecció.
En dissoldre's la RDA al si de la RFA i també dissoldre's el Demokratischer Aufbruch dins de la Christlich Demokratischen Union (CDU - Unió Demòcrata Cristiana), Angela Merkel és electa diputada al Bundestag i entra al govern d'Helmut Kohl. Malgrat ser aquest últim un personatge molt temorós del què diran, decideix designar aquesta jove provinent de l'Est, divorciada, sense fills, embolicada en una relació de concubinatge, per a ocupar el lloc de ministressa de la Família, de la Joventut i de la Condició Femenina.
En 14 mesos, la responsable comunista de la propaganda destinada a la joventut de la RDA es va convertir en ministressa demòcrata cristiana de la Joventut de la RFA. És important precisar que els resultats del seu primer mandat com a ministre són bastant pobres.
Continuant la seva carrera al si de la CDU, Angela Merkel tracta infructuosament que els electors votin per ella per a obtenir la presidència regional del partit a Brandenburg. Però Lothar de Maziere, a la raó vicepresident nacional del partit, es veu obligat a dimitir quan es descobreixen les seves antigues relacions amb la policia política de la RDA.
Angela Merkel el reemplaça.
El 1994 el ministre per al Medi Ambient, la Protecció de la Naturalesa i la Seguretat Nuclear, Klaus Topfer, és nomenat per dirigir el Programa de Nacions Unides per al Medi Ambient després d'una llarga lluita entre aquest personatge i la Federació de Cambres de Comerç i d'Indústria (DIHK). Aquesta última l'acusa de subestimar les realitats econòmiques. Helmut Kohl nomena llavors la seva protegida per substituir-lo, posant així fi a la crisi. En fer-se càrrec del ministeri, Angela Merkel emprèn una purga contra els alts funcionaris fidels al seu antecessor. Durant aquesta etapa, Angela Merkel fa amistat amb la seva homòloga francesa d'aquell llavors, Dominique Voynet.
El 1998, el canceller federal Kohl comunica als Estats Units que ell s'oposa a una intervenció internacional a Kosovo. Mentrestant, els social demòcrates de Gerhard Schroder i els Verds de Joschka Fischer comparen a Slobodan Milosevic amb Adolf Hitler i clamen pel desencadenament d'una guerra humanitària.
La premsa atlantista es desencadena llavors contra el canceller federal atribuint-li les dificultats econòmiques del país posteriors a la reunificació. L'ona vermella i verda grana als demòcrata cristians en les eleccions de setembre de 1998. Schroder arriba al lloc de canceller federal i nomena a Fischer ministre de Relacions Exteriors.
Es descobreix llavors que Helmut Kohl i els seus col·laboradors més pròxims van acceptar finançaments ocults de la CDU; però per respecte a la paraula donada els beneficiaris es neguen a revelar els noms dels donants. Angela Merkel publica llavors en el Frankfürter Allgemeine Zeitung [1] una tribuna lliure en la qual es distancia del seu mentor. Així obliga Helmut Kohl a retirar-se del partit i al president de la CDU, Wolfgang Schauble, a presentar posteriorment la seva renúncia. En nom de la moral pública, Angela Merkel s'apodera així de la presidència del partit. De passada, se sotmet a la moral demòcrata cristiana en casar-se amb el seu concubí.
Angela Merkel obté llavors el suport públic de dos grups de premsa.
Ja pot comptar amb el suport de Friede Springer, hereva del grup Axel Springer (180 diaris i revistes com Bild, Die Welt...). Aquest grup de premsa obliga els seus periodistes a firmar una clàusula editorial que especifica que estan obligats a contribuir al desenvolupament dels vincles transatlàntics i amb la defensa de l'Estat d'Israel.
Angela Merkel compta també amb el suport de la seva amiga Liz Mohn, directora del grup Bertelsmann, n° 1 entre els mitjans de difusió de tot Europa (grup RTL, grup Prisma, grup Random House, etc.). La senyora Mohn és també vicepresidenta de la Fundació Bertelsmann, pilar intel·lectual de l'atlantisme europeu.
Angela Merkel segueix els consells de Jeffrey Gedmin, enviat a Berlín pel clan Bush especialment per a ocupar-se d'ella. Aquest intrigant va treballar primerament en l'American Enterprise Institute (AEI) [2] sota la direcció de Richard Perle i de l'esposa de Dick Cheney. Gedmin va encoratjar enèrgicament la creació de l'euro en paritat amb el dòlar. Al si de l'AEI, va dirigir la Nova Iniciativa Atlàntica (NAI) en la qual es reunien tots els generals i polítics americanòfils d'Europa. Més tard, va participar en el Projecte per un Nou Segle Americà (PNAC) i va redactar el capítol sobre Europa dins del programa dels neoconservadors. En aquest document s'indica que la Unió Europea ha de mantenir-se sota l'autoritat de l'OTAN i que això només seria possible «descoratjant els esmentats europeus a l'emancipació» [3]. Per acabar, Gedmin és administrador del Consell de la Comunitat de Democràcies (CCD) [4], que es pronuncia per una ONU que renunciaria al principi d'igualtat entre els Estats membres, i va assumir la direcció de l'Institut Aspen de Berlín [5]. Després d'això, va declinar l'oferta de convertir-se en ambaixador adjunt dels Estats Units en l'ONU que li fes el seu amic John Bolton [6] per dedicar-se exclusivament a encaminar Angela Merkel.
El 2003, el Departament d'Estat va confiar a Jeffrey Gedmin i a Craig Kennedy un vast programa de «diplomàcia pública», és a dir de propaganda, que incloïa el finançament secret de periodistes i mitjans d'opinió a Europa Occidental [7].
El 2003 el canceller federal Gerhard Schoder s'oposa a l'operació anglosaxona contra l'Iraq. Angela Merkel publica llavors una valenta tribuna al Washington Post [8] en la que refuta la doctrina Chirac-Schroder d'independència d'Europa, expressa la seva gratitud i la seva amistat per «Amèrica» i recolza la guerra.
El maig de 2004, Angela Merkel barreja les cartes durant l'elecció per a la presidència d'Alemanya Federal imposant al banquer Horst Kohler, principal redactor del Tractat de Maastricht, artífex de l'euro i més tard president del BERD i director del FMI.
Posteriorment llança una campanya «patriòtica» contra l'islamisme radical.
En el transcurs de la campanya legislativa de 2005, Angela Merkel estigmatitza l'augment de la desocupació i la despreocupació dels social demòcrates en aquest sentit. La CDU obté així un avantatge de 21 punts en els sondeigs. És llavors quan el seu conseller secret, Jeffrey Gedmin, l'interpel·la en una carta oberta publicada a Die Welt. Després d'haver criticat el model econòmic alemany, Gedmin escriu: «Abans de fer progressar el país, vostè ha de vèncer el plànol intel·lectual als nostàlgics reticents. Si Sarkozy resulta ser el successor de Chirac, és possible que França progressi. Seria penós que Alemanya continués retrocedint». Responent a aquesta invitació, Angela Merkel revela finalment les seves solucions. Es posa en primera línia un dels seus consellers, l'exjutge del Tribunal Constitucional Paul Kirchohf, i a l'equip de l'Initiative Neue Soziale Marktwirtschaft (la Iniciativa per a la Nova Economia Social de Mercat) [9]. Aquest anuncia la supressió de la progressió de l'impost sobre la renda: la taxa serà la mateixa per als que només tenen el necessari i per als que viuen envoltats de coses supèrflues. El canceller sortint, Gerhard Schroder, critica durament aquest projecte durant un debat televisiu. L'avantatge de la CDU s'enfonsa. En definitiva, la CDU obté el 35% dels sufragis i el SPD el 34% mentre que la resta es dispersa entre les petites organitzacions. Els alemanys ja no estimen Schroder, però tampoc no estimen Merkel. Després de negociacions llargues i difícils es crea una àmplia coalició: Angela Merkel és cancillera federal, però ha de deixar-li a l'oposició la meitat dels ministeris.
Merkel imposa la participació d'un contingent alemany en la força multinacional que envaeix l'Afganistan sota les ordres dels Estats Units. Més tard, durant la intervenció israeliana en el Líban, imposa un desplegament naval alemany al si de la FINUL declarant que «si la raó de ser d'Alemanya és garantir el dret d'Israel a existir, no podem dir que no farem res ara que aquest dret està amenaçat ».
La senyora Merkel presideix la Unió Europea des del 1er de gener de 2007. I no oculta la seva intenció d'obligar a França i Holanda a acceptar un document equivalent al projecte de Tractat Constitucional que ambdós països van rebutjar anteriorment per la via del referèndum, ni la seva intenció de reprendre el projecte de fusió entre la zona nord-americana de lliure comerç i la zona europea de lliure comerç amb vista a la creació d'un «gran mercat transatlàntic», segons l'antiga fórmula de Sir Leon Brittan.
Thierry Meyssan
Periodista i escriptor, president de la Xarxa Voltaire amb seu a París. És l'autor de La gran impostura ( www.effroyable-imposture.net ) i de Pentagate ( www.pentagate.info )
Investigació realitzada amb la contribució de la redacció d'Horizons & Débats.
--------------------------------------------------------------------------------
[1] Frankfürter Allgemeine Zeitung, 22 de desembre de 1999.
[2] «L'Institut américain de l'entreprise à la Maison-Blanche», Réseau Voltaire, 21 de juny de 2004. http://www.voltairenet.org/article14285.html
[3] «Europe and NAT: Saving the Alliance» per Jeffrey Gedmin in Present Dangers. Crisi and Opportunity in AmerShort» per Jeffrey Gedmin i Craig Kennedy, The National Interest n° 74, hivern de 2003.ican Foreign and Defense Policy sota la direcció de Robert Kagan i William Kristol, Encounter Books, 2000.
[4] «La démocratie forcée» per Paul Labarique, Réseau Voltaire, 25 de gener de 2005. http://www.voltairenet.org/article15981.html
[5] «L'Institut Aspen élève els renquins du business», Réseau Voltaire, 2 de setembre de 2004. http://www.voltairenet.org/article14776.html
[6] «John Bolton et li désarmement parell la guerre», Réseau Voltaire, 30 de novembre de 2004.
http://www.voltairenet.org/article15673.html
[7] «Selling America,
[8] «Schroeder Doesn't Speak for All Germans» per Angela Merkel, The Washington Post, 20 de febrer de 2003.
[9] l'Est think tank defensa l'economia social de mercat que el canceller federal Ludwig Erhard establís durant els anys 1963-66 basant-se en el Pla Marshall.
*font originària: http://www.voltairenet.org/article144629.html |
This work is in the public domain |
|
|
