Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: altres temes
Estat Català, Conferència a Berga. L'Independèntisme Català durant la República Catalana i la Guerra Civil.
04 nov 2006
Estat Catala 12 novembre.jpg
Conferencies EC.jpg
CONFERÈNCIA L'INDEPENDENTISME CATALÀ DURANT
LA REPÚBLICA CATALANA I LA GUERRA CIVIL.

12 DE NOVEMBRE 2006
Berga (Berguedà)
Casal Europa, Pavelló de Suecia
18:00h
Parlaments de:
Joan Bernat, Estat Català Berguedà
Tomàs Callau, Historiador
Agustí Barrera, Historiador
Josep Sort, Historiador
Frederic Bentanachs, Secretari General d’Estat Català
Mira també:
http://www.estat-catala.cat

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Estat Català, Conferència a Berga. L'Independèntisme Català durant la República Catalana i la Guerra Civil.
05 nov 2006
però akests ki són? els nazis amics dels 33 o els socialistes autèntics?
Re: Estat Català, Conferència a Berga. L'Independèntisme Català durant la República Catalana i la Guerra Civil.
05 nov 2006
L'únic que sé és que el Bernat Joan havia estat a ERC i al PI. També va ser alcalde de La Quar (Berguedà) quan estava a Esquerra. A vegades l'he vist al Passig de l'Indústria de Berga amb un parada d'Estat Català. No crec que sigui de la línia dels 33.I de socialista aquest tio no té re de re, com els "socialdemocrates" que van formar l'exitós PI.
"http://www.elmundo.es/papel/hemeroteca/1996/10/11/nacional/170492.html&q;
"GOTEO DE MILITANTES.- Según explicó Colom, más de 600 ex militantes de ERC ya se han comprometido con el «espacio socialdemócrata independentista». Entre los nuevos militantes «tenemos alcaldes y concejales», dijo Colom. Fuentes de Esquerra explicaron que sólo los alcaldes de La Quar (Joan Bernat) y el independiente de La Sura (Eduard Parcerisas) han abandonado la disciplina del partido."
EC davant la revolució del 19 de Juliol
05 nov 2006
Poc abans de la revolució, maig del 36 (cinc anys desprès de la seva integració a ERC), va veure la llum un nou partit anomenat «Estat Català», refundat a partir de l’escissió d’EC, del sector conservador i minoritari seguidor de Dencàs amb confluència amb dos minúsculs grups mes, prominents a la seva vegada d’escissions anteriors, el PNC i NS (a l’octubre del mateix any, Nosaltres Sols de Daniel Cardona s’escindí en la pràctica).

Aixi dons la sublevació militar espanyola agafa a l’antic EC dividit en tres faccions, els fidels a ERC, els joves seguidors de Dencas, i un PCP sense Jaume Comte que passa a l’òrbita de la tercera internacional i fou part fundadora del PSUC.

Durant la revolució, el nou EC, actuar en tot moment a remolc de les consignes dels stalinistes del recentment creat PSUC, subordinats en la seva minsa activitat política, cada vegada més al Govern de la Generalitat, sent participes amb la repressió del moviment obrer revolucionari conseqüent. Combatent al POUM i la CNT-FAI durant les jornades de Maig del 37 i col•laborant amb stalinistes i partits republicans interclassistes a esborrar progressivament del escenari les conquestes socials, la autogestió, i els espais guanyats el 19 de Juliol de 1936.
Re: Estat Català, Conferència a Berga. L'Independèntisme Català durant la República Catalana i la Guerra Civil.
05 nov 2006
Els orígens

Estat Català és un partit polític independentista de caràcter insurreccional. Fundat el 18 de juliol del 1922, al local del CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria), no és pas per casualitat que l'acte fundacional es produeixi en aquest local; el CADCI representa el nombrós sector social, els saltataulells, dependents de comerç, oficinistes, menestrals, són els obrers de coll blanc radicalitzats, aquests són els afiliats del CADCI, alguns d'ells participaran en els fets de Prats de Molló (1926) i esdevindran militants d'EC.

EC no apareix com un bolet en el panorama polític de la Catalunya dels anys 20, és el resultat de tot el pòsit teòric del catalanisme polític sorgit de la Renaixença, i sobretot, del trípode format per Lo Catalanisme de Valentí Almirall (1886), La Tradició Catalana de Josep Torras i Bages(1892) i La Nacionalitat Catalana d'Enric Prat de la Riba (1906). L'antecedent directe d'EC és la FDN (Federació Democràtica Nacionalista), organització creada per F. Macià el 1919 - 22 que aglutinava elements provinents del CADCI, de la Joventut Nacionalista i de la Unió Catalanista. Defensava un nacionalisme separatista que permetria, després de la separació, negociar una possible confederació de pobles ibèrics i un seguit de reformes socials de caràcter avançat.

Ãs important tot aquest teixit difús de patriotisme representat per la Unió Catalanista. D'entre els pensadors d'aquell moment destaca la figura de J N. Roca i Farreras (1830-91) precursor dels plantejaments de Domènec Martí i Julià (1861- 1917), que presidí la Unió catalanista en el període (1903-16) i propugnà un programa de caire socialista, tot i defensant posicions independentistes; la seva línia política influí en Francesc Macià.

Hi ha l'atenció fixada i un cert mimetisme en el model representat pel poble irlandès, en la seva lluita per deslliurar-se de l'ocupant anglès. La via irlandesa, és a dir, l'alliberament de la Pàtria per la via armada, mitjançant l'estructuració d'un exèrcit català, és l'esquema de treball d'EC des del 1922 fins al 1926, amb els fets de Prats de Molló, que són la concreció pràctica d'aquesta idea.

En els militants separatistes dels anys 20 produeix un efecte molt intens la mort per vaga de fam, després de quaranta dies, del batlle de Cork i comandant de Brigada de l'IRA, Mac Swiney; en un opuscle editat l'any 1921 per Atenes AG que duu per títol: Irlanda, el batlle de Cork i Catalunya es parla del seu martiri heroic; tot un seguit d'actes organitzats per distintes entitats patriòtiques, Joventut Nacionalista, CADCI, Foment de la Sardana, demostren l'admiració envers el sacrifici del patriota. Cal no oblidar per a entendre l'acció política d'EC i de bona part del separatisme- independentisme dels anys 1920-30, i fins i tot, molt més enllà, l'intent d'adaptació d'aquesta via irlandesa a la realitat catalana.

Estat Català, organització patriòtica

Amb la fundació d'EC el nacionalisme separatista deixa d'ésser un estat d'ànim, per esdevenir una política concreta amb una eina de treball precisa, l'organització patriòtica, politicomilitar, EC.

Amb la fundació d'EC, F. Macià posà de manifest que el treball del parlamentarisme polític és estèril, que no hi havia cap possibilitat d'avinença amb l'Estat Espanyol, i que calia anar a la mobilització i a l'enquadrament armat de la joventut. Per a aquesta iniciativa necessitava diners, que sabia que no aconseguiria dels catalans de l'interior, perquè el moviment nacionalista era controlat per la Lliga Regionalista. Així, s'adreçà als catalans d'Amèrica. Els catalans de Cuba col·laboren econòmicament a sostenir el projecte de F. Macià durant una dècada, a partir del 1922. El Centre Català de l'Havana es constitueix en associació secreta, amb el nom de Club Separatista Català núm. 1. L'organització dels Clubs s'estengué a molts països. Així nasqué la Federació Internacional de Clubs Separatistes Catalans, que finançaran EC. El primer de setembre del 1922, F. Macià escriu a l'Havana: â ja en preparació de l'Estat Català, qual idea vaig pregonant, en vigílies de l'acció efectiva i santa. Ãs l'hora de l'acció i de parlar el menys possible.â

Amb el cop d'estat de Primo de Rivera, F. Macià arriba a Perpinyà l'octubre del 1923, estableix plans per a la recaptació de cabals, per a la compra de material de guerra.

L'ajut econòmic dels catalans d'Amèrica li permet d'establir, a començaments del 1924, unes oficines a París. Allí anuncia la creació del Comitè Central Separatista Català, que tindrà les funcions de direcció i responsabilitat del moviment, d'estar en relació constant amb Catalunya i Amèrica, comprar armament i preparar els plànols de la campanya, alhora que publicarà el Butlletí de Catalunya en francès, anglès, castellà i català.

Pel gener del 1925, a París, es constituí el Comitè d'Acció de la Lliure Aliança. En formen part: F. Macià, en representació dels separatistes catalans, un representant dels separatistes d'Euskadi, un de la CNT, un dels catalans d'Amèrica i Bonaventura Gassol, com a secretari. Malgrat el declarat apoliticisme dels anarcosindicalistes, els militants d'EC escriuen: La CNT, ha acceptat de col·laborar amb nosaltres en la revolta, per tal d'ajudar-nos mútuament. Els obrers es comprometen a ajudar els separatistes d'Euscadi i Catalunya a l'establiment de repúbliques independents en ambdós països i els separatistes a donar-los una situació legal en llurs països ja lliures.

A l'octubre del 1925 F. Macià, junt amb Josep CarnerâRibalta van a Moscú a demanar ajut per tal d'iniciar el procés insurrecional. Allà s'entrevisten amb Buhkarin, secretari de la IIIa Internacional, com a representant del govern dels Sòviets, també amb Zinoviev. Els soviètics desconfiaven de les explosions heroiques i sentimentals, com semblava que era el moviment encapçalat per F. Macià, malgrat dir que la Internacional Comunista ajudaria el moviment català, per tal com estava disposada a sostenir tots els plets nacionals; de fet, però, no s'arribà a cap acord amb el govern soviètic.

Pel maig del 1925 apareix la suborganització d'EC Bandera Negra, coneguda també com a Santa Germandat Catalana. El seu objectiu és la defensa nacional, segons el mètode d'acció directa de l'Organització Estat Català, que vetllarà perquè aquesta no abandoni els principis essencials alliberadors, ni modifiqui en el curs de les incidències per la Pàtria la seva doctrina, que és el sacrifici heroic. Signen: Emili Granier Barrera, Marcel·lí Perelló, Ramon Xammar, Jaume Balius. Bandera Negra, planejà el Complot de Garraf , és a dir, un atemptat amb bomba contra el tren que duia el rei Alfonso XIII de tornada a Madrid, el 6 de juny de 1925, després d'haver visitat Barcelona. Un confident infiltrat dins del grup els delatà. Dels deu processats, set reberen sentències molt dures, Marcel·lí Perelló, fou condemnat a cadena perpètua.

La via insurreccional, Prats de Molló

L'intent de Prats de Molló, que es produeix el 4 de novembre, conegut també com el complot dels catalans o l'intent de deslliurar Catalunya per les armes, és la conseqüència directa de la línia d'acció, fixada per F. Macià des del 1922 amb la formació d'EC. Prats de Molló s'entén com la gesta gloriosa que tornaria a incorporar Catalunya a la història voltada de llorers, si es reeixia. Si no, Catalunya torna al cicle de la història, però dignificada amb el sacrifici de la sang, a semblança de la Pasqua irlandesa del 1916. El sentit litúrgic del sacrifici de la sang, com a element alliberador de la Pàtria, és una constant en la ideologia dels militans d'EC. Així en el jurament dels complotats de Prats de Molló, s'hi diu: Jurem morir si és necessari, generosament amb la il·lusió i l'esperança de fer reviure Catalunya i amb ella l'ànima immortal d'aquells que han mort per la Pàtria (novembre del 1926).

F. Macià, en el disseny de l'operació de penetració armada per Prats de Molló, elimina la forma d'actuació de nuclis que operin aïlladament. Ell hi veu un perill, en aquesta guerra de guerrilles; és la desunió que aquest tipus de tàctica comporta, perquè el contacte amb els caps superiors és molt reduït i això segons ell fa disminuir notablement la disciplina de l'exèrcit.

Segons F. Macià la guerra que s'havia de fer era la següent: és la de Catalunya, contra l'Estat opressor, recollint-hi, reunint tots els recursos, tots els elements, tot el que voluntàriament o forçosament es pugui, per a combatre i vèncer.

1- Organitzar un exèrcit de combatents voluntaris.

2- Acoblar els serveis auxiliars.

3 -Servei sanitari militar.

4 - Servei civil i higiene i cura dels malalts.

5- Organitzar els transports.

6 - Servei de policia militar.

7- Cos de paisans d'informació i espionatge.

Punts d'interès.

⢠Intervenció en la política internacional.

⢠Organització de la propaganda separatista.

⢠Conèixer les formacions polítiques catalanes.

⢠Reglament pel Govern Provisional de Catalunya.

⢠Organització de la recaptació econòmica.

Cal recordar que molts dels homes de Prats de Molló, feia més de dos anys que malvivien en territori francès, en unes condicions precàries determinades per: Dificultats econòmiques i Problemes laborals.

Incertesa política

El dia 18 de juliol del 1926, una carta escrita per Josep Esparch, adreçada a F. Macià, ens permet d'avaluar el grau de dificultats amb les quals es trobaven els complotats, a la carta s'hi diu: n'hi ha dos de casats i amb criatures i ara es troben que no tenen res per menjar; acaba demanant ajut econòmic.

Alguns historiadors han avançat la hipòtesi que l'intent de la tardor del 1926 fou en certa manera provocat per la situació extremadament difícil dels homes de F. Macià, tant psicològicament com econòmicament.

Un dels conflictes més greus és el protagonitzat pel líder independentista Daniel Cardona, que representa un nacionalisme més radical que el de F. Macià. Ãs per això que, seguint l'esquema irlandès del Sinn Féin , l'any 1931 funda l'organització paramilitar Nosaltres Sols!

A partir del 1925 les diferències entre D. Cardona i F. Macià s'accentuen, sobretot quan el primer donarà suport al grup, Bandera Negra , llavors dels fets de Garraf. D. Cardona acusa EC, dient que hi ha una desorientació general en l'organització. El 23 de novembre del 1925, es produeix el trencament total entre ambdós líders, de manera que el grup de D. Cardona no és cridat a formar part de l'Exèrcit Català de Prats de Molló.

F. Macià quantificarà en sis mil homes el volum total de l'Exèrcit Català, entre soldats, estat major, col·laboradors, etc; en funció d'aquesta quantitat de soldats es va fer l'emprèstit Pau Claris, pensat per a mobilitzar cinc mil homes. El cost d'equipar i posar en peu de guerra aquests homes seria segons la moneda de l'època de :

4.500 fusells 562.000 pessetes.

Cartutxeres i altres 237.500

municions 3.000.000 ptes.

Comunicacions 100.000

Necessitats de la política de guerra. 250.000

El total era de vuit milions de pessetes. Per a més endavant caldria fer dues inversions destinades a la fabricació de material de guerra: a) Fàbrica de metralladores i fusells (1500 mensuals) amb un cost de 3.000.000 de pessetes i b) fabricació de municions, pólvora, bombes, dinamita, etc, amb un cost semblant. Aquest pressupost fou el que presentà F. Macià als Casals d'Amèrica. Els lemes de l'emprèstit Pau Claris eren Per la llibertat de Catalunya , Per la cultura dels catalans , Pel millorament i la dignificació del proletariat , Per la pau social , per la riquesa catalana .

L'emprèstit Pau Claris és un préstec a Catalunya per la conquesta de la seva llibertat. El total de l'emissió fou de 8.750.000 pessetes repartits en títols de 25, 100, 500 i 1000 ptes.

Els distints Casals enviaren aquestes quantitats:

Mèxic 36.889,95 francs.

L'Havana 228.113,90 -

Xile 37.062.00 -

Buenos Aires 154.175,00 -

Santiago de Cuba 172.524,50 -

Nova York 163.524,00 francs.

Total: 920.360,85 francs francesos. Equivalents a 3,5 milions de pessetes.

La despesa de mantenir l'organització, compra d'armament, oficines viatges, etc, des del 1923, fins al novembre del 1926, fou coberta a mitges entre F. Macià i els catalans d'Amèrica.

L'operació de Prats de Molló feia temps que estava dissenyada. El grup de voluntaris estaria dividit en dues seccions. Un grup passaria la frontera per Sant Llorenç de Cerdans i l'altre per Coll d'Ares, tots dos grups coincidirien en un indret prop d'Olot, on els esperarien grups vinguts de Catalunya. A Olot hi havia concentrats uns 900 reclutes catalans que es podien afegir a les forces d'Estat Català. A Olot es proclamaria la República Catalana i l'alçament a tot Catalunya. Si el grup armat topava amb dificultats i no podia seguir fins a Barcelona, s'havia pensat d'establir un nucli de guerrilles a les Guilleries.

El dia 2 de novembre es detecta que dos enllaços entre els diferents grups no havien aparegut. El dia 4 de novembre, a dos quarts de vuit del matí, la policia francesa entrava a la Ville Denise i detenia 93 militants d'Estat Català. Entre els expedicionaris hi havia un grup de 23 italians antifeixistes, amb experiència militar per haver participat a la I GM, comanats per Ricciotti Garilbaldi, nét de l'heroi italià. Aquest, era un espia a sou del govern feixista, i delatà els revolucionaris a la Gendarmeria, que els empresonà.

27 detinguts són traslladats a la Presó de la Santé a París.

87 resten empresonats a Perpinyà.

Els dies 20, 21, 22 de gener del 1926, són jutjats F. Macià i Ricciotto Garilbaldi, en aquells moments resten 20 detinguts i 24 conjurats més estan en situació de llibertat provisional.

Durant el judici F. Macià diu: Volem una República Catalana Independent, que seria la vostra Bèlgica del Pirineu: república que anàvem a implantar per la violència, essent aquest l'únic medi pel qual Espanya pot entrar en raó, ella que no ha reconegut mai cap dret a cap poble oprimit, si aquest no li ha exigit per les armes. Volem entrar com Estat independent en el concert dels pobles lliures.

El tribunal declarà R. Garilbaldi, F. Macià i tots els altres inculpats, culpables dels delictes de què eran acusats; els dos primers foren condemnats a dos mesos de presó i a pagar una multa de 100 francs.

El periple americà

En ésser expulsats del territori francès, s'acullen a l'hospitalitat belga. Des d'allí, l'estiu del 1927, F. Macià decideix el viatge al continent americà, que fins aleshores havia posposat. F. Macià i Bonaventura Gassol visiten l'Argentina, Xile, l'Uruguay i Cuba. En aquesta illa es forma el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya l'octubre del 1928, que, de fet, és el canvi de nom d'Estat Català, canvi que imposaren els Clubs Separatistes Catalans d'Amèrica, els quals foren els qui més diners van abocar en l'Emprèstit Pau Claris. A Catalunya i a l'Estat Francès, Estat Català no acceptà el canvi de nom. A l'Havana, el mateix any es redacta la Constitució Provisional de la República Catalana . De retorn a Brussel·les, vol convertir l'Estat Català en el Partit Separatista Revolucionari de Catalunya, que té com a objectius: l'aplegament de tots els separatistes catalans, l'alçament armat dels catalans, la proclamació de la Constitució Provisional de Catalunya, la independència de Catalunya en la forma d'una República Catalana. El nou partit, però, ha nascut mort, perquè els esdeveniments a l'interior de Catalunya prenen un ritme accelerat.

Les aliances, el Pacte de Sant Sebastià

L'agost del 1930, Jaume Aiguader, Cap del Directori d'Estat Català, junt amb Manuel Carrasco i Formiguera, representant d'Acció Catalana, i Macià Mallol, com a representant d'Acció Republicana de Catalunya, signen el Pacte de Sant Sebastià, el contingut del qual era l'acceptació, per part dels espanyols, que Catalunya tingués un poder polític propi, regit per una constitució autònoma o un Estatut d'autonomia. Els catalans donaren suport a la constitució d'un Comitè Revolucionari, futur govern provisional de la República. Mentre el Directori d'Estat Català de l'interior signa el Pacte de Sant Sebastià, F. Macià, segueix en la línia del cop de mà insurreccional, fins i tot en solitari. Es planteja el retorn de F. Macià a Barcelona, per tal d'encapçalar el moviment insurreccional. Els compromisos de caràcter polític entre les forces que s'han aglutinat pel canvi, sembla que no van en la direcció volguda per F. Macià. Així, entra clandestinament a Catalunya el 25 de setembre; l'endemà és expulsat a Perpinyà per la policia espanyola, i d'allí, a Bèlgica per la policia francesa La seva tornada definitiva serà el 25 de febrer del 1931.

La fundació d'ERC i la proclamació de la República Catalana

Els dies 18 i 19 de març del 1931 al Foment Republicà de Sants, en la Conferència de les Esquerres Republicanes, es funda Esquerra Republicana de Catalunya, que és el resultat de la fusió de diversos corrents republicans, catalanistes i separatistes, Partit Repúblicà Català, Grup de l'Opinió, Estat Català, Joventut Republicana de Lleida, Centre Nacionalista Republicà de Reus, Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona.

El 14 d'abril, a dos quarts i cinc de dues, Ll. Companys proclama la República des de l'Ajuntament, on hissa la bandera Republicana. F. Macià a un quart de tres, és a dir, una hora i vint minuts després, des del Palau de la Diputació, proclama la República Catalana. Les dues proclames obeeixen a les distintes tendències existents dins del conglomerat d'ERC, i a les diferents trajectòries polítiques dels dos líders. F. Macià no podia fer altrament, en tots els documents i proclames des del 1922 ençà, havia especificat la fórmula de la República Catalana, malgrat que pel Pacte de Sant Sebastià, signat per Estat Català, només s'acceptava que la solució republicana hauria de reconèixer la particularitat catalana.

La proclamació de la República Catalana abans que a Madrid i que arreu de l'Estat, és un acte d'audàcia per part de F. Macià, al qual haurà de renunciar per les següents raons: a)- No tenir una força armada (milícia nacional, guàrdia cívica) que li donés suport. b)- Es troba amb menys suport polític del que creia.

Estat Català dins el context polític d'ERC

El 1933, a la mort de Francesc Macià, es produeix una dicotomia en el si d'ERC, J. Dencàs (independentistes) i Ll.Companys (autonomistes).

També dins d'EC, els darrers mesos del 1931, s'articulen dos nuclis amb plantejaments diferenciats. D'una banda, els elements radicalment separatistes i de plantejaments interclassistes, dirigits per Josep Casals i Ramon Arrufat, que el 1932 constituiran el Partit Nacionalista Català (PNC), i de l'altra Jaume Compte, amb avançats plantejaments d'alliberament nacional i de classe, que crearan Estat Català-Partit Proletari (1932) que dos anys més tard es transformarà en el Partit Català Proletari i que pel juliol del 1936 s'integrarà al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Un tercer sector es mantindrà fidel a la línia política representada per F. Macià, J. Aiguader , V.Gassol i J. Dencàs. Miquel Badia, l'heroi de Garraf, és el líder de les Joventuts (JEREC), creades l'estiu del 1931. Les JEREC representen l'esperit de Prats de Molló, el xoc entre Catalunya i Espanya. M. Badia representava una línia política que entenia com un deure el suport del moviment separatista al poder institucional català, això l'enfrontava als sectors de la CNT-FAI i als seus plantejaments insurreccionalistes, que eren un perill desestabilitzador pel poder polític del govern de la Generalitat, que tot just s'havia pogut mig afermar.

En una anàlisi general podem dir que EC es definia més per la lluita frontal contra l'Estat Espanyol que per un cos ideològic propi, per una estratègia definida. Els dirigents d'EC a l'ombra de F. Macià havien estat políticament secundaris i mediocres. En accedir al govern de la Generalitat, no milloraren la seva formació política, ni la seva capacitat de maniobra, es tractava de patriotes, amb plantejaments apolítics o suprapolítics, eren els homes de Palestra, de Nosaltres Sols. J. Dencàs i els germans Badia suplien la seva manca de qualitats polítiques, derivant cap a exhibicions de parada militar, amb fórmules de força, que si bé eren elements importants com a elements simbòlics, calia superar, i estructurar un cos de doctrina política i d'aliances per tal de poder avançar. A la primavera del 1934 els militants d'EC sumaven un total de 2.700 militants.

El sis d'octubre del 1934

Es va fer un gest simbòlic de revolta que, sense la col·laboració de la CNT, amb l'oposició de l'exèrcit i amb poca voluntat política no podia reeixir de cap de les maneres. Moriren defensant el local del CADCI, canonejat per l'exèrcit, que reprimia la proclamació de l'Estat Català dins la República Federal, els militants del Partit Català Proletari, J.Compte, M. Gonzàlez Alba i Amadeu Bardina.

Des del sis d'octubre del 1934 fins al gener del 1936, Catalunya viu en una situació de permanent estat d'excepció. Dins d'ERC, l'EC és tractat com a víctima propiciatòria del fracàs del sis d'octubre. La direcció d'ERC es desmarca dels plantejaments separatistes, el Govern de la Generalitat es decanta per acceptar la legalitat Republicana i el marc autonòmic.

Les característiques d'Estat Català en la immediata preguerra

Els germans Badia es dedicaven a refer EC; en un Congrés celebrat a Barcelona entre el 21 i 24 de maig del 1936, 1.550 delegats representaven 5.873 militants. En aquest Congrés, es produeix la separació entre EC i l'ERC. A EC, s'hi sumen els militants de Nosaltres Sols i del Partit Nacionalista Català, així com alguns militants de les JEREC.

EC era, doncs, a la vigília de la guerra, un partit en formació, mancat de quadres i de dirigents que estiguessin al nivell dels esdeveniments que es produïren. EC era l'expressió d'un sector de les classes populars independentistes i d'esquerres que tenia un espai propi, entre ERC i els partits marxistes autòctons PSUC i el POUM, i que durant la guerra no es va poder consolidar, perquè estava sotmès a la doble pinça, primer, de la CNT i després, del PSUC.

Era també una formació poc homogènia, amb homes de molt bona fe i bona voluntat, d'un accentuat patriotisme, gent jove, amb poca experiència política, però amb molt de coratge. La seva ideologia era un esclat patriòtic i sentimental, i també de fidelitat personal als germans Badia, a F. Macià, o a Daniel Cardona.

Estat Català durant la guerra dels tres anys

Entre els dies 19 i 20 de juliol del 1936 EC té 43 baixes de militants en el combat contra l'exèrcit revoltat. El separatisme català durant aquest període de temps té dues unitats formades per militants d'ERC-EC, la Pirinenca, amb uns 2.000 voluntaris i la Columna Macià âCompanys, amb uns 1300 efectius. Aquestes forces haurien pogut ésser el nucli de l'Exèrcit Nacional de Catalunya, tal com ho expressa el Decret del Govern Català (BOGC) del 8 de desembre del 1936 i que, de fet, quedà només en la voluntat política expressada damunt del paper. EC entenia la guerra com una amenaça per a la supervivència de la Nació Catalana, i és, en aquest sentit, que intentà diverses sortides: a) Una aliança de salvació nacional amb F. Cambó. b) Propiciar una intervenció francesa. c) La substitució de Ll. Companys al capdavant del Govern de la Generalitat, per així, poder neutralitzar la CNT-FAI, i recuperar el control de l'ordre públic.

La primera iniciativa consistia, segons els autors del pla, a ânetejar Catalunyaâ?. Segons aquest esquema d'operacions, EC concentraria els seus efectius a la ratlla de la frontera Pirinenca, i junt amb les Milícies Pirinenques anirien baixant, tot reconduint al seu pas la situació cap a un sistema democràtic i d'ordre. Per a poder dur a bon terme l'operació necessitaven armes, demanaren ajut financer a F. Cambó, que aleshores es trobava a Ginebra, aquest no els volgué ni rebre.

Joan Casanovas, ex President del Parlament Català, tenia bons contactes amb alts càrrecs polítics francesos, així mateix, Joan Massot delegat d'EC a París, mantenia bones relacions amb els serveis d'informació i amb membres de l'Estat Major francès. Aquest va proposar al seu govern la intervenció a la guerra, tal com ho confirmen les memòries del general Gamelin. Al final, el govern de L. Blum paralitzà l'operació. No se n'han pogut saber els motius. En una reunió que havien de mantenir entre dirigents d'EC (J. Cornudella, F. Valverdú) i representants del govern francès, aquests no es presentaren.

Ãs el que s'ha anomenat el complot del novembre del 1936, o conjura Revertés-Casanovas, que de les dues maneres és coneguda. En síntesi, es tractava de desplaçar el President Companys de la Presidència del Govern de la Generalitat, substituint-lo per J. Casanovas, al qual estatutàriament li pertocava com a President del Parlament de Catalunya. Alhora, s'havia de procedir a neutralitzar la CNT-FAI, o en tot cas, els seus dirigents més representatius, per així decapitar-la. Per a dur a terme tota l'operació es comptava amb la col·laboració del Comissari General d'Ordre Públic, Andreu Revertés, que tenia el comandament efectiu de la Policia, la Guàrdia d'Assalt i la Guàrdia Nacional Republicana. A. Revertés era un militant d'ERC, provinent d'EC. Alguns autors apunten la possibilitat de situar Catalunya sota protecció francesa (protectorat). El complot és descobert, A. Revertés és assassinat com a boc expiatori de la conspiració fracassada, com a conseqüència és destituït el Secretari General d'EC, J.Torres Picart. Accedeix al càrrec, Joan Cornudella. Com a mesura de precaució, perquè també estan involucrats en la conjura, passen la frontera: J. Casanovas, D. Cardona, J M. Xammar i Joan Torres i Picart. Si analitzem tota l'evolució de l'operació ens adonarem que segueix els esquemes del complot de conjurats del segle XIX, més que no pas una línia de treball polític pròpia del segle XX. Malgrat tot, ara s'hi veuen obligats, perquè estan marginats de tots els òrgans de poder revolucionaris, del Govern de la Generalitat, del Comitè de Milícies Antifeixistes (CMAC), només són presents a les Patrulles de Control i com a militants d'ERC.

Des del juliol, EC s'havia caracteritzat per una política agressiva, que pretenia empènyer i transformar la Generalitat, donant-li un radicalisme catalanista, impregnat del contingut revolucionari d'aleshores. Dins l'organització, coexistien dues tendències, una, d'apropament a la CNT i l'altra, al PSUC. Atesa la seva força real, les campanyes polítiques d'EC intentaven d'assenyalar camins, de donar iniciatives al Govern Català.

Després del novembre del 1936, ERC es planteja de neutralitzar EC, com a força política i retornar pels camins de la legalitat, com a forma de recuperar el poder. En això coincideixen amb el PSUC. La direcció d'ERC continua amb la seva línia de marginació sistemàtica d'EC de tota instància de poder, alhora que es facilitava el creixement del PSUC. Un exemple pràctic del que s'acaba de dir és l'ordre de requisa, donada a les Patrulles de Control per la Comissaria General d'Ordre Públic, el 10 de desembre del 1936, del setmanari Ferms ! amb l'excusa que era una publicació feixista. Ferms ! era una publicació de la Secció de Propaganda d'EC.

En els combats que es produeixen com a resultat dels fets de maig del 1937, hi participen els militants d'EC adscrits a les Patrulles de Control, així com elements del Regiment Pirinenc, desplaçats a Barcelona per ordre del Govern de la Generalitat. Juan Negrin, aleshores President de la República, volia declarar il·legals, el POUM i EC. El President Ll. Companys evità que s'adoptés aquesta mesura.

Molts militans d'EC participaren a l'expedició a Mallorca, a l'agost âsetembre del 1936, una iniciativa del Govern de la Generalitat que fou boicotejada pel govern Central.

Josep M. Murià a Vivències d'un Separatista Català. (pàg-59) ens diu referint-se al període 1936-39: L'actuació d'EC, es trobava molt lluny de satisfer-me plenament. Contagiats per la psicosi general, producte de les circumstàncies, es feia més antifeixisme que catalanisme. La nostra existència era tot just tolerada, però sense representació a cap organisme de govern, ni tan sols en els ajuntaments. Fèiem de comparses en aquell drama revolucionari, en el qual només en curtes escenes, apareixia la nostra Pàtria amb tota la seva intensitat. Aquest paràgraf és un resum, una valoració subjectiva del que ja s'havia dit sobre el paper del separatisme català durant la guerra dels tres anys. En una carta de Josep M. Xammar i Sala, datada el 2 de juliol del 1939 a Perpinyà, adreçada a Antoni Andreu i Abelló, que resideix a Sant Aigols, tots dos dirigents d'Estat Català, el primer diu: Estat Català ha estat víctima del xantatge de la guerra. Estat Català ha estat rebutjat per tothom. Un dia o altre el Cornudella i jo podrem contar la tragèdia brutal d'uns contactes amb la CNT âFAI (agost de 1936); un dia o altre podré contar el que passà entre Companys i jo amb motiu de la crisi Casanovas; també podria referir-me a una conversa Xammar-Pi i Sunyer pocs dies abans de les eleccions del 16 de febrer, sense oblidar una conversa casual Ovsejenko-CompanysâXammar una vetlla del mes de novembre de 1936. No vull fer-me pesat, Estat Català, a partir de la seva naixença no ha gaudit del principi de l'autoconsciència. Les circumstànciesens ens han remolcat tant que érem l'antítesi del jugador d'avantatge; fèiem les nostres apostes quan ja la boleta havia escollit número i jugàvem sempre al que perdia. Per què? No culpo a ningú. Havíem de fer la viu-viu amb la FAI perquè feien pupa. Tolerar l'Esquerra perquè el diari necessitava els diners de Tarradellas. Combatre políticament els comunistes, en lloc de dir-los lladres, assassins, bandarres, perquè hi havia el SIM.

Estat Català era una pobra estructura al servei d'una gran idea. Només amb superacions heroiques hauríem estat a l'alçada dels nostres ideals. Les superacions no existiren o existiren al servei d'una cosa, la guerra, que no afectava en la proporció dels esforços l'essència d'Estat Català.

L'opinió d'aquest dirigent d'Estat Català ens sembla d'una especial clarividència pel que fa a l'anàlisi del paper del Partit durant tot el període de la guerra.

La derrota i l'exili

Després de l'ocupació, alguns dels militants d'EC, que eren francmaçons, foren acollits pels seus germans de creença francesos, occitans, altres a conseqüència dels contactes que la maçoneria tenia a la Gendarmeria i a l'administració. Evitaren d'ésser internats en el camps de concentració de la Catalunya Nord. No s'ha confirmat fins ara si el mateix F. Macià era francmaçó, sí però, que està comprovat que obtingué l'ajuda de destacats membres de les lògies. J.Conangla i Fontanilles, redactor del projecte de Constitució Provisional de la República Catalana (Havana) era francmaçò i l'empremta del seu ideari es fa visible en el text que redactà.

Un informe elaborat pel Consell Executiu d'EC a l'exili, el juny del 1939, diu que la distribució dels militants als distints camps de concentració era la següent: 148 militants al Camp d'Agde, 48 al de Brams, 34 al de Setfons, 25 al de Vernet, i una quantitat indeterminada al camp d'Argelers.

Les cartes dels militants internats als camps i dels que viuen als pobles i ciutats demostra la penúria econòmica que passen els militants d'EC, que s'han d'acollir als ajuts del SERE (Servicio Evacuación Refugiados Españoles) controlat per J. Negrin, o al JARE (Junta Ayuda Refugiados Españoles), per tal de poder aconseguir alguna subvenció o de gestionar el seu exili a Amèrica del Sud.

A l'exili esclaten tot un seguit de picabaralles i discussions entre els distints sectors d'EC que es disputaven el poder, sovint aquests enfrontaments eren el resultat d'enemistats personals, d'antigues rancúnies, etc. L'aïllament entre els militants i els quadres dirigents, que es trobaven dispersos en distints camps de concentració, dificultaven la comunicació i afavorien els malentesos, en una organització mancada d'un lideratge clar.

Mentrestant, 21 militants d'Estat Català són afusellats al Camp de la Bóta, un a Girona, un a Tarragona i un altre a Lleida.

Fundació del Front Nacional de Catalunya (FNC)

Des del mateix EC, es parla de la necessitat d'aglutinar esforços en la lluita contra el general Franco i els falangistes, es proposa la creació d'un Front Nacional Català . Després de tot un seguit de reunions, exclusions i desqualificacions, l'acord es concretà en un sopar que tingué lloc a la casa que tenia a París el rellotger Joan Massot i Rodamilans, el dia vuit de maig del 1940. Hi eren presents: Joan Cornudella, Marcel·lí Perelló i Antoni Andreu, en representació d'EC; Daniel Cardona, J. Massot i Jaume Martínez i Vendrell en representació de Nosaltres Sols . El nou organisme pretenia aplegar en un front contra la dictadura a tot l'arc independentista, tant de l'interior com de l'exili. En els seus rengles, hi participaren també militants de la CNT. Estat Català s'adherí al nou format FNC.

La xarxa d'informació d'Estat Català

Estat Català col·laborà amb el servei d'espionatge de la marina francesa, per això creà el Servei d'Informació Militar de Catalunya-Estat Català (SIMCA de EC), que passava la informació al Consolat Britànic de Barcelona, a l'agregat de premsa Dorchy. Aquesta xarxa recollí informació, sobre el moviment de vaixells dels ports de Barcelona,València i Cartagena; els seus carregaments, ferro, plom, sals potàssiques (silvinita i carnal·lita) procedents de les mines de Súria, o productes químics de l'empresa Cros, és a dir, tots els productes que es poguessin considerar estràtegics per a una economia de guerra i el seu destí. També es passà informació sobre la línia de fortificacions que es feien als Pirineus (Línea Gutierrez). El SIMCA tingué una caiguda l'agost del 1941, en ésser detinguda i torturada de manera salvatge Teresa Aymeric, Josep Tramunt, Francesc Fortian (que intentà de suïcidar-se a la cel·la) i Joan Carol Ventosa, director del SIMCA.

La xarxa d'evasió d'Estat Català

Estat Català mantenia una xarxa d'evasió, d'aviadors, jueus, militars aliats, i membres de la resistència que estaven cremats. En inacabables caminades nocturnes, començaren a desfilar els primers enllaços que, bons coneixedors del terreny, passaven gent per Osseja, per Castellar de N'Hug, per Bellver de Cerdanya. Una vegada els d'Estat Català arribaren a passar de cop setze aviadors, armes i informació. Foren víctimes dels nazis els militants d'Estat Català, Pere Llussà i Batlle, detingut per la Gestapo, al Rhur el 1944, i Joaquim Casamitjana, que fou assassinat a les poques hores de la seva detenció. Aquest havia estat membre del Consell d'Estat Català a Barcelona, tots dos formaven part del réseau Maurice. Jaume Sabater, que es feia dir Dídac, fou detingut el 24 de juny del 1943 al Cafè de les Arcades de Tolosa, després d'una farsa de judici, decapitat junt amb tres polonesos, a la presó de Fresnes. J. Sabater, en contacte amb grups resistents francesos, anglesos i polonesos, organitzà una xarxa d'evasió, que permetia que els fugitius arribessin a Portugal i d'allí a Anglaterra. Ell organitzà l'evasió d'una vintena de presoners del Palau dels Reis de Mallorca de Perpinyà i després els passà cap a Catalunya. El preu de la resistència antinazi fou molt alt. Estat Català tingué 57 militants exterminats als camps de la mort.

Estat Català a l'interior del Principat

A l'interior, Estat Català participà en el Consell Nacional de la Democràcia Catalana (Comitè Pous i Pagès), plataforma creada el novembre del 1945. De fet, els militants més actius passaran als rengles de l'FNC. Després de la II GM, Estat Català passarà per un llarg període d'hivernació, sota la direcció del seu Secretari General, Josep Planxart i Martori, mantindrà el caliu, publicant opuscles, sense una línia política massa definida, però mantenint l'esperit patriòtic i sobretot les sigles vives.

El Ple de Delegats del setembre del 1954

Aquest Ple que, se celebrà a la ciutat d'Avinyó, el 26 de setembre, elegí per unanimitat el següent Consell Executiu de la Delegació:

Secretari de la Delegació i Relacions Polítiques: S. Bartolí de Besiers.

- Relacions Culturals i Organismes a París: J. Masot de París.

- Organització, Quadres , Finances i Ajuda: A. Turró de Miramàs.

- Propaganda i Joventuts: Ll. Esteve d'Avinyó.

Aquest Consell Executiu redacta un document en el qual diuen: Davant del caos en què havia quedat la Delegació a França del nostre Partit per la defecció dels menbres que formaven El Consell Directiu de la Delegació, elegits en el Congrés del Partit de Tolosa de Llenguadoc, de l'octubre del 1946, tots ells actualment fora del territori francès, uns militants, convençuts que la bandera d'Estat Català a l'exili no podia caure ni desaparèixer de la lluita per la Independència de Catalunya, i creient fermament, al contrari, que el nostre gloriós Partit que mai ha traït Catalunya, havia precisament de senyalar el camí a seguir i ésser el capdavanter en la lluita per la llibertat, formaren una Comissió provisional reorganitzadora de la nostra Delegació, els treballs de la qual culminaren en la celebració d'un Ple de Delegats el 26 de setembre del 1954. A aquest Consell Executiu de la Delegació se li encomanen les següents tasques:

⢠Reagrupar tots els militants i simpatitzants desconnectats i dispersos per tota la França.

⢠Preparar un Congrés d'Estat Català a França.

⢠Posar-se a disposició i sota les ordres del Consell Central d'Estat Català que a Catalunya dirigeix el nostre Partit.

⢠Fer sentir la nostra veu i la nostra presència, en tots els llocs on es pugui treballar per la Independència de la nostra Pàtria.

⢠Cooperar i ésser presents en el conglomerat d'organismes autènticament nacionals existents, exiliats a França.

⢠Continuar la lluita en tots els terrenys contra l'esclavatge de la nostra terra per la tirania espanyola i franquista.

⢠Ajudar al màxim la resistència dels nostres germans de l'interior.

Amic, fes-nos arribar el teu nom i adreça a fi de confirmar-nos la teva adhesió, posant-te immediatament en contacte amb aquest Consell Executiu. Pel nostre cantó et farem arribar sovint circulars i butlletins on trobaràs tota la informació de les activitats de la Delegació. Ens cal l'escalf i l'ajut de tots. Que cadascú ocupi el seu lloc de combat dins dels nostres rengles.

Els nostres màrtirs, els nostres empresonats, els nostres germans que continuen la resistència a l'interior ens comanen d'actuar. El moment d'abandonar la lluita no arribarà fins que l'obtenció de la Independència de Catalunya sigui un fet. Ara més que mai doncs, el nostre deure és de prendre part activa a la lluita contra els espanyols opressors. Estat Català ha estat sempre l'organització de lluita contra l'esclavatge de la Pàtria i podem dir amb prou responsabilitat que és només pel nostre combat que Catalunya serà alliberada.

Comptem amb tu i esperem llegir-te ben aviat.

VISCA CATALUNYA LLIURE.

La Delegació d'Estat Català a França.

Adreceu tota la correspondència al Secretari d'Organització i Quadres.

Antoni Turró- 33, Bd. du 14 Juillet a Miramàs ( B. du Rh.)

Com a resultat d'aquesta voluntat de represa política, el Consell Central d'Estat Català edità un butlletí d'una periodicitat mensual, en unes dimensions de 20 x 27 cm. La redacció i administració consta que estaven a París, se'n publicaren 47 números des del maig del 1955 fins al novembre del 1959. A l'encapçalament hi apareix en lletres grosses Estat Català, el subtítol: Ãrgan del Partit i dessota d'aquest, Pàtria , Llibertat, Justícia. A partir del número 26, aquest lema és subtituït per: El Partit Estat Català té per objectiu la constitució de Catalunya en Estat. En el número 41-42 apareix un altre canvi, l'objectiu és la Independència de Catalunya.

Resulta curiós de constatar que aquesta publicació apareix en una època de reforçament de l'Estat Espanyol, quan s'ha acabat la situació d'aïllament, després de la signatura del Concordat amb el Vaticà i dels acords militars i econòmics amb els EUA, i de l'entrada a la UNESCO i l'ONU el 1954 i 1955, respectivament. Ãs important de remarcar, doncs, com la publicació neix en un període de desencís, de reflux de la lluita contra el règim i precisament quan la política de l'exili, ha estat desplaçada per l'inici d'una minsa però significativa oposició a l'interior, encapçalada per quadres i militants procedents de les antigues organitzacions d'abans de la guerra i per nous elements que no hi havien participat. Així doncs, cal remarcar el voluntarisme d'una publicació que, malgrat la situació de guerra freda, no claudica i segueix en la seva actitud resistent.

En una anàlisi detallada dels números que s'editaren del Butlletí, podríem dir que: a) els continguts ideologicodoctrinaris reprodueixen els esquemes dels anys vint i trenta. b) es dóna més importància al que succeeix a l'exili que no pas a l'interior de Catalunya, ben segur, però, que aquest fet era resultat de la manca d'informació sobre el que passava dins de Catalunya. No cal dir com una publicació d'aquestes característiques era important en aquella època i com, per les notícies que nosaltres en tenim, el Butlletí arribà a força indrets del Principat de Catalunya, ajudant a mantenir la flama de l'esperança i la resistència, en una època en la qual, després de les onades repressives dels anys 1947-48, gairebé la totalitat de les organitzacions sindicals i polítiques havien quedat delmades i desmoralitzades pel progressiu afermament del règim com a conseqüència del procés de guerra freda. Amb la tramesa del Butlletí, s'hi adjuntava una butlleta que deia el següent: El nom i la direcció dels destinataris de la present han estat trets de les guies telefòniques, o professionals, o entre els anunciants a la premsa de Catalunya, sense el coneixement ni el consentiment d'aquells.

Tota la responsabilitat de la present tramesa toca únicament i exclusivament a Estat Català.

Amb aquesta butlleta es volia protegir el destinatari del Butlletí de possibles accions de represàlia de la policia i cossos judicials.

Front d'Alliberament de Catalunya (FAC)

Organització armada independentista, nascuda el 1969, formada per militants procedents de nuclis afins a J. M. Batista i Roca, del Consell Nacional de Catalunya i de les Joventuts Obreres d'Estat Català, defensava el doble alliberament, el nacional i de classe, tot propugnant un Estat Socialista Català. La seva tàctica era de donar suport a les accions de masses d'una banda i, de l'altra, la destrucció de l'aparell de l'Estat a Catalunya. Entre el 1969 i el 1971 realitzà uns cent atemptats amb explosius. El 1972 foren detinguts nombrosos militants i la seva direcció s'establí a Bèlgica. Es dissolgué l'any 1977.

Estat Català en l'actualitat

El nom d'Estat Català fou recuperat el 1976 per Josep Planxart i enregistrat al setembre del 1977 com a Partit independentista que pretén de recuperar l'herència històrica dels partits homònims antecedents. El partit ha patit diversos episodis de lluites fraccionals.

Actualment es defineix com a Partit Independentista i d'Esquerres, que lluiten per :

- la independència dels Països Catalans.

- la unitat territorial.

- el català com a única llengua oficial.

Es pronuncien contra la globalització i el liberalisme, alhora que defensen que els sectors estratègics de l'economia han d'estar en mans del sector públic en benefici de les classes populars. Defensen el cooperativisme, com a forma d'autoorganització de la classe treballadora.

Fins aquí l'evolució historicopolítica d'una organització independentista que infantà l'FNC, el qual, el 1968, amb les aportacions teòriques de les lluites anticolonials de les nacions alliberades d'Ãsia i Ãfrica i l'anàlisi marxista en la interpretació i transformació de la realitat, generà el PSAN, el PSAN-P, l'MDT, és a dir, tot l'espectre de l'independentisme actual.

Ãs, doncs, reflexionant sobre la trajectòria política d'EC, que podem veure els errors i els encerts que s'han produït al llarg de la seva història, de la nostra història com a Nació a la recerca de la seva llibertat social i nacional. La història d'Estat Català és una voluntat de lluita al servei de la Nació Catalana, que ha persistit fins als nostres dies, un fragment de la nostra història nacional, i el sacrifici heroic i anònim d'infinitat de militants que han arriscat el seu benestar, la seva llibertat o la seva vida perquè la Nació visqui, és a dir, per retornar-nos l'orgull d'ésser catalans, en un País lliure socialment i nacionalment.

Agustí Barrera, Llicenciat en Història

www.estat-catala.cat
Re: Estat Català, Conferència a Berga. L'Independèntisme Català durant la República Catalana i la Guerra Civil.
06 nov 2006
Quin taladro Agustí!Que no et publiquen enlloc i has de venir aqui a donar la brassa?
Re: Estat Català, Conferència a Berga. L'Independèntisme Català durant la República Catalana i la Guerra Civil.
06 nov 2006
el que fot a molts es que EC es com les piles duracel. i duren i duren....
Re: Estat Català, Conferència a Berga. L'Independèntisme Català durant la República Catalana i la Guerra Civil.
06 nov 2006
"Mentrestant, 21 militants d'Estat Català són afusellats al Camp de la Bóta, un a Girona, un a Tarragona i un altre a Lleida..."
Francmasons, xenófobs, petit burguesos, col.laboracionistes, contrarevolucionaris...
ALGUNES PERLES:
"Les cartes dels militants internats als camps i dels que viuen als pobles i ciutats demostra la penúria econòmica que passen els militants d'EC, que s'han d'acollir als ajuts del SERE (Servicio Evacuación Refugiados Españoles) controlat per J. Negrin, o al JARE (Junta Ayuda Refugiados Españoles), per tal de poder aconseguir alguna subvenció o de gestionar el seu exili a Amèrica del Sud"
O TAMBÉ:
"No vull fer-me pesat, Estat Català, a partir de la seva naixença no ha gaudit del principi de l'autoconsciència. Les circumstànciesens ens han remolcat tant que érem l'antítesi del jugador d'avantatge; fèiem les nostres apostes quan ja la boleta havia escollit número i jugàvem sempre al que perdia. Per què? No culpo a ningú. Havíem de fer la viu-viu amb la FAI perquè feien pupa. Tolerar l'Esquerra perquè el diari necessitava els diners de Tarradellas. Combatre políticament els comunistes, en lloc de dir-los lladres, assassins, bandarres, perquè hi havia el SIM.

Estat Català era una pobra estructura al servei d'una gran idea. Només amb superacions heroiques hauríem estat a l'alçada dels nostres ideals. Les superacions no existiren o existiren al servei d'una cosa, la guerra, que no afectava en la proporció dels esforços l'essència d'Estat Català"
I NO DIU:
Qui era en Dencàs (i per qué va fugir per les clavegueres 24 h després de proclamar "l'Estat Català" l'any 34) o els germans Badia (i per qué varen ser executats per la FAI)...

Fora fatxes d'indymedia BCN. Siguin del color que siguin: Blaus, vermells, negres, pardos o cuatribarrats.
Re: Estat Català, Conferència a Berga. L'Independèntisme Català durant la República Catalana i la Guerra Civil.
06 nov 2006
JOSEP MARIA SÒRIA - 05/11/2004
Barcelona

El historiador Enric Ucelay da Cal recupera la historia del complot nacionalista contra el president Lluís Companys, un oscuro y olvidado asunto sobre el proyectado intento de asesinar al presidente de la Generalitat, a finales de 1936, por parte de un grupo de militantes de Estat Català enfrentados al poder de la Generalitat por diversas cuestiones, entre las que también había asuntos de faldas, tal como en su día explicó al historiador el presidente Tarradellas. Ucelay publica este asunto en un artículo en el tercer volumen de La guerra civil a Catalunya. 1936-1939. Catalunya, centre neuràlgic de la guerra (Edicions 62), una obra dirigida por Josep Maria Solé i Sabaté, y profusamente ilustrada.

La historia que narra Ucelay da Cal "no es más que un relato (...) y una hipótesis probablemente insondable", sacada de charlas y entrevistas con testigos de la época, algunos de los cuales hablaron con la condición del anonimato. Una historia que desde sus inicios anduvo de boca en boca, en los cenáculos de la izquierda y del nacionalismo catalán, y que ha permanecido tras el velo de los mitos históricos. Ucelay la rescata ahora para contar un intrincado y complejo asunto de combates amorosos y diferencias políticas entre la Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) de Companys y el Estat Català (EC) de Dencàs y Badia.

Según el historiador, en la base de aquel complot está la disputa por Carme Ballester, la que después sería la esposa de Companys, entre éste y Miquel Badia, ex jefe de policía y uno de los líderes de EC. Carme, entonces una hermosa militante nacionalista divorciada, mantuvo un idilio con Miquel Badia. Después conoció a Companys y esto fue causa de un durísimo enfrentamiento y de enormes desavenencias entre los dos personajes, que culminarían con la descoordinación en la defensa de la Generalitat durante los hechos del 6 de octubre de 1934 y en el asesinato de los hermanos Badia, en abril de 1936. Ucelay apunta la posibilidad de que detrás de los pistoleros de la FAI estuviera el propio presidente de la Generalitat, Lluís Companys, una tesis que ya se manejó en 1936 y que otros historiadores han rechazado.

De resultas de este asesinato, las diferencias en el nacionalismo catalán, entre ERC y EC, se hicieron insoportables. Tras estallar la Guerra Civil, estas diferencias políticas se hicieron mucho más evidentes entre el president Companys y el conseller en cap y ex presidente del Parlament, Joan Casanovas, quien, aislado entre la Generalitat y el poder callejero de las milicias anarquistas, se refugió en EC y pudo haber sentido la tentación de un golpe en el poder para rehacer la situación de aquellos días de finales de 1936.

El proyecto fue urdido por un grupo de militantes de Estat Català, Nosaltres Sols! y el Partit Nacionalista Català, con el objetivo de acabar con el poder de la CNT-FAI en la calle y sustituir a Companys por Casanovas. En el proyecto pudo también colaborar el entonces comisario en jefe de policía, un oscuro personaje llamado Andreu Rebertés i Llopart. Lo cierto es que el complot ni siquiera se intentó, aunque Ucelay afirma que Esteve Albert, "un arrauxat nacionalista de Mataró", hizo planes para un atentado.

Lo cierto es que a finales de noviembre de 1936 fueron detenidas varias personas, entre ellas Rebertés y Casanovas, que fueron sometidos a un careo. Ucelay escribe que, al parecer, el complot fue admitido por el secretario general de Estat Català, Artemi Aiguader. Casanovas fue invitado a tomar el camino del exilio, cosa que hizo. El policía Rebertés corrió peor suerte, puesto que fue asesinado por agentes de confianza (quizás por los nanos de Eroles,un líder faísta) y su cadáver localizado el 3 de diciembre junto al cementerio de Martorell.
Re: Estat Català, Conferència a Berga. L'Independèntisme Català durant la República Catalana i la Guerra Civil.
14 nov 2006
on diu aixó Ucelay da Cal, en quin llibre???
molt interesant!
Sindicat