Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494
Anàlisi :: criminalització i repressió
Algunes pinzellades sobre la tortura
14 des 2006
Article aparegut al diari ‘Cultura Obrera’ de Mallorca, número 14, Novembre-Desembre 2006.

"Ahora me tienen sentado en una silla, ya no me aguanto de pie, y me golpean constantemente, las preguntas ya no son tan habituales, pero los golpes son constantes. No quieren que me desmaye y cuando ven que no puedo más, se controlan un poco. Uno de ellos me habla al oído suavemente diciéndome que diga cualquier cosa, que me lo invente, que ese es su trabajo. Le digo que no he hecho nada, se pone histérico y me dice que a partir de ahora le voy a rogar que me mate. Me agarran entre unos y me golpean más fuerte en la cabeza, ellos se cansan y se van turnando. Me ponen los electrodos en los genitales, en el pene, en la parte superior de la oreja. También me ponen la bolsa y me siguen golpeando."
Testimoni d’Unai Romano. Setembre 2001.
Fa quasi 250 anys es torturava a la gent en places públiques per tal que els súbdits veiessen el càstig que s’estava imposant al reu: es tractava de tortures brutals on, entre altres espants, s’arrencaven les mamelles amb tenalles o on es lligaven els braços i les cames a quatre cavalls per intentar així separar-los del cos; els suplicis en eixa època eren doncs oberts, públics i legals. Desgraciadament, ja en ple segle XXI, la tortura no ha desaparegut per molt que ara no es faça davant de tothom, siga il•legal i que la majoria dels governs i ciutadans neguen la seua existència dins de les seues fronteres.
És al segle XIX quan a tot arreu d’Europa es comença a amagar el càstig: les execucions públiques foren suprimides i el trasllat dels detinguts, que abans es feia lligats amb cadenes per a que tothom els veiés, es transforma en un trasllat d’amagatotis en carretes cobertes que ocultaven allò que transportaven al seu interior. Tècnica aquesta que encara perviu als nostres dies on els detinguts són traslladats en furgons policíacs amb finestretes minúscules que impedeixen qualsevol comunicació entre l’interior i l’exterior, creant així major sensació d’aïllament i desorientació en el detingut.
Segons Michel Foucault el càstig públic s’elimina perquè, per una banda, l’Estat s’adona de què es tractava d’un espectacle que incitava a la violència del poble contra aquell; i per l’altra, el mateix Estat vol humanitzar-se i deslligar-se de tota violència, es tracta del mateix discurs que ens amollen als nostres dies: l’Estat ja no castiga ans rehabilita... Així doncs a partir d’aquell moment la justícia ja no és violenta i per a vendre aquesta idea es posaran en marxa tota una sèrie de mecanismes i discursos de poder que amaguen tota la violència que es produeix darrere dels seus murs. No obstant això, la tortura continua, potser més tecnificada, més sofisticada i més especialitzada, igualment salvatge i brutal però. On abans es gastaven tenalles d’acer, cordes i ganivets, ara s’utilitzen elèctrodes, borses, caputxes i pals folrats, i tot amb un sol objectiu: la tortura sense marques, la tortura com a invenció del detingut, la tortura invisible.
La tortura com a pena judicial ha doncs desaparegut però no així la seua pràctica, que a més s’ha especialitzat. El policia o el guàrdia civil sap molt bé el que està fent i com, quan tortura; són experts en dosificar patiment: saben quan han de parar i quan han d’estrènyer més. La pràctica continuada de tortura en els calabossos de les comissaries o dels tribunals ha permès establir tota una tecnologia del cos: colps que no deixen marca, guardians que coneixen exactament quan una persona es va a desmaiar o quan una persona pot aguantar una descàrrega elèctrica més o una submersió més.
Així doncs, hui en dia és molt difícil demostrar l’existència de tortures, ja que l’especialització de les tècniques de tortura és tal que és possible infringir grans dosis de patiment sense deixar cap marca. A més però, la pràctica de tortures està envoltada per tot un sistema de relacions de poder i discursos de veritat que neguen totalment la seua existència. A l’Estat espanyol, per exemple, amb l’excusa del ‘terrorisme’, el poder ha establert un discurs de veritat que diu que tot aquell que denuncia tortures, ho fa per seguir l’estratègia d’ETA. Així, els mitjans de comunicació del sistema censuren sistemàticament les denuncies de tortura. Trencar amb el setge informatiu i el seu silenci és molt complicat, però quan hi ha persones o col•lectius que ho aconseguixen i fan arribar a la gent els testimonis o proves que evidencien l’existència de tortura, el Poder s’apressa a identificar-les amb ETA o amb ‘grups antisistema que volen acabar amb la democràcia’. El Poder produeix així una massa social que té l’evidència de què qualsevol denúncia de tortura és una ‘mentida terrorista’. Aquest discurs de veritat imposat pel poder és una peça més de l’engranatge que vol fer de la tortura una pràctica invisible. La realitat però és una altra ja que, d’ençà de 1978, s’han produït centenars de denúncies de casos de tortura, i Amnistia Internacional no ha deixat, ni un sol any, d’assenyalar en els seus informes que a l’Estat espanyol es tortura.
A banda i a més del front informatiu, el sistema -seguint amb l’exemple de l’Estat espanyol- es dota de tot un engranatge legal que dóna cobertura a la tortura com per exemple l’article 520bis de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que permet la incomunicació i l’aïllament dels detinguts durant cinc dies, o l’article 2 de la Ley Orgánica 6/1984 que deixa en mans del mateix jutge que incomunica l’aplicació de l’Habeas Corpus. Però a més d’açò, si qualque volta es produeix una condemna per tortures, normalment el torturador és indultat pel govern, quan no ascendit. La justícia protegirà sempre als seus policies ja que van de la mà i no es pot entendre l’una sense l’altra: va ser justament al segle XIX, quan es traslladen les tortures darrere dels murs i es decideix castigar tothom de manera sistemàtica, que la justícia creà la policia per reprimir i la vigilar la població.
Si la tortura roman en els sistemes judicials i està tan protegida per ells és perquè la tortura és reveladora de veritat i operadora de poder, i la veritat i el poder s’ajunten tots dos en el cos del torturat. Ço és, mitjançant les confessions i informacions obtingudes gràcies a la tortura, s’articulen, legitimen i justifiquen les investigacions i les actuacions policíaques; i una confessió, siga certa o no, haja estat obtinguda amb elèctrodes o no, produeix veritat davant del jutge i la societat. Alhora però la tortura és també una venjança, física, del sistema envers el detingut, i una mostra de força: torturant, el poder, la policia i la justícia, volen deixar ben clar que poden fer el que els vinga en gana.
La tortura però no es limita al cos del torturat, els seus efectes no acaben a la comissaria o als calabossos de l’Audiencia Nacional: la tortura té també una funció social. Encara que el sistema pretenga la tortura invisible, sap molt bé que el detingut acabarà contant en el seu cercle social l’infern pel que ha passat i açò convé ja que així clava la por al cos d’altra gent que a lo millor així deixa de resistir, protestar o lluitar. El poder no només reprimeix sinó que també crea individus dòcils.
Així doncs, darrere dels murs de la justícia existeixen tortures, una pràctica que es vol invisible, una tecnologia del cos que pretén fer patir al detingut sense deixar-li cap marca, una tècnica en mans de la policia per arrencar testimonis, trencar resistències i propagar la por. No estem però ni a les presons de Franco ni als gulags d’Estalin, però ara i ací es continua torturant i són els anomenats ‘fills de la democràcia’ els qui ho pateixen.


Bibliografia: www.stoptortura.com; Vigilar y Castigar de Michel Foucault;; La raó basca de Núñez Astrain; Diari El País del 05/05/02, pàgines 25 i 26; Dossier sobre la tortura en Euskal Herria en el diari Gara (www.gara.net/dosierrak); Pedro y el Capitán de Mario Benedetti.

Tito.

Article aparegut al diari ‘Cultura Obrera’ de Mallorca, número 14, Novembre-Desembre 2006.

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat