Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Juliol»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
          01 02
03 04 05 06 07 08 09
10 11 12 13 14 15 16
17 18 19 20 21 22 23
24 25 26 27 28 29 30
31            

Accions per a Avui
Tot el dia

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: mitjans i manipulació
Salvador (Puig Antich): una història per a no oblidar
19 set 2006
La pel·lícula Salvador (Puig Antich) és una mostra de cinema popular, rigorós i honest, necessari tant per a la reflexió com per a la indignació.
El cinema, i sobretot l'espanyol, no ens té habituats a pel·lícules amb âtant de ferroâ?. La història de Sacco i Vanzetti va trigar més de mig segle a arribar a la pantalla, i ho van haver de fer els italians. Set dies de gener, una aproximació a la matança d'Atocha (d'advocats laboralistes), quasi es va convertir en una pel·lícula âmaleïdaâ?, i això que els assassins eren púrria feixista, i no es deia res sobre els cossos de l'Estat.

Tot el contrari que Salvador, que ofereix una reconstrucció que no presenta cap dubte que la policia franquista torturava i assassinava, que el ânostreâ? exèrcit firmava penes de mort sense treureâs els guants, que els ministres que més tard formarien Aliança Popular (ara PP) hi van donar la seva benedicció, i que l'oposició democràtica no va existir â és per això que al carrer hi vam ser âquatre gatsâ? obligant a trencar el pacte de silenci sobre aquestes coses.

Salvador és aquí per demostrar, per si feia falta, que la història del franquisme és la història dels seus crims, amb tot el que això significa. I serà sens dubte un esdeveniment per a les noves generacions a les quals sâha volgut fer creure que això de Franco era una mera assignatura de l'institut.

UNS RADICALS, ALTRES NO

Ãs aquí per parlar d'una generació de joves com Enrique Ruà i Salvador, que van arriscar la seva vida i la seva llibertat en una lluita contra el franquisme, però âi això queda clar com la llum del dia-, també per moltes coses més. Una generació que es va fer més audaç i radical després del crim d'Estat, i que es va trencar les banyes fins que el règim va entrar en plena descomposició.

D'alguna manera, Salvador també deixa constància que en això de l'antifranquisme no tots vam ser igual de conseqüents. Va haver-hi líders âcomunistesâ?, com Antoni Gutiérrez Díaz, que van creure que âno tocavaâ? sortir a per totes al carrer, com sí s'havia fet amb els judicis de Burgos.

Ara, des de diversos angles, es pretén que aquella generació âdel 68â? âque Puig Antic va encarnar amb les seves grandeses i contradiccions- va acabar integrada en la seva totalitat. Hi ha darrere d'aquesta generalització una lectura perversa, un consell implícit per a no ser radical perquè, al final, tots acaben âcol·locatsâ?.

Aquesta és, si de cas, una veritat a mitges. Val pel que fa a un sector, el menys combatiu. Però és mentida en relació a aquell que va persistir, alguns almenys fins a la campanya contra lâOTAN, altres fins al present. I encara sent un producte industrial com qualsevol altra pel·lícula, incloent-hi les de Ken Loach, Salvador representa els que no van entrar en el joc de les complaences.

BONS ENTRE ELS ROÃ?NS?

Costa molt portar a la ficció un drama polític, sobretot un que acaba malament. Són molts els riscos. Un d'ells passa per treure ferro a l'assumpte. La història de Hollywood està infestada de pel·lícules de denúncies en què al final tot recau en uns bocs expiatoris. Aquí no hi ha bocs expiatoris; Franco són tots els que li donen suport.

Ara bé, és comprensible que els funcionaris més pròxims a Salvador no puguin ignorar la seva humanitat. N'hi ha que no poden llegir-li la sentència, que a última hora tenen un gest. I hi ha també Jesús Irurre (magnific Leonardo Srabaglia), que fa el seu âviatgeâ?, i arriba fins a maleir Franco. Es pot dir que la pel·lícula accentua aquest viatge, que va ser molt més moderat, però encara així, això no afecta el contingut de la pel·lícula ni el seu testimoni.

Qualsevol que hagi passat per les presons franquistes (o per l'exèrcit), sap que no tots els carcellers eren uns bèsties i estúpids, sense més. En un tràngol tan brutal com el final de Salvador, només els més monstruosos es van mostrar com a veritables feixistes.
L'escena final quedarà com un testimoni de l'estupidesa i la barbàrie franquista. Són uns moments que et tallen la respiració: un assassinat âreglamentariâ? d'un noi noble i idealista. Al final, sona la cançó immortal que Lluís Llach va compondre en nom de tots nosaltres, interpretant el nostre dol i la nostra ira. Quan surts de la sala et sents part d'una pel·lícula concisa, intensa, mil·limetrada, obra d'un equip que es nota que l'ha fet seva.

TAL COM ERA

No es tracta de mitificar Salvador. Va ser un noi compromès fins a les celles, però al mateix temps algú amb dubtes, amb unes immenses ganes de viure, i per tant d'amar... Lluitava contra el franquisme per a créixer com volia créixer, buscant les seves pròpies alternatives, provant els seus propis camins. Aquest Salvador és Daniel Brühl, i ho serà per als que no tenen la seva imatge com a part de la seva pròpia història.

Una pel·lícula així només es pot fer amb un rigor i un respecte absoluts, i així ho han reconegut els que van viure la seva part més personal i humana. No obstant això, alguns dels que van compartir la seva aventura política se senten decebuts, no reconeixen la seva història en la pel·lícula, potser perquè volen viure la seva pròpia llegenda d'herois anarquistes.

Amb tot, la resposta que ofereix Salvador al seu advocat sobre el perquè de la seva lluita representa una explicació com cal del motiu pel qual la lluita armada va ser una opció a considerar. Entre els que es van mullar el cul, qui no la sospesava? Apareixia com una resposta conseqüent a un règim que quedava definit amb la âmort accidentalâ? d'Enrique Ruà, llençat per la finestra d'una comissaria. Salvador l'explica, però no la justifica. Per descomptat, té dubtes.

OPCIÃ EQUIVOCADA

D'alguna manera, el Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL), al què pertanyia Salvador, volia posar l'Espanya de Franco a l'hora del maig del 68. Però això comportava no solament el risc de la repressió; també el d'una dinàmica errònia, de substituir una resposta que havia de ser de masses en moviment.

A Salvador no sâhi diu res que no sigui cert, incloent-hi el desencaixat metrallament del consolat espanyol a Tolosa de Llenguadoc... Aquest és un retrat de la impotència, de la incapacitat per a la resposta. Dictamina l'aïllament del grup, els components del qual no eren âmaquisâ? forjats en una llarga guerra com Facerías o Sabater, els seus referents, sinó joves inexperts com Puig Antich. Aquest va demostrar la seva talla sobretot en el compte enrera cap a la mort, en un temps en què no cabien proclames sinó una gran contenció i una gran altura de mires.

Ãs clar que la del MIL va ser una opció equivocada, fruit dels que no van aprendre que la paciència era una virtut revolucionària. Però amb tot, Salvador era un dels nostres. Lluitava pel mateix que nosaltres. Salvador va pagar la mort de l'almirall Carrero Blanco a mans d'ETA, i va pagar la nostra impotència. La seva situació va ser tal com descriu la pel·lícula: va saber estar al costat dels seus, mantenir les seves conviccions, parlar amb l'enemic, i reflexionar.

Les seves lectures a la presó projecten la silueta del mateix jove irat contra els grisos i la dictadura. Fins a l'últim moment va tractar de créixer culturalment i ideològica. Entre els autors que llegia hi havia Homer, Wilhem Reich i Castilla del Pino, a més de Barrow Dunham, un dels filòsofs marxistes nord-americans més oberts i creatius d'aquella època qui, en La filosofia com a alliberament humà, comença dient que els nans (els treballadors) també poden ser gegants.
Mira també:
http://www.revoltaglobal.net/WEB/noticiaweb_060915.htm

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Salvador (Puig Antich): una història per a no oblidar
19 set 2006
gràcies pepe, estàs fent un treball màgnífic de propaganda de la pel-lícula. Vols que t´ingresem al banc els teus honoraris o bé passes pel meu despatx i t´ho pago en negre -Com quan el fòrum-?

Jaume R.
Re: Salvador (Puig Antich): una història per a no oblidar
19 set 2006
em dona la impressio que l´autor de la noticia descriu a salvador segons el que despren la pel-lícula... i això és justament el que molts hi estem en contra.

Definir a salvador com: "No es tracta de mitificar Salvador. Va ser un noi compromès fins a les celles, però al mateix temps algú amb dubtes, amb unes immenses ganes de viure, i per tant d'amar..." és un exemple de com la gent que no sap res del MIL ni de salvador (tret que va ser l´últim, juntament a aquell polac, de passar pel garrot vil) "coneixen" al MIL i a Salvador des d´una òptica tramposa, mentidera i amb ganes de tergiversar la història, però esclar!, és una peli comercial del huerga amb finançament de l´amic J.R de mediapro: no es podia esperar nivell.
Re: Salvador (Puig Antich): una història per a no oblidar
19 set 2006
Salvador

Salvador Sostres

Si Salvador Puig Antich fos viu seria a la presó. No era un pres polític sinó un que atracava bancs i allò que feia durant la dictadura encara en democràcia segueix feliçment prohibit: dur armes sense permís i utilitzar-les per atracar bancs i disparar si convé a la policia o a qui sigui. La pel·lícula passa tot això per alt i ven el protagonista com l'heroi d'una causa ben noble, quan en realitat era un destraler i un il·luminat. La seva mort va ser una barbaritat i esclar que diumenge al cine vaig fer-me un tip de plorar. La tendresa del noi, la relació amb la germana petita, la crueltat dels salvatges contra l'indefens. Esclar que vaig plorar, però com quan plores per qualsevol altre drama de pel·lícula de mitja tarda: o potser una mica més, perquè l'escena de l'execució al garrot és duríssima. Vull dir que si hem de censurar el franquisme perquè, entre d'altres coses, va ser d'una brutalitat extrema, censurem-lo. Però la causa de Puig Antich no és gens noble ni decent i la comèdia que l'esquerra catalana fa al voltant de la figura del Salvador és repugnant. La pel·lícula és l'enèsima mentida d'una esquerra que vol explicar la resistència des de l'anarquisme o des del socialisme i llevar-li qualsevol accent patriòtic, quan en realitat, el que en democràcia s'ha consolidat és el nacionalisme i han naufragat per sort totes aquelles idees demencials i sanguinàries. Mira, feixistes i comunistes van haver de fer la transició cap a la democràcia i el nacionalisme en canvi ja hi era. No és gens estrany: comences renegant de les arrels i acabes idolatrant un pistoler. L'obsessió de l'esquerra de voler explicar la història de Catalunya sense Catalunya els ha dut sempre a perdre. Com li va passar a Franco, més o menys, perquè aquest país és petit, i absurd de vegades i d'altres un pèl llepat, però té la punyetera mania de no voler desaparèixer.
Botons



http://www.avui.cat/avui/diari/06/set/19/254818.htm
Re: Salvador (Puig Antich): una història per a no oblidar
19 set 2006
Caram el sostres, son tots iguals a renegar de tot, la dreta catalana està podrida, junt amb l'avui i el gran lobby dels sionistes catalans.
renegar, renegar, renegar. Aburrits!
Re: Salvador (Puig Antich): una història per a no oblidar
21 set 2006
i per què no surt un grup de gent disposada a fer un documental: entrevistes, recreacions, videos de l'època. per poder tenir uina altra versió en un format que avui dia tothom mira abans de llegir-se un llibre o enxufar-se a internet??? jo no ho sabria fer, però crec q hi ha gent q sí, i em sembla una bona idea!
Re: Salvador (Puig Antich): una història per a no oblidar
25 set 2006
la pel·lícula Salvador és absolutament visceral i desprovista d'elements racionals. I l'espectador se la menja amb patates quan li posen música tendre en el moment del seu assassinat en el garrot. L'espectador és fa còmplice d'un film que no pot ser de cap manera realista... Heu vist com estava la model durant els setanta? Evidentment era un lloc solitari, on només hi vivia el Salvador... El lloc era net i es podia jugar al basquet amb policies que tenien cor... És massa arriscat posar-se amb el sistema penitenciari. Millor carregar-ho tot al franquisme i els d'aquí ens rentem les mans. La pel·lícula m'ha semblat una gran farsa, en tots els sentits: l'argument, transgiversat; els personatges, mal caracteritzats (cap actor es posa en el paper); el resultat de la pel·lícula un culebrón descaramelat de la història d'algú que no volia ser màrtir, però que sembla que -per falta de més valor- li vulguem fer.
Una vergonya

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more