Envia per correu-e aquest* Article
Anàlisi :: laboral
Les Corporacions i la Seguretat Laboral
per Pol Correu-e: makycbc@hotmail.com (no verificat!)	07 des 2006
Quan parlem de Seguretat Laboral als països rics en referim generalment a un tipus de seguretat que garanteixi sobretot la integritat física, però també mental, dels treballadors. És a dir a eliminar i/o minimitzar el risc de que es produeixin accidents de treball en l’activitat diària d’un treballador al seu lloc laboral, per evitar els danys en persones, i també en bèns i al Medi Ambient. Aquesta és la definció més usual que ens ve a la ment quan pensem en seguretat laboral. I és normal, els riscos laborals són un tema molt preocupant i pel que cal insistir i treballar molt encara. Però cal saber que perquè una societat es començi a preocupar i inverteixi realment per evitar i controlar els riscos laborals s’ha d’haver preocupat abans per altres temes també molt importants, com els drets dels treballadors (vetllar per eliminar els riscos laborals no deixa de ser un dels drets dels trebaladors). Drets que els països desenvolupats en més o menys mesura poseeixen després de passar per la revolució industrial i per les duríssimes lluites obreres dels segles XIX i XX, però com sabem els països subdesenvolupats no han tingut les mateixes etapes de desenvolupament que els països desenvolupats i és per això que els manquen drets bàsics i essencials en tema de drets laborals i drets humans. Grans Corporacions d’importants sectors econòmics tendeixen a produir desde ja fa uns quants anys en països del tercer món. I ho han fet i ho estan fent sota unes condicions laborals que han fet sorgir gran part de les denúncies contra les Corporacions en els últims anys i actualment. A continuació, doncs, parlaré d’un dels temes que ha motivat més debats sobre les Corporacions. L’explotació laboral. Com tots sabem molts dels productes que ens venen les principals Corporacions avui en dia són més que el simple producte que comprem i usem. Avui en dia ens associen els seus productes a marques i a tot tipus d’idees per poder vendre’ls millor. Com hem vist breument, el marketing i la publicitat són tècniques molt estudiades per les empreses, per tal de vendre’ns els seus productes. Moltes d’elles inverteixen més diners en aquests àmbits que en el de crear i produir els seus productes. I això fa que tinguem al mercat tot tipus de marques amb les que hem crescut, que coneixem de fa anys, de les que ja des de ben petits hem anat veient milers d’anuncis i de les que s’han fet moltes campanyes de marketing dirigides a nosaltres, els consumidors. En molts sectors de la societat han inculcat suaument, hi ha poc a poc, la idea de que posseir un mateix producte d’una determinada marca o d’una altre és molt diferent. A vegades ens diuen que la qualitat és millor, d’altres en parlen del seu bon preu, tot i que aquestes són qualitats que ja no acostuem a recalcar, doncs avui en dia ja han anat més lluny i ens associen marques a sentiments, a idees, hi ha estils de vida a través de les quals, saben, atreura’n la gent. Ens associen les seves marques a l’èxit, al triomf més materialista lligat als diners, al poder, al sexe, a l’status. Al com ens veuen els altres i com ens veuran amb les seves marques, al viure la vida lligada als seus productes, al aprofitar el present, el seu present, comprant, consumint, gaudint dels plaers i de l’èxit que els seus productes ens proporcionen i ens diuen que sense aquesta determinada marca t’estàs perdent quelcom a la vida. Als joves els hi dirigeixen campanyes fetes a mida amb els seus corresponents productes, alguns amb característiques que els fan percebre com si fòssin dirigits per a gent rebel, d’altres per amants de luxe, etc. Tot i que tots acostumen a estar associats al sexe i/o als diners. I en determinats llocs i/o comunitats de persones el que han intentat i potser han aconseguit és crear tota una cultura de marca, on una persona depèn de les marques que vesteixi, dels productes que usi, del cotxe que condueixi, d’on passi el seu temps d’oci; els seus conciutadans o la gent del seu entorn l’etiquetarà d’una manera o d’una altra, en tindrà una opinió altament influïda pels productes que aquest consumeixi. Han lligat els valors de les persones a les seves marques cosa que dificulta molt que les persones mai més en prescindeixin doncs la mateixa marca els està donant seguretat i estabilitat, i els fa ser algú davant dels altres. Lamentablement la majoria dels valors que les marques transmeten són, com he dit, valors materialistes on l’important rau en en allò que és físic, en l’èxit econòmic, en la bellesa corporal, en el “què pensaran�, en el luxe i ostentació, en el futil plaer i conseqüent vanitat que proporcionen els objectes físics, sense tenir en compte i obviant totalment cap valor i/o importància a tot allò que no els serveixi per vendre. Aquest tipus de Corporacions que es poden permetre crear un món al voltant de la seva marca, són precisament, les que acostumen a dedicar menys diners a la producció del que després ens vendran, doncs necessiten molts recursos per a la marca. Molt sovint són les que se’n desentenen de la producció i l’externalitzen completament. Són les que acostumen a produir quasi tots els seus productes en països del tercer món, tot i que moltes d’altres Corporacions “sense marca� (o que no tenen una marca forta) també ho fan. Productes que després importen als països desenvolupats. «Nuestro plan estratégico en América del Norte consiste en dedicarnos con intensidad a la gestión de la marca, al marketing y a los productos de diseño como medio de satisfacer la necesidad de ropas informales que tienen los consumidores. Al transferir una porción significativa de nuestras actividades de producción de los mercados estadounidense y canadiense a contratistas del resto del mundo, daremos a la empresa mayor flexibilidad para asignar recursos y capital a sus marcas. Estas medidas son esenciales si queremos seguir siendo competitivos» John Ermatinger president de la divisió Levi Strauss Així doncs, els seus productes són produïts en fàbriques que obren en països del tercer món, en les anomenades Zones de Processament de l’Exportacions. Tot i que algunes el que fan es subcontractar a una altre empresa del tercer món perquè pel seu compte l’hi fabriqui els productes que demani. I ells és dediquen exclusivament a fer marca. Això acostuma a comportar una despreocupació total per les condicions en que es fabriquen aquests productes. I és clar, a un país subdesenvolupat a on es negocien i s’acorden produir una quantitat enorme de productes a un preu molt baix crea unes fàbriques amb unes condicions de treball molt deplorables. Màxima producció amb els mínims costos, és a dir, molts treballadors i molts pocs drets, per tant ni parlar-ne de riscos laborals, una branca de la seguretat que com tots sabem tant sols acostuma a existir en països desenvolupats. Per exemple el portaveu de Disney, Ken Green, va dir després de les crítiques que l’hi havien fet per les condicions que reinaven a la fàbrica d’Haiti a on es produïen productes amb la marca Disney: No tenim treballadors a Haití. Referint-se a la subcontractació. Vostè coneix les condicions laborals en que es fabrica el paper de la seva revista? – preguntava Ken Green a Cathy Majtenyi de la revista Catholic Register que havia publicat un article anomenat, Són els gossos de Disney més ben tractats que els seus treballadors? La resposta de Green deixa veure fins a quin punt, potser, es dediquen a les marques algunes corporacions, i deixen de banda la producció dels seus productes, que com veiem en el cas de Disney tant sols són l’objecte físic que ens donen després de comprar el que ja ens han venut a través de la publicitat i el marketing. Com implícitament diu Ken Green el producte que ens arriba a les mans no és part de la feina de Disney, la feina de Disney ha estat aconseguir que el consumidor pagui, que el consumidor compri, que consumeixi el que li donguin a canvi dels diners no és més que el suport físic a on ells plasmen la seva feina, la feina de vendre. Com ja he dit molts dels països subdesenvolupats no han arribat a tenir mai encara un dret laboral consistent. Per aquesta manca de drets laborals, perquè els sous són més baixos (degut a la pobresa dels països), i per la demanda d’aquestes fàbriques oferint ajudes a les Corporacions des de governs dels països subdesenvolupats, les Corporacions avui en dia produeixen molts o quasi tots els seus productes al tercer món. I és a on produeixen, als països subdesenvolupats a on han estat també àmpliament denunciades. Denunciades principalment de posseir o de subcontractar grans fàbriques en les que, suposadament, hi tenen flotes de treballadors fent els seus productes en condicions molt precàries. Treballant sense cap dret laboral, durant jornades excessives, moltes hores continues i sense dies festius, sense poder queixar-se ni fer vaga per demanar millors condicions, sense cap condició de seguretat, amb poca higiene, fent treballar menors d’edat, etc. Com veurem breument, en moltes ocasions s’han demostrat certes algunes d’aquestes acusacions. Moltes de les dades que posaré a continuació són extretes del llibre No Logo de Naomi Klein1, que va visitar zones amb fàbriques d’aquest tipus per tal de fer el seu llibre. Com diu Naomi Klein al seu llibre tot i la brillant estratègia de crear marques i no productes, la producció té l’emprenyadora característica de que no poder ser mai transcendida totalment. Algú s’ha d’embrutar les mans per fabricar els productes als que les marques mundials posen el seu significat. I això es fa en països com Indonèsia, Xina, Mèxic, Vietnam, les Filipines, i altres. En Zones de Processament d’Exportacions on es fabriquen productes com la roba, les joguines, articles electrònics, de màquines i inclús d’automòbils. Com deixa intuir Naomi Klein, si la Ciutat Nike (ciutat que va construir Nike on la gent podia viure), o DisneyWorld i altres superbotigues són els brillants portals dels mons somiats de les marques, el cel de les marques, les Zones de Processament d’Exportacions són l’infern de les mateixes. Les Zones de Processament d’Exportacions són espais a on es fabriquen els productes, hi ha on a més no es paguen impostos d’importació i exportació, i sovint tampoc ni pels ingressos ni per la propietat de la fàbrica. Aquests avantatges els acostumen a donar els mateixos governs dels països d’on pertanyen per tal de cridar l’atenció de les multinacionals i que s’hi instal•lin. Al 1964 el Consell Econòmic i Social de les Nacions Unides va aprovar una resolució recolzant aquestes zones, considerant-les com a mitjà per promocionar el comerç amb els països en vies de desenvolupament. Pensen alguns també que aquests tipus de zones faran incrementar el desenvolupament del país a poc a poc. Cap al 1980 la India va atorgar cinc anys d’excencions fiscals a les empreses que funcionaven allà. Des de llavors la indústria de les zones de lliure comerç s’han multiplicat. La Organització Internacional del Treball1 diu que almenys hi ha 850 zones d’aquest tipus al món, però que la xifra probablement passi les 1000, en 70 països i amb 27 milions de treballadors. La Organització Mundial del Comerç2 calcula que el volum de negoci d’aquestes zones oscil•la entre 200 i 250 mil milions de dòlars. Per escriure el llibre Klein va visitar la Zona de Processament d’Exportacions de Cavite al Rosario, a uns 120 km del sud de Manila, a les Filipines. I va escriure: «Rere les portes, els obrers munten els productes acabats del nostre món de marca: bambes Nike, pijames The Gap, pantalles d’ordinador IBM, texans Old Navy. Però tot i la presència de multinacionals tan il•lustres, Cavite, al igual que la creixent quantitat de zones de processament d’exportacions,...,pot molt ben ser un dels pocs llocs del món a on les marques amb prou feines es poden veure.“... ...“En altres parts del món els obrers viuen en les zones econòmiques, però a Cavite no es això: és un lloc exclusivament dedicat al treball. Tot color i soroll del Rosario s’atura repentinament davant de l’entrada, a on els obrers han d’ensenyar els seus documents d’identitat als guàrdies armats» Les condicions de treball d’aquestes zones acostumen a ser semblants, la jornada laboral és llarga, fins a 14 hores a Sri Lanka, dotze a Indonèsia, setzè a Xina i dotze a Filipines. La gran majoria del personal són dones, sempre joves, i que sempre treballen per subcontractistes de Corea, Taiwan o Hong Kong. Els contractistes reben les demandes des dels EUA, Gran Bretanya, Japó, Alemanya o Canada. Tracten al personal de manera ferma i paternalista, els sous estan sovint per sota del nivell de supervivència, i la feina és poc qualificada i monòtona. A continuació poso dos quadres en els que podem veure les condicions de treball de les fàbriques a la Xina d’algunes marques força conegudes on es fan els seus productes, tot i que són dades de fa alguns anys ens serviran per fer-nos-en una idea, doncs tampoc haurà canviat gran cosa: "NOTA DE L'AUTOR:Si us plau disculpeu-me perquè no he pogut penjar els dos taules, estaven en format d'imatge." 1 «Mentre Nike paga 13 milions d’euros a l’any a la selecció nacional de futbol de Brasil i Adidas paga 1,5 milions d’euros anuals al jugador francès Zidane per promocionar els seus productes esportius.. les treballadores asiàtiques que fabriquen les botes i l’equip esportiu que porten els jugadors cobren només 47 cèntims a la hora, el que suposa 3,76 euros per jornada. Han de treballar quasi quatre hores per poder comprar un pollastre de quilo i mig» La Vanguardia dijous 25 de Maig del 2006 Charles Kernaghan de l’ONG Comité Nacional del treball una ONG que es dedica a controlar les condicions laborals de les empreses ens ensenya al documental “Corporacions, Institucions o Psicòpates?� una samarreta que es ven als EUA per 15$ i diu que les dones que el van fer van rebre 3 cèntims, una jaqueta de Liz Claibor feta a El Salvador que valen 178$ van donar al treballador 74 cèntims, un radiocasset Alpine per cotxes a 30 cèntims a la hora. Tot i així molts dels governs dels països subdesenvolupats volen atraure aquest tipus d’empreses. Doncs hi ha qui pensa, com Johan Norberg1 que si deixen entrar aquest tipus d’empreses, el país s’industrialitzarà. Creuen que la mà d’obra barata tant sols és un pas al camí de la riquesa. Ens donen d’exemple Taiwan, que es va desenvolupar econòmicament més o menys en 40 anys, diuen que primer al fer una reforma agrària es van repartir les terres, això va provocar excedent de menjar que va fer que la gent pogués deixar l’agricultura. Aquí van arribar les empreses occidentals que van contractar la seva mà d’obra barata, això va anar industrialitzant i fent competitiu el país. A poc a poc es van anar fent competitius i van començar a fabricar productes per ells mateixos, això va portar al país al desenvolupament. Actualment el nivell de desenvolupament de Taiwan és semblant al d’Espanya. O com Michael Walker director del Frasier Institue (un “think tank� com un centre de generació de idees) dels EUA que es dediquen, segons diuen ells, a investigar com funcionen els mercats i com aquests beneficien a la humanitat. En resum un centre de propaganda del capitalisme. Ell diu, “mirem-ho desde el punt de vista de la gent de Bangladesh o de la Xina que s’està morint de gana i que la única cosa que tenen de valor per oferir es la seva mà d’obra barata, i en efecte el que estan dient al mon és vinguin aquí contracti’ns que treballarem per 10 cèntim a la hora perquè així comprarem l’arròs que necessitem per sobreviure, per això quan Nike arriba allà aquella societat ho considera un regal del cel.� També ens diu, referent al fet que algunes empreses marxen quan les condicions canvien una mica favor dels treballadors: «Ràpidament han de marxar perquè els sous comencen a ser massa alts i això passa perquè la gent no esta desesperada, llavors diuen d’acord ja els hem utilitza, ja estan grassos, sans i rics, anem al següent país desesperat donem-los feina i elevem el seu nivell de vida» I és cert que les empreses marxen a la que poden instal•lar-se en un país amb més incentius i mà d’obra més barata. Es pot posar d’exemple el cas del Marroc a on es diu que les corporacions tèxtils que fabriquen allà desde fa 15 anys ja estan pensant en marxar i defet algunes ja estan marxant. Nike, Puma y Kindy abandonen el país, mentre Marks&Spencer, H&M y Pimky també es preparen per marxar. Marxen cap a Xina i/o Indonèsia. Hi ha qui assegura que la causa de que marxin és també la fi de l’Acord Multifibres, pactat al 1994 per l’Organització Mundial del Comerç que imposava quotes a la importació de productes de la Xina. També és deu als sous, segons dades de la Organització Internacional del Treball, al Marroc es paga la hora a 0,54 euros, mentre que a Xina es paga a 0,23 euros, i a Indonèsia a 0,10 euros. Així doncs diuen que el sector de la confecció s’està acabant pel Marroc. «La fi de les quotes suposarà el major sisme industrial que ha viscut el Marroc en els últims anys. Perdrem fins al 40% dels mercats europeus» Karim Tazi, secretari general de l’Associació Marroquí de la Indústria Tèxtil (AMITH) Veiem que al Marroc hi ha empreses que ja estan marxant i no han deixat pas cap rastre de gran desenvolupament econòmic, defet els sous no hauran experimentat un gran creixement amb els anys que aquestes hi han estat. Actualment però hi ha encara moltes empreses espanyoles que per proximitat encara els deu sortir a compte, empreses com Telefònica que hi té oficines a on es reben moltes de les trucades a informació de Telefònica que fem desde Espanya, Inditex que hi produeix la roba de marques com Zara, Berska, Massimo Dutti, o el Corte Inglés. Després d’un any d’investigacions a desenes de tallers tèxtils a Tànger, al Marroc, l’ONG Setem1 ha denunciat que aquestes empreses espanyoles subcontracten tallers que violen importants drets humans i laborals. Així doncs hi ha qui argumenta que les Zones de Processament d’Exportacions seran un primer pas cap al desenvolupament econòmic, mitjançant la inversió de les marques occidentals es produirà una millora progressiva del nivell de vida a totes les capes social. Naomi Klein argumenta que aquesta idea és dubtosa doncs com que avui en dia hi ha tants països interessats en generar zones d’aquest tipus han de competir amb els altres i han de seguir donant més i més incentius a les empreses occidentals, oferint cada cop més incentius fiscals, pel que els treballadors rarament guanyen suficients diners per pagar-se els 3 àpats del dia, i molt menys, doncs, per alimentar l’economia local. «Una de les moltes i cruels ironies de les zones de processament d’exportacions és que l’únic que aconsegueixen els governs amb cada incentiu que atorguen per a atraure a les multinacionals és reforçar el sentiment de les empreses de ser turistes econòmics i no inversors a llarg termini» Naomi Klein a No Logo És cert que Taiwan va créixer econòmicament gràcies al capitalisme però també és cert que hi ha països on fa anys i anys que existeix l’explotació laboral, l’aprofitament de la mà d’obra barata, i els seus països no sembla que estiguin ni hagin de desenvolupar-se miraculosament. Per tant crec que és important controlar els drets laborals d’aquestes zones, i fer-ho desde organismes occidentals doncs al final som nosaltres qui ens aprofitem i usem aquests productes.
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more