|
|
|
Notícies :: especulació i okupació |
|
Les grans fortunes es fan d’or amb l’especulació urbanística
|
|
|
per eltriangle |
03 oct 2006
|
La Barcelona del disseny que tant atrau els turistes ha patit en els darrers anys una veritable violència immobiliària i urbanística que ha castigat els barris més populars: el Poblenou, el Raval, la Barceloneta...
Font: ElTriangle |
JOAN PALOMÉS - Barcelona
La molt universal Declaració dels drets humans recull entre els seus paràgrafs la dignitat de l’habitatge per a tot ésser humà. També la Constitució espanyola en l’article 47 i, és clar, l’Estatut en mencionar que «els poders públics han de facilitar l’accés a l’habitatge mitjançant la generació de sòl i la promoció d’habitatge públic i d’habitatge protegit, amb una atenció especial pels joves i pels col·lectius més necessitats». Però el carrer, tossut, s’encarrega cada dia de mostrar-nos una realitat que vulnera els més elementals –i protegits?– drets dels ciutadans. Les xifres són reveladores i la preocupació entre la ciutadania ens la mostra el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), en plasmar que l’accés a l’habitatge és el tercer maldecap dels enquestats, amb un 25%, després de l’atur i la immigració.
Des de la fi de l’any 1997 fins avui, el preu dels habitatges ha augmentat més d’un 150%, mentre que els salaris només ho han fet un 35%. Així, els esforços que havia de realitzar una família mitjana per cobrir les despeses destinades a l’habitatge s’han multiplicat i l’escletxa entre el cost de l’habitatge i el nivell d’ingressos ha esdevingut abismal. Actualment, l’endeutament familiar, segons dades del Banc d’Espanya, és de 650.000 milions d’euros, gairebé un 75% del PIB de l’Estat espanyol. Hi ha una altra dada força clarificadora: a Catalunya es necessiten nou salaris bruts anuals per adquirir un pis de 80 m2, mentre que fa deu anys amb 5,4 salaris n’hi havia prou. I aquesta mitjana a la ciutat de Barcelona es dispara.
La instal·lació del totxo com a moneda de canvi –i alhora motor– en l’estratègia de creixement, expansió i consolidació del capital en la nova fase econòmica modernitzadora –la integració a la CEE– va néixer a mitjan anys vuitanta i el seu artífex va ser l’ínclit Miguel Boyer, aleshores fitxatge estrella dels socialistes com a ministre d’Economia i avui prominent membre del patronat de la fundació d’Aznar, la FAES. Val a dir que el beautiful people Boyer no va fer més que actualitzar una configuració encetada en els anys cinquanta i seixanta, temps de grans infraestructures –el desenvolupisme, que en deien...
L’anomenat decret Boyer va instituir la llei de la selva en el sector immobiliari i va convertir un teòric dret fonamental en una mercaderia d’un potencial inimaginable. Les posteriors lleis d’arrendament urbà (LAU), fonamentades en aquest Reial decret llei 2/1985, van acabar d’arrodonir el suculent negoci i de posar fi a qualsevol vel·leïtat proteccionista envers els llogaters. L’any 1960, per exemple, el parc de pisos de lloguer era d’un 40%; la disponibilitat d’aquests habitatges queia a un 6% l’any 2005.
L’especulació d’aquests darrers anys, doncs, es vestia de diumenge amb els hàbits d’una llei que empararia els pretendents més funestos que han festejat amb la democràcia: el mobbing, el blanqueig de diner, l’evasió fiscal, el nepotisme, la corrupció...
La darrera i triomfal fase d’aquesta mena de kermesse dels rics es pot ubicar l’any 1996 amb l’arribada al poder del PP. Els nous administradors es troben amb uns fonaments impecables per organitzar una veritable bacanal especuladora: descens dels tipus d’interès, incentius fiscals per a l’adquisició de segones i terceres residències –així és previst...–, requalificació d’espais públics amb més que tèrboles conseqüències, avantatges fiscals per a immobiliàries i constructores, absència absoluta d’una política de l’habitatge de protecció oficial, la liberalització de la Llei del sòl...
I és que els negocis són els negocis. El preu del metre quadrat a Barcelona, segons dades oficials de la Generalitat, era de 2.930 euros de mitjana l’any 2002. Un any després, només un any després, aquest valor augmentava gairebé un 19% fins a arribar a 3.500 euros per metre quadrat. Aquesta capacitat incontrolada i especuladora i la riquesa que raja a dojo atrau els taurons. L’any 2005, un 40% de la inversió estrangera directa es va concentrar en el mercat immobiliari, i a casa nostra han estat les entitats financeres les principals beneficiàries –i també, és clar, les instigadores– de l’especulació immobiliària i urbanística.
Durant la darrera dècada, les caixes, els bancs i les constructores han experimentat un augment dels beneficis anuals de prop d’un 20%, i en alguns casos de més d’un 40%. Però, a més de la rapacitat constructora, els bancs i les caixes s’han dedicat a la col·lecció de metres quadrats. Segons la Comissió Nacional del Mercat de Valors, els bancs tenen en l’actualitat més de 350 milions de metres quadrats de sòl, en espera de vendre’l al millor postor.
Així, les entitats financeres han provocat un efecte crida entre els inversors i les classes mitjanes que, sense gaires escrúpols, han vist en el totxo una inversió segura, ràpida i productiva per als seus estalvis. Com a conseqüència d’això, i segons diverses estimacions, hi ha entre 70.000 i 100.000 habitatges buits o abandonats, que representarien entre un 9,3% i un 13,3% del nombre total d’habitatges existents a la ciutat.
Darrere d’aquesta Barcelona de disseny i d’aparador, guapa i una mica guiri, s’amaga l’operació d’especulació depredadora més gran mai vista. I la legalitat vigent, els plans especials de reforma interior (PERI) i les empreses mixtes de l’Ajuntament tenen molt, però molt, a respondre. Els fills d’aquella gauche divine de Boccaccio s’han folrat d’allò més. |
Mira també:
http://www.eltriangle.info
|
This work is in the public domain |
|
Re: Les grans fortunes es fan d’or amb l’especulació urbanística
|
|
per grrrr |
04 oct 2006
|
|
Algu els hauria de jutgar per posesio darmes de construccio massiva.I aprofitar les grues de les seves obres per penjar-los. |
