|
|
|
|
|
Notícies :: un altre món és aquí : globalització neoliberal : laboral |
|
Per què serveixen els patrons i els seus sequaços? Poder, jerarquies, control i explotació econòmica en el capitalisme actual.
|
|
per Secció d'Economia. Periòdic Solidaridad Obrera
Correu-e: economiacnt@gmail.com (no verificat!) |
19 oct 2006
|
|
|
Per què serveixen els patrons i els seus sequaços? Poder, jerarquies, control i explotació econòmica en el capitalisme actual.
LluÃs R.A. (Afiliat a la CNT-Terrassa i al Centre d’Estudis Llibertaris "Francesc Sà bat" de Terrassa - Secció d’Anà lisis i Estudis Econòmics).
Com saben els lectors, la secció sindical de la CNT-AIT al centre logÃstic de Mercadona està en vaga des de fa uns quants mesos. Una vaga d’aquest tipus és una resposta a les agressions de l’empresa i en defensa de la dignitat obrera, però, de que s’han de defensar concretament els companys de Mercadona?
La jerarquia i el control des dels orÃgens del capitalisme
Des del seu origen a finals del segle XVIII, el capitalisme ha estructurat la explotació econòmica en els centres de treball, les empreses. Això ha permès una estructura de control, una estructura de cà stigs i al•licients, i una conseqüent condició de mercat laboral.
Abans d’existir empreses, però, es treballava a preu fet a les pròpies cases o en gremis artesans. Es dóna el cas que en les primeres fà briques el sistema de treball era el mateix que en les cases amb la notable diferència de la capacitat de control que tenia la burgesia sobre els productors.
Lo dit anteriorment no significa que no hi hagués explotació econòmica ni jerarquies abans del capitalisme, sinó que eren diferents i amb menys capacitat d’extreure esforç dels treballadors.
Marglin (1974) ens explica que la jerarquia és anterior al capitalisme. En les societats pre-capitalistes s’estructurava en el trio mestre-empleat-aprenent. El que ho distingeix del capitalisme es que:
1) La persona que estava a dalt, el mestre, era un productor “igual� que els altres. El mestre treballava en comptes de limitar-se a dir que s’havia de fer.
2) La jerarquia era lineal mes que piramidal. L’aprenent arribaria a empleat i a mestre. En el capitalisme és més complicat arribar a encarregat o a director.
3) El treballador gremial no tenia intermediaris entre ell i el mercat. Venia els seus productes, no el seu treball. Controlava tant el producte com el procés de producció
L’empresari capitalista es converteix en director industrial per ser capitalista i no a la inversa. Es a dir, la qüestió de qui organitza la producció no es una qüestió d’eficiència econòmica sinó de poder: la renda del capital es deriva de la possessió del mateix, o el que es el mateix, de la situació privilegiada d’una determinada casta o classe social emparada per la força de l’Estat.
El capitalisme apareix com un procés de privació als treballadors del control sobre els productes i els processos. Al mediar entre el productor i el consumidor, l’empresa capitalista (l’empresari), pot acumular molt més capital per si mateix.
La divisió capitalista del treball buscava, no una organització més perfecta, sinó una organització que garantitzés a l’empresa un paper essencial en el procés productiu com a integrador dels diferents esforços.
L’origen i l’èxit de la fabrica no és per la superioritat tecnològica sinó per la substitució del control del treballador per l’empresari sobre el procés de treball, la magnitud i la intensitat de la jornada de treball i la quantitat de producte. També en el canvi de l’elecció del treballador respecte quan treballar i quan produir basant-se en les seves preferències relatives a treball i oci, a una altra elecció sobre si treballar o no treballar en absolut.
El fonament del poder i la explotació capitalistes és l’Estat
“Aixà com resulta fà cil demostrar que l’esclavitud, la propietat de la persona per la persona, es redueix a l’assassinat, a la mort de la dignitat inferida a un home per un altre home, aixà hauria de ser fà cil, tot i que no ho sigui degut a la nostra sociabilitat burgesa, demostrar que la propietat, l’apropiació de les coses per la persona, es redueix al robatori�.
La conegudÃssima frase de Pierre Joseph Proudhon “La propietat es el robatoriâ€? sintetitza la idea de que l’Estat, creat i dirigit per la burgesia, en tant que defensor dels drets de propietat, fomenta i permet l’explotació econòmica i polÃtica d’à mplies capes de la població treballadora. Propietat privada significa excloure a d’altres del seu ús, i propietat privada dels mitjans de producció implica el dret a contractar i a acomiadar.
Un dels principals elements de l’explotació econòmica actual és l’autoritarisme que s’implementa com a l’exercici del poder dins les empreses, en els mercats i en la societat en el seu conjunt. Entren en joc el poder, la coacció, la jerarquia i el fet de ser un subordinat o un superior. En les societats capitalistes l’autoritarisme constitueix un aspecte fonamental del centre de treball, de la famÃlia, de l’Estat com a últim defensor d’aquest esquema amb la policia, la justÃcia i l’exèrcit, i de les relacions entre els diferents grups de la societat, especialment entre les classes, les races, els sexes i els diferents Estats.
Segons Foucault es necessari interpretar la evolució de la societat capitalista com a un procés de formació i desenvolupament d’una “societat disciplinarâ€?, mostrant els fils que uneixen a diverses organitzacions com l’escola, la presó, l’hospital, l’exèrcit i la fà brica. Foucault anomena disciplines al conjunt de mètodes que permeten un control minuciós de les operacions del cos humà i que garantitzen la sujecció constant de les seves forces, garantint la obediència per a aconseguir una major utilitat. Apareix aixà una “anatomia polÃticaâ€?, una tecnologia del poder que busca el control del que es fa, però també del que es pensa i del que es vol fer.
El procés disciplinari es fonamenta en la divisió tècnica del treball, especialment la de tipus vertical, que els economistes clà ssics, des d’Adam Smith, havien considerat com natural o purament determinada per causes objectives i tecnològiques. La convicció ideològica de que la jerarquia és inevitable, per ser una necessitat funcional, és l’autèntic fonament de tot pensament conservador, inclòs el de la esquerra estatalista.
Un element caracterÃstic del liberalisme autoritari (el que composa actualment la majoria de governs com l’espanyol i el català ) és justificar institucions no democrà tiques si tenen acceptació social, activa o passivament. El pensament liberal burgès es mou d’aquesta manera en una dialèctica permanent entre l’individualisme possessiu radical i la justificació d’una raó superadora dels drets individuals, per exemple la de l’Estat.
Un anà lisis de l’empresa capitalista en tant que organització polÃtica porta immediatament a plantejar la legitimitat de l’autoritat interna i la vigència dels drets democrà tics en el seu si.
No es a les grans fortunes, sinó a les grans corporacions, es a dir, a les importants unitats de riquesa, a les que s’uneixen en diverses formes els grans propietaris. La corporació es la font i la base de la continuació del poder, la riquesa i els privilegis. Tots els homes i famÃlies amb grans fortunes estan identificats amb les grans corporacions en les que tenen assentades les seves propietats.
El control i el conflicte al centre de treball
Els capitalistes organitzen els centres de treball mitjançant mètodes que creuen que maximitzaran els seus beneficis. Per això estableixen sistemes de control en el centre de treball per millorar la capacitat d’extreure treball i fer que l’esforç dels treballadors sigui mà xim.
Els empresaris busquen la rendibilitat*1, però això no significa que sigui el més eficient econòmicament. Eficiència no es el mateix que rendibilitat i quan existeix un conflicte entre els dos, la continua competència entre capitalistes els porta a buscar la rendibilitat, no la eficiència.
Precisament per aconseguir l’objectiu del mà xim benefici, els capitalistes escullen generalment mètodes de producció que deprecien millores en la eficiència productiva a favor del manteniment del seu poder sobre els treballadors (en aquest aspecte no resolen el problema de l’escassetat de primeres matèries), estructuren les escales salarials i la organització del procés de producció de manera que puguin promoure la divisió entre els treballadors i segmentar els mercats de treball, aixà com fomenten l’atur involuntari com a arma essencial per perpetuar aquesta estructura institucional i el seu procés de creixement.
Generalment la organització del centre de treball és jerà rquica, que a part de permetre contractar i acomiadar, permet un control més subtil. Degut a que els empresaris no poden estar contÃnuament amenaçant amb l’acomiadament, ni acomiadant doncs la rotació de la plantilla tampoc els interessa, utilitzen sistemes d’incentius amb retribucions i penalitzacions que complementen i reforcen el recurs últim a l’acomiadament. Els capitalistes i els seus supervisors, directius i encarregats, exerceixen el poder en el centre de treball fonamentalment perquè tenen el dret a contractar i a acomiadar.
Els empresaris i els treballadors lluiten per la intensitat i les condicions de treball, i pels salaris en aquest context d’organització social. Els resultats depenen del poder relatiu de negociació de treballadors i empresaris.
El poder de l’empresari es veu reforçat per la organització social del centre de treball, es a dir, per la forma en que es decideixen i s’assignen els llocs de treball i la relació existent entre ells. Defineixen en que consisteixen els diferents llocs de treball i quines son les seves responsabilitats; decideixen quines son les normes laborals i els drets dels treballadors; estableixen els poders dels supervisors i encarregats; i formulen les retribucions per al treball ben fet i les penalitzacions en cas contrari.
Aquesta organització social es pot denominar sistema de control i és l’instrument mitjançant el qual l’empresari governa el centre de treball. És evident que el centre de treball no està organitzat de forma democrà tica.
Els sistemes de control més importants son els següents:
a) El control simple. Basat en pagar els sous més baixos possible i basar-se en els supervisors i encarregats per convèncer, mitjançant mètodes directes contra els treballadors, per a que realitzin les seves tasques amb la major intensitat possible. Amb això s’aconsegueix l’objectiu de reduir els costos laborals unitaris (per treballador).
b) El control tècnic. També basat en pagar els sous més baixos possible. Però amb la particularitat que ara l’esforç laboral el marca el ritme de la maquinà ria que pressiona al treballador i l’assenyala si no manté el ritme. En tot cas el ritme de la cadena vindrà determinat per la relació de poder entre sindicats i empresaris tot i que obligarà als treballadors a seguir el ritme acordat col•lectivament.
c) El control burocrà tic. L’empresari paga elevats salaris i aquests pujen només amb l’antiguitat del treballador. La forma per aconseguir uns reduïts costos laborals unitaris és incrementant l’esforç per mantenir aquest llocs de treball. El fet de que els salaris i les condicions millorin amb el temps, implica que com més temps passi més perdrà el treballador. Les relacions de poder estan més ocultes al emparar-se amb les normes i l’estructura organitzativa de l’empresa.
L’objectiu últim de tot això, com el lector haurà pogut percebre, és reduir al mà xim els costos laborals unitaris (per treballador).
La tecnologia i el canvi tècnic també influeixen en la forma en que exerceix l’empresari el control sobre els treballadors. Normalment els empresaris imposen un tipus de canvi tècnic que els permetrà maximitzar els seus beneficis i evitar perdre el poder sobre els treballadors. Aixà doncs, la tecnologia resultant d’aquest canvi tècnic està sesgada i reflexa els interessos del capitalistes.
El canvi tècnic pot fer que el treballador produeixi més sense haver d’incrementar la seva intensitat de treball, com en el cas de l’aplicació dels ordinadors. Tanmateix això pot significar també un conflicte en el moment que l’empresari ho aprofita per acomiadar treballadors o perquè els treballadors volen aconseguir més salari al haver-hi més producció.
Es dóna el cas en que el canvi tècnic implica incrementar el ritme de treball, com en el cas de la introducció de les cadenes de muntatge. Paral•lelament a això els treballadors estan sotmesos a més control degut a que passen de moure’s per la fà brica a treballar en un lloc fixe esperant el material, cosa que implica una pèrdua de contacte amb la resta de companys de feina i per tant una pèrdua de capacitat d’organització..
El canvi tècnic que també serveix per controlar als treballadors és a través de la desqualificació, o sigui, que sigui necessà ria una menor qualificació. Els treballadors qualificats son més imprescindibles per a l’empresa i poden oferir més resistència a les acceleracions del ritme de treball. Aquesta desqualificació es fa via separar la concepció del treball a realitzar de la execució i per tant descomposar el procés global de treball en moltes tasques petites. Es produeix la separació entre treball de “coll blanc� o treball no manual, i treball de “coll blau� o treball manual. En tot cas, fins i tot el treball de coll blanc ha patit desqualificació al convertir-se en operadors de maquines i ordinadors.
Un canvi tècnic pot millorar la eficiència reduint la quantitat de matèries primes i maquines per hora de treball, elevant la producció per unitat de treball realitzat, o reduint els bens de capital necessaris per hora de treball. L’augment de la eficiència pot elevar la rendibilitat, tot i que no existeix necessariament una relació entre ambdós elements. De fet, una nova tecnologia pot ser rentable però utilitzar major quantitat d’algun factor (treball, béns intermitjos, capital), el que implica que és ineficient.
Cal afegir que la minuciosa divisió del treball a la que s’ha arribat a nombroses empreses capitalistes no pot justificar-se senzillament per raons d’eficiència productiva, sinó de control i supervisió. Segons l’estudi de Reich i Devine (1981), per obtenir el mà xim benefici (per mitjà del mà xim esforç dels treballadors) és necessari incrementar la especialització fins a un punt en que s’ha de renunciar a la eficiència tècnica (costos de control i coacció, distribució ineficient de la feina, etc), o sigui, s’augmenta l’especialització i divisió de tasques per aconseguir un volum d’esforç superior i per tant més beneficis gracies al control i la coacció.
Una altra forma de control i disciplina és el fet de que els treballadors cobrin salaris diferents i tinguin condicions contractuals diferents. L’empresari pot amenaçar als que cobren més, que si exigeixen millores contractaran més gent amb menor salari. Això passa avui en dia com a exemple de discriminació salarial entre homes i dones o entre races.
La situació de partida en el centre de treball és clarament favorable als empresaris, doncs contracten als treballadors, organitzen la producció i poden canviar les circumstà ncies (canvi tècnic), fent que els treballadors hagin d’adoptar generalment posicions defensives.
La coacció inherent a la jerarquia i el poder es mostra en una dimensió superior quan l’empresari opta per:
a) un lockout o tancament patronal, esperant que els treballadors accedeixin a taxes d’explotació optimes per l’empresari, en casos de vagues obreres.
b) L’amenaça de deslocalització a un altre paÃs, ja que els capitalistes tenen la llibertat que es converteix en dictadura per als treballadors, concedida i mantinguda per l’Estat, d’invertir o desinvertir on vulguin.
c) Una tercera estratègia practicada per les multinacionals d’establir plantes paral•leles en diferents parts del món, plantejant una verdadera estratègia de producció i explotació a escala mundial.
Cal dir que hi ha empreses, les del sector dels serveis, que son difÃcils de traslladar i per tant implica una limitació a les actuacions dels empresaris.
Lògicament la obtenció del mà xim benefici per part dels empresaris, gracies al seu poder i control sobre els treballadors, té almenys dos fonamentals implicacions contra els treballadors: per una banda, un evident robatori dels beneficis del treball produït, amb una constant pèrdua de poder adquisitiu i riquesa degut a la injusta i ineficient distribució de la renda*2, i per altra banda un deteriorament també constant de la pròpia salut, fÃsica i mental degut al grau d’explotació exigit. Ambdós aspectes estan presents en els motius de la vaga de la CNT-AIT a Mercadona, sobretot el segon.
NOTAS:
*1. Un procés de treball és eficient si, donada la tecnologia existent, es produeix una determinada quantitat de bens útils socialment amb la menor quantitat possible de factors (capital i treball). Es refereix en tot cas a la producció de béns i serveis útils socialment (la publicitat es rentable però no útil, el mateix que els béns militars). Altres factors a tenir en compte per valorar la eficiència serien la degradació del medi ambient, l’esforç i la salut dels treballadors, etc. Més endavant a l’article es parla més de l’eficiència en sentit estrictament productiu.
*2. LluÃs R.A. “La vaga: una arma per la redistribució de la renda socialâ€?. Article aparegut al periòdic Solidaridad Obrera nº328, Maig-Juny 2006, òrgan de la Confederació Regional del Treball de Catalunya i Balears (CNT-AIT).
Per a aprofundir:
- AA.VV. “Sociologia del Trabajo nº 7/8: Trabajo, salud, ergonomia�. Queimada, Madrid, 1982.
- AA.VV. “El pensamiento económico radical americano�. Información Comercial Española nº488, Abril 1974.
- Baran, Paul Arthur; Sweezy, Paul M. “El capital monopolista�. SXXI, 1972.
- Barchfield, J.W. “RaÃces e institucionalización de la relación entre capital y trabajoâ€?. Universidad Guanajuato, 1998.
- Bowles, Samuel (1985). “El proceso de producción en una economia competitiva: los modelos de Walras, neohobbesiano y Marxista�, al llibre L. Putterman, La naturaleza economica de la empresa, Alianza, 1994.
- Bowles, Samuel; Gordon, David M; Weisskopf, Thomas E. “La economÃa del despilfarroâ€?. Alianza, 1989.
- Bowles, Samuel; Edwards, Richard. “Introducción a la economia: competencia, autoritarismo y cambio en las economias capitalistas�. Alianza, 1990.
- Bowles, Samuel; Franzini, Maurizio; Pagano, Ugo. “The Politics and Economics of Power�. Routledge, 1999.
- Edwards, Richard (1979). “De terrenos disputados�, al llibre L. Putterman, La naturaleza economica de la empresa, Alianza, 1994.
- Foucault,M. (1978). “Vigilar y castigar�. Madrid, Siglo XXI.
- Gintis, Herbet. “La naturaleza de la mercancÃa trabajo y la teoria de la producción capitalistaâ€?. Review of Radical Political Economics. Vol. 8. nº2, summer 1976. Traducido por Mario A. Vallotta, en SociologÃa del Trabajo nº3/4, año 1980. Queimada.
- Gordon, David M; Edwards, Richard; Reich, Michael. “Trabajo segmentado, trabajadores divididos. La transformación histórica del trabajo en Estados Unidos�. MTSS, 1986.
- Marglin,Stephen. (1974), "OrÃgenes y funciones de la parcelación de tareas: ¿para qué sirven los patronos?", en A.Gorz (editor), CrÃtica de la división del trabajo, Barcelona, Laia.
- Proudhon, Pierre Joseph (1840). “Qué es la propiedad?�. Folio, 2002.
- Reich, M; Devine, J. (1981). “The microeconomics of conflict and hierarchy in capitalist production�. Review of Radical Political Economics, 12.
- Santos Redondo, Manuel. “El empresario y la empresa en el capitalismo el estudio de la jerarquia a lo largo de la historia del pensamiento económico�. Editorial de la Universidad Complutense de Madrid, 1992.
- Veblen, Thorstein. “Teoria de la clase ociosa�. Alianza,
_________________
economiacnt ARROBA gmail.com
Se pueden enviar artÃculos, propuestas, sugerencias, crÃticas, etc.
Lee, apoya y difunde!
A la revolución por la cultura!
http://www.periodicocnt.org
http://www.cnt.es/soliobrera/ |
This work is in the public domain |
|
|
