Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: globalització neoliberal
Les armes financeres de destrucció massiva
04 oct 2006
El sistema conegut com "Bretton Woods", amb les seves dues institucions –el Fons Monetari Internacional (FMI) i el Banc Mundial–, va ser creat en una conferència de les Nacions Unides el juliol de 1944 per impedir el rebrot de les crisis financeres dels anys 1920 i 1930, que figuren entre les principals causes de la depressió, del feixisme i de la Segona Guerra Mundial. Però el sistema es va esfondrar el 1971 quan els Estats Units van abandonar el patró or. Des d'aquesta data, més d'un centenar de crisis més o menys greus han afectat la majoria de països membres del FMI.

Per Gabriel Kolko
Historiador, autor de «Another Century of War?», Nova York, 2004; de «The Age of War», Lynne Rienner Pub, Boulder (Colorado), 2006; i de «After Socialism», Routledge, Londres, 2006.
www.mondiplomatic.com/pn/html/modules.php?op=modload&name=News&file=arti



El sistema financer mundial mai no ha estat tan opac. El muntant quotidià de les transaccions de canvi, més o menys igual al capital d'un gran banc dels Estats Units, fa alguns decennis, equival actualment al capital global dels seus cent bancs més grans.

Els filibusters de les finances inventen constantment nous "productes" que desafien alhora els Estats-Nació i els bancs internacionals. Aquest maig, el director general del Fons Monetari Internacional (FMI), Rodrigo Rato, ha lamentat aquests nous riscos, fortament agreujats per la feblesa del dòlar i pel dèficit comercial dels Estats Units. Els seus temors reflecteixen el desconcert, tant estructural com intel·lectual, que sacseja actualment el FMI.

Estructuralment, els efectes en curs dels crèdits de l'organització internacional i dels seus préstecs han disminuït espectacularment des de 2003, passant de més de 70.000 milions a aproximadament 20.000 milions de dòlars a finals de juliol de 2006, reduint així, de manera sensible, la seva influència sobre la política econòmica dels països en desenvolupament, i fent caure els seus ingressos sota el llindar requerit pels seus elevats costos de funcionament. El FMI reconeix estar âquantitativament marginat[1]". Les seves dificultats es deuen molt a la duplicació, des de 2003, dels preus mundials de les matèries primeres (petroli, coure, plata, zinc, níquel...), de les quals els països en desenvolupament són tradicionalment exportadors, i que els han permès pagar amb antel·lació els seus deutes, tot reduint també els recursos del FMI.

Aquestes alces prosseguiran en base al ràpid creixement econòmic de la Xina, de l'Ã?ndia i d'altres països, tot comportant una augment de la demanda que no existia quan la balança del comerç exterior era sistemàticament favorable als països rics. Dâaltra banda, la posició relativa dels Estats Units en termes d'actius nets a l'estranger s'ha degradat en favor del Japó, dels països asiàtics emergents i dels països exportadors de petroli, que reafirmen la seva potència i es fan, cada dia més, creditors de Washington. Lâaugment del dèficit americà empeny el dòlar a la baixa: un 28% respecte a l'euro en el període 2001-2005.

Psicològicament, el FMI i el Banc Mundial es troben igualment a la defensiva, després de la cascada d'esfondraments financers a lâÃsia oriental, a Rússia i arreu, entre 1997 i 2000. Molts dels seus dirigents més coneguts afirmen ja no acceptar les premisses del pensament econòmic clàssic del «laissez-faire», que fins avui han inspirat les seves polítiques. Molts ja admeten que el seu "coneixement del creixement econòmic és extremadament limitat" i que els cal fer cures de "més humilitat". Reprenent l'advertiment de Stephen Roach, economista al capdavant del banc Morgan Stanley, el món "no ha fet gran cosa per preparar-se per al que podria ser la pròxima crisi[2]".

La naturalesa del sistema financer mundial ja no té res a veure amb les polítiques econòmiques nacionals "virtuoses" predicades pel FMI. Els gestors de carteres de fons d'inversió i els grans bancs han marginat els bancs nacionals i els organismes internacionals. Operadors borsaris («traders») aventurers han guanyat la mà als banquers tradicionals, més prudents, ja que la compra i venda d'accions, d'obligacions i altres productes derivats[3], permeten obtenir beneficis més importants, i la regla des dâara és prendre riscos molt més elevats.

Aquests operadors són remunerats sobre la base dels beneficis anunciats âsiguin ficticis o realsâ i, sovint, posen en joc els fons dipositats al seu si. Febles tipus d'interès i bancs que demanen més diners per prestar-los a "hedge funds" (fons especulatius dâalt risc) i a establiments especialitzats en operacions de fusions-adquisicions, han donat a aquests actors completa llibertat per jugar al casino de la finança, tant als Estats Units com al Japó i arreu. Han elaborat una sèrie de fusions més que dubtoses que abans haurien estat jutjades dâaventurades. En certs casos, les recapitalitzacions finançades pel préstec ("leveraged recapitalitations[4]") els permeten atribuir-se d'enormes honoraris i dividends que augmenten igualment l'endeutament de l'empresa. Quant a què passarà després, ja no serà assumpte seu...

Des de començament de 2006, els bancs d'inversió han multiplicat els préstecs que serveixen per a recompres d'empresa, desposseint els bancs comercials que, fins aquí, dominaven aquesta activitat. Per aconseguir parts de mercat més importants, els bancs d'inversió "viuen perillosament", segons les apreciacions del responsable del registre dels préstecs bancaris de Standard & Poor. Es llancen a operacions cada vegada més arriscades. Per això "els observadors preveuen una alça sensible del nombre d'empreses fortament endeutades que es trobaran en suspensió de pagaments", com ho assenyalava el Financial Times el juliol passat[5].

Però com que les clàusules jurídiques destinades a protegir els inversionistes s'han reduït en un bon nombre, els prestataris tenen menys possibilitats d'obligar les empreses mal administrades a manifestar-se en suspensió de pagaments. Conscients que les seves apostes són cada vegada més arriscades, els âhedge fundsâ? s'arrangen perquè sigui molt més difícil retirar els diners amb els quals especulen. Els operadors s'han posicionat en intermediaris entre els prestataris tradicionals âpúblics i privatsâ i els mercats, la qual cosa contribueix a desreglamentar, una mica més encara, l'estructura financera mundial i a augmentar la seva vulnerabilitat a les crisis. Recerquen beneficis sobre inversions elevades i per això prenen riscos cada vegada més grans.

La situació és tan inquietant que el març de 2006 el FMI es va fer ressò dâuna inusitada obra publicada de Garry J. Schinasi: «Safeguarding Financial Stability[6]». Aquest llibre, alarmista, revela les angoixes del FMI amb una abundància de detalls torbadors. Bàsicament, la "manca de regularització i la liberalització" que el Fons i els partidaris del "Consens de Washington[7]" preconitzen des de fa decennis s'han convertit en un malson. Certament, assegura l'autor, aquesta política ha produït "beneficis socials i privats fenomenals[8]", però encobreix també "un potencial (...) de fragilitat, d'inestabilitat, de risc sistèmic i de conseqüències econòmiques desfavorables."

Magníficament documentada, l'obra de Schinasi conclou que el desenvolupament irracional de les finances globalitzades, conjugat a la manca de regularització, "ha ampliat el perímetre de la innovació en matèria de finança i augmentat la mobilitat dels riscos". Garry J. Schinasi i el FMI preconitzen un marc radicalment nou per seguir de prop i prevenir els problemes susceptibles d'aparèixer. Però per aconseguir-ho, caldrà "comptar amb la sort" tant com amb polítiques adaptades i sobre la vigilància dels mercats... Hi hagué un temps en què l'economia no es remetia a la sort per preveure el futur.

Un estudi, encara més alarmista, redactat per experts de l'establishment financer, aparegut al mateix moment i també recomanat pel FMI, analitza la miríada de problemes creats per la liberalització del sistema financer mundial. Els autors en treuen la conclusió que "els sistemes financers nacionals [són] cada vegada més vulnerables a un risc sistèmic, que també augmentat, i a un nombre creixent de crisis financeres[9]â?. Els especialistes bancaris de l'antiga escola comparteixen, cada vegada més amb el FMI, la convicció que aquesta precarietat és molt més forta que abans.

L'esfondrament financer d'Argentina (1998) ha ensenyat que els governs que es resistien a les pressions del FMI i dels bancs podien jugar sobre les divisions entre Estats Membre de la institució per tal dâignorar la majoria de les exigències estrangeres, si no totes. Aproximadament 140.000 milions d'obligacions de l'Estat, que vencien a finals de 2001, en mans de creditors privats i del FMI estaven llavors en joc,âla suspensió de pagaments d'un Estat més important de la història. Els bancs que, als anys noranta, havien multiplicat els préstecs a lâArgentina n'han acabat pagant el preu.

Des de llavors, amb lâaugment meteòric dels preus de les matèries primeres, els països emergents (la Xina, els països del sud-est asiàtic i d'Amèrica Llatina) han experimentat entre 2004 i 2005 taxes de creixement dues vegades més elevades que els dels països rics. Des de 2003, aquests països emergents estan a l'origen d'un 37% de les Inversions Directes Estrangeres (IDE) als altres països en desenvolupament. La Xina compta molt en aquest creixement, la qual cosa significa que el FMI i els banquers adinerats de Nova York, Tòquio i Londres tenen molta menys influència que abans. De fet, malgrat les seves bones proposicions de major prudència en el futur, en resposta a les crisis financeres de la fi dels anys noranta als països emergents, l'exposició dels bancs als riscos de les accions i obligacions dels mercats emergents mai no ha estat tan forta en base als rendiments que procuren a certs països (com Filipines o Zàmbia) i de l'excés de liquiditats. Com ho diu un operador borsari âtorna a començar una història dâamor[10]".

La creixent complexitat econòmica mundial i les eternes negociacions de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) no han pogut superar les subvencions i les mesures proteccionistes que obstaculitzen un acord global de lliure canvi i la fi de les amenaces de guerres comercials. El planeta econòmic viu ara sota l'amenaça d'una inestabilitat molt més gran âi de perills més importants per als rics.

El problema financer global que es perfila es fa inextricable en base a l'agreujament ràpid dels dèficits comercial i pressupostari dels Estats Units. Des que va assumir el poder, lâany 2001, el president George W. Bush ha superat en més de 3000 milions de dòlars el sostre de préstec federal, que frega ara els 9000 milions de dòlars. Mentre el bitllet verd es continue devaluant, els bancs i els operadors intentaran protegir els seus havers i les aventures financeres dâalt risc semblaran cada vegada més atraients. Ãs veritat que Washington preconitzava una major manca de regularització financera molt abans que la seva divisa es debilités.

Existeixen almenys 10.000 âhedge fundsâ?, les quatre-cinquenes parts dels quals són domiciliats a les Illes Caiman. Tanmateix, només 400 d'ells, que administren cadascun almenys mil milions de dòlars, realitzen el 80% de les operacions. En l'estat actual, no existeix cap mitjà per reglamentar-los. Aquests fons especulatius tenen més de 1500 milions de dòlars d'actius, i el volum de negocis quotidià de les seues operacions sobre els productes derivats globals arriba als 6000 milions de dòlars âés a dir, la meitat del producte interior brut dels Estats Units. En el clima d'eufòria dels cinc últims anys, la majoria hi han guanyat, però dâaltres no. Així, en un any (d'agost de 2005 a agost de 2006), sâhan establert prop de 1900 âhedge fundsâ?, però dâaltres 575 han estat liquidats. L'agència de qualificació Standard & Poor voldria avaluar bé la seva solvència, però no ho ha fet mai. Els més importants asseguren que fan servir models informàtics per efectuar les seves transaccions.

A la tardor de 1998, l'economia mundial va fregar amb una de les crisis més greus de la postguerra quan Long-Term Capital Management (LTCM), âhedge fundâ? cèlebre per la seva utilització de tècniques matemàtiques concebudes per Myron Scholes i Robert Merton, dos premis Nobel, va fer fallida[11]. Els esforços conjugats de Washington i de Wall Street van impedir el desastre, però els fons especulatius són a hores d'ara excessivament voluminosos per a poder ser fàcilment reflotats.

En competència feréstega entre ells i jugadors per naturalesa, aquests fons són atrets pels productes derivats de crèdit[12] i altres procediments imaginats per guanyar diners. El mercat d'aquests productes, pràcticament inexistent el 2001, s'ha desenvolupat prou lentament fins a 2004 (llavors era de 5000 milions de dòlars), abans d'atènyer l'alçada estratosfèrica de 26.000 milions de dòlars de finals de juny de 2006. Els instruments financers es multipliquen, i els mercats de contractes a termini de derivats de crèdit, de credit «default swaps» (intercanvis dâimpagament de crèdits[13]) i dâaltres que es perfilen ja a l'horitzó.

Ningú no pot dir exactament què són els productes derivats de crèdit. Fins i tot Gillian Tett, principal responsable dels mercats de capitals al Financial Times, ho ha investigat. El producte va néixer, fa una desena d'anys, en el moment d'una reunió de certs dirigents del banc J. P. Morgan, a Boca Raton, Florida: entre dos còctels, i abans d'empènyer-se els uns als altres a la piscina, van tenir la idea d'un nou instrument financer, que havia de ser prou complex per què no pogués ser imitat fàcilment (el copyright no és moneda corrent per a les idees en matèria de finança) i que els havia de reportar molts beneficis.

Gillian Tett és extremadament crític respecte al mecanisme que, segons ella, pot provocar una reacció en cadena de pèrdues que engolirien els fons especulatius que s'han aventurat sobre aquest mercat. "En aquests temps de liquiditats fàcils", els banquers s'han fet "ultracreatius [...] en els seus esforços per redistribuir el risc després dâhaver-lo tallat en rodanxes i en cubs", conclou en el Financial Times. D'altra banda, l'influent diari econòmic ha publicat aquests últims mesos una sèrie d'articles sobre aquesta "màgia financera", no amagant el seu escepticisme sobre els mitjans i les finalitats d'aquestes innovacions[14].

Els tipus d'interès baixos han conduït els inversionistes a jugar sobre els mercats amb diners manllevats, considera Avinash Persaud, un guru de les finances, i "una reducció dolorosa de la ràtio d'endeutament és tan inevitable com a la nit la succeeix al dia [...]. L'única qüestió és saber en quin moment arribarà". Per als âhedge fundsâ?, que s'han complicat ràpidament per assegurar la seva seguretat, l'hora de veritat no trigarà i "es veuran forçats a vendre les seves inversions més líquides." âJo no apostaria un ral sobre una final feliç", apunta Gillian Tett, després d'haver examinat certes temptatives tardanes per salvar aquests fons del seu propis esgarriaments[15].

En opinió de l'inversionista americà Warren Buffet, bon coneixedor de tots els rerafons de la finança, els derivats de crèdit són "armes financeres de destrucció massiva". Mentre que representen teòricament una seguretat contra els riscs dâimpagament, fomenten apostes encara més arriscades i una nova expansió dels préstecs. Enron[16] en va fer un ús abundant, el que va ser un dels secrets del seu èxit âi de la seva bancarrota final que s'ha traduït en un forat de 100 milions de dòlars. Totalment opacs, els derivats de crèdit no són objecte de cap vigilància real. Molts d'aquests "productes" innovadors, segons un director financer, "només existeixen al cibermón i són només mitjans que permeten als ultrarics" d'escapar a hisenda[17]".

En realitat, el mateixos alts responsables dels bancs i de la regulació financera no comprenen com funciona la cadena d'exposició als riscs, i no saben "qui posseeix què". Aquests fons pretenen ser honrats. Només hi ha que els que els piloten reben remuneracions vinculades als beneficis que produeixen, i que impliquen lâassumpció de riscos. Molts recullen informacions confidencials âpràctica tècnicament il·legal però, no obstant això, comuna.

Tothom reconeix lâaugment constant dels perills. Si es posa entre parèntesis la persistència dels dèficits pressupostaris nacionals, deguts a un creixement de les despeses i a reduccions d'impostos per als més rics, no pot fer la mateixa cosa amb la inestabilitat dels mercats financers i de matèries primeres. Aquesta ja ha provocat una baixada dels rendiments dels fons especulatius el maig últim, la més important del darrer any. Els âhedge fundsâ? produeixen encara beneficis considerables, però de manera cada vegada més perillosa.

Els problemes són estructurals, com ho testimonien les ràtios d'endeutament de les empreses en relació als seus beneficis sobre fons propis, que han passat de quatre a sis des de l'any passat. Mentre els tipus d'interès eren baixos, els préstecs a efecte de palanca[18] eren presentats com la solució. I, amb els âhedge fundsâ? i els altres instruments financers, existeix d'ara endavant un mercat per a les empreses mal administrades i crivellades de deutes. A començament setembre de 2006, la Ford Motor Company ha anunciat que perdia 7 milions de dòlars anuals: la cotització de les seves accions ha augmentat un 20%. Ni tan sols les regles que alguns associaven adés al capitalisme, com el profit, ja no tenen vigència.

Els problemes, gairebé surrealistes, són també inherents a la velocitat i a la complexitat d'aquestes operacions financeres. A finals de maig, la Internacional Swaps and Derivatives Association ha revelat que una transacció sobre cinc en relació amb derivats de crèdit, molts d'ells implicant sobre mil milions de dòlars, implicava errors majors. Errors que han augmentat amb el volum de les transaccions. Més del 90% de tots els contractes formalitzats als Estats Units eren consignats sobre paper, sovint sobre trossos de paper, i no eren correctament registrats.

El 2004, Alan Greenspan, llavors president de la Reserva Federal Americana, es va declarar "francament impactat" per aquesta situació. Les primeres mesures per remeiar aquesta incúria no han estat aplicades fins al juny de 2006. I estan lluny de poder resoldre un fenomen de tal amplitud que posa en joc sumes colossals de diners. Encara pitjor, a conseqüència de la manca de regularització i de la multiplicació dels instruments financers, no és possible recollir ni quantificar dades essencials, perquè la realitat no escapi així ni als banquers ni als governs. Potser vivim una "era nova de les finances", però no hi ha cap dubte que avancem amb els ulls embenats.

Així, Stephen Roach va escriure, el 24 d'abril de 2006, que una crisi financera major es perfilava i que les institucions mundials (el FMI, el Banc Mundial i altres mecanismes de l'arquitectura financera internacional) estaven totalment desarmades per fer-hi front[19]. Al seu torn, Rafael Hui Si-Yan, el cap de lâexecutiu de Hong Kong, ha lamentat aquest darrer juny els perills que presenten els âhedge fundsâ?. Al mateix temps, l'economista en cap del FMI, l'iconoclasta Raghuram Rajan, ha alertat contra la pròpia estructura de compensació d'aquests fons, que empeny a prendre riscos cada vegada majors, i a posar així en perill el conjunt del sistema financer. A finals de juny, Stephen Roach s'ha mostrat encara més pessimista: "Un cert sentit de l'anarquia" domina les comunitats universitària i política que es declaren "incapaces d'explicar com funciona el nou món [20]." El misteri regna. Recentment, el mateix FMI estimava que el risc d'un alentiment seriós de l'economia mundial mai no havia estat tan gran des de 2001, essencialment en base a la caiguda del mercat immobiliari als Estats Units i en la majoria dels països d'Europa occidental. Roach hi afegeix la disminució dels ingressos reals dels assalariats i la insuficiència del poder adquisitiu als Estats Units[21]. Però encara que el nivell actual de prosperitat es mantinga l'any pròxim, i que es demostre que tots aquests especialistes s'han equivocat, la transformació del sistema financer mundial és un fet que tindrà, tard o d'hora, conseqüències desastroses.

La realitat escapa a tot control. L'"extensió i el camp d'operació dels mercats financers internacionals" i l'"arquitectura" del sistema, "han evolucionat a l'atzar", i la seva regulació, pràcticament inexistent, és "ineficaç" segons els experts de les elits[22]. Hom considerava que les lleis econòmiques d'abans prendrien el relleu des què el sistema financer mundial abandonaria totes les restriccions. Aquest no ha estat el cas.

La liberalització financera ha engendrat un monstre, i els que lamenten els controls sobre la realització dels beneficis estan mals situats per resoldre els múltiples problemes que han aparegut. Lâinforme anual del Banc dels Reglaments Internacionals (BRI), publicat a finals de juny de 2006, evoca el triomf dels comportaments econòmics depredadors i aquestes orientacions en les quals és "difícil trobar una explicació lògicaâ?. Els taurons de la finança s'han mostrat més astuts que els banquers tradicionals. "Davant la complexitat de la situació i els límits dels nostres coneixements, és extremadament difícil preveure com girarà tot això[23]", explica el BRI, que no desitja que els seus temors provoquin un pànic i continuen estant, doncs, del costat no-alarmistes. Però admet que un "big bang" podria sacsejar completament els mercats, i considera que existeix "raons per inquietar-se per un cert nivell de desordre".

No estem actualment en una situació immediata de probabilitat d'un esfondrament, afirma lâinforme, però és prudent "esperar el millor, tot preparant el pitjor dels casos." I de precisar: durant un decenni, les tendències econòmiques globals i els "desequilibris financers" han creat perills creixents. "Ãs doncs essencial comprendre com hi hem arribat, allà, per escollir les polítiques susceptibles de reduir els riscos actuals[24]." El BRI resta inquiet, molt inquiet.

Però aquest pessimisme incita els voltors de les societats i bancs d'inversió a imaginar nous instruments per aprofitar la catàstrofe econòmica imminent âdâuna crisi que, als seus ulls, és una qüestió de temps i no de principis. Atès que els especialistes estan d'acord en què els impagaments augmentaran de manera substancial en un futur molt pròxim, hi ha doncs diners a guanyar. De cop, els experts del deute impagable i de la reestructració d'empreses en fallida o a punt de ser-ho, estan cada vegada més sol·licitats a Wall Street.

Al sistema financer mundial lâassalten les contradiccions; existeix un consens creixent entre els que el sostenen i els que consideren que el «statu quo» és alhora immoral i generador de crisis. Si cal creure's les institucions i les personalitats que han estat en les posicions avançades, el capitalisme podria realment estar a les vigílies de profunds trastorns.


Traducció a càrrec de SALVADOR PALLARÃS-GARÃ?


[1] IMF Survey, Nova York, 29 de maig de 2006, pàg. 147; IMF in Focus, Nova York, setembre de 2006, pàg. 11.

[2] Roberto Zagha i dâaltres, "Rethinking Growth", Finance & Development, Washington DC, març de 2006, pàg. 11; Stephen Roach, Global Economic Forum, Morgan Stanley, New York, 16 de juny de 2006.

[3] El principi dels productes derivats és de prevenir-se contra un risc de preus de canvi i concerneix tant les matèries primeres, les monedes, com les accions, les obligacions... Ãs una aposta de futur que pot portar molt. Llegiu Ibrahim Warde, "La deriva dels nous productes financers", Le Monde Diplomatique, juliol de 1994.

[4] Aquests augments de capital permeten anunciar balanços amb grans beneficis sobre els quals es calculen honoraris i dividends.

[5] The Financial Times, Londres, 17 de juliol, 14 dâagost de 2006.

[6] Garry J. Schinasi, Safeguarding Financial Stability: Theory and Practice, FMI, Nova York, 2006.

[7] L'expressió ve de l'economista John Williamson, el 1989, i resumeix les "recomanacions" fetes als Estats, entre els quals la baixada dels impostos, la liberalització del comerç, les privatitzacions i la desregularització financera. El FMI condiciona els seus préstecs a l'adopció d'aquestes mesures. Llegiu Moisés Naim, "Ordre del FMI, 'Consens de Washington' " Manière de Voir, núm. 72, desembre de 2003-gener de 2004.

[8] Aquesta cita i les següents són de Garry J. Schinasi, Safeguarding Financial Stability, op. cit. pàg. 8, 14 i 17.

[9] Kern Alexander, Rahul Dhumale i John Eatwell, Global Governance of Financial Systems: The International Regulation of Systemic Risk, Oxford University Press, Oxford, 2005, pàg. 22 i següents.

[10] The Financial Times, 27 de juliol de 2006.

[11] LTCM s'havia introduït als mercats en 100 milions de dòlars mentre que els fons administrats s'elevaven a... 5 milions de dòlars. Per evitar un esfondrament del sistema, el Banc Central Americà reflotarà les caixes amb 3,6 mil milions de dòlars.

[12] Com per a tots els productes derivats, els operadors aposten per riscos previsibles, però en aquest cas són crèdits (obligacions, deutes...) que són intercanviats.

[13] El venedor es compromet, contra el pagament d'una prima, a indemnitzar el client en cas dâimpagament o simplement degradació de la qualitat dels seus deutors.

[14] Gillian Tett, "The dream machine", The Financial Times Magazine, Londres, 24-25 març de 2006; The Financial Times, 10 i 19 de juliol 2006, 14, 24 i 29 dâagost de 2006.

[15] The Financial Times, 23 i 24-25 de juny de 2006.

[16] Conglomerat del sector energètic famós al món de les finances, Enron es va esfondrar quan van ser revelades les seves pràctiques de frau comptable, delicte d'iniciats... Llegiu Tom Franck, "Enron i les mil i una estafes", Le Monde Diplomatique, febrer de 2002.

[17] The Financial Times, 17 juliol de 2006. Llegiu també els números de 31 de maig i 8 de juny de 2006.

[18] Aquests préstecs (LBO o LBI) permeten comprar una empresa amb una aportació de capital molt feble i préstecs a interessos inferiors a la rendibilitat esperada.

[19] Global Economic Forum, Morgan Stanley, 24 dâabril de 2006.

[20] Global Economic Forum, Morgan Stanley, 23 de juny i 5 de setembre de 2006.

[21] The Financial Times, 6 de setembre de 2006.

[22] K. Alexander, R. Dhumale i J. Eatwell, op. cit., pàg. 251.

[23] "76th Annual Report", Banc dels Reglaments Internacionals, Basilea, 26 de juny de 2006.

[24] "76th Annual Report", op. cit.
Mira també:
http://www.mondiplomatic.com/pn/html

This work is in the public domain
Sindicat