Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
una repassada a una dècada d' antiglobalizació
17 gen 2007
Resum

La imposició mundial del capitalisme sota la seva disfressa més bàrbara des de fa aproximadament dues dècades, el que es dóna en anomenar globalització neoliberal, no ha estat capaç, com afirmen els seus defensors, de solucionar les necessitats més bàsiques de la humanitat. Al contrari, aquesta doctrina fonamentalment econòmica -però també política, ideològica i social-, per la que el capital diners té més importància que el capital humà, ha generat més desigualtat social, més destrucció ambiental, més inseguretat, un menyspreu terrible pels drets humans, per la diversitat cultural i per la sobirania dels pobles i una fallida insalvable entre el centre i la perifèria del sistema. Davant aquesta concepció economicista i egoista de la vida, al planeta sorgeix fa ja deu anys l'altermundialisme, una xarxa de xarxes amb la justícia social com a únic objectiu que bé podria ser el primer moviment en la història amb consciència global que alguna cosa ha de canviar en l'urbs, que un altre món és possible. L'egoisme innat de l'home, com a espècie i com a gènere, va dividir el planeta sempre en dos, i amb ell la humanitat. Al resultat el va anomenar món. Nord i Sud, fidels i pagans, nobles i plebeus, homes i dones, esquerra i dreta, orient i occident, capitalisme i socialisme, rics i pobres...
SOMNIS D´ALTERMÃN

Manoel Santos
Tempo Exterior




Sorgit fa aproximadament una dècada, hi ha qui diu que el moviment altermundista, en origen anomenat antiglobalització, és el primer en la història que adquireix consciència global que alguna cosa ha de canviar en l'urbs, que cal giravoltar aquesta bogeria a la què criden globalització neoliberal i en la qual el lliure mercat i el capital prevalen sobre el social, el cultural, el polític, l'ambiental i sobre la vida mateixa. Dotat d'una increïble heterogeneïtat d'idees -moltes fins i tot contràries entre elles- i col·lectius (sindicats, agrupacions de dones, gent sense terra, comunitats indígenes, ecologistes, obrers, intel·lectuals, camperols, pescadors...), la major part deixa en un lloc secundari les seves reivindicacions per centrar-se en la tasca de derrotar a un adversari comú que anomenen neoliberalisme.


Tanmateix, no és això el més nou, sinó que després d'una primera etapa de protesta i presa de consciència -d'acció global-, aquest gegantí moviment social va anar evolucionant també cap a l'anàlisi del problema, cap al plantejament de propostes alternatives al model ultracapitalista imperant i cap a la recerca d'un mecanisme d'acció per dur-les a terme. A més, i com bé diu Carlos Taibo: "Gràcies a ells es van perfilar, és possible que per primera vegada en la història, genuïnes xarxes transnacionals en les quals es dóna cita, amb afortunada primacia de les segones, gent del Nord i del Sud". Tots junts somien amb un altermón, amb una utopia que toquen amb les mans, i estan transformant l'ambient ideològic del planeta. Són el moviment de moviments; i creuen fermament que "un altre món és possible".





1. LA GLOBALITZACIÃ NEOLIBERAL I ELS SEUS EFECTES


Les dimensions assolides pel moviment altermundista en tan poc temps només s'expliquen per l'entitat del seu adversari i els efectes devastadors que origina. Si milers d'activistes, intel·lectuals, economistes, filòsofs, periodistes, sociòlegs, científics, i fins i tot polítics, que d'una forma o d'altra representen el lament de milions de persones, decideixen organitzar-se -almenys ideològicament- per fer front a la globalització neoliberal és a causa del seu fracàs. Aquest procés, fonamentalment econòmic, però també social, ideològic i polític de manera indirecta, no va ser capaç de donar resposta a les necessitats més bàsiques de la major part dels habitants del planeta. Al contrari, la imposició mundial del capitalisme sota la seva disfressa més bàrbara va generar més desigualtat social, més destrucció ambiental, més menyspreu pels drets humans i la diversitat cultural, més inseguretat i una bretxa insalvable entre el centre i la perifèria del sistema. I la bretxa creix cada dia, tant en l'interior del món industrialitzat, entre els seus centres i perifèries intrínseques, com entre aquest i els països en desenvolupament (PED) o, com es diu a peu de carrer, entre Nord i Sud.


Es tracta, segons Ignacio Ramonet, "d'una de nova era de conquesta similar a la dels descobriments i la colonització, però aquesta vegada no són els Estats, sinó les empreses i els grups industrials i financers els que es proposen dominar el món. No s'aspira tant a conquerir països com a conquerir mercats, encara que de vegades una cosa impliqui l'altra. "




1.1. El neoliberalisme com a doctrina econòmica

Els que composen el Moviment per la Justícia Global van entendre fa temps que han d'estudiar els rics i poderosos i no als pobres i als que són mancats de poder, per a apropar-se en aquest altre món possible. Vaja, que és fonamental conèixer bé l'adversari abans d'adoptar qualsevol acció correctiva.

Com afirma Noam Chomsky, en el sentit estricte globalització -o mundialització- significa integració internacional. Ningú amb un mínim de seny no s'oposaria a la globalització. Els seus defensors parlen d'ella com d'un sistema econòmic que integrarà tots els éssers humans en una harmonia que portarà la pau al món i que acabarà amb les desigualtats. Podria ser així, però la forma de portar-la endavant, aquesta que criden neoliberal, va camí d'acabar, si no ho va fer ja, en tot el contrari.

Hi ha autors que consideren que el terme globalització, o més bé el seu ús i promoció, va ser rumiat a començaments de la dècada de 1990 simplement per contrarestar la imatge negativa de paraules com ara imperialisme i capitalisme i, de fet, aquest canvi és clau perquè el nou ordre mundial fos assumit també pels partits socialdemòcrates i altres més esquerrans. El fet que els referents polítics socials fossin engolits per un alarmant procés de desarmament ideològic pot ser un dels detonadors de l'explosió altermundialista, de la societat civil, que paradoxalment sembla divorciar-se definitivament dels partits i dels aparells d'Estat com si aquests no fossin institucions civils.

La globalització, al contrari que el neoliberalisme, no és un fenomen nou en la història. Quina altra cosa van ser si no les ànsies expansionistes del colonialisme? Karl Marx ja havia fet referència a la mundialització del capitalisme a mitjan el segle XIX, en plena Edat d'Or del liberalisme clàssic, en el qual el mercat ja s'imposava com a element regulador de la societat. El fracàs d'aquest, derrotat com a doctrina econòmica el 1929 i decapitat amb les guerres mundials i la sang de milions de persones, havia de donar pas a un altre model, que es va començar a gestar de seguida, però que durant un temps va veure frenada la seva globalització per l'existència dels dos blocs sociomilitars en els quals va quedar dividit el món.

Els orígens del neoliberalisme han de buscar-los en els acords de Bretton Woods, poc abans d'acabar la II Guerra Mundial, pels que es formen el BM (Banc Mundial) i el FMI (Fons Monetari Internacional), i amb ells el nou Sistema Monetari Internacional, amb els EUA en el centre per l'existència del dòlar convertible en or, que servirà de referència per a les finances mundials.

Més important encara per estructurar aquest maquiavèl·lic procés va ser el GATT (Acord General sobre les Taxes Duaneres i el Comerç) que, firmat per una vintena de països el 1947, tenia com a objectiu instaurar noves legislacions liberals minvant drets duaners i altres limitacions al comerç. Va ser el precursor de l'OMC (Organització Mundial del Comerç), que la reemplaçaria el 1995, una vegada firmats els acords de la Ronda de l'Uruguai, per evitar conflictes comercials entre els Estats. A més dels productes industrials i l'agricultura, entraven al mercat els anomenats serveis (salut, cultura, educació...).

La crisi del petroli de 1973, en la qual Nixon suprimeix unilateralment la convertibilitat del dòlar en or, obre una època d'inestabilitat monetària en la que el Departament del Tresor dels EUA ordena i envia; i en la qual els Estats aniran perdent poder davant els mercats financers, que van poc a poc destruint les barreres als moviments de capital.

Però la globalització neoliberal -o ultraliberal, doncs, ultrapasa els límits del liberalisme clàssic-, aquesta nova fase imperial que dirigeixen ja sense miraments les empreses i que impulsen les finances, comença en la dècada de 1980 amb l'arribada al poder de Margaret Thatcher i Ronald Reagan i es consolida a començaments de la de 1990, després de la caiguda del mur de Berlín i la mort de l'URRS. Camí lliure.

En aquest moment és també fonamental la revolució de les comunicacions, que propicia l'aparició d'una espècie d'"economia virtual" en la que per cables i ones de satèl·lit circulen els capitals, s'arreglen comptes, s'oculten pèrdues i s'amaguen beneficis en paradisos fiscals, sorgint fins i tot empreses que no existeixen físicament, que no tenen ni fàbriques, ni oficines, ni tan sols treballadors.

Entrem aleshores en allò que triomfalistes com Francis Fukuyama digueren la fi de la història. L'única alternativa possible era el neoliberalisme i la idea de democràcia d'Occident (pensament únic, segons Ramonet). S'obria una etapa de liberalització absoluta dels moviments de capitals, de pura especulació en la qual l'economia real sembla desaparèixer i en la que la productivitat passava a tenir un paper secundari davant de la rendibilitat del capital. L'empresa no és tan important, sinó el que valen les seves accions, pel que, com indica Xosé Manuel Beiras, es passa d'un model de capitalisme relativament regulat a un altre de capitalisme salvatge. L'important és els cabdals diners i no el capital humà.

Tot aquest conjunt de polítiques, conegut com CW (Consens de Wáshington), funcionen amb la imposició de l'hegemonia absoluta de l'economia sobre la resta de dominis socials i amb el mercat com a mà invisible suposadament capaç de corregir qualsevol tipus de disfunció social. La mundialització arriba amb el lliurecanvisme sense límits, amb la disciplina fiscal, amb la liberalització de les taxes d'interès, amb la privatització de les empreses públiques, amb les desregulacions dels mercats de treball i de les normes de protecció ambientalâ¦



ATTAC (Associació per a la Taxació de les Transaccions Financeres d'Ajuda als Ciutadans), una de les organitzacions més rellevants de l'univers altermundialista, ho resumeix així: âLa llibertat total de circulació de capitals, els âparadisos fiscalsâ i l'explosió del volum de transaccions arrosseguen als governs a una carrera per a guanyar el favor dels grans inversors privats. En nom del âprogrésâ?, prop de dos bilions de dòlars van i vénen cada dia buscant un guany ràpid, al marge de l'economia productiva. La globalització financera agreuja els desequilibris i inseguretat socials, i menysprea les opinions dels pobles, tot limitant els controls que corresponen a les seves institucions representatives i a la majoria dels Estats, responsables de defensar el bé comú. Aquests controls són substituïts per lògiques estrictament especulatives que només expressen l'interès de les transnacionals en els mercats de capital, aspirant aquestes a constituir una espècie de govern financer mundialâ?.





1.2. L'estat del món en el qual neix l'alterglobalización

Eduardo Galeano compara l'economia mundial amb el crim organitzat. No exagera. Els resultats de l'aplicació del CW, assajat per primera vegada al Xile de Pinochet, no es corresponen amb el paradís terrestre que ens venen els seus defensors ni de lluny. Sota la dictadura neoliberal s'instaura la societat del 20/80, una llei no escrita per la qual el 20% de la població ha de tenir el 80% de la riquesa. El 1960 el 20% de la població mundial dels països rics tenia uns ingressos 30 vegades superiors a la població del 20% dels més pobres. El 1995, 82 vegades superiors. Un nord-americà era 38 vegades més ric amb un tanzà el 1990, avui 61 vegades.

L'Informe sobre el Desenvolupament Humà 2005 adverteix que de mantenir-se les actuals tendències la humanitat està molt lluny de complir els Objectius del Mil·lenni el 2015. Malgrat que hi va haver lleugers avenços en la reducció de la pobresa extrema (del 28% al 21% de la població des de 1990) la bretxa entre rics i pobres creix cada dia, la qual cosa es tradueix realment en més pobresa. L'�ndex de Desenvolupament Humà, que es calcula mesurant l'esperança de vida, la mortalitat infantil, les taxes d'escolarització i alfabetització i el PIB per habitant, és avui més baix que fa tres cinquenis a vint països. Actualment el 40% de la població mundial viu en l'extrema pobresa. Uns 1.000 milions amb menys d'un dòlar diari i 1.500 amb menys de dos. Uns 850 milions de nens i nenes -un de cada tres- pateixen malnutrició i hi ha 1.000 milions de persones sense accés a l'aigua potable, de manera que cada dia moren 3.900 nens per infeccions derivades de la insalubritat de l'aigua.

En aquesta espiral de mort qui porta més les de perdre és l'Ãfrica, on 38 milions de persones estan infectades per una Sida que no poden combatre perquè no se'ls permet l'accés als antiretrovirals patentats per les transnacionals gràcies a les polítiques del CW. El continent negre porta com a companyes de viatge a Llatinoamèrica, gran part d'Ãsia i uns nous viatgers, els de les exrepúbliques soviètiques, on l'esperança de vida era de 70 anys el 1980 i de 59 en l'actualitat.

I el més dolorós és que avui sobren recursos i tecnologia per acabar amb aquesta barbàrie. Amb només l'1% del patrimoni de les 200 empreses més riques del planeta es finançaria l'educació primària de tots els nens del món. Però això no té lloc, perquè malgrat que els defensors de la globalització afirmen que aquesta anava a generar una allau d'inversions cap als països més pobres, el cert és que aquestes van sempre a parar Estats "rendibles" -Ãfrica subsahariana rep menys del 5% d'aquests fluxos de capital-, que tornen els diners tot seguit per altres vies com les del deute, el cost humà de l'explotació laboral de menors i la sagnia de l'emigració desesperada, a la qual els països del Nord, contràriament que al capital, tanquen les portes.




1.3. Exterminant cultures, destrossant el planeta

L'estat de la humanitat després de dues dècades de globalització capitalista no avala doncs la presumpta benignitat del procés, que a més d'estrangular econòmicament als pobles i d'erosionar la seva sobirania, condemna a molts a la desaparició. Si d'alguna cosa es val la globalització econòmica per imposar-se és d'un imperialisme cultural sense precedents. Aquest intenta uniformizar les formes culturals -prenent com a imatge el consumisme nord-americà- i de passada les necessitats de la població, que es modela segons el que precisin vendre les empreses. La màfia dels cultius transgènics, que controlen unes poques transnacionals que obliguen els camperols a dependre'n per tota la vida abandonant les seves formes de producció tradicionals, i la concentració dels mitjans de comunicació com mecanisme de control, engany i manipulació, són bons exemples de l'unidireccionalitat de l'anomenat pensament únic.

Però l'efecte més catastròfic de l'ultraliberalisme el pateix el planeta en si. En els últims anys la destrucció d'ecosistemes i la reducció de la biodiversitat es va accelerant fins a límits insostenibles. La concepció del món únicament des de la perspectiva econòmica sembla avui més que mai incompatible amb la sostenibilitat del medi ambient, sobretot en els països del Sud, castigats amb el cost ambiental de la generació de riquesa del Nord.

D'aquesta manera, les comunitats perifèriques veuen com els seus ecosistemes moren a poc a poc. El 75% de la pesca marina està esgotada per la sobrepesca; la tala indiscriminada i il·legal pot reduir fins i tot la meitat de la coberta forestal mundial; el 65% de les terres de cultiu presenten greus nivells de degradació del terra. A això cal afegir l'augment continu de l'explotació de les matèries primeres; la biopirateria, que "introdueix" al mercat recursos genètics gestats per la naturalesa durant milers d'anys; el trasllat de residus tòxics generats al Nord al Sud, a països on s'imposen desregulacions; i els problemes globals per tots coneguts, com el canvi climàtic -amb la negativa dels EUA a ratificar el Protocol de Kioto-, la desertització, la destrucció del litoral per l'especulació urbanística o l'extinció massiva d'espècies -5.000 vegades superior a la natural. Tots i cada un d'aquests defectes planetaris han de veure amb les activitats humanes, amb una terrible contradicció entre economia i ecologia que fa d'aquesta qüestió la mare de totes les batalles, per tal cosa és la vida a la Terra el que està en joc.




1.4. Els actors de la globalització neoliberal

El moviment altermundialista identifica com els principals responsables de la globalització neoliberal a una sèrie d'actors públics: institucions mundials com l'OMC, BM, FMI, OCDE (Organització per a la Cooperació i Desenvolupament) i G-8; i altres de privats: transnacionals i galàxies financeres (companyies d'assegurances, fons de pensions, agències de borsa). Els primers són els braços executors dels grups de pressió que formen els segons, les veus del qual se senten amb força en fòrums publicitaris com el de Davos o en el fosc Club Bilderberg, una espècie de junta secreta d'amos d'empreses, caps d'estat i fins i tot cases reials que juguen, literalment, a ser els amos del món. Fem un repàs:

FMI i BM. Susan George els defineix com els terribles bessons, ja que les seves competències es barregen o complementen. El FMI va ser creat per fer préstecs urgents a països que no podien controlar les seves balances de pagaments. Els diners es tornarien una vegada superats els problemes. Actualment està format per 184 estats membres. El BM, que té els mateixos membres, es va crear per ajudar la reconstrucció d'Europa després de la II Guerra Mundial mitjançant crèdits, encara que una vegada complerta la seva funció va continuar fent préstecs als països pobres. Teòricament són institucions democràtiques, en les quals les decisions es prenen per votació. Ara bé, la realitat és que els països que més fons aporten tenen més poder, o tot el poder, ja que impera la màxima d'"un dòlar, un vot", amb algunes variants en el cas del FMI.

Per als altermundialistes aquestes institucions són les principals responsables del deute dels PED. La funció per a la qual van ser concebuts s'ultrapassà completament. Avui, en comptes de ser el Nord el que ajuda al Sud, és el Sud el que finança al Nord. Malgrat els ajuts i als gens menyspreables 4,5 bilions de dòlars que van pagar entre 1980 i 2001, els PED tenen avui el deute cuadriplicat. D'una forma o d'una altra els diners prestats es tornen via explotació de recursos, drets d'importació, etc. Entre 1983 i 2001 van pagar 368.000 milions de dòlars més dels que van rebre en crèdits. N'hi hauria prou amb 80.000 milions anuals durant deu anys per garantir les necessitats bàsiques de la humanitat.

Per entendre aquesta situació cal remuntar-se a l'època del colonialisme. Les potències europees van esprémer els països del Sud establint abusius sistemes d'explotació de les matèries primeres per a manufacturar productes al Nord. A canvi només van aportar prou per garantir la bona vida dels colons i les vies d'exportació. La descolonització va arribar en forma d'alliberament territorial, però no polític ni econòmic. L'intercanvi desigual va continuar i els països pobres van començar a acceptar crèdits. Allà va començar el procés, que es va agreujar a partir de 1960, quan el BM va estimular la petició de més préstecs a baix interès, però variable clar, i amb la Guerra Freda, en la qual les superpotències van afavorir règims corruptes i dictatorials per tota l'urbs. Amb la pujada del petroli de 1973 i la dels interessos de 1979 el deute es va fer inassumible, i el 1982 Mèxic anunciava la suspensió dels pagaments. Per fer front a aquesta crisi el FMI va maquinar les polítiques d'ajustament estructural que, amb el pretext d'eliminar la pobresa i instaurar la democràcia, no són més que una imposició de la doctrina neoliberal sí o sí. Per ser ajudats s'exigeix el foment de la competència, el control de l'inflacció reduint la despesa social, l'obertura del mercat a les transnacionals, la desvaloració de les monedes locals, la privatització dels serveis públics. El BM, el FMI i el Club de París -que negocia bilateralment amb els països pobres possibles reduccions del deute- es van convertir en una màfia global de prestadors exigint el pagament d'un deute que per als altermundialistes és gairebé sempre il·legítim, en la mesura que va ser contret gairebé sempre per governs imposats i no valora segles d'explotació colonial. D'allà la gran pregunta: Qui deu a qui?



OMC. Neix el 1995 per substituir el GATT i administrar els acords de la Ronda de l'Uruguai, però amb extensions. No solament s'encarrega de regular els béns industrials, també els serveis -el que es tradueix en privatitzacions en tots els camps llevat del militar, policial i judicial, de moment-, l'agricultura i la propietat intel·lectual, incloent les patents sobre principis actius de medecines, sobre els OMG (Organismes Modificats Genéticament) i sobre els éssers vius. Amb seu a Ginebra, està composada per 149 països i la norma és "un país, un vot," encara que en general mai no es vota. Les decisions les pren la Triada per "consens", ja que la major part de països no poden mantenir ni un ambaixador permanent a Ginebra ni seguir les complexes rondes de negociacions.

Si els terribles bessons afecten els ciutadans de manera indirecta, aquesta organització imposa polítiques de xoc frontal contra els seus drets. La màxima és que el mercat predomina sobre el dret nacional. Els seus múltiples acords són manaments gairebé divins que li permeten ficar cullerada en les lleis i assumptes interns dels països. Així, es produeixen situacions com l'arribada al Sud de productes del Nord -moltes vegades subsidiats- per sota del cost de producció, amb la consegüent ruïna de les economies locals. Els acords més polèmics són l'ADPIC (Aspectes dels Drets de Propietat Relacionats amb el Comerç), que va ampliar la protecció mundial de les patents fins a 20 anys i l'AGCS (Acord General sobre Comerç de Serveis), una brutal amenaça sobre els serveis públics de molts països i una pedra al camí per als que els necessiten crear. Mitjançant l'AGCS l'OMC considera "en el mercat" des de l'ensenyament a la salut, passant pel medi ambient i el lleure (esport, cultura...).



OCDE i G-8. Com diu Xavier Vence, "el neoliberalisme no ataca realment als Estats, els utilitza". A qui ataca és a l'Estat del Benestar, i per això organismes com l'OCDE i el G-8, constituïts per governs, tinguin també el seu paper destructor.


Són clubs de països rics. L'OCDE té 30 membres i es va crear originalment per administrar el Pla Marshall a Europa. La seva actual missió és la de perfeccionar les polítiques econòmiques i socials dels països promovent des de la flexibilitat laboral a la biotecnologia. El G-8 el formen EUA, Canadà, França, Alemanya, Itàlia, Japó, el Regne Unit i Rússia. Representa dues terceres parts de la riquesa mundial i les seves reunions són tota una exhibició de poder, autoritat i dominació mundial. Vigilen pel compliment estricte del CW, decideixen les enganyoses polítiques de condonació del deute i els seus ministres d'economia i finances discorren aquestes iniciatives en favor del desenvolupament que sempre originen l'efecte contrari als països pobres.


Transnacionals i galàxies financeres. Segons l'ONU al món hi ha unes 65.000 empreses transnacionals amb unes 850.000 filials, amb vendes de prop de la meitat del producte mundial. La quarta part d'aquestes vendes estan en el poder de les deu majors. Totes realitzen almenys un terç de les seves activitats en països on la mà d'obra és més barata i la pressió fiscal més feble, a més que als seus països d'origen són de les empreses que millor paguen però que menys gent empren. La febre de les fusions, per les quals augmenten la concentració i redueixen la competència -la qual cosa provoca reducció de llocs de treball-, és un dels seus grans negocis, que amenaça amb exterminar milions de petites economies locals. La seva pressió sobre els Estats és tan gran, exigeixen tal quantitat de desregulacions i avantatges fiscals, que van acabar per imposar la seva llei: el mercat governa, el govern gestiona. Entre altres acusacions es parla d'explotació infantil, finançament de guerres civils, dictadures i tràfic d'armes, violacions de drets sindicals, assaigs clínics no ètics i destrucció ambiental a posta.

Les galàxies financeres són les responsables de l'economia anteriorment esmentada de virtual. Ãs igual quin tipus d'empresa es posseeixi, l'important és el seu valor accionarial i els fluxos de capitals que genera, que moltes vegades acaben en paradisos fiscals. La productivitat del capitalisme tradicional res importa i per tant la gent tampoc, doncs bàsicament són aberracions creades per guanyar diners amb diners.

Aquests actors privats organitzen grups de pressió sobre els Estats i institucions com l'ERT (Taula Rodona Europea d'Industrials), el Fòrum Europeu de Serveis o la DETA (Diàleg Empresarial Trasatlàntic), que influeixen sobre les decisions polítiques, tant en el camp comercial com en l'infrastructural, militar, biotecnològic o legislatiu en general.





2. L'ALTERMUNDIALISME: LA RESPOSTA DES DE BAIX


El que avui anomenem altermundialisme es correspon realment amb el que en principi va ser el moviment antiglobalització, però avui en dia aquest terme és rebutjat pels seus integrants. Primer perquè el prefix alter- sembla més oportú per a fer referencia a la recerca d'un món alternatiu al de l'ultracapitalisme; i després perquè ningú en el moviment no es considera anti- res, malgrat que els grans mitjans del poder insisteixin a cridar-los així, probablement per la negativitat que emana el prefix. En realitat els altermundialistes són més globalitzadors que els seus adversaris, però la seva globalització fa referència a l'educació per a tots, al respecte a les cultures del món, a la sanitat universal, a la sostenibilitat del medi ambient... En definitiva, a la justícia social.



2.1. Globalitzar la resistència: la gestació del moviment

El moviment de moviments té probablement les seves arrels en les reivindicacions socials de la dècada de 1960, que se centraven en qüestions concretes com l'ecologisme, el feminisme o el pacifisme i que ja tenien d'alguna manera caràcter anticapitalista. Però, com es va demostrar anys després de les revoltes de maig del 68, aquestes protestes van acabar sempre integrades al sistema, fonamentalment en "partits d'esquerra".

Amb l'explosió del neoliberalisme comencen a sorgir moviments més globals, els objectius dels quals ataquen directament a la base del sistema, al concepte economicista de tot allò humà. Algunes d'aquestes lluites s'articulen a ONG, però en aquest cas no es tracta d'un moviment en si, principalment a causa de l'heterogeneïtat dels seus objectius, sovint aïllats uns dels altres, i per la seva dependència dels governs i empreses que moltes vegades les financen, amb excepcions del tipus Greenpeace o Anmistía Internacional.

Encara que no hi ha coincidència plena, la gestació del moviment té molt que veure amb l'aixecament zapatista de Chiapas el 1994, que es produeix a causa de l'entrada en vigor del NAFTA (Tractat de Lliure Comerç d'Amèrica del Nord). Va significar un canvi enorme en la manera de concebre la política i va despertar la solidaritat de tot el planeta. Tanmateix, la data clau va ser la crida des de les muntanyes del sud-est mexicà el 1996, quan s'organitza la Primera Trobada Intercontinental per a la Humanitat contra el Neoliberalisme. Més de 3.000 activistes de quaranta països dels cinc continents van acudir a la crida de: "No és necessari conquerir el món. N'arriba amb que creem un de nou". D'alguna manera, i prenent les paraules del subcomandant Marcos en la Segona Declaració de La Realidad, "un món fet de molts móns es va fundar en aquells dies a les muntanyes mexicanes". Naixia una xarxa intercontinental de resistència per a la humanitat que emprava un discurs mai abans escoltat, amb visió global dels problemes, que valorava la diversitat i la multiculturalitat i que, curiosament, no pretenia prendre el poder, no tenia cúpula, ni dirigents, ni jerarquies. Pretenia resistir, buscar un altre món sota dos preceptes bàsics: 1) Pensa globalment, actua localment i 2) Globalitzem la resistència.

Després de l'èxit de la iniciativa zapatista s'articula una proposta per a organitzar una Acció Global dels Pobles -o Moviment de Resistència Global (MRG)- basada en valors com la solidaritat, la pau, la igualtat, la defensa del medi ambient, la participació democràtica, l'internacionalisme. Les primeres conseqüències d'aquest nou pensament són les grans mobilitzacions-protesta en contra de les polítiques desenvolupades per les institucions econòmiques i monetàries, com les franceses contra l'Acord Multilateral d'Inversions (AMI), discutit en secret per l'OCDE per a instaurar una espècie de Constitució Mundial del capital, que donaria a les transnacionals els mateixos drets que a les empreses locals. França descartava l'AMI el 1998 a causa de la pressió popular.

Però el gran enlairament es produeix el novembre de 1999 a Seattle, on 50.000 manifestants arribats de tots els racons del planeta aconsegueixen fer fracassar la Ronda del Mil·lenni de l'OMC amb una mobilització sense precedents organitzada fonamentalment des d'Internet. A partir d'aquí un gegantí grup de persones, des de sindicalistes a intel·lectuals, des de llauradors a camioners, fan convergir les seves protestes pressionant en totes i cada una de les reunions dels poderosos: assemblees de l'ONU, ministerials de l'OMC, o cites del FMI, G-8 i Comissió Europea. Se succeeixen grans mobilitzacions (Bangkok, Washington, Praga, Florència...) i el moviment es torna en un obstacle real per als autoproclamats amos de l'ordre mundial, que tendeixen a protegir-se amb exèrcits de policies, establint les ja famoses "zones vermelles" en mig de les ciutats, posant inconvenients a les fronteres o buscant llocs de reunió inaccessibles als rebels.

Malgrat tot el moviment avança, i el gener de 2001 es produeix un dels fets fonamentals d'aquesta dècada d'altermundialisme: neix el Fòrum Social Mundial (FSM). Mentre els poderosos es reunien al Fòrum Econòmic de Davos, en el costat pobre del planeta, en una ciutat simbòlica per les seves experiències en democràcia participativa, un miler d'organitzacions de tot el món decidien fer un pas més, encaminant-se a la presentació de propostes alternatives a la globalització neoliberal.

El moviment adquiria llavors els seus dos primers mecanismes de resistència, la protesta massiva i l'estudi d'una alternativa. I començava a molestar de més. De fet, aquest 2001 es recordarà no tant per l'energia de les protestes dels "antiglobalitzadors", sinó per la contundència de la resposta dels que manen. El juny, la policia de Goteborg obre foc real contra els que es manifestaven davant els líders europeus ferint diversos activistes. El juliol el BM ha de suspendre la seva conferència anual a Barcelona, on la resposta policial va ser més que abusiva, i uns dies després Ãustria suspèn el Tractat de Schengen -de lliure circulació de ciutadans per l'UE- per salvar el Fòrum Econòmic Mundial a Salzburg.

També arribaven les primeres víctimes, com Carlo Giuliani, assassinades per la policia en el transcurs de les protestes contra el G-8 a Gènova (juliol de 2001) o Lee Kyung Hae, camperol coreà que es va suïcidar clavant-se una navalla al pit durant la V ministerial de l'OMC a Cancún (setembre de 2003).

Entremig, els atemptats de l'11 de setembre de 2001 frenen al moviment de moviments de cop, fonamentalment pel control de les fronteres i la psicosi del terrorisme generada pel govern Bush. Però el MRG lluny de morir continua treballant en l'elaboració de propostes alternatives als Fòrums Socials i es rearma organitzant el 15 de febrer de 2003 la major manifestació mundial de la història. Uns 60 milions de persones surten als carrers aquell dia contra la invasió de l'Iraq. En pocs anys el moviment de moviments adquireix una impressionant dimensió.




2.2. L'horizontalitat del moviment: una xarxa de xarxes

Qui pensi que el moviment altermundialista és un producte espontani es confon de totes totes. Ãs un univers d'associacions, de classes socials, de moviments teòrics, de taules de debat, de camps d'acció i fins i tot de persones a títol individual amb una estructura articulada però descentrada, ja que succeeix que aquesta articulació poc ha de veure amb el conegut fins ara. No està edificat en vertical, de dalt a baix, sinó que és un teixit associatiu horitzontal vertebrat a partir de la diversitat. Manca de seu, de jerarquies i de líders amb capacitat de decisió, i no existeixen ni declaracions globals ni un comitè central que concentri les estratègies, però són capaços de coordinar-se des de diferents punts del planeta i convergir en impressionants accions simultànies. Aquestes sorgeixen d'una gegantina teranyina que en gran manera empra la tecnologia -internet- per comunicar-se, que actua localment en tots els camps, però que també és capaç de sintonitzar objectius comuns i principis a nivell global.

El principal concepte que defineix al moviment és el de Xarxa de Xarxes. En aquest camp Internet es va erigir com un nou espai en el qual existeix una participació social insòlita i que permet mobilitzar milers de persones en temps mínims. El fet que la bretxa digital entre Nord i Sud sigui encara evident és un problema en molts aspectes, però també va generar una consciència col·lectiva des del Nord cap al Sud, de manera que moltes organitzacions treballen des de dalt mirant cap a baix per primera vegada.

Allà conflueixen des d'associacions camperoles a col·lectius indígenes, des de mitjans de comunicació i informació alternatius a fòrums i instituts d'economistes, sociòlegs, politòlegs i filòsofs que donen vida i arguments al moviment i que són capaços de passar per sobre dels inconvenients generats pels mitjans de comunicació alineats amb el poder. Exemples d'aquesta varietat són l'Independent Media Center (www.indymedia.org), xarxa internacional que compta amb portals en moltes llengües que inclouen informacions properes a grups d'activistes; Znet (www.zmag.org), revista electrònica orientada al canvi social amb més de 250.000 visitants setmanals i prestigiosos col·laboradors en totes les disciplines, que a més de denunciar presenta propostes de canvi, informa sobre els moviments socials i té activitats de formació; multitud de mitjans i agències alternatives, des de generals a temàtics, que informen sobre el que no sol tenir espai, o que s'oculta, en els mitjans tradicionals: Rebelión (www.rebelion.org), Argenpress (www.argenpres.info), ALAI (Amèrica Llatina en Moviment, www.alainet.org), Adital (www.adital.org.br), Púlsar(www.agenciapulsar.org), Red Voltaire (www.voltairenet.org); i altres agències i mitjans tradicionals -al mercat- però amb línies editorials afins i compromeses, com el diari mexicà La Jornada (www.jornada.unam.mx), el francès Le Monde Diplomatique o interPress Service (www.ipsnoticias.net).

Al costat d'aquestes fonts d'informació i comunicació s'articulen les organitzacions d'activistes, que van des dels col·lectius juvenils, amb gran pes en les mobilitzacions, a organitzacions polítiques com al PT brasiler i associacions que inclouen terrenys d'actuació i estudi específics. La diversitat és impressionant, però destaquen per la seva activitat i influència ATTAC, Via Campesina, el CADTM (Comitè per a l'Anul·lació del Deute del Tercer Món), el Fòrum Mundial de les Alternatives, el Fòrum Internacional sobre la Globalització, Focus on the Global South, Social Watch i l'Institut Transnacional a Ãmsterdam.

Totes aquestes organitzacions compten amb presència estable a Internet i estan dirigides per una amalgama important de personatges -coneguts com els intel·lectuals del moviment i autodefinits com a militants- que, si bé no es poden definir com a líders, doncs no representen a l'altermundialisme, sí influeixen amb les seves declaracions i publicacions enormement, i estableixen les bases teòriques del moviment i dels camins que aquest pot seguir. Ells reflecteixen també l'heterogeneïtat de l'altermón. En el mateix plànol trobem tot l'espectre de classes que va des dels camperols als catedràtics d'Universitat, des d'activistes anònims a Premis Nobel: Bernard Cassen, Noam Chomsky, Michael Albert, Eduardo Galeano, Adolfo Pérez Esquivel, Susan George, Boaventura de Sousa Santos, Naomi Klein, James Petras, Carlos Taibo, Hazel Henderson, Rafael Alegría, Joseph Bové, Vandana Shiva, Walden Bello, Samir Amin, François Houtart, Pasqual Serran, Ãric Toussaint, etc.



2.3. Al voltant del Fòrum Social Mundial

Segons Whitaker, recentment guardonat amb el Right Livelihood Award (Nobel Alternatiu), la idea d'organitzar el FSM la va tenir Oded Grajew, brasiler vinculat a la promoció de la responsabilitat social empresarial, que va veure la necessitat de complementar les grans manifestacions contra la globalització neoliberal amb una nova etapa propositiva en què s'havien de buscar respostes als desafiaments de construcció de l'"altre món". La idea va ser presentada a Bernard Cassen, director de Le Monde Diplomatique, i de seguida una sèrie d'entitats, set brasileres -inclòs el MST (Moviment dels Treballadors sense Terra)- i ATTAC li van donar forma. Van escollir Porto Alegre com a lloc de celebració i també les mateixes dates (gener de 2001) en les quals se celebrava el Fòrum Econòmic de Davos, amb la qual cosa van aconseguir una important repercussió mediàtica.

L'èxit del primer FSM va sorprendre fins i tot els seus organitzadors. S'esperaven 3.000 persones i va reunir més de 20.000 -4.700 delegades de diverses entitats- de 117 països diferents i 1.900 periodistes acreditats. Uns mesos després naixia la Carta de Principis del FSM, que serviria de base per a l'organització dels fòrums que vindrien. L'esmentada carta defineix el Fòrum com un espai obert -no és doncs un moviment, sinó un lloc de trobada- per intensificar la reflexió, realitzar un debat democràtic d'idees, establir el lliure intercanvi d'experiències i articular accions eficaces per part dels moviments socials oposats al neoliberalisme.

La gran novetat és el seu caràcter global com a procés permanent de recerca i construcció d'alternatives; la seva horizontalitat, amb activitats autogestionades i autoorganitzades; i sobretot que no pretén ser una instància de representació de la societat civil mundial, de manera que trenca amb les jerarquies. Ningú no està autoritzat a manifestar en nom del FSM posicions que hagin estat atribuïdes a tots els seus participants, ja que seria impossible representar-los a tots. Igual que com que no té dirigents tampoc té un document final, encara que moltes de les organitzacions que hi participen sí emeten comunicats i conclusions de les reunions. Això despista molt els poderosos, que no estan acostumats a enfrontar-se a un enemic sense representació formal.

Des d'aquesta primera experiència el FSM no en va fer més que créixer. El 2002 acudeixen 12.000 delegats i 50.000 persones, el 2003 uns 20.000 delegats i 100.000 persones. Per tot el món s'organitzen multitud de fòrums regionals i sectorials: europeu, asiàtic, mediterrani, pan-amazònic, de les migracions, dels pobles, etc. i el FSM anual. Aquest és sempre el gener. El 2004 sortia per primera vegada de Porto Alegre, a Mumbai (L'�ndia), i el 2006 seria policèntric, celebrant-se a Caracas (Veneçuela), Bamako (Mali) i Karachi (Paquistà). El pròxim serà a Nairobi (Kenya) entre el 20 i 25 de gener de 2007, jugant-se clarament per donar-li una empenta als moviments socials al continent més esquinçat per la globalització neoliberal. En aquests anys el propi fòrum va anar evolucionant des de la denúncia del que s'esdevenia al món a l'estudi dels mecanismes pels quals el neoliberalisme és una amenaça real i des del plantejament de propostes alternatives a les estratègies necessàries per portar-les endavant.

El FSM està organitzat per un Consell Internacional que no dirigeix, sinó que catalitza milers d'activitats en forma de seminaris, tallers i conferències autoorganitzades i autogestionades per les agrupacions participants -entre les que impera el principi de la coresponsabilitat- mitjançant consultes prèvies i al voltant d'una sèrie d'eixos temàtics que les agrupen (sostenibilitat mediambiental, paper de les transnacionals i organitzacions internacionals, desigualtat social, deute extern, accés a les riqueses, control dels capitals financers, divisió i precarietat del treball, problema dels refugiats, drets dels pobles indígenes, democratització dels mitjans de comunicació, sobirania alimentària, migracions, problemes urbanístics, etc.). Cap activitat té més importància que altres i les úniques exigències que s'autoimposen són la no violència, el respecte al medi ambient i a la pluralitat i clar, la lluita contra el neoliberalisme com objectiu.

Malgrat que l'altermundialisme és molt més que el FSM, ja que hi ha organitzacions que desconfien ara de la seva orientació ara dels membres del Comitè Internacional, aquest serveix d'alguna manera com centre catalitzador, com a aglutinador de les experiències alternatives que van sorgint al si dels militants i, per tant, és un fabulós termòmetre de l'estat del moviment i també de la seva antítesi, l'ultracapitalisme. El FSM no és simplement un esdeveniment, ni una conferència acadèmica, ni una internacional de partits -els partits polítics i organitzacions militars no poden participar-, ni un moviment social. Ni tan sols no té una ideologia definida. Ãs, simplement, una lluita contra la globalització neoliberal que dóna veu als de baix, una assemblea de la gent del planeta, o, com ho va definir Ramonet, potser és, o pot arribar a ser, el parlament dels ciutadans de la Terra.




2.4. Camins cap a l'altre món possible

Quin altre món volem? Com arribem a aquest altre món? Els grans interrogants de l'altermundialisme, i també del FSM, no són fàcils de respondre. Dins del moviment hi ha posicionaments reformistes, que veuen en la reorientació del sistema actual la solució, i altres de més radicals que busquen enderrocar-lo, construir un altre món començant gairebé de zero. El moviment, ja el vam dir, és sobretot heterogeni i nou, per la qual cosa ningú no sap cap a on anirà, o acabarà diluït o disgregat en corrents irreconciliables. Aquest és un dels seus grans perills.

No existeix doncs una espècie de programa altermundialista i hi ha qui pensa que no n'hi ha d'haver mai, però el que sembla clar és que existeixen una sèrie d'objectius compartits per gairebé tots els seus components, uns punts en comú en els que hi ha gairebé un acord global.

Existeix una consciència pacifista que exigeix la reducció de les despeses militars, la prohibició de les armes de destrucció massiva, un veritable Tribunal Penal Internacional o la reforma del Consell de Seguretat de l'ONU. En el camp econòmic hi ha coincidència en la prioritat del social sobre el capital. Ãs necessari un control del poder il·limitat de les transnacionals, la tornada a mans públiques de molts serveis privatitzats, la condonació -o anul·lació- del deute extern dels PED, la reforma radical -o supressió- de les grans organitzacions polítiques i econòmiques internacionals (FMI, OMC, BM...), l'establiment de la Taxa Tobin -imposat sobre les transaccions financeres per emprar els diners recaptats en la supressió de les desigualtats-, la instauració d'una Renda Bàsica que cobrarien tots els habitants del planeta pel simple fet d'existir, l'eliminació dels paradisos fiscals i el control dels moviments de capitals, el rebuig de molts Tractats de Lliure Comerç com el GAVOT, etc. En el camp ambiental i de l'ecologia social hi ha un crit general per a respectar el Tractat de Kioto, per limitar l'expansió dels OMG, per evitar les patents sobre els éssers vius i les medecines bàsiques, per a assegurar la sobirania alimentària dels pobles (els aliments no són mercaderia), per l'accés a la terra per a qui la treballa i a l'aigua potable o pel respecte a la integritat dels ecosistemes i la biodiversitat, per la sostenibilitat al cap i a la fi. En el camp cultural hi ha demandes per assegurar als habitants de la Terra el dret a la informació -amb la creació d'un Observatori Internacional de la Comunicació- o per protegir les cultures dels pobles i nacions aclaparades per l'anomenada indústria cultural. I existeixen altres camps i actuacions gairebé consensuats entre l'altermundialisme que caminen cap a recerca d'una democràcia més participativa, en comptes de la representativa, o fins i tot cap a l'establiment d'una ciutadania global.





3. INCONVENIENTS I FUTUR DEL MOVIMENT DE MOVIMENTS


La successió lògica de l'altermundialisme té quatre etapes ben diferenciades que s'han de desenvolupar simultàniament per a respondre als desafiaments de la resistència global. La primera és i continua sent la protesta com a mecanisme de pressió; la segona l'anàlisi, l'estudi del que està passant al món, del que ens estan fent i com; la tercera ha de veure amb el plantejament de propostes, amb la definició d'una alternativa per a crear l'altre món possible; i la quarta seria l'etapa de l'acció, la recerca de fórmules i mecanismes per assolir els objectius. Mentre les dues primeres estan superades i en marxa, en la tercera apareixen els primers inconvenients. La pretensió és, no cap dubte, la de derrotar al neoliberalisme, però per a això han de convergir multitud d'objectius concrets que l'altermundialisme, com a moviment global, fins i tot no va ser capaç de definir a causa de la seva gegantina heterogeneïtat. No és cert que no existeixin alternatives, n'hi ha i a centenars, la qüestió rau més en quines d'aquestes són comuns al conjunt de l'altermundialisme. Si parlem de la quarta etapa les coses estan encara més verdes, ja que la definició prèvia de la tercera és fonamental. Encara així el futur d'iniciatives com el FSM poden arribar a donar la resposta.

El gran inconvenient del moviment de moviments no és doncs el de definir els objectius, malgrat que fins i tot en això hi hagi divergències. L'expressió "justícia global" els defineix tots alhora. El problema rau en els mecanismes d'acció per portar-los endavant i en l'estructura ideal d'aquest altre món possible, en com pot ser la societat després del capitalisme. Allà és on l'altermundialisme mostra les seves debilitats, si és que les té, però també les seves virtuts, doncs són temes que es debaten obertament i que de moment no provoquen la ruptura, malgrat que a primera vista existeixin posicions més que irreconciliables.

Cal tenir en compte que es tracta d'un moviment molt nou, que amb prou feines acaba de superar una dècada de vida. Vaja, que l'acusació dels globalòfils que no existeix una alternativa real i que l'altermundialisme no la té, potser és certa. Tanmateix, encara no estem en l'etapa en què se li pugui exigir a la galàxia altermundialista una solució, un ideal, ja que s'està lluitant contra un sistema, el neoliberal, fonamentat en més de 60 anys d'història.

De tota manera, és indubtable que es tracta d'un moviment d'ideals molt poderós, probablement històric, que busca de veritat apropar-se a la utopia, la qual cosa es demostra simplement per la reacció dels poderosos, que estan desplegant tota la seva maquinària de propaganda per destruir-lo abans que creixi de més. Llancem la mirada enrere i vegem aquelles primeres estigmatizacions dels "antiglobalització" relacionades amb la presumpta violència de les seves accions, que afortunadament ja és passat i que van demostrar la capacitat de reacció del moviment per desprendre's d'una anàlisi tan cínica i interessat de les seves intencions. La idea de vendre l'altermundialisme com una bandada de violents antisistema sense idees i sense futur va resultar buida, ja que ningú no pot negar avui la seva eficàcia en gaires aspectes, materialitzada per exemple en els fracassos de la Ronda de Doha de l'OMC, en el despreniment, amb o sense encert, per part d'alguns països de la seva dependència del FMI (Argentina, Rússia, el Brasil), en les manifestacions mundials contra la invasió de l'Iraq, en el fracàs gairebé segur del GAVOT o en l'arribada al poder a Llatinoamèrica de governs clarament antiimperialistes. Avui el món sap que el principal problema planetari no és el terrorisme, sinó la pobresa i la desigualtat, i això té molt que veure amb la força de l'altermundialisme.

Però els grans dubtes sobre el moviment segueixen allà. Es busca un model de societat alternatiu, molt difícil de definir, o una nova organització política de la societat? Cal reformar el que ja existeix o construir de nou? Quina és la relació, si és que ha d'existir, que cal tenir amb els partits polítics? En l'entorn de les aspiracions de l'altermón hi ha metes que semblen força clares i fins i tot alternatives concretes com la Taxa Tobin, la condonació del deute o la Renda Bàsica, en les quals sembla, haver-hi consens, i molts pensen que caldria començar per allà, evitant les lluites internes i organitzant-se més eficaçment per arribar a obtenir resultats palpables.

El debat sobre el futur del FSM com a referent global dels moviments socials és un bon exemple de les inquietuds dels estudiosos de l'altermundialisme. Malgrat que té altres problemes, com el seu finançament o la seva limitada expansió mundial, que clarament porta molt avantatge a Llatinoamèrica, la forma que ha de prendre en el futur és sobre la taula. Hi ha corrents que desitgen que tot segueixi com està, que el Fòrum romangui com a un espai de debat, reflexió i plantejament de propostes i que no evolucioni cap a un òrgan de decisió. D'alguna manera jerarquitzar el Fòrum seria construir un sistema que ja existeix, atorgar-li una governabilitat contra la qual teòricament s'està lluitant, i trencar amb l'horitzontalisme i la participació. D'altres, al contrari, opinen que aquest ha d'evolucionar des d'un fòrum esdeveniment a un fòrum procés, perquè corre el perill d'acabar sent una espècie de fira de l'altermundialisme que no produeixi efectes visibles.

A aquest respecte els primers acostumen a acusar els segons de voler monopolitzar el FSM. També en l'altermundialisme hi ha recels, desconfiances i fins i tot enveges. Des de fa un parell d'anys un grup de moviments molt importants van emetre una sèrie de comunicats que, amb la premissa que no representen ningú, sinó només els seus signants, no van sentar bé en una part important dels, diguem, puristes del Fòrum. Els més importants són el "Consens de Porto Alegre", firmat el 2005 per 18 persones i que conté 12 propostes bàsiques per començar, des de l'anul·lació del deute, a la Taxa Tobin, la promoció del comerç just o la prohibició de les patents sobre els éssers vius. Gens nou, però sí es tracta d'un intent de centrar-se en alguna cosa per arrencar i començar a obtenir resultats. La "Crida de Bamako", firmada el 2006, va pel mateix camí, però és molt més dens i conté nombroses propostes molt concretes per les quals, segons el parer dels seus defensors, s'hauria de lluitar. Entre els que opinen que el FSM corre el perill de convertir-se en una fira folklòrica d'idees estan per exemple Ignacio Ramonet, François Polet, Samir Amin o François Houtart, la major part impulsors del primer FSM i figures pensants de l'altermón, que a més tenen una excel·lent relació amb els governs d'Hugo Chávez i Evo Morales, en els quals d'alguna manera veuen reflectides algunes de les demandes de l'altermundialisme. Ãs aquest el camí?

En aquest punt arribem al gran dilema del moviment en el seu conjunt, i no només del FSM: la relació amb la política. Antineoliberalisme o anticapitalisme? Reforma o revolució? Aquestes són les dues tendències principals, però pel mig hi ha propostes de tot tipus, des de les que parlen d'una nova Internacional a altres més "realistes", com les de Susan George. Postula que hi ha d'haver una relació amb la política, ja que el moviment té d'influir en les decisions dels partits des de la independència, per la qual cosa mai no s'ha de transformar en un partit polític, i pressionar perquè els organismes internacionals siguin reformats. Si fossin esfondrats completament, almenys en un primer moment, acabaríem submergits en un caos. Hi ha d'haver una etapa de transició, de relació amb el sistema actual però dirigida cap a aquest altre món possible que encara no està definit.

Els problemes i "lluites internes" de l'altermundialisme són allà, però sembla haver-hi una coincidència, o un desig, en la necessitat d'evitar centrar-s'hi massa esgotant energies que són necessàries per a desmuntar a globalització neoliberal. El camí no ha fet més que començar, l'altermundialisme és amb prou feines una criatura de 10 anys, però amb una potencialitat fora de tot dubte i amb una influència cada dia major. Saben que queda molt per a definir, per a crear, però els uneix el fet de ser el primer moviment en la història que intenta democratitzar l'espai internacional per donar una existència digna a tots els habitants del món i a totes les formes de vida del planeta. Aixp mateix, constitueixen el moviment de moviments i creuen fermament que "un altre món és possible".







Bibliografia

CADEMARTORI, José: "Globalització neoliberal i la seva antítesi", Conferència Globalització, Identitat i Justícia Social, SIT, Valparaíso, 2003.

CHOMSKY, Noam: El nou ordre mundial (i el vell), Crítica, Barcelona, 2005.

CHOSSUDOVSKY, Michel: Globalització de la pobresa i nou ordre internacional, Segle XXI Editors, Ciudad de México, 2002.

ESTULIN, Daniel: La veritable història del Club Bilderberg, Bronze, Barcelona, 2005.

FERN�N BORRISSOL, Miguel �ngel i AGAFAT MAJOR, Francisco: Coverses amb Xosé Manuel Beiras, Espiral Major i Laiovento, A Coruña, 2004. 59-79 y 277-312.

FERN�NDEZ BOU, Francisco: Guia per a una globalització alternativa, Ed. B, Barcelona, 2005.

GEORGE, Susan: Un altre món és possible si..., Icaria, Barcelona, 2004.

GEORGE, Susan: Posem l'OMC al seu lloc, Icaria, Barcelona, 2002.

Informe Mundial sobre el desenvolupament Humà 2005, Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), New York, 2005.

MILLET, Damien i TOUSSAINT, Ãric: 50 preguntes i 50 respostes sobre el deute, el FMI i el Banc Mundial, Icaria, Barcelona, 2004.

RAMONET, Ignacio; CHAO, Ramón i WOZNIAK Jacek: Abécédaire partiel, et partial, de la mondialisation, Ãditions Plon, París, 2004.


SOUSA SANTS, Boaventura de: Fòrum Social Mundial. Manual d'ús, Icaria, Barcelona, 2005.


TAIBO, Carlos: Rapinya global, Punt de Lectura, Madrid, 2006, 172.

HORTA CANTAIRE, Renán: "Imperialisme ecològic. L'interminable saqueig de la naturalesa i dels pàries del sud del món", Eina, 13, Març 2006.

VENCE, Xavier: fracaso neoliberal na Galiza, A NosA TERRA, Vigo, 2005.

WERNER, Klaus i HANS, Weiss: El llibre negre de les marques, Debat, Barcelona, 2004.

WHITAKER, Noi: El desafiament del Fòrum Social Mundial, Icaria, Barcelona, 2006.

ZIEGLER, Jean: Els nous amos del món, Destinació|Destí, Barcelona, 2000.






INFORMACIÃ EN INTERNET


ATTAC. http://www.attac.org

CADTM (Comitè per a l'Anul·lació del Deute del Tercer Món). http://www.cadtm.org

Control Ciutadà. http://www.socialwatch.org

EZLN (Exèrcit Zapatista de Liberación Nacional). http://www.ezln.org

FIG (Fòrum Internacional sobre la globalització). http://www.ifg.org

FSM (Fòrum Social Mundial). http://www.forumsocialmundial.org.br

Rebelion. http://www.rebelion.org

Via Campesina. http://viacampesina.org

Znet ttp://www.zmag.org








*Manoel Santos. Biòleg, escriptor i productor editorial. Director de www.altermundo.org i col·laborador de l'Igadi.


*Text original en gallec: http://altermundo.org/portal/content/view/485/164/lang,gl_ES/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: una repassada a una dècada d' antiglobalizació
17 gen 2007
Podríem publicar l'article en una revista? És de publicació lliure citant? Molt be l'article.
jordimartif69 ARROBA mesvilaweb.cat
Re: una repassada a una dècada d' antiglobalizació
17 gen 2007
Una mica triomfalista potser

No conec gaire la realitat dels altres paisos pero a l'estat espanyol es pot donar per mort o agonitzant despres del "boom" de fa uns anys.

Potser en la nostra realitat va consistir fer grans manis sense articular formes de resistencia en el dia a dia, i quan es va perdre el protagonisme mediatic es va perdre la massa, en el Barcelona +10 de l'any passat no erem ni una cinquena part que quan la cimera Europea del 2002, tambe s'hauria d'analitzar com a minim en el cas de l'estat espanyol) el no haber articulat una praxi de base i de dia a dia cosa q ha fet que ara estigui on estigui.

A nivell europeu cal destacar q no es va poguer consenusar eL no a la constitucio europea en el FSE de Londres el 2004, una cosa es el reformisme socialdemocrata(que busca reformes dintre del sistema per tal de millorar la societat) i un altre cosa es el "liberalprogresisme" per dir-ho aixi de tripartit i companyia que per res fara reformes en el sistema per millorar les condicions de vida de la societat. i masses d'aquet grups ja s'han infiltrat en aquets forums.

Que consti que es una critica constructiva pero la realitat es que a l'estat espanyol es pot dir q el moviment antiglobalitzacio esta mort o en fase terminal despres del boom de fa uns anys, i s'hauria d'analitzar perque ha passat aixo.

sento ser pesimista pero porto uns anyets moventme per aquets mons i la realitat es la que hi ha, tant de bo fos millor.
Sindicat Terrassa