Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
[diss 18 Nov] Acte de presentació de l'Eixam, col·lectiu de transformació social
15 nov 2006
cartelldefinitiu.jpg
Un petit conte

Acabo dâarribar a casa i és tard. Vinc de treballar i estic cansada. Mâassec al sofà i engego la televisió. Immediatament apareix una rossa esplèndida a lâesquerra de la pantalla vestida amb un vestit-jaqueta blau. Em crida lâatenció la dentadura perfecta que ensenya a través del seu somriure fix que no lâabandona i que manté fins i tot quan parla. Parla dâuna manera agradable, propera, sembla que únicament sâestigui dirigint a mi. Mâha dit que es diu Marina.
Mâexplica que puc deixar de banda lâestrès de la ciutat, la meva rutina, que em puc evadir i deixar la ment en blanc, que puc desconnectar de tot, trencar la claustrofòbia urbana en la que estic submergida. Mâensenya uns blocs de pisos blancs, uniformes, amb unes piscines davant que semblen oceans tropicals. Em diu que allà estaré de vacances tot lâany i que trobaré la felicitat sense haver-me de preocupar de res. Al final, apareix el seu número de telèfon al peu de pantalla i em diu que la truqui.
Observo detingudament els pisos de lâanunci. Són unes construccions immenses, avorridament simètriques i repetitives. Un quadradet al costat de lâaltre, tots de la mateixa mida, perquè després no diguin que nâhi ha que en tenen més que dâaltres. Darrera de cada quadradet, una família âfeliçâ?. Famílies que han posat de costat i que venen a tenir allò que no tenen a la seva primera llar. Totes han vingut al món de la Marina, al món on sâés feliç. Aquí no sâhi valen les baralles, les presses, els mals de cap.
A lâestiu, tot lâedifici està ple. Tots els nens i nenes es fan amics a la piscina i els pares fan sopars hipòcrites on es comparen per a veure qui viu millor.
Al hivern, infinits números de porta, lâun darrera lâaltre, sense cap família que els ompli. A banda i banda de lâedifici, més edificis idèntics desocupats i a davant, un forat gegantí amb restes incrustades al fons: la piscina.

De tot això la Marina li posa el nom de ciutat; ciutat anònima, on les famílies tenen número i no nom, i on els veïns i veïnes competeixen en una cursa on el guanyador és el que té el cotxe més car o el que en té més, o el que ha invertit en més terrenys. Terrenys que algun dia seran cases i els faran ser poderosos. Seran poderosos per la quantitat de propietat privada que tindran a les mans i per la seguretat que els hi donarà aquesta. Perquè dâaixò es tracta, de preveure una solidesa, de tenir una fusta on recolzar-se, per on ofegar-se en el cada cop més insegur mar, on tots les seus habitants esdevenen estranys competidors entre si, on no pots comptar amb ningú més que en tu mateix.

Agafem dâexemple qualsevol matrimoni que es llença a la piscina i decideix invertir en un terreny,: han invertit els seus estalvis en una llavor que creix, i que ells esperaran que creixi més i més (dins dâun medi, és clar, que també creix). Ho fan perquè sinó amb la mateixa quantitat dâestalvis, dins dâaquest medi, cada any que passa podran comprar menys llavors. La seva esperança és que al final del creixement la seva llavor hagi donat un fruit almenys igual als del medi i llavors hauran aconseguit mantenir o elevar la seva posició, el seu estatus.

Amb una mica de sort, si el seu fruit és més gran, hauran ascendit, i podran plantar una altra llavor. Fins i tot també es podran comprar el cotxe de lâanunci que condueix la noia amb el vestit sexy i així ensenyar-lo a la família que està al quadradet del seu costat a lâestiu.

Però per què planten una segona llavor si ja tenen el pis de la Marina amb lâoceà tropical? Per què no? De fet, es podrien fer una casa al Pirineu per anar a esquiar els caps de setmana. Per què no fer-la i anar-la pagant fins que un dia sigui seva i encara es sentin més segurs que ara? Ells no hi veuen cap problema. Ells no són els que viuen a un poble de muntanya que sâha quadruplicat en lâúltim any en extensió ja que lâha envaït un exèrcit de cases quasi bé sempre buides. Ells no són els qui sâhan de passejar per carrers on tot són porticons tancats i finestres baixades, on no hi ha cap individu que surti al balcó i doni la cara, i mostri un mínim interès pel poble on es troben. A ells els hi és igual, perquè si sâhan fet la casa és per aquesta necessitat que diuen que tenen dâescapar de la ciutat; lâúltim que volen són maldecaps. Per a ells, aquest poble representa únicament oci.
El mateix oci que tenen al pis de la Marina, oci que sâacaba convertint en cases buides, terreny destruït i ... una llavor que segueix creixent.

âQuina pena que el Cap de Creus estigui perdent cada cop més terrenys salvatges!â? comenten durant els sopars a la marinada estiuenca. [...]

La qüestió és : cal construir aquesta casa? Ells et diran que sí perquè quan van a la casa de la muntanya, a més de respirar aire pur, quan miren la casa, en realitat veuen la llavor que han plantat i això fa que se sentin segurs. Segurs dâuna propietat que no saben ni si algun dia podran acabar de pagar. Per tant, podríem dir que el que tenen és necessitat de posseir, necessitat de propietat privada. Perquè ara, la propietat privada no és res més que garantia de no quedar desemparat davant el desmantellament dâun estat del benestar que mai ha existit, davant una vida en societat competitiva enlloc de cooperativa. La propietat privada és la inversió més segura que es pot fer amb una petita acumulació de capital.

Sensació de seguretat quan sé que per llei ningú pot trepitjar les rajoles que jo trepitjo si no li permeto; quan comenten i comento que el preu de la vivenda ha augmentat en lâúltim any un 15% i una esgarrifança excita la meva carn pensant en totes les possibilitats que sâobren als meus peus; quan miro al meu voltant i em sento just allà on calia arribar, acompanyat de tots aquells que com jo ho han aconseguit i que, si més no, el dia en que tot això peti sâenfonsaran amb mi; quan arribo a la ârepública independent de casa MEVAâ? i ningú em pot dir el que he de fer i proclamo que qui no vulgui complir les meves normes seân fundi una altra; quan contemplo amb clemència aquells que no han tingut la disciplina dâhaver sacrificat la seva joventut i adultesa a la âfeina ben fetaâ?, a la constància en els estudis, les pràctiques i la feina, a la fe en el camí marcat, a la rutina de la calma i a la calma de la rutina; quan penso en les llargues vacances de la vellesa que mâhe estat preparant durant tota una vida.

No sé si totes aquestes llavors que sâhan estat plantant durant el text arribaran a donar fruit; els propietaris, tot fent la fotosíntesi, resen perquè sigui així.

El que sí que sé és que amb tot això, la Marina sâha fet dâor.

This work is in the public domain
Sindicato Sindicat