Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: un altre món és aquí
Salvador , una gran pel·lícula de la que cal veure i escoltar els silencis.
per Silenci	17 set 2006
Potser el que que escriuré no agradará a gaires, no és ni "alternatiu" ni "revolucionari" a l'estil que s'escriu a indymedia. Quan van assassinar en Salvador Puig Antich jo tenia 12 anys. Recordo bé aquell matí de dissabte. El meu pare, amic d'infancia d'un oncle del Salvador, estaba realment colpit com tanta gent gran en aquell temps. Eren temps de silenci, la gent gran que havia perdut la guerra no en parlaven- ni els que s'havien quedat , ni els qui havien tornat de l'exili-. Amb l'assasinat d'en Puig Antich veien una nova derrota a la que es reisitien novament des de l'interior del seu ser. Amb el Salvador s'acomplien altra vegada les sentencies de mort que molts arrastraven i havien viscut; revivien els assassinats que el franquisme havia comès com a venjança dura a la fi de la Guerra d'Espanya sobre el nostre poble. Avui he anat a veure la película i se m'han despertat uns sentiment que havia enterrat feia molts anys. Al meu costat hi havia unes persones grans ( i ho dic així com si jo ja no fós gran) que no han parat de plorar. He de reconeixer que jo també m'he sentit colpit i alguna llàgrima davant els records se m'ha escapat. Al mateix cinema he recordat com jo vaig viure aquells dies. Aquell matí de dissabte a casa no es va dormir des de la matinada. Recordo que a la botiga del meu pare, molt d'hora, una quanta gent gran comentava que no podia ser que matessin aquell xicot, que al final l'indultaríen, que el franquisme estava tocat, que els alemanys i el Papa havien intercedit davant Franco. Ningú es preguntava si el Salvador era o no culpable. El Salvador era dels nostres, era el fill d'un dels que havien perdut la guerra...-això és el que es vivia i l'únic que estaven disposats a preguntar i admetre- erem tots els qui haviem perdut la guerra, i ara la perdien els fills. Així es dividia llavors la nostra societat. Matar el Salvador era derrotar-nos una altra vegada, i això és el que perseguia el règim en aquells moments. La vengança de la sang. Cap d'aquella gent gran amb ràbia continguda però silen sabia qui era el MIL, i ni tansols els importava ¿què n'havien de fer ells de saber qui eren els del MIL? Del franquisme solament en coneixien la sang i les humiliacions; i que un noi hagués gosat viure sense por els feia també lliures..., però els espantava. Assassinar-lo era tornar-los a assasinar a ells amb el pitjor dels càstigs: el silenci dels perdedors. Jo no havia vist plorar al meu pare... un home que no va plorar ni el dia que es va acomiadar del seu pare quan el portaven a afusellar -segons explicaven altra gent que havia sortit de la presó- ... Aquell dia els ulls eren novament vidriosos d'unes llàgrimes que no gosaven arrencar, no recordo exactament si va plorar, em penso que sí. Aquell dia a casa es va parlar de la pena de mort i de com era important que no s'apliqués més, va sér una lñuminositat fugisera, però ja no se'n va tornar a parlar mai més, la por va tornar de seguida i el silenci va planar sobre la por de la gent; però, els més joves ja havien/haviem vist que plantar cara era possible. Ja podiem preguntar, s'havia obert la veda per a preguntar sobre què havia passat en aquests anys de por. No sé si en Salvador va morir en va; però no crec que ningú mori mai en va. Totes les coses tenen el seu sentit i no passen perquè sí. Jo les idees del Salvador no le scomparteixo ni les defenso per aplicar-les; però aquell dia vaig aprendre que el més important per a ser lliure i tenir veu e el món és defensar el dret a defensar aquelles idees, i això ens ho va ensenyar un anarquista anomenat Salvador. Sempre he pensat què en diria en Salvador avui de tot això i del què temim. Salvador és el meu heroi personal -idealitzat , és clar que sí, com tots els herois- , és algú que en un món de silenci va arrencar un crit encara que fos de dolor, és quan com quan crida un mut i se n'adona que pot emetre sons. A tots ens va passar això mateix aquells dies, malgrat tot, ens vam adonar que teniem veu, diguessin el que ens diguessin. M'importa poc si els anarquistes els agrada la pel·licula o no. Se me'n refot si als cagabandurries d'avui que van cremant contenidors i fent aldarulls que no portaran cap revolució els agrada o no la pel·licula i que redueixen el Salvador en una mena d'icona ridícula de la seva impotència. A qui ha d'agradar i servir la història explicada és a la gent que ve del silenci, és la memòria de la gent del silenci la que guarda -massa tard- la pel·lícula. És part de la nostra història, per bé i per mal, amb totes les seves deficiències. Me la bufa si hi ha licències poètiques a la pel·licula; em quedo amb els silencis el pare del Salvador i el recer a casa de la seva familia el dia que afusellaren al seu fill...-silencis que vist, he viscut i que són tan reals- això és l'important d'aquesta pel·licula. Per saber el que era el MIL tinc molts llibres i documents, per a reconeixer els silencis avui em queda la complicitat de la gent que veia amb mi la pel·licula al cinema i poca cosa més. Em quedo amb el silenci aclapardor d'un pare que no parla mai i la veu i la lluita de les germanes, la seva veu. La generació del meu pare ja és morta o es va morint, però n'hem de guardar memoria del què van passar per a que avui siguem aquí. A mí m'ha agradat, i a la fi els morts són memòria i en Salvador és part de la nostra memòria i amb això està la força de el seu crit en el silenci. 33 anys després encara parlem de Salvador, del MIL i de la força que van arrencar. És memoria viva.
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more