Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: @rtivisme
[goätte] manifest per l'absurd i la perfecció*
per nmel·l Correu-e: musique ARROBA underave.net (no verificat!)	11 des 2006
MANIFEST PER L’ABSURD I LA PERFECCIÓ. Casualment m’he somiat alquimista (amb pretensió d’ésser d’intencions utòpiques) i contradictor dels colors que tant em torben; somiant he descobert massa. I, francament, m’és igual tot. Puc exaltar-me per un cop inesperat [!] i tan aviat ser dolç, per tornar-me agre. Ara no penso dignar-me a creure sensacions descrites per estudiosos de la raó absurda i infinitament relativa, una raó que s’han cregut i volen fer creure. A mi la seva raó em rebenta les venes i els desgraciats aprofiten per recollir-me la sang (t’estic insultant i no te n’adones, retardat). Per sort seva, i pena de pocs, aquest sistema els facilita la feina. Un sistema just (atenció: ironia!) de llibertat emmanillada (no fos cas que massa independència ennegrís el pensament dels homes) i escrita en targes plastificades i amb escuts d’un país fals que, a més d’atorgar-te un perfecte codi, únic i personal, i de gaudir de la facultat d’enregistrar fins i tot els cops que et rasques el cul, sap millor que tu en quin Estat ets, PERTANYS, i et sents identificat, sens dubte. Prefereixo no esmentar temàtiques entorn de la Llei, aquest principi de dignitat que no s’incompleix per por a penalitzacions, ni s’aplica –equitativament, per fer costat a cap principi de dignitat: els principis no existeixen; TOTS, modificables a conveniència del moment i la problemàtica. I no me n’excloc, mal que em pesi. No m’ha calgut massa estona per deixar de creure’m qualsevol dels meus apunts, i és que tinc tan clara la meva condició, que em repugna pensar que en un altre moment, lloc i situació, jo mateix hauria format part de la seva merda i funcionament. Merda. Excrements massa temps amuntegats com per poder rascar-ne les restes resseques. Avui els independentistes s’han barallat: diferents organitzacions han acabat a cops de puny perquè la pancarta de la falç i el martell d’uns estava un pam més elevada que la del logotip dels altres, en l’escenari d’un míting unitari. Quina manera més inútil de sobrevalorar símbols estètics; ja se sap, és el que toca, o amb uns o contra els altres, no hi ha terme mig, no existeix; no existeix (?). Doncs bé, alçaré el puny i proclamaré una ideologia individual; INDIVIDUAL. La revolució la faré jo sol: potser així faig més feina. Espanya es podreix, i espero que no trigui massa en acabar de fer-ho, aquí fa tres cents anys que n’aguantem les pudors. M’és ben igual el que pensin els altres, tots els altres, no només els polítics són merda, tots en som una petita part. Se’m dibuixa un somriure (no sóc capaç de riure sol a pit, encara que m’agradaria fer-ho). Oh, quin mareig de conversa. Televisió, publicitat, engegueu la televisió, siusplau! Necessito treure’m del cap els problemes de la gent. I és precisament quan desitjo un lloc tranquil i ben guarnit que em desperto en les presons d’una imaginació que de massa extensa és ara repulsiva – exquisida. I en les seves mateixes parets he intentat marcar el guix amb versos malsonants i menyspreats, per ser catalogat d’escriptor inútil o inculte, d’un imbècil marcat per no ser apte en les armes d’aquest exèrcit de mots que hom s’apropia per a significats concrets, per tant limitats: qualsevol paraula pot ser eterna. I riure’m de la saviesa d’alguns que no han fet més que apoderar-se d’uns protocols estrictes tan absurds com un vers estúpid i mal sonant, a més, mal escrit, amb lletra inintel·ligible i fastigosa, bruta. Cada cop em sento més còmode dins aquest pou de fang i promeses, massa sovint mutables, que s’omple. Quasi sóc dalt i crec que veig com vessa. Però la informació sensorial és, o pot ser falsa: anys enrere, la música que ara escolto i que em provoca una forta sensació de benestar, em suposava una eterna indiferència, i en les dues ocasions, la mateixa música, sentida per les mateixes orelles, m’ha afectat diferent, desigual. Tota sensació que ens aportin els sentits, per tant, és transformable segons el grau d’interès i enteniment amb què es percep. Però de cop un so m’ha transformat, la tranquil·litat ha conquerit la sala i a l’instant he volgut creure que tot aquell que no coneix tot el que jo he conegut (deixant de banda si és poc, o poc intens, això no ho sabrà mai ningú) no tindrà dret a qüestionar les meves percepcions, tant màgiques com absurdes; absurdes. I tot es redueix a l’absurditat. Un absurd que esdevé encant i que es transforma en tempesta. Una tempesta que nafra els pilars d’un temps trencat i enganxat per força, on ni una de les més insignificants línies que tracen el seu terreny s’enllacen amb gràcia; i mentre jo sóc capaç de visualitzar històries perfectes i fictícies, altament detallades, no concretes, no fugisseres, d’una bellesa excepcional i escandalitzant que alguns no creuen certa, em moro de pena per tu, enganyat i ofegat a poc a poc en una felicitat publicitària que t’ha portat a rebutjar les magnituds d’una carícia, per creure’t que tot allò que ja tens no té valor, i tot ho tens, i res és pur. És pus. Ets pus. No tinc perquè penedir-me de pensar, i menys ara que he decidit escriure el que realment penso i no el que m’han fet creure que he pensat. Tot allò indemostrable no és fals. Si no t’agrada com redacto no tinc cap problema en deixar d’escriure per tu. El que faig ho faig per mi i pels qui ho frueixin. Dedicat a tots aquells/es que hagin somiat per viure plens, no per omplir els altres.
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more