|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
"The Wind That Shakes the Barley" [Llibertat.cat]
|
|
|
per llibertat.cat |
08 gen 2007
|
|
"The Wind That Shakes the Barley" (2006) Ken Loach |
|
Per l'A. Contell
Com a Hidden Agenda (1990), l'acció de The Wind That Shakes the Barley transcorre a Irlanda. Ara bé, la darrera pel·lícula de Ken Loach es diferencia de la de fa setze anys no només per l'espai geogràfic concret i el temps històric, sinó sobretot perquè a Hidden Agenda el conflicte anglo-irlandès només era un teló de fons d'una trama de caire conspiratiu que tenia el seu epicentre a Anglaterra.
The Wind That Shakes the Barley, guanyadora del Festival de Cannes de 2006, és una pel·lícula de factura clàssica, tant pel que fa a l'estructura narrativa com pel llenguatge cinematogràfic emprat. Ambientada al comtat de Cork, un dels feus de l'independentisme irlandès, narra amb un estil sobri diferents peripècies d'una columna de Voluntaris irlandesos durant la guerra per la independència i la guerra civil posterior a la signatura de Tractat que establia un Estat Lliure irlandès dins l'Imperi britànic i que va dividir l'independentisme.
La pel·lícula s'estructura en tres parts diferenciades. Així, durant els primers 14 minuts assistim a la presa de consciència de Damien, un jove irlandès, estudiant de Medicina, que està a punt de marxar cap a Anglaterra i que, a diferència de la resta de joves que l'envolten, es resisteix a implicar-se en la lluita per la independència, que veu abocada al fracàs. Una sèrie d'experiències personals, en què és testimoni de la brutal repressió anglesa, el fan canviar de parer. A la segona part es narren una sèrie d'episodis, sobretot de caire militar, encara que no exclusivament, relacionats amb aquesta lluita. Finalment, els darrers quaranta minuts del film es centren en la divisió de l'independentisme davant Tractat anglo-irlandès de desembre de 1921.
Entre les virtuts de la pel·lícula cal destacar que, tot i construir-se a la tercera part sobre un argument de caire melodramàtic, l'enfrontament de dos germans davant el Tractat, no cau en el fals sentimentalisme que tant agrada al cinema de factura hollywoodiana i que podem comprovar, per exemple, a Salvador. En aquest sentit la sequedat i la cruesa són dues de les característiques fonamentals del film de Loach, en què a diferència d'altres obres seves l'humor hi és pràcticament absent (l'única excepció seria l'escena en què es veu com el noi que porta a la columna de Voluntaris el missatge que anuncia la treva de l'11 de juliol de 1921 el perd).
Per què un/a independentista ha de veure aquesta pel·lícula?
Com és habitual en les seves pel·lícules, Loach hi vehicula conscientment un discurs polític i, per tant, ideològic. En aquest cas ho fa a través de dos dels personatges, Damien i Dan, que s'oposen al Tractat anglo-irlandès perquè el consideren una renúncia als principis republicans, tant pel fa a l'objectiu d'establir una república irlandesa independent com quant a la transformació social que hi aniria aparellada. El Tractat és vist el mitjà de què es va valer l'Imperi britànic per impedir la consecució d'aquests objectius i continuar dominant les classes populars irlandeses d'una manera indirecta.
Cal dir, però, des del punt vista històric és força discutible afirmar que una part significativa de la gent que es va rebel·lar contra l'Imperi britànic entre el 1919 i el 1921 tingués com a objectiu la transformació social d'Irlanda, ja que tot i que és cert que el Programa Democràtic aprovat pel primer Dáil Éireann (Assemblea d'Irlanda) el 21 de gener de 1919 contenia algun apartat on es podia veure una certa empremta socialista (per exemple, "[...] declarem que la sobirania nacional afecta no només tots els homes i les dones de la Nació, sinó totes les seves possessions materials, el sòl de la Nació i tots els seus recursos, tota la riquesa i tots els processos que produeixen dins la Nació, i, juntament amb això, reafirmem que qualsevol dret a la propietat privada ha d'estar subordinat al dret i benestar públics"), també cal dir que el sector socialista dins l'independentisme irlandès era minoritari i difícilment el seu nivell d'organització podia condicionar la línia política del moviment. És a dir, difícilment la revolta podia derivar cap a una transformació de caire més o menys socialista sense organitzacions polítiques i sindicals potents que impulsessin aquesta línia.
Deixant de banda aquesta qüestió, paga la pena de veure aquesta pel·lícula, sobretot perquè permet reflexionar sobre una sèrie de qüestions polítiques que cap independentista d'esquerres pot obviar. Entre d'altres, en destacaríem les següents:
a) Durant la primera part i segona part de la pel·lícula, Loach mostra amb tota la cruesa la brutalitat de l'ocupació anglesa. La brutalitat de l'imperialisme de les potències capitalistes occidentals ha estat una constant històrica, especialment quan ha hagut d'enfrontar rebel·lions armades. Aquesta és una característica que el cinema de factura hollywoodiana dels darrers vint anys ha mostrat d'una manera generalment el·líptica i diguem-ne amb gasiveria. Per això el film de Loach ha provocat que, gairebé un segle després dels fets, diversos comentaristes polítics del seu país l'hagin acusat de ser antibritànic (sic).
b) La pel·lícula reflecteix l'estratègia del moviment independentista irlandès de construir un Estat paral·lel al llarg del mateix procés de lluita per la independència. Dues van ser les estructures fonamentals d'aquest Estat paral·lel: el Dáil Éireann i els tribunals del Dáil, al funcionament dels quals el film dedica una escena.
c) The Wind That Shakes the Barley no s'està de mostrar les contradiccions del moviment independentista irlandès, no només davant el Tractat anglo-irlandès sinó durant la mateixa Guerra per la Independència. Mereix ser destacada l'escena en què els membres de l'Óglaigh na hÉireann (l'IRA) local discuteixen una decisió del tribunal del Dáil local perquè afecta un usurer que dóna suport econòmic als republicans. En aquesta escena se sintetitzen tant les contradiccions de classe del moviment i de la seva línia política com les que hi podia haver entre diguem-ne diferents poders de l'Estat paral·lel, en aquest cas el judicial i el militar.
d) El tractament de la divisió del moviment independentista irlandès davant el Tractat de 19121 es planteja en termes d'una tria d'opcions polítiques i defuig qualsevol temptació de presentar-lo com un com un xoc entre "personalismes", per exemple els dels dos germans. Només cal comparar la pel·lícula de Loach amb un film de factura hollywoodiana com Michael Collins (1996) de Neil Jordan per comprovar-ne la diferència. Volem destacar aquest fet perquè al si de l'Esquerra Independentista catalana hi circula una mena de pseudohistòria en què s'ha usat a tort i a dret a aquesta mena de pseudoexplicació melodramàtica a l'hora d'explicar les divisions de moviment (especialment la de 1987).
e) La pel·lícula planteja la dificultat que té qualsevol moviment d'alliberament defineixi clarament a favor de què lluita, no només contra qui lluita, és a dir, el projecte per a l'endemà de la victòria.
Les estupideses de determinada crítica
Tot i guanyar el festival de Cannes, el film de Loach no ha estat gaire comentat per la crítica que viu i treballa al nostre país. En aquest apartat ens volem referir a una crítica de la pel·lícula on es fan un seguit d'afirmacions que mostren sobretot com la ideologia dominant pot generar interpretacions delirants d'una obra artística.
El 16 de setembre passat, el diari Avui publicava una ressenya d'Esteve Riambau sobre la pel·lícula de Loach i Salvador. El títol de la ressenya era ben significatiu: "Herois del Terrorisme". A més d'aquesta perla, al text de l'article el crític hi feia afirmacions com les següents: "Els capricis de la cartellera han fet coincidir l'estrena de dos films que aborden un fenomen tan actualment anatemitzat com és el terrorisme."; "Tots dos films són conscients que juguen amb foc, perquè parlen d'aquell terrorisme que no és el que ara s'anomena de "bandes armades" sinó d'una forma de lluita legitimada pel caràcter repressiu dels seus oponents."; "Tant Loach com Huerga s'esmercen a matisar els seus personatges. Propensos a convertir-se en mites, tots dos són sotmesos a múltiples matisos. El de Loach va més enllà de qualsevol pragmatisme polític i certifica el fanatisme gairebé místic que hi ha darrere de qualsevol terrorisme."; "Totes dues provoquen la ràbia i sacsegen les emocions, però també susciten la reflexió. ¿O és que Puig Antich, més que un "jove que es va atrevir a viure sense por" -tal com el defineix la pel·lícula- no va ser un terrorista que el franquisme va convertir en heroi?"
És obvi que entre la creació artística i la recepció hi ha una dialèctica que permet crear-ne múltiples sentits. Ara bé, el que receptor (en aquest un crític de cinema) d'una obra artística no pot fer és construir una interpretació que no es pot justificar a partir de la mateixa obra i les mateixes declaracions del seu director. Perquè, un cop vist el film, si hi ha algú que mereixi el qualificatiu de terrorista a The Wind That Shakes the Barley és l'exèrcit britànic.
Si Riambau hagués tingut en compte el que va dir Loach en determinades entrevistes, podria haver-se estalviat haver escrit la tirallonga d'estupideses esmentades més amunt. Per exemple, només a tall d'exemple, reproduïm un fragment de l'entrevista que li va fer Lourdes Garcia per al diari espanyol El País (4-6-2006):
"P. L'escriptora irlandesa Ruth Dudley Edwards denuncia el desequilibri en el retrat dels britànics, com a sàdics, i dels irlandesos, com a idealistes romàntics.
R. No ha vist la pel·lícula. Al film veiem voluntaris que han d'executar camarades que han passat informació als britànics. Una acció tràgica i dura. També els veiem disparar contra soldats en un bar. Són fets que van succeir realment. No minimitzem la violència de la resistència, però tampoc es pot equiparar la violència de l'opressor amb la violència de l'oprimit.
P. Per què no?
R. Perquè un poble té el dret a resistir contra la gent que ocupa el seu país. De la mateixa manera que els maquis a França estaven en el seu dret d'oposar-se als alemanys, els partisans a Iugoslàvia, a Grècia... Lluitar contra el que t'oprimeix i envaeix el teu país és una guerra legítima. Els voluntaris irlandesos no van iniciar la guerra. Els irlandesos havien votat pacíficament i democràticament a favor de la independència. Una gran majoria, entorn del 75%, va votar per una Irlanda unida i independent. Com a resposta, els britànics van enviar les seves tropes i es va desfermar la violència contra els irlandesos. Aquests, al seu torn, van respondre amb violència. Però no és el mateix la violència d' uns i la dels altres. Vuitanta anys més tard, els irlandesos encara viuen les conseqüències del tractat resultant, que no ha funcionat."
No cal dir que si seguíssim els paràmetres interpretatius del crític de l'Avui, hauríem d'afirmar que les respostes de Loach certifiquen "el fanatisme gairebé místic que hi ha darrere de qualsevol terrorisme." Una estupidesa, sens dubte. |
Mira també:
http://www.llibertat.cat
|
This work is in the public domain |
