|
|
|
Notícies :: @rtivisme |
|
CrÃtica poètica del temps [goätte]
|
|
per La musique em transforma
Correu-e: musique ARROBA underave.net (no verificat!)
Telèfon: 692673817 |
08 des 2006
|
|
Tota la meva creativitat dedicada a la sinceritat i reflexió de la gent, en especial als governants del planeta i les ciutats. A tots ells una abraçada ben forta. |
"CrÃtica poètica del temps [goätte]
És possible que el temps no sigui tal i com he volgut plantejar-lo, tot massa bonic, o massa negre, tot massa fals o massa estricte. Se m’acaben les paraules, posseïdores del significat que l’home hi ha atorgat, un significat, per tant, premeditat o fruit de l’atzar, que no varia i que respecta la seva pròpia llei sense restricció de cap tipus. He composat cançons que de tan abstractes fins i tot s’han convertit en textures; només les he entès jo. He escrit versos que de massa sincers han volgut no explicar res; només els he entès jo. I he sigut capaç, com sempre, de passejar-me per on he volgut passejar, imaginar-me els camins bastits de bigues fetes de tonalitats que també, com sempre, només les he entès jo, i ha estat aixà com he conegut goätte, fruit del meu enteniment, de la meva serenor esquizofrènica i my exotic mind, que he pogut crear-lo jo mateix, i tant me l’he cregut que és cert, tan com irreal: és com jo vull que sigui en cada moment; una cançó; evoca el que jo vull que evoqui en cada moment car, com en tots els mots, el seu significat no es tracta de cap atribució divina ni celestial. Goätte no és un fet, tampoc un indret. Goätte és un temps, un estat, goätte és tot allò que vols sentir i que saps que no sentirà s mai. I tan viu és el desig, que et sents com vols sentir-te, i pots esdevenir-ho tot. Com sempre, jo m’he resignat a acceptar el que sento, comportant això l’extrem conformisme de les meves conviccions: destrossar tot allò que no m’agrada. No pensaré conseqüències. Rebentaré estella per estella, en mil bocins, el plà stic tractat per semblar fusta i tot allò que s’assembla al plà stic; tot allò que imita la fusta. Fusta que fermenta i m’obsequia amb un lÃquid viu que de tan viu em torna lÃquid, a mi; lÃquid. I és aixà com puc escapar-me per totes les escletxes entre el formigó i filtrar-me en el sòl, i d’aquest al subsòl. Ara, però, prefereixo somiar, i m'entrego a les hores d'un món perfecte. Perfecte pequè no és cert. Perquè goätte no és un fet, tampoc un indret. Goätte és un temps, un estat, goätte és tot allò que vols sentir i que saps que no sentirà s mai. I tan viu és el desig, que et sents com vols sentir-te, i pots esdevenir-ho tot.
Que em segueixin, que segueixin goätte tots aquells que s’hi creguin afins, i que això els porti a sentir-se una mica més lliures, si no en la seva totalitat, i que pintin les parets que embruten el món amb paraules boniques, que destrossin el que s’interposa entre el camà de sensacions que passegen descalces, que cremin els principis estrictes i massa ferms, perquè ara ja no escric per encisar o posar-me nerviós, que no és poesia, tot això, és cert, que cridin quan una cosa els provoqui molèstia injustificada, i que no es conformin amb res, ni amb la seva rebel·lió, ni amb el seu conformisme, que per trencar quelcom fa falta haver-ho creat. Pots esdevenir-ho tot.
Però de cop un so m’ha transformat, la tranquil·litat ha conquerit la sala i a l’instant he volgut creure que tot aquell que no coneix tot el que jo he conegut (deixant de banda si és poc, o poc intens, això no ho sabrà mai ningú) no tindrà dret a qüestionar les meves percepcions, tant mà giques com absurdes; absurdes. I tot es redueix a l’absurditat. Un absurd que esdevé encant i que es transforma en tempesta. Una tempesta que nafra els pilars d’un temps trencat i enganxat per força, on ni una de les més insignificants lÃnies que tracen el seu terreny s’enllacen amb grà cia; i mentre jo sóc capaç de visualitzar històries perfectes i fictÃcies, altament detallades, no concretes, no fugisseres, d’una bellesa excepcional i escandalitzant que alguns no creuen certa, em moro de pena per tu, enganyat i ofegat a poc a poc en una felicitat publicità ria que t’ha portat a rebutjar les magnituds d’una carÃcia, per creure’t que tot allò que ja tens no té valor, i tot ho tens, i res és pur. És pus. Ets pus.
Què més? Més? Voleu més? Que si puc calaré a foc a tot el que em fa nosa perquè estic fart i tres cops fart de veure com tothom es mor de pena i a sobre tenen la barra de riure’s de mi quan frueixo amb tant poc, que si no t’agraden els meus arguments plora, i que si m’has d’explicar com funciona aquest món estalvia’t el discurs, que en tinc prou amb veure el que els meus sentits em mostren, i que la societat del consum no és un mite ni una llegenda, que és tan cert com que la policia és un organisme inútil i que només serveix per obstruir els camins i molestar lumÃnicament; la seva única utilitat: la molèstia. Aquà sobra de tot. Sobren edificis, sobren discursos, sobren diners, sobren governs, publicitat, i lleis, lleis que no les compleixen ni els seus creadors, que aquà la llei se la regula cadascú; aquà sobren iniciatives de paper mullat i desallotjaments de Centres Socials, perquè quan l’ajuntament ens parla de cultura i derrueix espais reaprofitats, on SÃ? que hi és present la creativitat, art, cultura, oci, sociabilitat, convivència de la que ells s’omplen la boca, es contradiuen.
Tota la meva creativitat dedicada a la sinceritat i reflexió de la gent, en especial als governants del planeta i les ciutats. A tots ells una abraçada ben forta.
Respira fort, racionalitza, i entén."
Text en dedicació real a tota la gent de La Makabra, Salvem Can Ricart i tots aquells/es que lluiten per causes justes. Salut! |
This work is in the public domain |
