Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
Guerra als aturats !
per 08 des 2006
Fa dotze anys, Jacques Chirac va fer de la lluita contra la «fractura social» l'objectiu de la seva presidència. Les mesures: la reducció de l'atur i l'augment salarial («El salari no és l'enemic del treball»). Mentre s'inicia una nova campanya presidencial, el nivell de vida de les classes populars es continua degradant, particularment a causa del cost de l’habitatge. I quan l'atur retrocedeix és de fet per la importància dels segments de població que es jubilen, a la generalització dels cursos i els contractes mal remunerats i, finalment, al rigor punitiu de la indemnització dels aturats.
Per LAURENT CORDONNIER
Economista a la Universitat de Lille-I. Autor de «Pas de pitié pour les gueux», Raisons d’agir, París, 2000. http://www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&fi


La pressió del món laboral no ha deixat d’accentuar-se pels aturats i els “beneficiaris� de fons socials que de manera prolongada s’han vist apartats de les seves ocupacions. Aquesta situació s’estén al conjunt dels països de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), i afecta tots els nivells: discursos polítics, postures dels assagistes i comentaristes, grans titulars de premsa i informes oficials. Sense oblidar el seu objectiu: polítiques de creació d’ofertes de treball, que tenen un tractament especial pels qui estan mancats de feina.

Aquesta organització té caràcter general i està coordinat. L’objectiu cabdal de l’OCDE, dins les Perspectives Laborals de 2006, són “les estratègies d’activació dels aturats�, sense obviar les grans línies estratègiques que segons l’organització formen “l’economia política de les reformes� engegades el 2004[1]. L’organització voldria “interessar-se més pel conjunt de temàtiques de protecció social�, i segueix sense fre la tasca d’aclimatació de la doctrina del Workfare (plans d’accés al món laboral) pel conjunt dels països membres. Els que hi són convidats, per tal de “facilitar el pas de l’assistència a l’activitat professional�, han d’aclarir la controvèrsia a les institucions protectores de l’assalariat, començant pels sistemes de subsidi d’atur. L’eix central de la doctrina es reafirma més que mai: “Mentre una gran quantitat de persones inactives en edat de treballar es beneficien d’assignacions, és important que no constitueixin un obstacle per a l’ocupació[2]�.

En el cas de França, l’inventor de les “reformes� realitzades des de fa uns deu anys sota la bandera del Workfare, han provocat marejos. En nom de “les ganes de treballar�, les polítiques laborals i més encara les polítiques fiscals i socials, han estat reorientades en direcció als aturats.

El mecanisme de participació en els beneficis a la tornada al món laboral per part dels beneficiaris de l’RMI (ingressos mínims d’inserció), ha sofert varis canvis; les ajudes a l’habitatge s’han modificat; els llindars i la durada d’exempció de la taxa d’habitatge han estat modificats a l’alça; la prima per ocupació, creada l’any 2001, ha estat reforçada pels governs successius; la renda mínima d’activitats (RMA) feia la seva aparició el 2004; i l’RMI, que no ha estat revaloralitzat des de fa molt de temps, ha perdut el 25% del seu valor respecte el sou mínim interprofessional (SMIC) des de 1990[3].

En el mateix context, els drets de les assignacions per desocupació es van revisar a la baixa, el 2004 i el 2006, allargant per una banda la durada màxima de l’activitat necessària per l’obtenció de drets i disminuint, de l’altra, la durada de la indemnització. També es va reduir considerablement la durada de l’assignació específica per solidaritat, la que recull els càlculs finals de l’assegurança per desocupació i dels aturats que han vist finalitzada la seva prestació.

Paral·lelament, es van iniciar els controls i les sancions vers als “falsos aturats�. Des de 2001, dins el marc del Projecte d’Acció Personalitzada (PAP), l’Assedic (organisme privat que, entre d’altres funcions, s’encarrega d’indemnitzar els aturats) pot consultar al Director del Departament de Treball “quan consideri que existeixen dubtes en el compliment de la condició de cerca de feina per part de qui rep la subvenció, o sobre la seva voluntat de seguir una formació prevista pel PAP�. I si, com és possible, el “dubte� no beneficia l’acusat, el Director del Departament de Treball pot aleshores suspendre l’assignació quan l’interessat “no proporcioni a les parts una justificació del caràcter real i seriós de la cerca de feina[4]�.

A la pràctica, la suspensió pura i simple de la indemnització, durament criticada, ha tingut una minsa aplicació. Per tal que el sistema de sancions fos operatiu, el 5 de setembre de 2005[5] es va establir un sistema de reducció gradual de l’import de les assignacions, on el tipus augmenta (del 20% al 50% i finalment al 100%) cada cop que els aturats rebutgen ofertes de treball, a condició, no obstant, “que siguin compatibles amb la seva especialitat o formació, respectant les seves possibilitats de mobilitat i essent remunerades d’acord amb les estipulacions de cada professió i regió�. No es feien precisions al voltant de les hores de treball setmanals.

CRIDA PER LA GRATUÃ?TAT DEL TRANSPORT

El conjunt de les institucions econòmiques i socials franceses van passar de l’incentiu al treball per tothom. Portades pel seu propi impuls, i sense que gairebé cap d’elles en dubti, qüestionen el funcionament dels menjadors públics o les tarifes reduïdes de les biblioteques nacionals. Sembla que s’estan iniciant nous replantejaments. Així doncs, l’informe oficial Camdessus, fet a petició de Nicolas Sarkozy quan era al capdavant del Ministeri d’economia i finances, proposava “accions de sensibilització i d’informació adreçada a tots els col·lectius locals perquè es modifiquin els actuals sistemes de reducció de tarifes locals (menjadors d’escoles, biblioteques...) [...] De fet, discriminant entre inactius o aturats i els actius amb retribucions baixes, les institucions locals tendeixen a reduir guanys financers d’inserció laboral i a accentuar les situacions de «portes obertes cap a la inactivitat», les quals s’estan intentant reduir a nivell estatal[6].� L’informe general del Centre d’Estudis de Rendes i Cohesió social (CERC) també es va posar en marxa per actuar contra el frau en matèria laboral: “Existeixen un determinat número de trampes poc conegudes per aconseguir la inactivitat, ja que s’inclouen en les competències de les administracions locals. Per exemple, la gratuïtat dels transports concedida per alguns municipis als RMIstes o als aturats. Algunes ciutats –com ara Rennes– estan combatent el problema[7]�. Però cal fixar-se en els resultats desencisadors que venen dels “guanys faraònics� que els aturats aconsegueixen grapejant d’allà on poden. Només, és clar, aquells que tenen temps d’adonar-se on es troben aquests guanys...

El nou sistema està inspirat en la filosofia global que John K. Galbraith definia així: “Les ajudes públiques [...] es basen en una transferència de rendes dels actius cap als ociosos i als que no tenen res. Aleshores es desencisen els esforços dels actius i es fomenta més l’ociositat dels ganduls. Per tant, al prendre els diners als pobres i donar-los als rics, estimulem els esforços i conseqüentment l’economia[8].�

L’Estratègia Europea per a l’Ocupació, establerta el 1997 i actualitzada novament el 2003 i 2005 per a què s’adeqüés millor als objectius de la cimera de Lisboa del 2000, vol redireccionar la part fonamental del missatge del Workfare: és necessari “adaptar permanentment els incentius i els efectes dissuasius derivats dels sistemes de retencions i prestacions, incloses la gestió i la condicionalitat de les prestacions i la reducció sostenible dels elevats tipus d’imposició marginals efectius, particularment per a les persones amb ingressos limitats, garantint alhora els nivells de protecció social adients[9].� A canvi, es convida als membres de la Unió a fer conèixer els seus Plans d’Ocupació estatal d’acord amb les seves directrius. Després que el Consell de la Unió Europea lliuri les seves recomanacions. Malgrat el to suau del Consell, que “emprèn recomanacions més dures als estats membres�, ens trobem en el punt inicial on tot ha de començar. Convé “incitar més les persones perquè entrin o es mantinguin dins el mercat laboral convertint el treball en una veritable opció per a tothom[10].� El treball “com a opció� és, indubtablement, el futur.

Si l’Estratègia Europea per a l’Ocupació es complau pel retard de l’ordre del dia acordat a Lisboa, que preveia una marxa forçosa cap a la plena ocupació el 2010, l’OCDE és menys pessimista. L’organització dels països “més desenvolupats� del planeta supervisa de prop les consideracions dels països membres en matèria de política ocupacional. Esmentant que es poden maximitzar els avantatges de les “polítiques actives del mercat laboral� integrant-les en una “estratègia completa d’activació dels aturats�, l’organització es vanagloria que “un número creixent dels països de l’OCDE s’han atansat molt a aquest model�.

Per conèixer les reformes estructurals que es van emprendre en matèria d’indemnització dels aturats des de 1994, l’OCDE publica una taula sintètica de les accions que van en bona direcció. Si els països membres estan prenent mesures poc adients sobre l’import de les assignacions dels desocupats, l’organització convergeix més en reduir la durada dels pagaments. Una desena de països, entre els quals hi ha Alemanya, el Regne Unit, Bèlgica, Dinamarca i els Països Baixos, van emprendre “reformes que s’enfocaven en l’estratègia de l’OCDE en matèria ocupacional�, emfasitzant “l’enduriment de les condicions de disponibilitat per a l’ocupació� que són mesures adoptades per “limitar la possibilitat que tenen els aturats de rebutjar una oferta de treball per incompatibilitat professional amb l’activitat, per la remuneració i/o en relació al lloc de treball anterior�. De la trentena de països que formen l’Organització, vint són “bons alumnes�. Els altres podrien millorar si endurissin els criteris d’admissibilitat al sistema d’indemnitzacions, supeditant algunes prestacions a la formació o incorporant terminis d’incompetència. En total, disset països poden indicar “desincitacions al treball�. No obstant, quatre països s’haurien distingit per haver establert o reforçat l’assegurança per desocupació: Itàlia, Grècia, Turquia i Corea.

Les recomanacions de l’OCDE en matèria d’indemnització per desocupació constitueixen un dels pilars de les polítiques del Workfare, en què l’organització ha anunciat un postulat que no ha variat des de fa deu anys. “Les recomanacions de l’Estatègia de 1994 partien del principi que amb la concessió d’elevats subsidis d’atur durant un llarg període de temps es corria el risc de pertorbar el funcionament del mercat de treball�. Segons la doctrina econòmica dominant el mercat laboral, que suposadament havia de conduir espontàniament a la plena ocupació, no es pot “pertorbar�.

LES DEL�CIES DE L’OCIOSITAT

Ara bé, en els capítols de les pertorbacions “els subsidis d’atur poden empitjorar la desocupació de dos maneres�. La primera retorna a la indolència als aturats: “Al donar-los menys pressa per buscar feina, la indemnització pot allargar la durada de la desocupació o inclús portar a alguns subsidiaris a retirar-se pura i simplement de la vida activa.� La segona raó és que la indemnització té tendència a enriquir el preu del treball. No és pas degut a una suma elevada de les cotitzacions de l’atur, sinó degut a què la patronal ha de pagar encara més per treure els assalariats de les delícies de l’ociositat, quan aquesta es duplica d’una renda de distribució: “Reduint el cost de l’oportunitat de la inactivitat, (les indemnitzacions d’atur) poden accentuar les reivindicacions salarials dels treballadors, i en definitiva, disminuir la demanda de mà d’obra.�

“L’exèrcit de reserva del capital� (els aturats), que vol dir, segons Marx, fer pressió a la baixa sobre els salaris, es posaria doncs a funcionar en sentit contrari. Es convertirien en la causa de la seva pròpia desocupació fent pujar els salaris! La realitat diu exactament el contrari: el cost laboral relatiu no ha deixat de baixar des de fa 25 anys (la part dels salaris en el valor afegit va disminuir més de quatre punts per termini mig en el conjunt dels països de OCDE) sota pressió precisament de la desocupació... Què més dóna: pels qui pensaven una mica ingènuament que el sistema de subsidis existia per ajudar als aturats, l’OCDE es proposa explicar-los que és el contrari: els subsidis per desocupació creen desocupació!

El fet és que el retorn a aquesta plena ocupació s’autodissoldrà quan porti més de cinc minuts al món real: la pròpia OCDE no es avara a efectes dels gràfics que mostren que “la taxa marginal d’imposició� d’un subsidiari d’atur, en el moment que es troba desocupat, se situa entre el 80 i el 100% (el que significa que, sobre el paper, la part fonamental de l’augment de les seves rendes quan trobi treball, contrapesarà per la disminució de les diferents assignacions i l’augment dels seus impostos). La crida a la sensatesa és evident: ¿Com no s’ha de pensar que els aturats estan desmotivats per trobar feina quan els càlculs els fan a partir dels pocs guanys que ells n’extreuen? L’arrel del problema és que aquesta crida a la sensatesa és asimètrica. De fet, la verdadera curiositat rauria en preguntar-se com s’ho ha muntat França perquè per exemple el 25% dels assalariats (insistim: un quart de la població assalariada!) va fer l’elecció de treballar per una renda mensual mitja inferior a 1.14 vegades el Smic[11]..., quan no tenien pràcticament res a perdre entrant a la roda lliure de l’assistència per aconseguir el premi de la grossa? Si la teoria d’aquesta posada en marxa fos real, a França hi hauria actualment, no entre dos i quatre milions d’aturats, sinó entre set i onze milions d’aturats voluntaris! Enlloc de clamar al cel que aquesta teoria no funciona, l’OCDE prem la seva estratègia de fer passar al davant les seves prioritats. Perquè el que realment importa és la doctrina.

ELS BONS ALUMNES ESPANYOLS I PORTUGUESOS

Aleshores l’organització es pregunta, ¿com podem fer acceptar unes reformes del mercat laboral, que respondrien als interessos dels assalariats i aturats, que al mateix temps ells no les volen? Les recomanacions fetes als governs de les poblacions tumultuoses apareixen a l’informe escrites en negreta i cursiva: cal engegar les “reformes parcials: reformar al marge per aplicar canvis polítics posteriors més profunds.� L’ofensiva ha de passar doncs per les seves mans i minar els contraforts més fràgils dels assalariats, reservant per a un segon assalt “el nucli� dur: “Per evitar els conflictes amb els principals grups d’interès, els governs poden, inicialment, introduir reformes al marge del nucli dur del mercat laboral, sense realment afectar les estructures institucionals de les que es beneficien els treballadors existents. Això tendeix a reforçar la dualitat del mercat laboral, que a continuació pot fer guanyar progressivament el recolzament de l’opinió pública a reformes més fonamentals de les institucions i les polítiques del mercat laboral�. L’organització dóna com a exemple l’Estat espanyol i Portugal, on aquesta estratègia s’ha desenvolupat amb èxit. A Portugal, en particular, es va tenir molta cura a l’hora de liberalitzar la interinitat i els contractes de treball temporal abans d’ampliar els motius d’acomiadament vàlids pels contractes indefinits i suprimir l’autorització prèvia per als acomiadaments col·lectius. Aquesta batalla portada a bon port, conclou l’OCDE, “probablement ha col·locat els treballadors amb contacte indefinit en una posició de debilitat per oposar-se a les reformes, ja que els treballadors temporals i aturats eren relativament nombrosos.� D’aquesta estratègia que enfoca dues posicions, destinada a foradar el front de les línies amb menor resistència, es comprèn ràpidament que l’eficàcia recau en combatre primerament als aturats. Allò que és racional és el que s’aproxima al bé: “les reformes estructurals, que van començar a generar costos abans de produir avantatges, poden xocar amb l’oposició política menor si els aturats suporten el pes del canvi polític des del principi. De fet, aquests últims són menys susceptibles que els empresaris o els assalariats existents de construir una majoria política capaç de bloquejar la reforma, ja que són menys nombrosos i normalment menys organitzats�. Els treballs de l’OCDE surten molt cars als contribuents, però són honestos.

La validesa de la nova doctrina s’estén més enllà dels objectius estratègics que contribueixen a formar-la ideològicament. Una teoria de la desocupació que postula el caràcter voluntari d’aquest, i que fa pràcticament de cada aturat un “fals aturat�, té realment un caràcter funcional quan les autoritats públiques abandonen la gent amb els seus problemes[12]. Aquests temps d’inseguretat socioeconòmica creixent, d’institucionalització de la precarietat, d’alarmes que anuncien la caiguda i finalment de la pobresa, troben en part la seva conspiració en la institució imaginària d’una alteritat radical i culpable de tots els caiguts. Si en efecte, la mala sort tingués la delicadesa de seleccionar les seves preses a l’estigma d’una falta moral provada (la mandra o la indolència), la majoria de nosaltres podríem sentir-nos sobradament protegits. Com bé sabem, i com ens recorda Emmanuel Pierru: “Un de cada dos treballadors ha conegut l’atur!�.

Una lletania de “petites frases� i d’altres recomanacions sentencioses dels nostres polítics en direcció als aturats va acreditar la tesis de la desocupació voluntària. Es necessari detenir-se davant el paper, de vegades tèrbol, dels mitjans de comunicació en la maquinació dels possibles guirigalls destinats a confondre el sistema de subsidi d’atur (que inevitablement existeix!). Com evitar el frau? I el gran bandolerisme? (certament inquietant). Potser valdria la pena parar-hi atenció. Però és apuntant els pocs fraus que criden més l’atenció que la gran economia crea el sistema del subsidi d’atur que només compensa un 60% dels aturats[13]. Per altra banda, al suposar que un 10% de les despeses d’aquests subsidis estan vinculats a prestacions indegudes (mai ningú ha tret una estimació tan elevada[14]), la pèrdua de les arques dels fons per subsidi s’atansaria a tres mil milions d’euros l’any... una suma molt distant a l’import del frau fiscal a França, estimat en 50 mil milions d’euros l’any[15]. Curiosament, quan es roba l’Estat, sembla que sigui menys greu. Cal dir, però, que no parlem dels mateixos lladres.

Quan l’acadèmia va anunciar la mort de Keynes, a finals dels anys setanta, amb l’ambició de construir l’Estat francès del “Welfare� (ajudes governamentals per gent amb necessitats), la visió del món es va substituir pel “Workfare�. La idea diu que per ajudar els pobres el millor és no ajudar-los. L’estat del “Welfer�, fou jutjat d’haver teixit una xarxa d’institucions massa protectores pel treballador assalariat. Això era suficient per explicar tots els mals que sofrien les economies occidentals a les darreries dels Gloriosos Trenta[16]. La gent es va acomodar gràcies al llarg període de plena ocupació i va acabar portant el capitalisme al fons de l’abisme. El seu poder de negociació va deformar, al seu favor, la divisió del valor afegit. Conseqüentment, la rendibilitat del capital queia. La productivitat també es declinava degut als obstacles posats en cas de necessitat de flexibilitat, la modernització de la maquinària industrial i la reestructuració de les grans empreses.

La pròpia inflació es percebia com el resultat de les polítiques monetàries keynesianes “laxistes�, que servien per ocultar la realitat de la desocupació estructural per mantenir la plena ocupació a cops d’il·lusions monetàries. Quan per fi en van atacar les causes del mal (les polítiques keynesianes inflacionistes), la realitat de la desocupació estructural finalment va aparèixer i es van validar les causes teòriques a posteriori. Per potenciar l’estímul ja no n’hi hauria prou amb la demanda, quan els recursos productius i en particular els treballadors, es negarien a vendre’s a preu marginal.

La part fonamental dels mals francesos venen dels problemes derivats de l’oferta. I l’oferta de feina estaria en primer pla. L’enemic seria llavors el conjunt d’institucions protectores dels assalariats (dret al treball, seguretat social, subsidis d’atur, ajudes socials...) les quals, portant els treballadors a la inseguretat econòmica, els faria vendre’s a les empreses a un cost més baix, fent deprimir la demanda de treball de les empreses i creant així l’atur. Vint-i-cinc anys més tard, França es troba al mateix lloc.

QUAN MAO INSPIRA ELS LIBERALS

En la famosa novel·la de George Orwell «La rebel·lió dels animals», cada cop que una desgràcia cau sobre la comunitat animal –abans de portar la revolució proletària expulsant als propietaris de la granja– se sent el cavall Boxer dient amb el seu crit: “Treballaré més durament!� Així doncs, el molí de la granja, vàries vegades destruït, es reconstrueix immediatament gràcies a un activisme sagaç que treballa contra tota adversitat. Boxer diu: “A treballar!�, però l’economia capitalista no és la granja dels animals, ni una economia agrícola reflex de la conquesta de l’oest. No n’hi ha prou en agafar el pic i la pala, d’armar-se del valor i coratge requerit pel cavall Boxer, o per un orgullós que es passeja per les fàbriques xiulant per tal que la feina surti bé i en quantitat. La teoria de Mao “una boca, dos braços�, del que hom se sorprèn en adonar-se que constitueix el pilar de la concepció ortodoxa del món del treball, s’aplica quan hi ha grans extensions de terra sense drets de propietats[17] i que no demanen més que ser tractades pel treball humà.

Però aquesta teoria no ens ajuda a comprendre la societat capitalista. El fet de seguir uns estudis no crea llocs de treball qualificats, de la mateixa manera que el fet d’anar a collir bolets no en fa créixer al bosc, igual que el fet de voler enamorar-se no multiplica la gent guapa, i el fet de buscar feina no crea llocs de treball! Fem la pau amb els aturats! El respecte al dret a l’atur hauria de ser un principi inqüestionable quan el nivell de demanda efectiva, amb l’apetit d’acumulació de capital dels empresaris, és insuficient per situar-se a l’alçada de les esperances de trobar feina per al conjunt de la ciutadania.

La bona fe podria fins i tot portar a admetre, havent-hi manca de feina i de cara a l’amoralisme dels prelats dels llocs de treball, que la racionalitat econòmica més ben pensada mana proclamar la institució de l’atur voluntari. De fet, quan la penúria s’instal·la, més val frustrar aquells que necessiten menys el “bé� desitjat. Hem posat les claus a la casa de l’economia de l’empresa privada des de fa dos segles, pel millor i pel pitjor. Quan sorgeix el pitjor (“el millor� s’ha produït quan el món capitalista desenvolupat ha sigut keynes-fordià), la raó “liberal� en sentit verdader del terme demanaria suavitzar al màxim la pena de la col·lectivitat deixant “escollir� als individus qui ha d’estar a l’atur i qui ha d’ocupar un lloc de treball. I aquesta no és del tot l’orientació que tenim plasmada...

Els pobles saben des de fa molt de temps que és amb els seus impostos que se’ls envia a fer la guerra. La gran novetat és que finançant l’OCDE, s’alcen exèrcits contra ells mateixos.


Traducció a càrrec d’Eva Lega

[1] Sobre l’informe de l’OCDE de 1994, llegiu Serge Halimi, “Les chantiers de la démolition sociale�, Le Monde diplomatique, juliol de 1994.
[2] Totes les cites referents a l’OCDE s’han extret de «Perspectives de l’emploi de l’OCDE (2006): Stimuler l’emploi et les revenus», OCDE, París, 2006.
[3] Llegiu Noëlle Burgi, “Ingressos mínims d'inserció; del dret guanyat a l'almoina �, Le Monde diplomatique, octobre de 2006.
[4] Articles 9 i 10 de la Convention Etat-Unédic-Anpe, que parla de la posada en marxa del pla d’ajuda al retorn al treball del 23 d’abril de 2001.
[5] Circular del DGEFP núm. 2005-33 del 5 de setembre 2005 relatiu a la reforma de la cerca de feina.
[6] “Le sursaut. Vers une nouvelle croissance pour la France�, sota la Presidència de Michel Camdessus, La documentation française, París, 2004. Llegiu també l’anàlisi d’aquest informe a Le Monde diplomatique, gener de 2005.
[7] Michel Dollé, “Il reste encore des trappes à inactivité�, Entrevista al diari Les Echos, dijous, 17 de gener de 2002.
[8] John Kenneth Galbraith, “L’art d’ignorer les pauvres�, Le Monde Diplomatique, octubre de 2005.
[9] Directriu 19. Decisió del Consell del 12 de juliol de 2005. Diari Oficial de la Unió Europea (2005/600/CE), 6 d’agost de 2005.
[10] Recomanacions del Consell d’acord a la posada en marxa de les polítiques laborals dels Estats membres, 14 d’octubre de 2004. Diari Oficial de la Unió Europea (2004/741/CE), 29 d’octobre 2004.
[11] INSEE-Références, «Les salaires en France», París, 2005.
[12] Parlant de les reaccions dels seus contemporanis davant l’amenaça de desocupació o l’RMI, una persona subsidiària de l’RMI explica: “Fa molta por estar en aquesta situació. Et fa ballar el cap. Fa una por terrible i et fa pensar molt». (E. Pierrat, «Guerre aux chômeurs ou guerre au chômage», Editions du croquant, Bellecombe-en-Bauges, 2005, pàg. 121).
[13] Xifres de l’Assedic, juliol de 2006 (http://www.info.assedic.fr/unistatis/).
[14] En el primer semestre de 2006 es van promulgar 23.000 sancions contra els atuarts “que no compleixen amb les seves obligacions“, o el que és el mateix, un 2% com a màxim de sancionats l’any. A més, una part van ser objecte de conflicte. (Font: Nota del Ministeri de treball, “Balanç de la reforma del seguiment de recerca de feina�, 31 d’octubre de 2006.)
[15] Estimació del Sindicat Nacional Unificat dels Impostos (http://www.snui.fr)
[16] Veure: John Kenneth Galbraith, «Voyage dans le temps économique», Seuil, París, 1995; i també Keith Dixon, «Les évangélistes du marché», París, Raison d’Agir, 1998.
[17] Ens oblidem, com sempre, dels indis.
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat