Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Anàlisi :: criminalització i repressió : educació i societat : sanitat
Algunes pinzellades sobre la bogeria
05 des 2006
Article extret del diari 'Cultura Obrera' de Mallorca, número 13, Setembre/Octubre 2006.
âSense cap dubte tenia febre.
Però a lo millor la febre permet veure i escoltar
allò que altrament no veiem ni escoltem.â?
Marguerite YOURCENAR, Anna Soror.

Naixes, i si tens sort de no nàixer en un lloc a la deriva, doncs davant de tu es presenta un futur amb possibilitats de desenvolupar-te, de créixer, de treballar, de pensar, de discutir... Però sempre dins dâuns límits, aquells que la societat tâimposa i que tu acceptes. Aquest riu amb dos vores ben delimitades és el que podem anomenar normalitat. Si no teân ixes del riu i hi estàs dâacord, tot anirà més o menys bé: escola (on tâensenyaran com comportar-te en la societat, on tâintegraran a la normalitat; en definitiva lâespai on et disciplinaran i on passaràs la major part de la teua infància i del teu jovent), després estudiaràs a la universitat i/o començaràs a treballar, a produir. El banc et comprarà un pis funcional en una gran ciutat, que hauràs de pagar els pròxims vint-i-cinc o trenta anys, encadenant-te així a la roda de consum-producció. En lâàmbit personal/social trobaràs una parella, et casaràs i tindràs fills; al poc temps a lo millor et separaràs però continuaràs en la roda de factures, feina, feina i més feina. I amb tota seguretat tindràs una mica de temps lliure per consumir lâoci que el sistema té reservat per a la gent normal.
Al cap i a la fi, instalâ¢lar-te en el riu de la normalitat vol dir ser dòcil i productiu, que és el que el sistema vol que siguem. I es pot ser feliç dâaquesta manera, o creure que som feliços: la majoria de la gent ho creu així encara que les visites al psiquiatra van en constant augment. La depressió i la insatisfacció es toleren si la seua expressió és dòcil i sâinsereix dins del discurs de normalitat. Però no només és necessari produir i no queixar-se (indòcilment) per ser normal, també és necessari combregar amb uns certs valors i costums socials: certes conductes sexuals no són ben vistes i per tant marginades, certes maneres de pensar la política tampoc i per tant condemnades... Ãs la diferència a la normalitat la que molesta i es condemna, mai la diferència dins de la normalitat.
El problema arriba quan vols eixir-teân del riu. Per exemple portes algun temps pegant-li voltes al cap: potser el teu futur no vols que siga aquell amb el que tâencadenen de per vida, el del xalet amb piscina i xiquet, sinó que vols una altra cosa; potser tampoc tâagrada la teua societat per trobar-la massa violenta, allunyada dels éssers humans; potser veus que les relacions humanes podrien ser diferents, que la parella no és lâúnica forma de relacionar-se... I potser un dia tâalces, i el teu discurs ha canviat completament, sâha eixit del discurs de normalitat: el Sol està però tu dius que no apareix, no saps quin dia és hui però tampoc tâimporta. Sense adonar-te has creuat el llindar i entres a formar part, com diu Maurice Blanchot, dâ âuna història dels límits â dâeixos gests obscurs, necessàriament oblidats des del moment en què són acomplits, pels quals una cultura rebutja alguna cosa que serà per ella allò Exteriorâ?. I el teu discurs dâinconformisme es converteix en una amenaça per al discurs de normalitat, per això és necessari controlar-ho, sotmetreâl. Així a lâhospital, la policia del pensament (el psiquiatra, el psicòleg) jutja que tu no ets normal, que estàs boja i que han de tractar-te. Tractar-te en aquests casos vol dir lligar-te i drogar-te fins a que tornes a saber en quin dia ens diuen que vivim, i fins que el sol torne a aparèixer-te...

Açò però no ha estat sempre així: no sempre sâha tancat als que tenien un discurs diferent, ni seâls ha vist com un perill. No sempre sâha vist com allò exterior a la societat, la gent que mantenia una lògica diferent a la lògica imposada pel discurs de normalitat.
Molts segles abans de condemnar i apartar als portadors de discursos diferents, es condemnava i apartava als leprosos. Sâestem referint a lâèpoca de lâedat mitjana on als malalts de lepra seâls apartava i seâls tancava en llocs que no estaven destinats a suprimir la lepra sinó simplement a mantenir-la a una certa distància. Però cap a la fi de lâedat mitjana la lepra va quasi desaparèixer però no així les estructures que lâexcloïen, i aquestes mateixes estructures varen servir alguns segles més tard per tancar allò que la societat jutjava anormal. Com ens diu Michel Foucault al seu llibre Història de la bogeria a lâèpoca clàssica, un cop la lepra i el leprós varen quasi desaparèixer de les memòries, eixes estructures romandran. I dos o tres segles més tard els jocs dâexclusió es retrobaran en eixos mateixos llocs: pobres, rodamóns, homosexuals i âcaps alienatsâ agafaran el rol abandonat pel leprós. Amb un sentit nou i en una cultura molt diferent les formes dâexclusió social subsistiran.
Així però la bogeria no ha estat sempre tancada, amagada, criminalitzada. Lâhome del segle XV tenia molt en compte a la bogeria, no lâamagava sinó que lâescoltava. Així, durant el segle XV, la bogeria es troba en els debats acadèmics: existeixen discursos sobre ella, però ella mateixa també en fa sobre ella mateixa. Ãs veritat que en eixa època ja se la discutia o denunciava però no és menys cert que ella podia difondre un discurs propi on, i seguim amb el llibre de Michel Foucault, âella es defèn, i reivindica que ella es troba més a prop de la felicitat i de la veritat que la raó, que es troba més a prop de la raó que la raó mateixaâ?. En aquest discurs de la bogeria, aquesta sâenfrontava també a la mort: assenyalant-la, rient-se dâella, mostrant la debilitat humana per dir-li a la dama de negre que quan vinguera no sâemportaria una gran cosa.
La bogeria però forma també part de la sàtira popular i de manera còmica sâenfronta al saber i a la ciència que es pretenen veritables, universals, eterns i immutables. Atacant la ciència i el saber dominant la bogeria ataca també el seu discurs de poder que es vol únic, compacte i coherent. Fent però aquest atac es mostra ella fragmentada, plural, políedre. La bogeria no és un discurs únic, sinó milers de discursos, tants com bojos hi ha, i que escapa a tot encotillament, a tota classificació, a tota conceptualització: âinnumerable bogeria, que té tantes cares com hi ha al món caràcters, ambicions, ilâ¢lusions necessàriesâ?. Es podria dir que la bogeria és justament açò: ilâ¢lusió; una definició que deixa obertes milers de possibilitats, de formes, de fons...

Nota: el llibre que mâha servit de caixa de ferramentes per fer aquest article és âMichel Foucault, Histoire de la folie à lââge classique, Ed. Gallimard, 1972â. La traducció de les cites és meua.

Tito

Article extret del diari 'Cultura Obrera' de Mallorca, número 13, Setembre/Octubre 2006.

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa