Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juny»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: un altre món és aquí : globalització neoliberal : xarxa i llibertat
FÒRUM SOCIAL MUNDIAL Quin altermundialisme ?
07 gen 2007
SAMIR AMIN
President del Fòrum Social de les Alternatives
La forma actual de la mundialització té poca cosa a oferir a la gran majoria dels pobles del Sud: beneficiós per a una minoria de persones, exigeix en contrapartida la pauperització de la majoria, en particular de les societats camperoles, que representen prop de la meitat de la humanitat. A escala global, la lògica del benefici implica la progressiva destrucció de les bases naturals de reproducció de la vida del planeta. La privatització dels serveis públics redueix també els drets socials de les classes populars. Amb aquest panorama, el capitalisme, l'expressió contemporània del qual n’és la mundialització, hauria de ser considerat com un sistema obsolet.

Tanmateix, la majoria dels moviments que lluiten contra els seus efectes replantegen cada vegada menys els seus principis fonamentals, la qual cosa hipoteca la seva capacitat de proposar solucions alternatives que són tant necessàries com possibles. Aquestes haurien d'associar, i no dissociar, la democratització de la gestió de tots els aspectes de la vida –política, economia, societat, ecologia i família– per al progrés i benefici de tots els ciutadans, començant pels més desafavorits. Aquestes revisions també haurien d'implicar el respecte a la sobirania dels Estats, les nacions i els pobles i la construcció d'un sistema internacional policèntric que substituís les relacions de força en la negociació obligatòria.

En aquesta perspectiva, caldria proposar la creació d'altres institucions internacionals que reemplacessin les vigents, i que serveixen principalment només al capital financer: l'Organització Mundial del Comerç (OMC), el Fons Monetari Internacional (FMI), el Banc Mundial, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) i fins i tot una Unió Europea (UE) amb un funcionament com l’actual. Sense parlar de projectes regionals com la Àrea de Lliure Comerç de les Amèriques (ALCA) i els acords entre la UE i els països ACP (Àfrica, Carib i el Pacífic).

Aquesta revisió només té sentit si s’apunta a l’ambició dels Estats Units, recolzats pels seus aliats, d'establir la seva hegemonia militar sobre el conjunt del planeta. En aquest sentit, el Pròxim Orient apareix com la primera regió a qui s’han cantat les quaranta. Per quatre raons:

– Acumula els recursos petroliers més abundants, i el seu control donaria a Washington una posició privilegiada que situaria tant els seus aliats (Europa i el Japó) com els seus emergents rivals (la Xina) en una posició incòmoda de dependència energètica.
– És l’àrea situada al cor del Món Antic i facilita l'exercici de l'amenaça militar contra la Xina, l'Ã?ndia i Rússia.
– Viu un període de debilitament i de confusió que permet l'agressor assegurar una victòria fàcil, almenys immediata.
– Els Estats Units disposen a la zona d'un aliat fidel, Israel, que disposa d’armament nuclear.

L’inici d'aquest projecte ja està avançat: Palestina, l'Iraq i l'Afganistan estan ocupats, i Síria i l'Iran amenaçats després del Líban. Tanmateix, fora fins i tot de l'Iraq i de l'Afganistan, on el fracàs d’aquesta ambició és patent, la seva fallida és igualment visible en un altre lloc: així, al Líban, la resistència de Hezbol·là va posar contra les cordes tot un exèrcit com l’israelià fortíssim i sobreequipat gràcies al pont aeri establert a partir de la base americana de Diego García, a l'oceà Ã?ndic. Tots els esforços dels Estats Units i d'Europa apunten, doncs, a imposar el desarmament d'aquesta força de resistència que constitueix el Hezbol·là libanès, la qual cosa permetrà una nova invasió per part d’Israel que desemboqui en una victòria fàcil.

En aquest marc, també cal acabar amb la hipòcrita invocació, només aplicable a l'Iran, del Tractat de No Proliferació nuclear (TNP). La indispensable desnuclearització s'ha d'aplicar a tots els estats, començant pels països àmpliament equipats: els Estats Units i Rússia al capdavant, sense oblidar l'�ndia, el Pakistan, Corea del Nord i Israel (no signataris del tractat).

En aquest context explosiu, quan se celebrarà del 20 al 25 de gener a Nairobi (Kenya) el Fòrum Social Mundial, la radicalització de les lluites no és l'opció escollida per nombrosos moviments socials. I tot en nom del necessari realisme i de la preocupació de no aïllar-se en una capella d’extrema esquerra. I més encara, una vegada més, quan petites minories radicals corren el risc d'autoproclamar-se «avantguardes», de rebutjar tota crítica i de tancar els ulls davant les ràpides transformacions que afecten les societats contemporànies.

Un cop verificat el fracàs de la primera onada històrica d'experiències conduïdes en nom del «socialisme», el capitalisme ho ocupa tot i, per defecte, com un horitzó infranquejable. Els moviments populars es resignen sovint a donar a les seves lluites objectius modestos: fer retrocedir el neoliberalisme, és veritat, però per promocionar només alternatives semblants a la gestió d'un capitalisme «de rostre humà».

Molts militants –sobretot a Europa i als Estats Units– no creuen tampoc que les lluites es puguin inscriure en el sistema de les nacions, marc que segons ells hauria perdut qualsevol viabilitat. I com nació i Estat són àmpliament indissociables, desenvolupen estratègies que ignoren deliberadament el qüestionament del poder de l'Estat, per reemplaçar-la pel combat al si de la «societat civil» i la denigració de la «política de partits». Aquesta actitud és particularment estesa al Vell Continent, on molts es lliuren a la prioritat de «salvar Europa». Com si Europa, ni que sigui a mig termini, pogués ser altra cosa que el que és ara.

De cara a aquests desafiaments l'altermundialisme, és a dir, el projecte de construir «un altre món possible», es declina cap a la pluralitat. Existeix un altermundialisme que es podria qualificar de «tou», que inspira postures que es troben tant en les societats opulentes (un cert «ecologisme radical») com en les de països pobres amb l'aigua al coll (amb els fonamentalismes parareligiosos o paraètnics). Un altermundialisme progressista no podria caminar per aquest vial. Fins i tot procediria a una indispensable lectura critica dels límits de les experiències de les esquerres contemporànies.

Entre els dos se situaria un altermundialisme de partidaris reclutats en les classes mitjanes dels països rics. Són crítics amb el mode d'existència que proposa el capitalisme, de vegades una mica nostàlgics del passat llunyà, però poc interessats per les preocupacions reals de les classes populars, les del seu propi país i encara menys les del Sud. El seu altermundialisme «moderat» és sovint incomprès. Però paradoxalment, i no és més que pel seu fàcil accés a mitjans financers, estan sobrerepresentats al Fòrums Socials Mundials i regionals, i de vegades percebuts com a frens al reforç de les lluites populars.

Malgrat aquestes diferències, que al cap i a la fi constitueixen una de les grans riqueses de la galàxia altermundialista, i per fer front al perill principal que representa la possibilitat de noves guerres preventives nord-americanes, tot el ventall de l'altermundialisme, del més radical al més moderat, hauria d'unir els seus esforços. És l'únic mitjà de construir finalment aquest altre món possible que cadascú reclama en els seus desitjos.
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more

CNT Girona