Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Setembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
        01 02 03
04 05 06 07 08 09 10
11 12 13 14 15 16 17
18 19 20 21 22 23 24
25 26 27 28 29 30  

Accions per a Avui
20:30

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: especulació i okupació
Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
09 oct 2006
EL MILLOR QUE HE LLEGIT SOBRE EL FORAT.....
http://www.elpais.es/articulo/cataluna/forat/vergonya/elpepiautcat/20061/
El 'forat de la vergonya'

MANUEL DELGADO
EL PA?S 10-10-2006


Hemos sido testigos en apenas unos días de dos acontecimientos estrechamente vinculados entre sí, cara y cruz de un mismo proceso de transformación urbanística del casco antiguo de Barcelona. Una mañana el alcalde inauguraba solemnemente las nuevas instalaciones de la Universidad de Barcelona en el mismo núcleo del Raval donde se levantan el Macba y el Centro de Cultura Contemporánea (CCCB), dos de los grandes contenedores culturales de la ciudad. A la semana siguiente, a poca distancia, en el barrio de la Ribera, podíamos contemplar la pavorosa imagen de los antidisturbios de la Guardia Urbana protegiendo el arrancado de las tomateras que los vecinos habían plantado en el forat de la vergonya, un solar a unos metros del mercado de Santa Caterina, la única zona realmente verde -y no gris- que había en todo el Casc Antic.

La interpretación de tal coincidencia no es difícil. Ambos momentos representan los episodios más recientes de una vieja dinámica de lo que los urbanistas llaman "esponjamiento" o "higienización" de Ciutat Vella, consistente en desenmarañarla y limpiarla; es decir, resolver los problemas de control que implicaba su tendencia a la opacidad y deshacerse de los elementos tanto inmuebles como humanos que pudieran suponer un obstáculo para la reapropiación del barrio por parte de clases medias y altas ansiosas de un baño de venerabilidad histórica, debidamente sazonada con elementos de ese nuevo sabor local que da el multiculturalismo e incluso de un moderado toque canalla. Para ello, se inyecta saber, cultura y sano ambiente juvenil allí donde antes había solamente vida y prosigue la campaña de deportación y borrado de pobres en marcha desde hace años en el sector.

Lo sucedido en el forat de la vergonya es bien ilustrativo de esa dinámica, a la que se asigna el eufemístico título de "rehabilitación". Como se recordará, en aquel solar de 5.000 metros cuadrados el Ayuntamiento tenía prevista la apertura de un aparcamiento a disposición del turismo cultural que acude al área ya debidamente desinfectada de la calle de Montcada y los alrededores del Museo Picasso, el Born y Santa Maria del Mar. Allí, una colosal mutación urbanística había empezado a restaurar edificios para dedicarlos al comercio de alto nivel, a la venta de lofts para profesionales con éxito y al alquiler de apartamentos para esa pequeña multitud de extranjeros con dinero que los están convirtiendo en residencias de vacaciones o de fin de semana.

La operación no cuajó como consecuencia de la resistencia de los habitantes, que se apropiaron de un espacio que consideraban suyo y del que hicieron un insólito vergel urbano. Jardín, huerto, zona de juegos infantiles, tarima para espectáculos, modestas canchas de fútbol y baloncesto, mobiliario..., todo había sido elaborado a mano por los vecinos, con unos criterios estéticos a años luz de la afectación formal de los llamados "espacios públicos de calidad", cuya característica suele ser que parecen diseñados para ahuyentar a sus posibles usuarios. Allí se podía ver en todo momento a gente de todas las edades convirtiendo la plaza en un lugar de sociabilidad que, por otra parte, representaba la encarnación del multiculturalismo real, no el de los prospectos oficiales, sino el de seres humanos de carne y hueso que encontraban por fin un lugar donde encontrarse. No en vano, el lugar había sido vindicado como la auténtica plaza Mayor del barrio, y así se propuso en el pregón de su última fiesta mayor.

Pues bien, eso es lo que nuestras autoridades parecían incapaces de soportar: que se hubiera suscitado de forma espontánea todo un apasionante experimento de autogestión, un emocionante ejemplo de cómo los vecinos de un barrio podían generar sin permiso escenarios para su vida cotidiana, de espaldas a la insaciable voluntad municipal de monitorizarlo absolutamente todo y de sólo tolerar las formas de estar en el espacio urbano homologadas previamente por sus técnicos en ciudadanía y sus expertos en convivencia. No se podía tolerar un espacio público que fuera realmente público; es decir, del público. Esa imagen de niños jugando en parques que ellos no habían dispuesto, de abuelos charlando en bancos que ellos nunca instalarían en sus plazas, significaba para ellos el más inaceptable de los desacatos.

Por desgracia, tuvo que producirse un problema de orden público para que la sentencia de muerte contra el forat de la vergonya fuera recogida por los medios de comunicación. Las imágenes de jóvenes lanzando cohetes de feria contra la policía y de la profanación del Macba sirvieron para que los portavoces oficiales -todos- desfigurasen las vindicaciones vecinales y volvieran a agitar el fantasma del Okupa Feroz, con lo que, de paso, insistían en malignizar al movimiento que inició y está encabezando una lucha de los jóvenes por el derecho a la vivienda que se extiende por momentos.

Esta vez han vuelto a ganar y a perder los de siempre. Pero así se escribe la historia. Como sincronizados, una solemne inauguración y un desalojo a la fuerza. Se levanta un nuevo templo en el que el Saber y la Cultura oficiarán sus misterios y, muy cerca pero también muy lejos de allí, se desbarataba una ilusión colectiva forjada a ras de suelo. La ciudad hecha poder y hecha dinero se ha vuelto a salir con la suya y ha conseguido derrotar -como siempre, sólo por el momento e inútilmente- a esas sustancias básicas de toda vida urbana que son el amor por la vida y la manía de desobedecer.

Manuel Delgado es profesor de Antropología urbana en la UB.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
10 oct 2006
ole!
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
10 oct 2006
Está muy bien el artículo ¿se pueden leer más artículos de este hombre en internet?
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
10 oct 2006
Es una de las mentes criticas mas lucidas que hay en esta ciudad-escaparate.
Puedes leer algun articulo suyo en estos enlaces

http://barcelona.indymedia.org/front.php3?article_id=26445

http://www.elpais.es/articulo/cataluna/Espacio/publico/elpepiautcat/2006/

http://oscarguayabero.blogspot.com/2005/12/el-odio-manuel-delgado-el-pas

Entre otras obras, es autor de De la muerte de un dios, La ira sagrada y Las palabras de otro hombre. Con El animal público, consiguió el Premio Anagrama de Ensayo
Salud y que lo disfrutes.
Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
10 oct 2006
El “Forat de la vergonya?

MANUEL DELGADO


Hem estat testimonis en tot just uns dies de dos esdeveniments estretament vinculats entre si, cara i creu d'un mateix procés de transformació urbanística del nucli antic de Barcelona. Un matí l'alcalde inaugurava solemnement les noves instal·lacions de la Universitat de Barcelona en el mateix nucli del Raval on s'aixequen el Macba i el Centre de Cultura Contemporània (CCCB), dos dels grans contenidors culturals de la ciutat. A la setmana següent, a poca distància, al barri de la Ribera, podíem contemplar la pavorosa imatge dels antidisturbis de la Guàrdia Urbana protegint l'arrencat
de les tomaqueres que els veïns havien plantat al forat de la vergonya, un solar a uns
metres del mercat de Santa Caterina, l'única zona realment verda -i no grisa- que hi havia en tot el Casc Antic.
La interpretació de tal coincidència no és difícil. Ambdós moments representen els episodis més recents d'una vella dinàmica del que els urbanistes anomenen "esponjamiento" o "higienización" de Ciutat Vella, consistent en quadricular-la i netejar-la; és a dir, resoldre els problemes de control que implicava la seva
tendència a l'opacitat i desfer-se dels elements tant immobles com humans que poguessin suposar un obstacle per a la reapropiació del barri per part de classes mitges i altes ansioses d'un bany de venerabilitat històrica, degudament assaonada amb elements d'aquest nou sabor local que dóna el multiculturalisme i fins i tot d'un moderat toc canalla. Per a això, s'injecta saber, cultura i sa ambient juvenil allí on abans tant sols hi havia vida i prossegueix la campanya de deportació i invisibilitat de la pobresa, en marxa des de fa anys en el sector.
El succeït en el forat de la vergonya és ben il·lustratiu d'aquesta dinàmica, a la qual s'assigna l’eufemístictítol de "rehabilitació". Com es recordarà, en aquell solar de 5.000 metres quadrats l'Ajuntament tenia prevista l'obertura d'un aparcament a la disposició del turisme cultural que acudeix a l'àrea ja degudament desinfectada del carrer de Montcada i els voltants del Museu Picasso, el Born i Santa Maria del Mar. Allí, una colossal mutació urbanística havia començat a restaurar edificis per a dedicar-los al comerç d'alt nivell, a la venda de lofts per a professionals amb èxit i al lloguer d'apartaments per a aquesta petita multitud d'estrangers amb diners que els estan convertint en residències de vacances o de cap de setmana.

L'operació no va quallar com a conseqüència de la resistència dels habitants, que es van apropiar d'un espai que consideraven seu i del que van fer un insòlit espai verd urbà. Jardí, hort, zona de jocs infantils, tarima per a espectacles, modestes pistes de futbol i bàsquet, mobiliari..., tot havia estat elaborat a mà pels veïns, amb uns criteris estètics a anys llum de l'afectació formal dels anomenats "espais públics de qualitat", la característica de la qual sol ser que semblen dissenyats per a espantar als seus possibles usuaris. Allí es podia veure en tot moment a gent de totes les edats convertint la plaça en un lloc de sociabilitat que, per altra banda, representava l'encarnació del
multiculturalisme real, no el dels prospectes oficials, sinó el d'éssers humans de carn i os que trobaven per fi un lloc on trobar-se. No en va, el lloc havia estat reivindicat com l'autèntica plaça Major del barri, i així es va proposar en el pregó de la seva última festa major.

Doncs bé, això és el que les nostres autoritats semblaven incapaces de suportar: que s'hagués suscitat de forma espontània tot un apassionant experiment d’autogestió, un emocionant exemple de com els veïns d'un barri podien generar sense permís escenaris per a la seva vida quotidiana, d'esquena a la insaciable voluntat municipal de monotoritzar-ho absolutament tot i de només tolerar les formes d'estar en l'espai urbà homologades prèviament pels seus tècnics en ciutadania i els seus experts en convivència. No es podia tolerar un espai públic que fos realment públic; és a dir, del públic.
Aquesta imatge de nens jugant en parcs que ells no havien disposat, d'avis xerrant en bancs que ells mai instal·larien en les seves places, significava per a ells el més inacceptable dels desacataments.

Per desgràcia, va haver de produir-se un problema d'ordre públic perquè la sentència de mort contra el forat de la vergonya fora recollida pels mitjans de comunicació . Les imatges de joves llançant coets de fira contra la policia i de la profanació del Macba van servir perquè els portaveus oficials -tots- desfiguressin les reivindicacions veïnals i tornessin a agitar el fantasma de l’Okupa Ferotge, amb el que, de passada, insistien en dimonitzar al moviment que va iniciar i està encapçalant una lluita dels joves pel dret a l'habitatge que s'estén per moments.

Aquesta vegada han tornat a guanyar i a perdre els de sempre. Però així s'escriu la història. Com sincronitzats, una solemne inauguració i un desallotjament per força. S'aixeca un nou temple en el qual el Saber i la Cultura oficiaran els seus misteris i, molt a prop però també molt lluny d'allí, es desbaratava una il·lusió col·lectiva forjada arran de terra. La ciutat feta poder i feta diners s'ha tornat a sortir amb la seva i ha aconseguit derrotar -com sempre, només de moment i inútilment- a aquestes substàncies bàsiques de tota vida urbana que són l'amor per la vida i la mania de desobeir.

Manuel Delgado és professor d'Antropologia urbana a la UB.
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
10 oct 2006
Necesitem mes MD, sobretot a Barcelona
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
10 oct 2006
Vaja nivelazo l'article, l¡he disfrutat de principi a fi, ole M.D., si senyor.
contra les veus uniques dels poderosos, Manueles i Manuelas a dojo.
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
10 oct 2006
"Vaja nivelazo l'article, l¡he disfrutat de principi a fi, ole M.D., si senyor. contra les veus uniques dels poderosos, Manueles i Manuelas a dojo."

Si Manuel Delgado llegeix aquesta mena de comentaris, no crec que trigui gaire en engegar-vos i cagar-se en la seva pròpia impostura.

PD: T'has deixat d'escriure "poderosos i poderoses".
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
11 oct 2006
gracies fredolic, m'has deixat com el teu nom indica, ho sento suposo q el nivelazo es el teu, tu si q ets el GRAN POSTOR q tot ho critica, savi intelectual deus esta fet, per criticar la opinio sincera d'un lector del article q ha expresat allo q sentia, tio ets un capullo i penya com tu a la foguera i títllem de violent, pero amb calanya com tu , mau-maus forever, ya tu sabes....q per aixo ets un super intelectual, i no cal q t'ho expliqui.
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
11 oct 2006
1. La meva suposició la feia basant-me en el que l'hi he sentit dir i escriure al propi Delgado sobre la seva feina. A ell l'horroritza que el prenguin per un intel·lectual o creador d'opinió. S'ha confessat deutor de les idees i els fets de persones que no tenen la possibilitat de fer-les públiques. Més d'un cop ha dit que sent menyspreu per tot aquell que el pugui prendre com a referent moral o intel·lectual. 2. No he criticat en cap moment l'opinió de "fantastic". 3. No acabo de veure d'on treus que jo em cregui un savi o un intel·lectual, i més tenint en compte que no he expressat la meva opinió. 4. Sobre l'article en qüestió de Delgado, hi estic d'acord de la primera a l'última paraula. 5. Això de la foguera, ni ho comento.
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
11 oct 2006
Tampoc se d'on treus les teves suposicions pq rellegin el q critiques, no el prenc com un referent, tant sols l' he trobat fantastic, q l'he disfrutat, i q costa q es pobliquin a diaris de tirada "nacional" articles amb una critica lucida i contundent alhora, i si ql'has criticat, i sobretot quelcom q trobo fastigos, has tractat d'humiliar, i aixo m'ha ofes. probalement vulguis ser el tu referent que les equerres rupturistes necessiten, pero ja veus, aqui no hi ha deu q en tregui l'aigua clara, si hem vols ilustrar, fes.ho pero nen, amb delicadesa q sino.....i sobre la foguera et pots expleiar tant com vulguis.
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
11 oct 2006
De debo q m'agradaria segir amb aquest dialeg, i ho dic sincerament, de tot sempre intento apendre fins i tot en aquestes situacions..... tot i q suposo q ja no contestaras.
Be desitjant q aquesta relacio "epistolar" continui,i no es quedi en quatre missatges.
Rep salutacions o no......tot depen de tu.
Re: Article de Manuel Delgado sobre el Forat de la Vergonya a El Pais d'avui
11 oct 2006
Una vegada més Delgado diu tot allò que moltes pensem i no tenim oportunitats d'expresar-les en mitjans de comuniació de masses.
És un referent delgado? Suposo que per les persones més pròximes (alumnes, amics,...) pot ser sí. Per a persones sense cap relació pròxima amb ell, com jo mateix, doncs més aviat no.
Els refernts de lluita son: les persones que tenim properes (que es juguen la pell moltes vegades, quan un servidor està massa preocupat en els seus asuntillos privaos); la mateixa realitat, que no es capaç de pasar la prueba del algodon de les nostres capacitats crítiques.
Que "hay algo aquí que va mal" ho intueix tot Dèu. Però calen persones com Delgado, les quals, i sense ànim peioratiu, TREBALLEN EN LA CRITICA SOCIAL I VIUEN DE LA CRITICA SOCIAL. Delgado no produeix pensament. Construeix la crítica a partir de la observació i experiència de la realitat. ell acostuma a escriure i a dir allò que moltes ja pensavem previament.
Però, és veritat: calen més manolos delgados

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more