|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí : globalització neoliberal : xarxa i llibertat |
|
FÃ’RUM SOCIAL MUNDIAL Quin altermundialisme ?
|
|
|
per ª |
07 gen 2007
|
SAMIR AMIN
President del Fòrum Social de les Alternatives |
La forma actual de la mundialització té poca cosa a oferir a la gran majoria dels pobles del Sud: beneficiós per a una minoria de persones, exigeix en contrapartida la pauperització de la majoria, en particular de les societats camperoles, que representen prop de la meitat de la humanitat. A escala global, la lògica del benefici implica la progressiva destrucció de les bases naturals de reproducció de la vida del planeta. La privatització dels serveis públics redueix també els drets socials de les classes populars. Amb aquest panorama, el capitalisme, l'expressió contemporà nia del qual n’és la mundialització, hauria de ser considerat com un sistema obsolet.
Tanmateix, la majoria dels moviments que lluiten contra els seus efectes replantegen cada vegada menys els seus principis fonamentals, la qual cosa hipoteca la seva capacitat de proposar solucions alternatives que són tant necessà ries com possibles. Aquestes haurien d'associar, i no dissociar, la democratització de la gestió de tots els aspectes de la vida –polÃtica, economia, societat, ecologia i famÃlia– per al progrés i benefici de tots els ciutadans, començant pels més desafavorits. Aquestes revisions també haurien d'implicar el respecte a la sobirania dels Estats, les nacions i els pobles i la construcció d'un sistema internacional policèntric que substituÃs les relacions de força en la negociació obligatòria.
En aquesta perspectiva, caldria proposar la creació d'altres institucions internacionals que reemplacessin les vigents, i que serveixen principalment només al capital financer: l'Organització Mundial del Comerç (OMC), el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, l'Organització del Tractat de l'Atlà ntic Nord (OTAN) i fins i tot una Unió Europea (UE) amb un funcionament com l’actual. Sense parlar de projectes regionals com la Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) i els acords entre la UE i els països ACP (Àfrica, Carib i el PacÃfic).
Aquesta revisió només té sentit si s’apunta a l’ambició dels Estats Units, recolzats pels seus aliats, d'establir la seva hegemonia militar sobre el conjunt del planeta. En aquest sentit, el Pròxim Orient apareix com la primera regió a qui s’han cantat les quaranta. Per quatre raons:
– Acumula els recursos petroliers més abundants, i el seu control donaria a Washington una posició privilegiada que situaria tant els seus aliats (Europa i el Japó) com els seus emergents rivals (la Xina) en una posició incòmoda de dependència energètica.
– És l’à rea situada al cor del Món Antic i facilita l'exercici de l'amenaça militar contra la Xina, l'�ndia i Rússia.
– Viu un perÃode de debilitament i de confusió que permet l'agressor assegurar una victòria fà cil, almenys immediata.
– Els Estats Units disposen a la zona d'un aliat fidel, Israel, que disposa d’armament nuclear.
L’inici d'aquest projecte ja està avançat: Palestina, l'Iraq i l'Afganistan estan ocupats, i SÃria i l'Iran amenaçats després del LÃban. Tanmateix, fora fins i tot de l'Iraq i de l'Afganistan, on el fracà s d’aquesta ambició és patent, la seva fallida és igualment visible en un altre lloc: aixÃ, al LÃban, la resistència de Hezbol·là va posar contra les cordes tot un exèrcit com l’israelià fortÃssim i sobreequipat grà cies al pont aeri establert a partir de la base americana de Diego GarcÃa, a l'oceà Ã?ndic. Tots els esforços dels Estats Units i d'Europa apunten, doncs, a imposar el desarmament d'aquesta força de resistència que constitueix el Hezbol·là libanès, la qual cosa permetrà una nova invasió per part d’Israel que desemboqui en una victòria fà cil.
En aquest marc, també cal acabar amb la hipòcrita invocació, només aplicable a l'Iran, del Tractat de No Proliferació nuclear (TNP). La indispensable desnuclearització s'ha d'aplicar a tots els estats, començant pels països à mpliament equipats: els Estats Units i Rússia al capdavant, sense oblidar l'�ndia, el Pakistan, Corea del Nord i Israel (no signataris del tractat).
En aquest context explosiu, quan se celebrarà del 20 al 25 de gener a Nairobi (Kenya) el Fòrum Social Mundial, la radicalització de les lluites no és l'opció escollida per nombrosos moviments socials. I tot en nom del necessari realisme i de la preocupació de no aïllar-se en una capella d’extrema esquerra. I més encara, una vegada més, quan petites minories radicals corren el risc d'autoproclamar-se «avantguardes», de rebutjar tota crÃtica i de tancar els ulls davant les rà pides transformacions que afecten les societats contemporà nies.
Un cop verificat el fracàs de la primera onada històrica d'experiències conduïdes en nom del «socialisme», el capitalisme ho ocupa tot i, per defecte, com un horitzó infranquejable. Els moviments populars es resignen sovint a donar a les seves lluites objectius modestos: fer retrocedir el neoliberalisme, és veritat, però per promocionar només alternatives semblants a la gestió d'un capitalisme «de rostre humà ».
Molts militants –sobretot a Europa i als Estats Units– no creuen tampoc que les lluites es puguin inscriure en el sistema de les nacions, marc que segons ells hauria perdut qualsevol viabilitat. I com nació i Estat són à mpliament indissociables, desenvolupen estratègies que ignoren deliberadament el qüestionament del poder de l'Estat, per reemplaçar-la pel combat al si de la «societat civil» i la denigració de la «polÃtica de partits». Aquesta actitud és particularment estesa al Vell Continent, on molts es lliuren a la prioritat de «salvar Europa». Com si Europa, ni que sigui a mig termini, pogués ser altra cosa que el que és ara.
De cara a aquests desafiaments l'altermundialisme, és a dir, el projecte de construir «un altre món possible», es declina cap a la pluralitat. Existeix un altermundialisme que es podria qualificar de «tou», que inspira postures que es troben tant en les societats opulentes (un cert «ecologisme radical») com en les de països pobres amb l'aigua al coll (amb els fonamentalismes parareligiosos o paraètnics). Un altermundialisme progressista no podria caminar per aquest vial. Fins i tot procediria a una indispensable lectura critica dels lÃmits de les experiències de les esquerres contemporà nies.
Entre els dos se situaria un altermundialisme de partidaris reclutats en les classes mitjanes dels països rics. Són crÃtics amb el mode d'existència que proposa el capitalisme, de vegades una mica nostà lgics del passat llunyà , però poc interessats per les preocupacions reals de les classes populars, les del seu propi paÃs i encara menys les del Sud. El seu altermundialisme «moderat» és sovint incomprès. Però paradoxalment, i no és més que pel seu fà cil accés a mitjans financers, estan sobrerepresentats al Fòrums Socials Mundials i regionals, i de vegades percebuts com a frens al reforç de les lluites populars.
Malgrat aquestes diferències, que al cap i a la fi constitueixen una de les grans riqueses de la galà xia altermundialista, i per fer front al perill principal que representa la possibilitat de noves guerres preventives nord-americanes, tot el ventall de l'altermundialisme, del més radical al més moderat, hauria d'unir els seus esforços. És l'únic mitjà de construir finalment aquest altre món possible que cadascú reclama en els seus desitjos. |
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com
|
This work is in the public domain |
