|
|
|
Notícies :: altres temes |
|
[diss 18 Nov] Acte de presentació de l'Eixam, col·lectiu de transformació social
|
|
per Eixam
Correu-e: eixam ARROBA moviments.net (no verificat!) |
15 nov 2006
|
|
|
|
Un petit conte
Acabo d’arribar a casa i és tard. Vinc de treballar i estic cansada. M’assec al sofà i engego la televisió. Immediatament apareix una rossa esplèndida a l’esquerra de la pantalla vestida amb un vestit-jaqueta blau. Em crida l’atenció la dentadura perfecta que ensenya a través del seu somriure fix que no l’abandona i que manté fins i tot quan parla. Parla d’una manera agradable, propera, sembla que únicament s’estigui dirigint a mi. M’ha dit que es diu Marina.
M’explica que puc deixar de banda l’estrès de la ciutat, la meva rutina, que em puc evadir i deixar la ment en blanc, que puc desconnectar de tot, trencar la claustrofòbia urbana en la que estic submergida. M’ensenya uns blocs de pisos blancs, uniformes, amb unes piscines davant que semblen oceans tropicals. Em diu que allà estaré de vacances tot l’any i que trobaré la felicitat sense haver-me de preocupar de res. Al final, apareix el seu número de telèfon al peu de pantalla i em diu que la truqui.
Observo detingudament els pisos de l’anunci. Són unes construccions immenses, avorridament simètriques i repetitives. Un quadradet al costat de l’altre, tots de la mateixa mida, perquè després no diguin que n’hi ha que en tenen més que d’altres. Darrera de cada quadradet, una famÃlia “feliçâ€?. FamÃlies que han posat de costat i que venen a tenir allò que no tenen a la seva primera llar. Totes han vingut al món de la Marina, al món on s’és feliç. Aquà no s’hi valen les baralles, les presses, els mals de cap.
A l’estiu, tot l’edifici està ple. Tots els nens i nenes es fan amics a la piscina i els pares fan sopars hipòcrites on es comparen per a veure qui viu millor.
Al hivern, infinits números de porta, l’un darrera l’altre, sense cap famÃlia que els ompli. A banda i banda de l’edifici, més edificis idèntics desocupats i a davant, un forat gegantà amb restes incrustades al fons: la piscina.
De tot això la Marina li posa el nom de ciutat; ciutat anònima, on les famÃlies tenen número i no nom, i on els veïns i veïnes competeixen en una cursa on el guanyador és el que té el cotxe més car o el que en té més, o el que ha invertit en més terrenys. Terrenys que algun dia seran cases i els faran ser poderosos. Seran poderosos per la quantitat de propietat privada que tindran a les mans i per la seguretat que els hi donarà aquesta. Perquè d’això es tracta, de preveure una solidesa, de tenir una fusta on recolzar-se, per on ofegar-se en el cada cop més insegur mar, on tots les seus habitants esdevenen estranys competidors entre si, on no pots comptar amb ningú més que en tu mateix.
Agafem d’exemple qualsevol matrimoni que es llença a la piscina i decideix invertir en un terreny,: han invertit els seus estalvis en una llavor que creix, i que ells esperaran que creixi més i més (dins d’un medi, és clar, que també creix). Ho fan perquè sinó amb la mateixa quantitat d’estalvis, dins d’aquest medi, cada any que passa podran comprar menys llavors. La seva esperança és que al final del creixement la seva llavor hagi donat un fruit almenys igual als del medi i llavors hauran aconseguit mantenir o elevar la seva posició, el seu estatus.
Amb una mica de sort, si el seu fruit és més gran, hauran ascendit, i podran plantar una altra llavor. Fins i tot també es podran comprar el cotxe de l’anunci que condueix la noia amb el vestit sexy i aixà ensenyar-lo a la famÃlia que està al quadradet del seu costat a l’estiu.
Però per què planten una segona llavor si ja tenen el pis de la Marina amb l’oceà tropical? Per què no? De fet, es podrien fer una casa al Pirineu per anar a esquiar els caps de setmana. Per què no fer-la i anar-la pagant fins que un dia sigui seva i encara es sentin més segurs que ara? Ells no hi veuen cap problema. Ells no són els que viuen a un poble de muntanya que s’ha quadruplicat en l’últim any en extensió ja que l’ha envaït un exèrcit de cases quasi bé sempre buides. Ells no són els qui s’han de passejar per carrers on tot són porticons tancats i finestres baixades, on no hi ha cap individu que surti al balcó i doni la cara, i mostri un mÃnim interès pel poble on es troben. A ells els hi és igual, perquè si s’han fet la casa és per aquesta necessitat que diuen que tenen d’escapar de la ciutat; l’últim que volen són maldecaps. Per a ells, aquest poble representa únicament oci.
El mateix oci que tenen al pis de la Marina, oci que s’acaba convertint en cases buides, terreny destruït i ... una llavor que segueix creixent.
“Quina pena que el Cap de Creus estigui perdent cada cop més terrenys salvatges!� comenten durant els sopars a la marinada estiuenca. [...]
La qüestió és : cal construir aquesta casa? Ells et diran que sà perquè quan van a la casa de la muntanya, a més de respirar aire pur, quan miren la casa, en realitat veuen la llavor que han plantat i això fa que se sentin segurs. Segurs d’una propietat que no saben ni si algun dia podran acabar de pagar. Per tant, podrÃem dir que el que tenen és necessitat de posseir, necessitat de propietat privada. Perquè ara, la propietat privada no és res més que garantia de no quedar desemparat davant el desmantellament d’un estat del benestar que mai ha existit, davant una vida en societat competitiva enlloc de cooperativa. La propietat privada és la inversió més segura que es pot fer amb una petita acumulació de capital.
Sensació de seguretat quan sé que per llei ningú pot trepitjar les rajoles que jo trepitjo si no li permeto; quan comenten i comento que el preu de la vivenda ha augmentat en l’últim any un 15% i una esgarrifança excita la meva carn pensant en totes les possibilitats que s’obren als meus peus; quan miro al meu voltant i em sento just allà on calia arribar, acompanyat de tots aquells que com jo ho han aconseguit i que, si més no, el dia en que tot això peti s’enfonsaran amb mi; quan arribo a la “república independent de casa MEVA� i ningú em pot dir el que he de fer i proclamo que qui no vulgui complir les meves normes se’n fundi una altra; quan contemplo amb clemència aquells que no han tingut la disciplina d’haver sacrificat la seva joventut i adultesa a la “feina ben feta�, a la constà ncia en els estudis, les prà ctiques i la feina, a la fe en el camà marcat, a la rutina de la calma i a la calma de la rutina; quan penso en les llargues vacances de la vellesa que m’he estat preparant durant tota una vida.
No sé si totes aquestes llavors que s’han estat plantant durant el text arribaran a donar fruit; els propietaris, tot fent la fotosÃntesi, resen perquè sigui aixÃ.
El que sà que sé és que amb tot això, la Marina s’ha fet d’or. |
This work is in the public domain |
