|
|
|
|
|
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats |
|
Sobre nacions i obsessions
|
|
|
per joan |
16 des 2006
|
|
Vist des del pensament que s'anomena d'esquerra se suposa que és un tema poc modern, una matèria del passat, o en tot cas una dèria pròpia d'ideologies limitades, conservadores i fins i tot tirant a reaccionàries. Només cal llegir els llibres abundants i els infinits articles que al Regne d'Espanya i a la premsa de la seua capital i d'altres ciutats centrals o perifèriques insisteixen permanentment sobre la mateixa qüestió. O repassar amb atenció, posem per cas, els discurs més important i solemne del president de Catalunya presentant el seu projecte de país al Parlament. |
|
Ja sé que, sobre tot això, també des d'una altra perspectiva hi ha discursos, paper imprès i posicions més aviat defensives. Ja sé que, segons l'opinió dominant, tot això és cosa que ara no toca exhibir. No toca exhibir-ho en aquest país, sobretot, ja que arreu del món el tema o matèria, la cosa de la pàtria i la nació, i les obsessions benignes o malignes que en deriven, són presents de manera formal, oficial, quotidiana i perpètua. Què hi farem, si les societats humanes funcionen així, almenys quan poden fer-ho. Què hi farem si ja portem com a mínim dos segles i mig amb aquesta obsessió, i no hi ha indicis que comence a esvair-se.
Si parlem de símbols tèxtils, una enorme bandera espanyola és hissada amb gran pompa el dia de la Constitució, a fi que no hi haja cap dubte sobre la identitat entre una cosa i l'altra, i que el patriotisme constitucional no provoque tebiesa ni ambigüitat nacional. Una bandera tan gran com la que cada dia hissen i repleguen a la plaça del Zócalo de Mèxic, amb ritual patriòtic abrandat, himnes, soldats, i ciutadans amb la mà al pit. Com a les escoles dels Estats Units d'Amèrica, on el dia comença amb promesa de lleialtat a les barres i estrelles: "I pledge allegiance to the flag of the United States of America", etcètera. I així per l'ample món, inclosos els edificis públics d'un país o nació dit Catalunya, on ja se sap quina és la bandera obligada: sense obsessions, és clar.
Quan escoltem 'La marsellesa', que comença "Anem, fills de la pàtria, el dia de glòria ha arribat", tots ens emocionem una mica pensant que això ve de la remota revolució, i que ha estat un himne de llibertat. No importa que siga una lletra feroç, que parla d'amarar els solcs de la pàtria amb la sang impura dels enemics. Quan a les casernes de la Guàrdia Civil diu "Todo por la patria", sembla la cosa més natural del món, senyal de devoció al bé comú nacional. Quan, aquests dies passats, la bona gent de Cuba, assistint a una parada militar de pur estil soviètic, repetia animosa allò de "Patria o muerte: venceremos", no se sabia bé quina victòria esperaven encara després de cinquanta anys, però la supremacia mística de la pàtria era clara. Quan Hugo Chávez repeteix cada dia que Veneçuela defensarà gelosament la independència nacional i que els seus enemics són traïdors a la pàtria, o quan Evo Morales predica un abrandat nacionalisme patriòtic bolivià, el pensament progressista universal admira incondicionalment el discurs dels dos líders. La pàtria, la nació, la independència, són presentades com a valors permanents i suprems per les velles o noves revolucions, i no hi ha res a dir.
Mentrestant al regne d'Espanya, un tímid i moderadíssim patriotisme català, posem per cas, és atacat com a idea passada de moda, antipàtica i de dreta, i el nou president de Catalunya afirma solemnement que més val oblidar-se'n, que deixem l'obsessió nacional i fem que funcionen millor els hospitals. A Cuba, a Veneçuela, a Bolívia, tot és nacional i patriòtic, obsessivament, incessantment, i per això mateix molt revolucionari: no sé si deu ser cosa del clima, i "patria o muerte" és un producte tropical. Sé que si, a Catalunya o al País Valencià per exemple, algú aplicara a la pàtria pròpia un eslògan d'aquell estil, seria objecte de burla i sarcasme. Fins i tot si afirmem que la pàtria no mereix una mort, pròpia o aliena, però sí una mica d'esforç per garantir-ne la supervivència, serem acusats d'obsessius o de coses pitjors.
Entenc el papa de Roma quan es queixa de les misèries del relativisme. Perquè hi ha un punt de cinisme, de mala fe i mala bava, o com a mínim d'allò que la moral escolàstica en deia "ignorància culpable", quan segons quins patriotismes, obsessions, himnes, eslògans, banderes solemnes, són considerats admirables, progressistes, d'esquerra i fins i tot revolucionaris, i segons quins (el propi en primer lloc, per a gran part dels "intel·lectuals i polítics" catalans) són vistos com a arnats, passats, superats i de dreta. No sé si aquest defecte de la vista té solució, o si és una malaltia crònica. No sé si és una forma d'estrabisme, de daltonisme, o un cas igualment crònic i clàssic del masoquisme ideològic que ha fet tants estralls en aquest país. De moment, hauran de cantar l'himne (si el canten) amb la boca petita i amb l'ànim compungit, perquè això d'uns segadors de fa segles, això de "Catalunya triomfant", a més de ser irreal, és una obsessió que caldrà eliminar. I els hospitals, sense obsessions, funcionaran millor. |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: Sobre nacions i obsessions
|
|
per fartet |
17 des 2006
|
Molt bona aquesta reflexio (o critica) o el que sigui.
Sempre he flipat amb la hipocresia patriotica.
Sempre m´han donat "mal rollito" els actes patriotics institucionals,de l´ultradreta, dels "jarruchos" o dels indepes catalans. Sempre he pensat que estic en un "bucle espacio-temporal" i estic al ben mig d´un acte d´exaltacio nazi a Berlin del 39. Si no ets dels nostres, ets l´enemic. I perque un patriotisme espanyol ha d´esser pitjor que un patriotisme catala?? O Basc??
Per mi l´exaltacio sentimentaloide, amb arrels historiques o no, de qualsevol dogma,idea o rao...em sembla totalment irracional. |
|
Re: Sobre nacions i obsessions
|
|
per un |
17 des 2006
|
que vols que et digui. apreciar la pròpia cultura com la que vols viure és un síntoma de bona autosestima cultural sense necessitat que hagis de ser un nazi de Berlin al 39. Penso que aquest article va molt habilment a perjudicar aquesta autoestima.
Es veritat que la globalització canviarà moltes coses, les transformarà. Però no ens equivoquem: la història encara no està escrita i al mòn hi ha molta cultura (en el sentit de cultura formativa) amenaçada per les llengües majoritàries i ara també pels insensibles. |
|
Sense obssesions ni complexes
|
|
per un altre cop |
17 des 2006
|
que quedi clar. jo també rebnutjo l'exaltació sentimentaloide: però això ho trobes a tots els partits polítics, manifestacions i qualsevol acte multitudinàri, fins i tot al festival de porno de barcerlona. El que passa es que en llocs on hi ha independentisme se'l ridicultiza per tal de borrar-lo, mitjançant la màscara de les paraules com feu aquí. La irracionalitat és inherent a l'ésser humà, el problema ve quant se la reprimeix i llavors desemboca escapant en els actes com va pasar am els nazis. Però la irracionalitat no té perqué èsser dolenta en sí, si un n'és conscient i l'assumeix serà la millor persona de qui et puguis fer amic.
Independència i Socialisme. Sense complexes. |
|
Re: Sobre nacions i obsessions
|
|
per per a "fartet" |
17 des 2006
|
|
Em sembla, company, que no has entès el text |
|
Re: Sobre nacions i obsessions
|
|
per pobles vs estats |
17 des 2006
|
els nazis de Berlin tenien un Estat a defensar hi provenien d'Austria/els polacs gairebe els havien fotut fora de casa seva-als jueus no els reconeixien gairebe el dret a la vida
els serbis (i els croats tb) tenien un Estat a defensar, la Gran Serbia/els bosnis només rebien mort i destrucció
els sionistes defensen un Estat colonial/els palestins gairebe no tenen ni aigua
els anglesos tenien un imperi/els irlandesos eren tractats com bruticia
captes, fartet, la diferencia entre tenir un aparell de poder, un Estat, o ser aplastat per un aparell de poder, un Estat?
entens qui són a cada cas -i en el nostre- "els nazis" i qui són "els polacs"?
"un poble que n'oprimeix a un altre forja les seves propies cadenes" el de la barba |
|
Re: Sobre nacions i obsessions
|
|
per paisos petitis i paisos grans |
18 des 2006
|
be es cert que als principis de segle va ahaber una polemica entre els que apoyaban la alliberacion nacional i els que no, en el moviment llibertari. kropotkin va dir: la nostra simpatia i solidaritat per als pobles que lluitan per treura de sobra la tirania dels pobles mes grans que els volem colonitzar. ricardo mella va polemitza amb el diem que la lluita de alliberament no era una lluita anarkista, be iha uns que tenen mes afinitat amb kropotkim i de altras amb mella, el moviment llibertari el pensament unic no existeis. jo penso que no es el mateix que jo lluite per fer que un altre tingui que fer el que jo vui, que lluite amb un altre perke no vui fer el que el m'obliga. asi que jo estic mes a gust amb kropotkim que han mella, i es mes penso que es millor no necesitar hoispitals que aquest funcionin be. es mes jo puc lluitar amb un que se esta alliberant, pero mai podria lluitar amb un que esta esclavitan, aleshores no es lo mateix. o sigui o destruim tots el estats, o be deixem que els pobles triem com fam per defensarse de las ansias de colonitzacio dels pobles grans amb desitjos de ser imperis, que desruexem la esencia dels altres.
asi que visca catalunya anarkista, i euskalherria anarkista, i que que le donguin per cul a la españa fascista.
montilla. |
|
Re: Sobre nacions i obsessions
|
|
per pipo |
18 des 2006
|
Crec que en aquesta gran penumbra que estem vivim
la mediocritat pulula per tot arreu.La inmensa majoria son consumidors no ya persones,en estan arrebatan com societat civil lo poc que teniam,ens estan treiem poc a poc els pocs drets laboral que teniem,el habitatge se esta permitin que pugui per els nubols,els drets de les dones estan retrocedin,no perque les dones retrocedeixin sino perque els homes lo estan fem pero de una manera despreciable si mes no.L'individualisme imposat va abraçan-lo tot amb la seva grisor,i per últim les drogues imposades tambe estan fem forats en aquets cervell cada cop mes fragils.Devant de això es dificil que el meu dret de autodeterminació de la meva estimada terra pogui tira endevant ,pero seguirem lluitam per els que tenim raó,pero avui es molt dificil amb el control de les persones que tenim nomes estan lliures els faxtendes sempre destroçan i manipulan quansevol idea revolucionaria i negan la veritat amb les propostes mes increibles, els pobrets consumidors sempre disposats a fer-ho amb aquest alegria buida que el carateritza.
Pero jo crec que aixó es ciclic o sigui que la revolució tornarà i la etica i la veritat tornarà a brillar amb la seva força.
Visca CATALUNYA LLIURE |
|
|
