|
|
|
Anàlisi :: criminalització i repressió : educació i societat : sanitat |
|
Algunes pinzellades sobre la bogeria
|
|
|
per Tito |
05 des 2006
|
|
Article extret del diari 'Cultura Obrera' de Mallorca, número 13, Setembre/Octubre 2006. |
“Sense cap dubte tenia febre.
Però a lo millor la febre permet veure i escoltar
allò que altrament no veiem ni escoltem.�
Marguerite YOURCENAR, Anna Soror.
Naixes, i si tens sort de no nà ixer en un lloc a la deriva, doncs davant de tu es presenta un futur amb possibilitats de desenvolupar-te, de créixer, de treballar, de pensar, de discutir... Però sempre dins d’uns lÃmits, aquells que la societat t’imposa i que tu acceptes. Aquest riu amb dos vores ben delimitades és el que podem anomenar normalitat. Si no te’n ixes del riu i hi està s d’acord, tot anirà més o menys bé: escola (on t’ensenyaran com comportar-te en la societat, on t’integraran a la normalitat; en definitiva l’espai on et disciplinaran i on passarà s la major part de la teua infà ncia i del teu jovent), després estudiarà s a la universitat i/o començarà s a treballar, a produir. El banc et comprarà un pis funcional en una gran ciutat, que haurà s de pagar els pròxims vint-i-cinc o trenta anys, encadenant-te aixà a la roda de consum-producció. En l’à mbit personal/social trobarà s una parella, et casarà s i tindrà s fills; al poc temps a lo millor et separarà s però continuarà s en la roda de factures, feina, feina i més feina. I amb tota seguretat tindrà s una mica de temps lliure per consumir l’oci que el sistema té reservat per a la gent normal.
Al cap i a la fi, instal•lar-te en el riu de la normalitat vol dir ser dòcil i productiu, que és el que el sistema vol que siguem. I es pot ser feliç d’aquesta manera, o creure que som feliços: la majoria de la gent ho creu aixà encara que les visites al psiquiatra van en constant augment. La depressió i la insatisfacció es toleren si la seua expressió és dòcil i s’insereix dins del discurs de normalitat. Però no només és necessari produir i no queixar-se (indòcilment) per ser normal, també és necessari combregar amb uns certs valors i costums socials: certes conductes sexuals no són ben vistes i per tant marginades, certes maneres de pensar la polÃtica tampoc i per tant condemnades... És la diferència a la normalitat la que molesta i es condemna, mai la diferència dins de la normalitat.
El problema arriba quan vols eixir-te’n del riu. Per exemple portes algun temps pegant-li voltes al cap: potser el teu futur no vols que siga aquell amb el que t’encadenen de per vida, el del xalet amb piscina i xiquet, sinó que vols una altra cosa; potser tampoc t’agrada la teua societat per trobar-la massa violenta, allunyada dels éssers humans; potser veus que les relacions humanes podrien ser diferents, que la parella no és l’única forma de relacionar-se... I potser un dia t’alces, i el teu discurs ha canviat completament, s’ha eixit del discurs de normalitat: el Sol està però tu dius que no apareix, no saps quin dia és hui però tampoc t’importa. Sense adonar-te has creuat el llindar i entres a formar part, com diu Maurice Blanchot, d’ “una història dels lÃmits – d’eixos gests obscurs, necessà riament oblidats des del moment en què són acomplits, pels quals una cultura rebutja alguna cosa que serà per ella allò Exteriorâ€?. I el teu discurs d’inconformisme es converteix en una amenaça per al discurs de normalitat, per això és necessari controlar-ho, sotmetre’l. Aixà a l’hospital, la policia del pensament (el psiquiatra, el psicòleg) jutja que tu no ets normal, que està s boja i que han de tractar-te. Tractar-te en aquests casos vol dir lligar-te i drogar-te fins a que tornes a saber en quin dia ens diuen que vivim, i fins que el sol torne a aparèixer-te...
Açò però no ha estat sempre aixÃ: no sempre s’ha tancat als que tenien un discurs diferent, ni se’ls ha vist com un perill. No sempre s’ha vist com allò exterior a la societat, la gent que mantenia una lògica diferent a la lògica imposada pel discurs de normalitat.
Molts segles abans de condemnar i apartar als portadors de discursos diferents, es condemnava i apartava als leprosos. S’estem referint a l’època de l’edat mitjana on als malalts de lepra se’ls apartava i se’ls tancava en llocs que no estaven destinats a suprimir la lepra sinó simplement a mantenir-la a una certa distà ncia. Però cap a la fi de l’edat mitjana la lepra va quasi desaparèixer però no aixà les estructures que l’excloïen, i aquestes mateixes estructures varen servir alguns segles més tard per tancar allò que la societat jutjava anormal. Com ens diu Michel Foucault al seu llibre Història de la bogeria a l’època clà ssica, un cop la lepra i el leprós varen quasi desaparèixer de les memòries, eixes estructures romandran. I dos o tres segles més tard els jocs d’exclusió es retrobaran en eixos mateixos llocs: pobres, rodamóns, homosexuals i ‘caps alienats’ agafaran el rol abandonat pel leprós. Amb un sentit nou i en una cultura molt diferent les formes d’exclusió social subsistiran.
Aixà però la bogeria no ha estat sempre tancada, amagada, criminalitzada. L’home del segle XV tenia molt en compte a la bogeria, no l’amagava sinó que l’escoltava. AixÃ, durant el segle XV, la bogeria es troba en els debats acadèmics: existeixen discursos sobre ella, però ella mateixa també en fa sobre ella mateixa. És veritat que en eixa època ja se la discutia o denunciava però no és menys cert que ella podia difondre un discurs propi on, i seguim amb el llibre de Michel Foucault, “ella es defèn, i reivindica que ella es troba més a prop de la felicitat i de la veritat que la raó, que es troba més a prop de la raó que la raó mateixaâ€?. En aquest discurs de la bogeria, aquesta s’enfrontava també a la mort: assenyalant-la, rient-se d’ella, mostrant la debilitat humana per dir-li a la dama de negre que quan vinguera no s’emportaria una gran cosa.
La bogeria però forma també part de la sà tira popular i de manera còmica s’enfronta al saber i a la ciència que es pretenen veritables, universals, eterns i immutables. Atacant la ciència i el saber dominant la bogeria ataca també el seu discurs de poder que es vol únic, compacte i coherent. Fent però aquest atac es mostra ella fragmentada, plural, polÃedre. La bogeria no és un discurs únic, sinó milers de discursos, tants com bojos hi ha, i que escapa a tot encotillament, a tota classificació, a tota conceptualització: “innumerable bogeria, que té tantes cares com hi ha al món carà cters, ambicions, il•lusions necessà riesâ€?. Es podria dir que la bogeria és justament açò: il•lusió; una definició que deixa obertes milers de possibilitats, de formes, de fons...
Nota: el llibre que m’ha servit de caixa de ferramentes per fer aquest article és ‘Michel Foucault, Histoire de la folie à l’âge classique, Ed. Gallimard, 1972’. La traducció de les cites és meua.
Tito
Article extret del diari 'Cultura Obrera' de Mallorca, número 13, Setembre/Octubre 2006. |
This work is in the public domain |
