Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: amèrica llatina : pobles i cultures vs poder i estats
Fidel Castro regresará a su cargo
04 oct 2006
LA HABANA - El gobernante Fidel Castro regresará a su puesto como máximo dirigente de la revolución, aseguró el canciller Felipe Pérez Roque, quien inició una campaña en barrios de La Habana con debates sobre el impacto en Cuba del embargo comercial norteamericano.
LA HABANA - El gobernante Fidel Castro regresará a su puesto como máximo dirigente de la revolución, aseguró el canciller Felipe Pérez Roque, quien inició una campaña en barrios de La Habana con debates sobre el impacto en Cuba del embargo comercial norteamericano.

"Lo tendremos de nuevo encabezando la revolución", dijo Pérez Roque, uno de los más cercanos colaboradores del convaleciente mandatario isleño, según el periódico oficial Granma del miércoles.

Castro delegó en su hermano Raúl el poder en julio, cuando fue operado de los intestinos, pero sin que trascendiera un parte médico sobre su verdadero estado de salud y el alcance de su enfermedad. Esta fue la primera vez en 47 años en la que Castro dejó el poder, aunque fuera temporalmente.

En estas semanas, el mandatario recibió a homólogos y amigos en su lecho de enfermo, y la televisión y los periódicos difundieron las imágenes.

Sin embargo, desde el final de la reunión Cumbre de los No Alineados no se volvió a tener noticias sobre el Presidente, de 80 años de edad.

Pérez Roque fue el orador central de la primera jornada de debates populares sobre las sanciones estadounidenses a la isla realizada en un barrio capitalino, indicó Granma.

El 8 de noviembre la asamblea general de las Naciones Unidas (ONU) pondrá a consideración de sus miembros una moción cubana de condena al embargo, que lleva cuatro décadas y ha costado a Cuba unos 86.000 millones de dólares.

En años anteriores, la votación fue ampliamente favorable a la isla con 182 sufragios de apoyo.

A lo largo y ancho de la isla se desarrollarán unos 1.000 foros de reflexión de este tipo y en los cuales los funcionarios de gobierno conversarán con los vecinos sobre las consecuencias de las sanciones para la población, como los efectos en la construcción de viviendas o las dificultades para conseguir insumos.

Estados Unidos impuso estas medidas en la década de los 60 para obligar a la isla a cambiar su sistema comunista de gobierno. El presidente George Bush endureció esta política con un plan en el cual incrementó severamente los controles para evitar cualquier filtración en el bloqueo contra La Habana.

Desde el segundo semestre del 2005 hasta la fecha el costo del embargo para la isla fue de 4.108 millones de dólares, destacó el informe presentado ante la ONU y una copia del cual se entregó a los periodistas.

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Cuba, molt més que un símbol
05 oct 2006
Aquest text analitza el moment en que viu Cuba i els reptes per superar els problemes que es generen en el dia a dia de la realitat cubana. Un model socialista en eterna transformació.




CUBA, MOLT MÃS QUE UN SÃ?MBOL
Joseba Albarez (Batasuna)



La salut de l'emperador ha estat sempre font de discussió entre els súbdits i de conspiració entre els opositors. Però, on està l'imperi del comandant Fidel Castro? On és el poder de Cuba, un país petit del denominat tercer món? Per què són tan importants ambdós per a tota la humanitat?


El passat dia 20 de juny, Cuba va ser triada, en votació secreta, membre fundador del Consell de Drets Humans de l' ONU, amb el suport de 135 països, més de 2/3 de l'Assemblea General de Nacions Unides, mentre que els Estats Units ni tan sols es van atrevir a presentar la seva candidatura que hagués estat rebutjada per la immensa majoria. Aquesta és la força de Cuba i del comandant Fidel Castro, la força de la legitimitat, la dignitat, l'honestedat, la raó, la de la seva política internacional.


La força de Cuba està en aquests milers de voluntaris cubans: metges, tècnics sanitaris, enginyers, professors, planificadors, científics, que treballen en els països més pobres, i en la formació i assistència mèdica que Cuba dóna en el seu territori a milers de ciutadans d'aquests països, de forma gratuïta. La força de Cuba està en la seva solidaritat internacionalista, a més de ser un clar símbol de resistència a l' imperialisme.


Per tot això, la salut del comandant Fidel Castro, unida al futur de Cuba, es converteix en primera notícia, fins i tot en els mitjans de comunicació controlats pel poder. Temen al compromís real cubà amb els més necessitats, a la seva capacitat de treball polític i ideològic en les masses de treballadors, a la batalla de les idees que generen permanentment Cuba i el comandant Fidel Castro, temen a la seva alternativa, la del socialisme en eterna transformació. Cuba és molt més que un símbol, és una realitat palpable.


I això a pesar que aquesta política exterior, en molts casos, supedita els principis estratègics de la revolució socialista a les necessitats urgents de Cuba, i en altres casos es mou en la calculada ambigüitat de no definir-se sobre crisi que poden incomodar a forces polítiques reformistes que tal vegada poguessin arribar a ajudar a Cuba o a no atacar-la en el seu moment.


Un model socialista en eterna transformació


Però l'aportació de Cuba i del comandant Fidel Castro a la humanitat no es limita a l'actuació i política exterior, sinó que s'estén al debat i a la pràctica socialista. A ningú se li escapa que Cuba treballa intensament per l'elaboració d'un model socialista per al segle XXI en unes condicions molt complicades. No devem oblidar que amb el fracàs de la URSS, s'enfonsa a Cuba una part molt important del model socialista cubà. No tot, i menys encara la seva essència; però si un dels components essencials que asseguraven la seva cohesió interna en qüestions decisives. Els milers d'alts càrrecs, especialistes i responsables en els ministeris socioeconòmics, polítics, científics i educatius, que s'havien format en la URSS, es van quedar sense referències teòriques enmig d'una penúria mai imaginada i d'una salvatge ofensiva imperialista.


Com a conseqüència d'això, tot just tenien altre referent teòric, perquè durant anys tot just s'havia produït un debat sobre marxismes alternatius al stalinista. Si bé és cert que a Cuba va haver molta més llibertat de discussió que en la resta de països anomenats socialistes, no és menys cert que l'aparell del partit va saber i va poder contenir-los a sectors reduïts, sense tot just incidència.


El 1993 Fidel Castro va advertir públicament que no es toleraria el sorgiment d'una casta enriquida. Però ja el 1995 s'havien publicat textos que defensaven que a més de la propietat estatal, cooperativa i individual, calia afegir una quarta propietat, la propietat privada de forces productives que és qualitativament diferent a la individual de béns de consum per a la casa, o un cotxe, per exemple.


Els defensors de la quarta propietat, la privada de forces productives, insistien que aquesta havia d'estar «vigilada» per un aprofundiment i extensió de la democràcia socialista, dels poders controladors de l'Estat de la iniciativa popular, per a impedir que s'enfortís el perill d'una incipient formació d'una casta superior.


Determinats sectors crítics en el sentit marxista, fidels al projecte revolucionari però purgats dels aparells de poder per la seva oposició a aquesta dogmàtica stalinista, sostenen que llavors es va malmetre la possibilitat d'haver dut fins al final un debat de redefinició i adaptació del concepte de socialisme en les condicions mundials i cubanes de finals del segle XX. Reconeixen que es va fer un esforç sincer, però que es va quedar inacabat per les extremes dificultats del moment i les resistències de la burocràcia a la urgent autocrítica.


No obstant això, en els últims temps s'està produint una intensa recuperació econòmica en la Illa a causa de les mesures preses arran de la profunda crisi de 2002, la més seriosa des de la iniciada el 1991 i que va dur al PCC a decretar el cridat «període especial» el 1992. A més, després del 11-S de 2001 va caure en picat el turisme estranger a lâ Illa i va disminuir molt l'arribada de dòlars dels emigrants cubans, sobretot d' EUA.


En aquestes condicions es va obrir un intens debat sobre el model econòmic del que van sortir, entre unes altres, les següents línies mestres: primer, la recuperació del paper centralitzador de l'Estat en detriment del desordre descentralitzat, que feia que el 66% de les divises estiguessin en mans d'empreses i no de l'Estat.


Una altra decisió fonamental presa va ser instaurar una moneda cubana convertible no vinculada al dòlar, el que vol dir que només el govern cubà té la facultat de convertir la seva moneda segons li convingui sense dependre dels capritxos del FMI i dels EUA.


A més, augmenta la confiança popular en la moneda nacional que ha més que triplicat el seu ús en pesos convertibles i un 35% el seu ús en pesos cubans. Amb això, Cuba està assolint una millora apreciable de la seva solvència creditícia.


També destaca la decisió de potenciar la producció científica i d'altes tecnologies. Gairebé el 60% dels ingressos de la balança comercial cubana provenen d'aquesta capacitat productiva, que també finança el dèficit de la balança de béns.


Però a més d'aquestes dades econòmiques, també cal destacar l'orientació pràctica de moltes d'aquestes produccions i la filosofia general del procés sencer, orientades freqüentment a la solidaritat amb els pobles empobrits, a la medicina de servei social i popular, el que augmenta, a més del prestigi de la Revolució, la demanda de països necessitats.


Com a conseqüència de tot l'anterior, el 2005 va haver un increment del PIB en un 11,8%; un 27,9% de les exportacions i del 36,4% de les importacions; la producció industrial no sucrera va augmentar un 3,2%.


Destaca l'elevació dels ingressos mitjos dels treballadors de 354 a 398 pesos i la pensió mínima de la Seguretat Social es va elevar de 55 a 164 pesos. Aquesta espectacular recuperació no només és deguda als acords amb Veneçuela i altres països com Xina, sinó sobretot a un esforç intern que va assentar les bases per a comerciar sense excessives pressions amb aquests i altres països.


No obstant això, encara mancada per arribar al gruix de la població aquesta millora. Aquesta situació, al costat de la millora econòmica de la població, ha tingut com a conseqüència l'extensió dels nivells de corrupció, no en la seva magnitud, però sí en la seva extensió. Podem fer-nos una idea de la quantia d'aquest sector amb el discurs del comandant del 17 de novembre de 2005:


«Hi ha, i hem de dir-ho, unes quantes desenes de milers de paràsits que no produeixen gens i reben tant». El que afirma Castro és que l'enemic de la revolució no està fora, en l' imperialisme, com es pensava fins a llavors sinó dintre de Cuba, en l'interior de la seva societat, del partit i de totes les institucions.


El perill ve dels «nous rics» que s'estan formant a l 'acaparar els guanys del turisme i, sobretot, les del robatori dels recursos de l'Estat i de les empreses, i en menor mesura en els petits quiosquets. El robatori generalitzat és una xacra que minva no només l'eficiència econòmica sinó també l'ètica del poble, clau per a la construcció del socialisme.


Aquesta definició de Fidel Castro ens serveix per a comprendre, primer, que «unes quantes desenes de milers de paràsits» poden ser qualitativament molts en la societat cubana i, segon, que aquests paràsits poden créixer.


Sens dubte, és a la diferència entre la millora econòmica assolida a partir dels debats de 2002 i 2004, i desenvolupament ple del socialisme, més enllà i més profund que el merament econòmic, al que es referien els crítics que asseguraven que no s'havien aprofitat totalment les possibilitats obertes pel debat sobre el socialisme.


Un problema que pot agreujar aquesta situació és l'envelliment de Fidel Castro o la seva sortida de la política activa. Qui auguren l'enfonsament de la revolució al poc temps de la seva mort, desconeixen la força interna de la identitat nacional cubana.


Tot indica que el futur de la revolució, és a dir, del poble cubà quan entitat nacional, depèn de la capacitat que, en primer lloc, es detingui i es faci revertir l'enriquiment dels paràsits; que es reforci i renovi el projecte socialista, demostrant que el fidelisme autèntic és eminentment socialista, que el futur de Cuba només és possible en el socialisme; i que, simultàniament, s'hagin desenvolupat totes les potencialitats d'aquest socialisme.


Un altre problema que pot agreujar la situació és que existeix un cert buit generacional entre els aparells burocràtics del partit i de les institucions i la joventut formada políticament, que no només tècnicament, capaç d'assumir l'administració de lâ Illa; buit relacionat amb el retard en l'avanç d'aquest projecte socialista nou que ha de succeir al fracassat model soviètic.


Tampoc hem d'oblidar que el retard en el desenvolupament d'aquest socialisme pot facilitar l'escepticisme que existeix en sectors socials davant la suposada inevitabilitat de la tornada del capitalisme.

En resum, el poble cubà està fent esforços apreciables per a recuperar-se del forat en el qual va caure a l' enfonsar-se la Unió Soviètica, i del que està sortint a pesar de les agressions ianquis. El seu futur depèn de la dialèctica entre la resolució positiva de les contradiccions socials internes, i la resolució de les contradiccions que corroeixen al capitalisme mundial, especialment en l'àrea americana.


Si bé les espases estan enlaire, l'avantatge la tenen les forces revolucionàries, però, com afirma Fidel Castro, els perills que aguaiten són alhora més interns que externs.



Joseba Albarez és responsable de Relacions Internacionals de Batasuna
Re: Fidel Castro regresará a su cargo
06 oct 2006
va batasuna...

k ahora son comunistas los de batasuna?


va hombre va, a otro perro con ese hueso
Sindicat