|
|
|
|
|
Notícies :: amèrica llatina : pobles i cultures vs poder i estats |
|
Desafiament a l’Imperi [Entrevista amb Tariq Ali i Anthony Arnove]
|
|
|
per Entrevista amb Tariq Ali i Anthony Arnove |
23 oct 2006
|
|
Tariq i Arnove han contestat a preguntes plantejades per Socialist Worker relatives al desenvolupament de la rebel·lió contra l’imperi nord-americà, en particular a la Veneçuela d’Hugo Chávez, però en general a l’oposició a qualsevol racó del planeta a l’imperialisme nord-americà. |
Després del discurs d’Hugo Chávez davant de l’ONU el passat mes de setembre, els mitjans d’informació nord-americans li han denunciat o amenaçat amb burles. - Mereix Chávez ser despatxat com un boig?
- Tariq Ali: En un món sumit profundament en el son neoliberal, a qualsevol que intenti torbar aquest son i despertar a la gent se li calumnia i denigra. Hugo Chávez, amb qui m’he reunit i parlat en diverses ocasions, és un lÃder polÃtic extremadament intel·ligent i cultivat. A l’escenari polÃtic, usa un llenguatge que els qui defensen el consens amb Washington ja no consideren acceptable. Els mitjans de comunicació nord-americans, majorità riament, s’han comportat de forma tan servil amb el govern Bush que Chávez sembla un extremista.
El que ell afirma, en realitat, és de sentit comú per a grans nuclis de l’opinió pública mundial a qui representa a l’escenari polÃtic del món. Per això porten la seva fotografia en les manifestacions de Beirut. En un món embogit amb guerres imperials i ocupacions, amb el fonamentalisme econòmic del FMI i de l’OMC, qualssevol que elevi el to contra la situació es veu qualificat de boig.
A les últimes dècades de la Unió Soviètica, el decadent buròcrata, Leonid Brezhnev, acostumava a posar en psiquià trics els dissidents polÃtics. Els apologistes de l’imperi nord-americà semblen tenir la mateixa sÃndrome, i esperem que tinguin el mateix final.
Chávez ha estat qualificat reiteradament d’�autoritari� i de "dictador boig", etc. Si hi hagués un sol mitjà de comunicació als Estats Units que s’oposés al seu president com els seus col·legues veneçolans fan amb Chávez, la democrà cia nord-americana milloraria molt.
- Anthony Arnove: Que els funcionaris de l’administració Bush anomenin a altres lÃders polÃtics "bojos" és d’una hipocresia total però res de nou. El govern nord-americà sempre ha satanitzat els seus enemics polÃtics, tant si es tracta de Chávez a Veneçuela, com de Mossadegh a l’Iran, de Castro a Cuba o d’Aristide a HaitÃ.
Al contrari, els crims dels amics de Washington no existeixen: els dictadors d’Àsia Central, el Pròxim Orient i Llatinoamèrica, aliats dels Estats Units, són "moderats", "reformistes" i "amics".
Durant molts anys, Saddam Hussein, el "carnisser de Bagdad", va ser amic de Washington, fins i tot quan duia a terme les seves més horroroses violacions dels drets humans, que anys després es traurien a col·lació com a argument esgrimit pels Estats Units per enderrocar el seu règim. Manuel Noriega de Panamà va figurar a la nòmina de la CIA abans que se’l declarés "boig".
- Per què consideren que la classe polÃtica nord-americana veu a Chávez com una amenaça?
- Tariq Ali: En primer lloc, perquè Veneçuela és el major productor de petroli a Sud-Amèrica, i l’està utilitzant per millorar les condicions de vida dels pobres del seu paÃs; per ajudar BolÃvia i Cuba; i, fins i tot, per oferir gas i petroli per a calefacció a baix preu als pobres dels Estats Units. Això és el que Washington i els seus acòlits mundials detesten. Vostè pot llegir exactament el mateix tipus d’atacs contra Chávez al New York Times, al Financial Times, The Economist, Le Monde, El PaÃs, al Sunday Times de Londres, Folha a Sao Paulo, etc. A l’èlit mundial no li agrada el programa de reformes estructurals de Veneçuela.
Afegeixi a tot això la campanya de Chávez contra l’imperialisme, i tindrà un panorama complet. Es tracta d’una alternativa que no volen impulsar, i és la raó per la qual han intentat en tres ocasions fer caure el seu govern.
Si es compara com ha utilitzat Chávez la riquesa petrolera de Veneçuela amb la dels venals protectorats nord-americans al món à rab, el contrast és escandalós. Les èlits à rabs tenen suficients diners per educar i facilitar serveis de salut gratis a tot el món musulmà però no ho fan ni a la seva pròpia regió.
- Anthony Arnove: Tariq té tota la raó en recalcar la importà ncia de les reserves de petroli de Veneçuela. Cal recordar que Estats Units no importa la major part del seu petroli del Pròxim Orient sinó del Canadà i Veneçuela. Aixà que Washington considera com una amenaça que Veneçuela utilitzi el seu petroli com una arma.
Però l’amenaça principal, segons la meva opinió, és la del "bon exemple": el perill que altres governs segueixin el dirigent de Veneçuela en la seva oposició al neoliberalisme i l’imperialisme nord-americà .
Veneçuela per si sola no pot oposar-se als designis imperials nord-americans a Llatinoamèrica o al món sencer. Però, el més inquietant per a la gent de Washington, és que podria inspirar el ressorgiment de moviments de canvi més radicals.
- Chávez ha criticat els Estats Units per dur a terme una guerra en nom de la democrà cia però imposar el contrari. Poden parlar d’això?
- Anthony Arnove: Els arguments nord-americans per envair l’Iraq han experimentat tantes transformacions que resulta difÃcil seguir-les la pista: les armes de destrucció massiva, les presumptes connexions entre Iraq i Al-Qaeda, les violacions dels drets humans per part de Saddam Hussein. Però l’única justificació que encara es continua escoltant repetidament- i la que els mitjans de comunicació de la classe dirigent mai han qüestionat- és que Washington està "portant la democrà cia" a l’Iraq.
Si Bush i companyia estan portant la democrà cia a l’Iraq, llavors que preguntin al poble iraquià el que pensen sobre l’ocupació. En això rau la democrà cia: el poble iraquià hauria de decidir. I la resposta és absolutament clara. Fins i tot les enquestes del Departament d’Estat nord-americà han posat de manifest que una enorme majoria dels iraquians volen que l’ocupació acabi tot seguit.
Però aquest resultat és inacceptable per als Estats Units, seria massa democrà cia.
L’essencial és que Estats Units està ocupant l’Iraq per obstaculitzar la democrà cia i l’autodeterminació al poble d’Iraq, de la mateixa manera que des de fa temps ha soscavat els moviments democrà tics en qualsevol lloc, en aquesta regió i a tot el món. Estats Units no vol la democrà cia. Vol bases militars, controlar les reserves energètiques i tenir un govern clientelar a Bagdad. I les vides de milions d’iraquians no signifiquen res comparades amb aquests objectius.
- Tariq Ali: Ningú en el seu sa judici no pot dir que l’Iraq i l’Afganistan siguin Estats democrà tics. És una broma de mal gust quan s’analitza el que està passant en ambdós països.
L’Iraq està a punt de la desintegració. Les seves estructures s’han vingut a baix. Centenars de milers de nens i nenes ja no reben educació. L’aigua i l’electricitat es tallen diverses hores al dia. La vida quotidiana s’ha convertit en un infern per a la majoria dels iraquians i es produeixen tortures fÃsiques a l’interior de les presons dels ocupants. El fet de què els mitjans nord-americans no informin d’això amb regularitat és una vergonya.
A l’Afganistan, els gà ngsters de l’OTAN han acudit, de forma habitual, a matances indiscriminades, de les que s’informa com "200 talibans morts", etc. S’ha produït una balcanització de fet del paÃs, i Karzai és un personatge grotesc, a qui fins i tot la seva pròpia gent considera aixÃ. Mentrestant, els camps d’opi floreixen, i la seva producció ha augmentat dramà ticament des de l’ocupació de l’OTAN.
- Creuen que les dificultats a què s’enfronta l’imperialisme nord-americà a les seves diverses guerres- Iraq, l’Afganistan, LÃban- tenen relació amb l’intrÃnsecament injust del projecte imperialista?
- Tariq Ali: Aquesta és la qüestió. Llevat dels kurds, que se senten feliços amb ser els Gurkas de l’imperi nord-americà , ningú més no s’ha beneficiat.
Al LÃban, el projecte imperial ha sofert un cop dur amb la incapacitat del, suposadament invulnerable, exèrcit d’Israel per destruir Hezbollah. En realitat, les forces armades israelianes li han donat un enorme impuls polÃtic a Hezbollah, que, en aquests moments, és l’organització polÃtica més popular del paÃs. L’exigència de noves eleccions generals per reemplaçar l’actual govern, plantejada pel seu lÃder, Hassan Nasrallah, es fa ressò de la majoria de l’opinió pública.
La força de l’ONU (al seu pla B) té la missió de contenir a Hezbollah i detenir el fluix d’armes però aquesta organització té una voluntat i una capacitat molt més gran que qualsevol una altra a l’Iraq o a Palestina, pel que el seu desarmament és prà cticament impossible.
El fracàs israelià ho és també d’Egipte, Arà bia Saudita i Jordà nia que van recolzar sense dilació l’atac.
- Anthony Arnove: En alguns aspectes, el govern nord-americà s’han enfrontat a els limitis de l’Imperi a l’Iraq, el LÃban i l’Afganistan. Als tres països, Estats Units s’enfronta a greus derrotes, especialment en vista de les exagerades proclames de que ho anaven a aconseguir amb les seves intervencions.
Se’ns ha recordat el fet de què- com va ocórrer al Vietnam- cap exèrcit imperial no és tot poderós, especialment quan se les ha de veure amb forces populars autòctones que s’oposen a l’ocupació i a la intervenció estrangeres. Desgraciadament, l’analogia amb el Vietnam ens ensenya una mica més: Quan Estats Units va afrontar la perspectiva d’una derrota al Vietnam, no es va retirar sinó que va intensificar la destrucció del paÃs i va expandir la guerra a Laos i Cambodja, assassinant milions de persones durant el procés.
La injustÃcia fonamental del projecte imperial està ben bé a la vista a cada un d’aquests països. Per desgrà cia, els principals mitjans d’informació han restringit el debat a qüestions com "la mala planificació", "els errors" i "les bones intencions han sortit malament".
- Els Demòcrates han limitat la seva crÃtica a les guerres de l’administració Bush principalment a qüestions de "tà ctica": per exemple, el pla del congressista John Murta per a un "nou desplegament" a l’Iraq, el que suposa una estratègia diferent en lloc del final de l’ocupació. És això suficient?
- Anthony Arnove: Els Demòcrates no ofereixen una alternativa. Només proposen gestionar l’Imperi de forma més efectiva que Bush. L’alternativa real haurà de sorgir de la base, d’una pacient reconstrucció del corrent antiimperialista de l’esquerra als Estats Units i de l’esquerra mundial.
El moviment contra la guerra als Estats Units ha de declarar la seva independència del Partit Demòcrata. Hem de desafiar ambdós, Republicans i Demòcrates, que tenen un acord bipartidista en tant als objectius essencials de l’imperi nord-americà .
No es tracta d’una qüestió teòrica. Hem estat testimonis del col·lapse total del moviment contra la guerra a les últimes eleccions presidencials, quan grups com United for Peace and Justice es van mobilitzar per recolzar candidats que estaven a favor de la guerra, com John Kerry. Es van invertir milions de dòlars i d’hores per recolzar un partit que menyspreava les polÃtiques i els finals del moviment pacifista.
- Tariq Ali: Els Demòcrates han de ser un dels partits polÃtics més patètics del planeta. El rentat de cara que li va donar Clinton va neutralitzar al partit per complet, i el seu fracà s en no oposar-se a la guerra de Bush, i als temes relacionats amb les llibertats civils han estat un desastre. Alguns parà sits Demòcrates van intentar canviar alguna cosa però quan ja era tard i la direcció del partit va continuar sent ineficaç.
Fins i tot quan gent del propi Pentà gon està presentant raons per a una rà pida retirada (probablement alarmats per la presència de Kissinger a la Casa Blanca), el fet que les seves peticions no hagin tingut cap eco en la polÃtica oficial reflecteix que hi ha una crisi de democrà cia als Estats Units. Ho hem comprovat ja en el cas de la invasió del LÃban, on, al contrari del que va ocórrer a Europa, les cadenes de TV nord-americans no han mostrat cap imatge dels nens i dones assassinades. Una censura encaminada a despolititzar encara més als ciutadans.
Mentre, l’Iraq crema, el seu poble mor, els soldats nord-americans continuen morint dia a dia i el moviment contra la guerra als Estats Units és prà cticament inexistent.
- Per què creuen que el moviment pacifista- una cosa que resulta més evident aquà però també a la resta del món- no ha continuat avançant?
- Tariq Ali: Jo crec que la raó és que la guerra l’està duent a terme un exèrcit format per voluntaris professionals, de manera que el paÃs com un tot, i especialment la classe mitjana blanca, no se sent afectat.
En segon lloc, la censura dels mitjans d’informació (en obert contrast amb la cobertura que es va donar a la guerra del Vietnam) impedeix que els ciutadans nord-americans tinguin una imatge real del que està succeint sobre el terreny. En tercer, la cultura neoliberal dominant és la del consumisme i l’individualisme que aïlla en una bombolla a la gent de la realitat.
Quart, no existeix cap sector de les polÃtiques oficials que sigui seriosament pacifista. Cinquè, la manera d’organitzar-se de la principal coalició contra la guerra no ha sabut comprendre l’època en què vivim. La situació podria canviar rà pidament si ocorregués alguna cosa inesperada als camps de batalla o a la polÃtica nord-americana perquè allò trà gic és que l’opinió pública que està contra la guerra sembla no estar reflectida enlloc.
Casualment, i amb l’excepció parcial de la Gran Bretanya, podria dir-se el mateix del moviment pacifista a tot arreu. El neoliberalisme és el catecisme de la polÃtica en la majoria del planeta i estimula l’apatia institucionalitzada. L’única solució seria dur a terme accions imaginatives de guerrilla no violenta.
- Anthony Arnove: Considero que també haurÃem de relacionar la guerra a l’exterior amb la guerra a l’interior: una guerra contra els pobres, contra els treballadors, una guerra contra les llibertats civils. Segons un estudi realitzat per l’economista, Joseph Stiglizt, de l’Universitat de Columbia, els costos indirectes de l’ocupació de l’Iraq fins a la data ascendeixen a 1.6, bilions de dòlars, mentre comunitats senceres de tot el paÃs veuen tallades les seves inversions en educació, serveis mèdics, ajuts als veterans de guerra, biblioteques i programes de formació professional.
Veiem també, que s’ha implantat un servei obligatori secret imposat als reservistes a qui s’està enviant a combatre a l’Iraq i l’Afganistan- molts d’ells obligats a prolongar el temps de servei a través del programa de ‘stop- loss’, i altres a qui s’ha enviat tres o quatre vegades.
I, per si fos poc, el Congrés ha eliminat les garanties de l’habeas corpus, remuntant-nos a l’any 1214, és a dir a abans de la Carta Magna.
Un no en té més que veure cinc minuts de l’extraordinari documental de Spike Lee, When the Leeves Broke, per entendre avui la realitat racial i de classe als Estats Units. Hauria de ser obligatori veure-ho. La pel·lÃcula mostra cruament com l’ocorregut a la Costa del Golf, després del pas del Katrina, està Ãntimament relacionat amb el que passa avui al Golf Pèrsic. A més, crec que és realment important que recolzem els soldats que estan parlant clar contra la guerra. Grups que, com Iraq Veterans Againts the War, estan realitzant una gran tasca i necessiten ampli suport.
- Chávez va afirmar en el seu discurs davant de l’ONU que el món “s’estava despertant" i "rebel·lant-se contra l’Imperi. " Què pensen que es necessita perquè aquesta resistència veritablement pugui fer mal a l’imperialisme?
- Tariq Ali: És cert, el món s’està despertant, però molt lentament. Si es fixa a la Xina, veurà que és el nou taller del món, l’economia del qual ha ocasionat canvis estructurals al mercat mundial que recorden molt més als de l’Anglaterra victoriana que als de l’Edat Dorada. És un paÃs que manté llaços estrets amb els Estats Units i l’economia del qual és molt més dependent del seu mercat que el Japó. Esperar una cosa gandulament progressista de l’èlit xinesa és somiar despert.
Llatinoamèrica sà s’està despertant, però la resta del món encara es troba sumit en un profund son neoliberal, amb Rússia governada per un govern neo-autoritari, que agraeix l’apogeu de les matèries primeres mundials i cada vegada se sent més irritat per veure’s obligat a simular formalitats democrà tiques (si bé, a diferència de Bush i Blair, no tan obertament).
A l’Iraq, el LÃban i l’Afganistan hi ha resistència armada però sense la perspectiva social necessà ria per tenir impacte a l’interior dels Estats Units. A Palestina, el panorama es presenta ombrÃvol des que l’OAP s’ha convertit en una organització col·laboracionista al 100 per 100. Per això, l’esquerra no ha d’exagerar el que està passant però tampoc perdre la seva empenta.
- Anthony Arnove: Per tot el planeta, veiem senyals de gent que rebutja els valors de l’anomenat "consens" de Washington. A l’Equador, BolÃvia, el Brasil, Espanya, Ità lia i molts altres països, hem vist la gent manifestant els seus profunds desigs de canvi.
AquÃ, als Estats Units, una majoria creu ara que envair l’Iraq va ser una equivocació. Més del 70 per cent dels soldats nord-americans en actiu volen tornar a casa. L’Ãndex de popularitat de Bush ha caigut abismalment. La seva popularitat entre els votants afroamericans és del 2 per cent. Una cosa sense precedents.
Però, a tot el món, veiem que s’ha obert una enorme bretxa entre les aspiracions populars i els dirigents polÃtics, que pot ajudar a posar en marxa moviments organitzats que desafiïn a qui està al poder i construeixin una veritable alternativa .
En absència d’aquesta organització, les conseqüències més probables seran l’augment dels sentiments d’atomització, alienació i cinisme: la sensació de la qual no podem tenir cap impacte sobre els que estan en el poder, o de la qual més o menys tot continuarà igual, com en el Brasil o Sud-Àfrica.
Crec que una de les raons que molta gent hagi respost positivament al discurs d’Hugo Chávez a les Nacions Unides ha estat el sentiment que, per fi, algú ha parlat clar, que algú estava desafiant Bush i li deia la veritat.
Després que Chávez ho recomanés en la seva al·locució a l’ONU, el llibre de Noam Chomsky, ‘Hegemony of Survival’, s’ha convertit en el número un de la llista de vendes de Amazon.com i ha saltat al número cinc dels llibres més comprats a la relació del New York Times. Crec que és una dada del fet que la gent vol una alternativa i està receptiva a les idees radicals.
Però encara hem de superar el pesat llegat de l’estalinisme, que ha portat a moltes persones a associar el radicalisme - i en particular el socialisme- amb la dictadura i la repressió. Portarà temps aconseguir-ho, però els moviments de canvi sempre exigeixen temps.
D’altra banda, crec que cada vegada més gent s’està conscienciant del fet que el nostre temps pot ser limitat. La direcció del capitalisme està convertint el planeta en insostenible. Cada dia creix l’evidència que estem destruint el medi ambient de manera potencialment catastròfica. La invasió de l’Iraq, aixà mateix, ens ha apropat a una guerra nuclear que podria esborrar la humanitat del planeta.
De manera que existeix una urgència que resulta difÃcil exagerar. Però no podem confiar en salvadors baixats de les altures perquè ens deslliurin d’aquest desastre. Hem de fer-ho nosaltres mateixos.
Notes
________________________________________________
- Tariq Ali, veterà activista contra la guerra i l’imperialisme, va assolir notorietat com a lÃder a la Gran Bretanya del moviment contra la guerra del Vietnam als anys 60. Des de llavors, ha escrit nombrosos llibres, entre ells el recentment publicat, ‘Pirates of the Caribbean: Axis of Hope’.
- Anthony Arnove és autor de ‘Iraq: The Logic of Withdrawal’, que apareixerà al gener en una edició en rústica posada al dia en ‘Metropolitan Books. American Empire Project Series’. És membre del consell editorial d’Haymarket Books i de l’International Socialist Review (als Estats Units).
- Font: Socialist Worker (als Estats Units)
- Traduït al català per Revolta Global. |
Mira també:
http://revoltaglobal.net/article614.html
|
This work is in the public domain |
|
|
