|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
Empinotxats
|
|
|
per Sebastià Alzamora |
15 des 2006
|
|
Al merdós general Augusto Pinochet li agradaven les armes, i no és difícil trobar imatges seves sostenint fusells, metralladores o uns pistolots que només de veure'ls en les seves mans provoquen coragre: ho apunto només a benefici d'inventari de la curiosa tirada que tenen els dictadors a dibuixar la seva pròpia caricatura, sovint amb més acarnissament esperpèntic (i involuntari) que si ho fes la més revoltada de les seves víctimes. |
Bé, ara el tal Pinochet -ho apunto per si no se n'han assabentat- finalment ha fet qüec a l'exagerada edat de noranta-un anys, i només queda fer vots perquè Sa Excremència (com li va dir Joan Brossa a Franco, i ara ho canta admirablement Miguel Poveda) es podreixi eternament a les latrines més fètides i arraconades de l'infern, més o menys a les regions on el Dant hi situava el novè cercle, allà on anaven a parar els lladres i els traïdors.
Hi ha aquest discurset de moralina bonista i absurda que diu que no és lícit alegrar-se de la mort de ningú: davant de l'extinció d'una desgràcia per a la humanitat com Pinochet, com qualsevol dictador (per si cal dir-ho, això val també per a Castro), no només és lícit sinó que em sembla propi de persones civilitzades alegrar-se'n i celebrar-ho. I no només alegrar-se'n, sinó que qualsevol cosa que es faci per abreujar l'estada d'un sàtrapa damunt la faç de la terra mereix ser considerada una mesura de profilaxi, tal volta dolorosa però no per això menys necessària. És allò que deia Espriu a La pell de brau, un llibre no sempre tan misericordiós com el presenta el titafredisme invicte: "A vegades és necessari i forçós / que un home mori per un poble / però mai no ha de morir tot un poble / per un home sol: / recorda això sempre, Sepharad".
Santa paraula. Més que recordar-ho, Sepharad, és a dir Espanya, ho va haver de comprendre en pròpia carn morint per un sol home (diguem-ne així) al llarg de quaranta anys; Xile va tenir una mort més breu, de només disset anys, però no per això menys humiliant i sangonosa. I la mort dels pobles deixa després ferides purulentes i incurables en els individus que l'integren: ja que estem de cites literàries, sobre les conseqüències del règim de Pinochet a Xile i el dificilíssim equilibri entre la necessitat de revenja i la necessitat de perdó per superar-les, permetin que els recomani un text esfereïdor, La muerte y la doncella del dramaturg xilè Ariel Dorfman, i també la magnífica i igualment asfixiant adaptació cinematogràfica que en va rodar Roman Polanski.
En fi, un cop recobrada la democràcia, la ciutadania de Xile ha fet el que ha pogut per cicatritzar aquestes ferides i per saldar el compte de la infàmia i l'oprobi, i, tot i que ha hagut de veure com el sàtrapa se'ls n'anava pel forat de la merdera sense arribar a passar comptes amb la justícia, com a mínim sí que s'han celebrat (i probablement se seguiran celebrant) judicis contra els seus col·laboradors i assassins. Cal aclarir que això no és venjança ni ganes de furgar dins les ferides: és la mínima reparació exigible, la mínima compensació que -d'acord amb una lògica democràtica també mínimament estructurada- no es pot regatejar ni negligir.
La ciutadania de Sepharad, en canvi -i ja sé que és cansat repetir el que ve a continuació, i que ben segur que no servirà per a res, però tanmateix crec que cal repetir-ho- no ha tingut aquesta compensació, i no només és ben probable que mai no la tingui, sinó que ja se li està dient que, de fet, mai tampoc ha patit cap ferida digna de consideració. Aquí ja proliferen i campen a pler els macarres del negacionisme i el revisionisme, i ens podem felicitar d'haver culminat una Transició tan collonuda que, després de trenta anys passant la vergonya de veure la mòmia irredempta de Fraga Iribarne (senador vitalici com Pinochet, per cert) encimbellada als setials de l'honorabilitat, ara ens hem d'empassar els mocs dels Pío Moa de torn i comptem com a alternativa de govern per a tot l'Estat amb una formació de dreta tan patxanguera que fa pujar els colors de la vergonya als seus correligionaris de la resta d'Europa, començant per The Economist. I a sobre, anem dient que el negoci ens ha sortit tan rodó que poden venir de fora a prendre'n nota: ja és mala sort que siguin tan ingrats que ningú ens compri la recepta. |
This work is in the public domain |
