Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: antifeixisme : criminalització i repressió : mitjans i manipulació : pobles i cultures vs poder i estats : guerra
«El procés obert no és un procés de pau». Entrevista a Iñaki Gil de San Vicente
per Lluita. PSAN	29 nov 2006
Lluita 250 - «El procés obert no és un procés de pau» Entrevista a Iñaki Gil de San Vicente
Iñaki Gil de San Vicente és el responsable de Batasuna per a les relacions amb l’estat espanyol i Portugal, i un històric militant de l’esquerra abertzale. LLUITA ha parlat amb ell per conèixer la seva visió del moment polític que viu Euskadi. —El procés que viu actualment Euskadi neix de l’anomenada Proposta d’Anoeta, feta pública el novembre del 2004. Què és aquesta Proposta? —El primer que s’ha de dir és que no és una oferta de pau, sinó una oferta de superar els problemes de l’enfrontament violent a causa de la imposició espanyola. El procés obert no és un procés de pau, és un procés d’avanç en la lluita d’alliberament nacional. Aquesta és la primera qüestió. La segona és que la Proposta el que planteja és concretar la territorialitat i el dret d’autodeterminació d’Euskal Herria en les coordenades concretes actuals d’Euskadi, l’estat i Europa. Ara fa 30 anys, aquestes reivindicacions ho eren només de l’esquerra abertzale, mentre que ara són compartides per cada vegada més sectors del nostre poble. A partir d’aquesta realitat, Anoeta adapta la reivindicació d’aquests dos eixos mitjançant la proposta de constitució de dues taules de negociació. L’una, de negociació directa entre l’estat i ETA, que ha de parlar de la desmilitzarització multilateral per poder avançar en una veritable situació democràtica, on tothom tingui possibilitat d’expressar el seu pensament en igualtat de condicions, i en la qual la paraula del poble basc sigui respectada. L’altra taula seria de debat polític, formada per quatre potes: la dels partits polítics, la de les forces populars, la de les socials i la de les sindicals. Insistim en el fet que aquesta segona taula no pot estar formada exclusivament pels partits, perquè a Euskal Herria, igual que a la resta de societats burgeses, hi ha cada vegada més gent que s’organitza i lluita al marge dels partits, perquè la immensa majoria dels partits s’han convertit en mecanismes burocràtics parlamentaris. Aquesta realitat no ens agafa desprevinguts, perquè una característica de fa temps del nostre poble és precisament l’existència d’un ampli espectre social autoorganitzat i una lluita de classes molt forta. —Quina distinció feu entre forces populars i forces socials? —Forces populars són herri movimendua, moviments del poble, aquells que es mouen en el pla de les reivindicacions nacionals, que lluiten per la recuperació de l’èuscar, a favor de seleccions esportives nacionals, per la cultura, en solidaritat amb els exiliats... és a dir, tot allò que sigui construir país. I forces socials són herri ezartea, allò que s’anomena ONGs, associacions de barri o poble... —Quina evolució hi ha de les negociacions d’Alger el 1989 a l’Acord de Lizarra del 1998, i de Lizarra a la Proposta d’Anoeta? —A final dels anys vuitanta encara era vigent la concepció que la resolució del conflicte passava per una negociació entre ETA i l’estat exclusivament, com a forces polítiques i militars. Aquesta concepció corresponia a la relativament escassa socialització de les reivindicacions de l’esquerra abertzale. Hi havia una esquerra abertzale sòlida, però tancada en ella mateixa i, sobretot, amb una visió de resistència i de la lluita com un enfrontament entre dos agents, exclusivament. Les negociaciacions fracassaren per dues raons: primera, perquè dins del govern espanyol hi havia moltes discrepàncies, i la gent que va anar a negociar a Alger no representava la majoria del govern ni la majoria del PSOE, i van ser desautoritzats des de Madrid; i segona, pel comportament reaccionari del PNB, que va veure que era al marge del procés i el va boicotejar des d’Euskadi. El resultat d’Alger ens va dur a la reflexió i a la conclusió que calia obrir un procés que seguís dues línies: primera, la d’expandir les reivindicacions històriques abertzales entre el nostre poble, i particularment entre les bases socials del PNB i EA; i, segona, adonar-nos que ens començàvem a moure en una societat capitalista diferent: s’havia produït la reconversió industrial, l’estat havia entrat a Europa... Aquest procés va culminar en l’Alternativa Democràtica d’abril del 95. El PSOE, que estava en el govern espanyol, es va adonar del pas que estàvem fent, i que era molt perillós per a ells, perquè implicava socialitzar el programa de l’esquerra abertzale i també el fet que tothom era part del conflicte, allò que es va dir «socialització del sofriment». Vaja, que les conseqüències del conflicte no les pagaria només la gent de l’esquerra abertzale, sinó també la gent del PSOE i de l’aparell de l’estat, i fins i tot els alcaldes i regidors. I això correspon a una anàlisi marxista de l’aparell de l’estat, perquè aquest no és neutral ni aliè als conflictes. I hom no arriba a ser representant del PSOE, del PNB o de CiU si no té assumida la política de claudicar davant Madrid. Hom ha d’assumir el que fa i el que és. Aquestes passes van ser dures, però van tenir dues coses positives: primer, van dur la lluita al pla del xoc d’identitats, en posar tothom davant la disjuntiva entre la força basca i l’espanyola; i, segon, la socialització del sofriment va fer mal a la gent del PSOE, perquè aquella gent vivia a Euskadi molt feliç, però quan van veure que ells colpejaven però també podien ser colpejats, la cosa va canviar, es van posar a la defensiva, mentre s’estenia socialment la identitat nacional basca. Per això la reacció va ser endurir la repressió. Va ser el PSOE el que va començar els processos d’il·legalització, el 1994. Aquest context ens va dur a Lizarra, que va ampliar la participació, i es va passar del model de negociació exclusiva ETA-estat a incloure-hi també el conjunt de forces nacionalistes, l’esquerra abertzale, el PNB, EA, Izquierda Unida... El cercle d’actors implicats en el procés es va ampliar. Però Lizarra es va trencar per les mateixes raons que Alger: por i pressió del PSOE, i por i pressió del PNB, perquè hi ha un moment, el 1989, en què, en dues eleccions consecutives, ens posem a 80.000 vots del PNB, pràcticament hauríem pogutr crear govern si d’altres forces haguessin estat disposades a fer-ho. I PSOE i PNB s’adonaren que amb aquesta dinàmica anaven malament. A l’esquerra abertzale sabíem que en el moment que es trenqués Lizarra, baixaríem de vots, però vam decidir que no es podia continuar així, perquè el que salva un procés és la fidelitat a l’estratègia, no l’oportunisme tàctic. Vam perdre vots, vam patir la repressió, però, com sempre, ens vam recuperar, i vam fer la reflexió corresponent, i d’aquesta reflexió va néixer Anoeta. Vam veure que la tendència era l’extensió de les reivindicacions abertzales, que Lizarra havia estat un procés fet per dalt, protagonitzat per les direccions dels partits però sense intervenció popular, i que, a més, havia marginat sectors que volien intervenir-hi, sectors que, tot i no ser independentistes, són sobiranistes, o, fins i tot, sectors que defensen un avanç democràtic substantiu. Teníem la sensació que, tot i haver fracassat Lizarra, anàvem pel camí correcte, perquè constatàvem que les nostres reivindicacions anaven calant entre la gent. Alger era un nucli petit que es va ampliar amb Lizarra; amb Anoeta s’ha ampliat encara més. —Com valoreu l’actitud del govern espanyol en el procés actual? D’una banda hi ha anuncis de converses, i, d’una altra, detencions i processos judicials... —És coherent. Es tracta d’afeblir-nos per fer-nos negociar a la baixa, i, alhora, calmar les seves tensions internes, que en tenen, i fortes. Per això voldrien donar la doble sensació que són ells els que dirigeixen el procés, i que nosaltres som febles. Hi ha un sector del PSOE que té una voluntat real de donar-li alguna solució a la situació, però el que no se sap és fins a quin punt té la voluntat d’enfrontar-se a la resta del seu partit i a l’aparell de l’estat, fins a quin punt les actuacions repressives són gestos adreçats al seu consum intern o si resulta que són presoners d’una dinàmica de la qual no volen o no poden sortir. —I l’actitud del PNB, com la valoreu? —El PNB està en aquests moments no només al marge, sinó per darrera del procés, i a més pateix tensions internes molt fortes. Està provant d’arribar com sigui a un acord amb el PSOE per aplicar al País Basc el que el PSOE ha aplicat amb CiU a Catalunya, amb la diferència que en aquest procés ens vol marginar molt més contundentment a nosaltres del que aquí s’ha marginat a ERC. Però, és clar, la diferència és que nosaltres no som ERC, i el PNB n’és conscient, i sap que ha d’aconseguir de Madrid molt més del que CiU n’ha tret, perquè l’estatut català que ha resultat de tot això, partint del que es podia haver assolit, és un retrocés severíssim. Però la dinàmica de l’esquerra abertzale no és una dinàmica estatutista, i per això Imaz ha d’insistir en el dret d’autodeterminació –cosa que a CiU no li passa–, i això és un èxit de l’esquerra abertzale. Ho tenen molt difícil. —Quin és l’objectiu de la recent presentació pública de la comissió negociadora de sis persones que ha de representar Batasuna en la taula de partits? —Que cada partit nomene els seus interlocutors. Tothom diu que s’ha de parlar, però ningú no els nomena. Volem accelerar el procés. I això mostra que, contra la propaganda de l’estat, a la pràctica qui du la iniciativa és l’esquerra abertzale. —Com es resoldrà la territorialitat? —La fórmula concreta ja es veurà. Nosaltres només diem que sense la contemplació d’aquest eix, no hi ha solució. L’actitud navarresa pot variar molt en funció de l’evolució econòmica. De fet, té dues alternatives: accentuar la seva integració amb el País Basc, o mirar cap a Saragossa o Madrid. I cada model té conseqüències diferents per a la mateixa burgesia navarresa. —Penseu que el context internacional, i particularment l’europeu, és favorable a un procés d’aquestes característiques? —De moment, no és un context contrari. El PP, quan era al govern espanyol, va provar d’assolir, per la via de la democràcia cristiana, un suport internacional al seu intent d’aixafar-nos, i per assolir-ho va marginar el PNB, més partidari de perseguir-nos amb maneres no tan salvatges. Però el PP va perdre les eleccions, i a Europa hi ha enfrontaments entre fraccions de la burgesia: es veuen molt clars respecte als EUA, entre els partidaris de marcar distàncies amb ells (fonamentalment, la socialdemocràcia) i els de fer de comparses de l’imperi. Però el resultat de la guerra d’Iraq, així com l’emergència de la Xina, ha refrenat el pes d’aquests darrers. Ens consta que el partit popular europeu ha fet arribar una carta a Rajoy criticant-li la seva postura respecte a les qüestions nacionals a l’estat. D’altra banda, arran de l’alto-el-foc d’ETA, les reaccions del Vaticà, la Unió Europea, les Nacions Unides, i fins i tot de Colin Powell, expressen la percepció en cada vegada més sectors que no es pot afrontar de qualsevol manera el conflicte basc: després que ha fracassat l’intent repressiu del PP, al qual li van donar el seu aval, ara el donen a Zapatero per provar una altra dinàmica. En certa manera és un avanç, però també té un fons de parany. —En quin termini considereu que hi hauria d’haver alguna concreció del procés endegat a Anoeta? —En un any. —És reversible l’alto-el-foc? —Hi han hagut advertències de la Mesa Nacional de Batasuna en aquest sentit. —Com valoreu la independència de Montenegro? —És positiu el fet que dins mateix d’Europa estan augmentant els casos de nacions que accedeixen a un estat propi, i que els vells estats europeus s’han de reordenar regionalment. Ho provoca la mateixa evolució del capitalisme, la globalització econòmica, la deslocalització, la necessitat de revaloritzar econòmicament les regions... Fins i tot l’estat francès ha endegat un procés de descentralització, tímid, però impensable fa anys, per la crisi que pateix. Això implica un augment dels sentiments regionals, no només dels nacionals. Lluita 250
Mira també: http://www.psan.net/lluita/
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more