Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: amèrica llatina
Contra el vell Estat veneçolà: Revolució a la Revolució
13 set 2006
Implicat en el cop d'estat contra Hugo Chávez el 2002, Manuel Rosales serà el candidat únic de l'oposició a l'elecció presidencial âi democràticaâ del proper 6 de desembre. No obstant això, el 18 d'agost, John Negroponte, director dâinformació nacional del govern nord-americà, va anunciar el nomenament d'un âcap de missins especialsâ? per a les operacions d'informació a Veneçuela (i Cuba), unint-se, així, als països de l'â?eix del malâ?, Corea del Nord i l'Iran.

Per RENAUD LAMBERT *
Traducció a càrrec de SALVADOR PALLARÃS-GARÃ?
CONTRA EL "VELL ESTAT" VENEÃOLÃ: REVOLUCIÃ A LA REVOLUCIÃ


Als despatxos no sâhi troba a gust i és ben conscient que amb la gorra al crani, la seva barba de tres dies i els seus texans tacats, desentona. Però no sâha passat una setmana travessant el país per deixar-se impressionar a l'últim moment per un funcionari de l'Assemblea Nacional. Camioner de l'Estat de Zulia, Juan Guerra recorda que té drets i que està molest. Pica el puny sobre la taula: "No, no demanem. Exigim al camarada diputat que transmeti directament la nostra queixa al ciutadà president!â?

Lâany 2000, els 700 camioners que Juan i el seu company Jhonny Plogar representaven, van denunciar els empresaris de Cootransmapa, Coozugavol i Coomaxdi, tres empreses especialitzades en el transport de carbó que, segons ells, "usurpen el títol de cooperativa per aprofitar lâexempció d'impostos i contractes amb l'Estat". Cansats dâanar dâuna oficina a una altra, no seâls esacoltaran fins al cap de cinc anys, després d'haver multiplicat els correus dels quals Jhonny en tè còpia en una butxaca plena a petar: "Ministeri", âAjuntament", "Govern de l'Estat", "Presidència", etc. Mentrestant, la Superintendència Nacional de les Cooperatives (Sunacoop) retirarà a les pseudocooperatives la "certificació". Però la societat nacional d'extracció de carbó les continua contractant! Per la seva banda, el Governador de l'estat, Manuel Rosales âsignatari del decret que destitueix tots els cossos constituïts durant el cop d'estat d'abril de 2002â perd temps. Els patrons, de mentres, aprofiten per organitzar-se. Aviat amenacen els sicaris.

Aquesta història és gairebé normal aquí. D'altra banda, quan els tres companys arriben davant l'Assemblea Nacional per intentar fer-se sentir, una multitud també fa sentir la seva: "No a la burocràcia! No a la corrupció!" Arreu també, la mateixa certesa "Estem amb Chávez!" Perquè és amb una administració jutjada en el millor dels casos com a "ineficaç", i, en el pitjor dels casos, de "reaccionària", amb qui han de lluitar. El "ciutadà president", dâaltra banda, ho declarava recentment: "El nostre enemic intern, un dels més perillosos per a la revolució, és la burocratització i la corrupció![1]"

Certament, aquest tipus de discurs ja ha estat utilitzat, a lâAmèrica Llatina i arreu, per imputar a càrrecs incompetents la mala gestió... de la política del president! Tanmateix, el "procés" (com se'l coneix aquí) bolivarià posa l'accent sobre la participació popular com a mitjà de transformar l'aparell de l'Estat. El que es diu a Veneçuela la "revolució a la revolució" .

Fins a l'elecció de Chávez el 1998, els dos partits polítics que es van repartir poder durant quaranta anys (el partit democratacristià COPEI i el socialdemòcrata Acció Democràtica), van saber utilitzar la renda petroliera per transformar aquestes dues plagues, la burocratització i la corrupció, en sistema d'organització de l'Estat. Al mateix temps que es distribuïen els llocs de funcionari per comprar la pau social, calia tanmateix sotmetre's a la ideologia vinguda del nord: la "necessària" retirada de les polítiques públiques. En aquesta situació gairebé paradoxal, la bombolla de l'aparell d'Estat no podia ser compensada més que per la conscient organització de la seva ineficàcia.

D'una altra banda, en aquest país amb separacions sociològiques caricaturesques, els funcionaris qualificats són sovint procedents de cercles totalment hermètics a qualsevol projecte de transformació social, de vegades per simple ignorància de les condicions de vida de la immensa majoria dels veneçolans. Gilberto Gimenez, director general del gabinet del Ministre d'Afers Exteriors, esbossa un somriure evocant la solució amb què mira de solventar el problema: "Actualment, la promoció està supeditada a cursets de dues setmanes en els "barrios" [populars]".

Dâaltra banda, els quadres polítics "sòlids" capaços de ser part activa a la transformació interna de l'Estat, no abunden massa. En menys d'un any, el Ministeri dâAfers Estrangers va acollir sis personatges diferents abans de trobar l'estabilitat amb el nomenament dâAli Rodríguez[2].

La formació política que ha portat Chávez al poder, el Moviment per la V República (MVR), no és un partit. Es va constituir a corre-cuita a partir de 1994[3], a través de la base d'una coalició de partits d'esquerra i d'antics moviments guerrillers els dirigents dels quals començaven, per a cert, a trobar una certa comoditat en la societat que tant havien combatut abans. Pel seu costat, els joves executius formats pels instituts d'AD i de COPEI van comprendre de seguida que la candidatura de Chávez oferia noves possibilitats d'accés al poder. D'ací el nombre no gens important d'adhesions...

Tanmateix, quan el novembre de 2001, el president aprova 49 "decrets-llei" marcant el punt de partida de les reformes socials, l'artesà de l'acostament de l'esquerra veneçolana a Chávez, Luis Miquilena, els jutja de massa radicals. Dimiteix com a Ministre de l'Interior[4], seguit pels seus a l'Assemblea Nacional. "Hem perdut una legislatura âexplica el sociòleg Edgar Figueraâ. Quan les lleis es van aprovar, eren lleis de rebaixa: Veneçuela continua vivint en el marc legislatiu de la quarta República[5]." Paradoxa d'un projecte revolucionari que, abans de disposar de marcs legals propis, es construeix amb les eines llegades dâun Estat l'estructura del qual perpetuava el model neoliberal.

Des de desembre del 2005, els partits progovernamentals disposen de la totalitat dels 167 escons de l'Assemblea Nacional. Ja no tindran aquesta excusa per explicar eventuals retards en la reforma de les eines legislatives del país. Però la taxa d'abstenció (75%) que va caracteritzar aquest escrutini, si bé fruit del boicot calculat de l'oposició â va preferir retirar-se sabent que seria derrotadaâ, revela també un recel popular de cara a una deriva en processos revolucionaris a la qual Veneçuela havia de fer front: la substitució d'una elit burgesa per una elit política que en reprodueix els seus defectes, sobretot l'allunyament progressiu respecte a la realitat diària de la població.

Sense un vertader partit, sense un aparell d'Estat sòlid, sense prou executius revolucionaris, sense moviment social realment coherent (a hores dâara, encara), el procés bolivarià no es diferencia gens de les altres experiències revolucionàries llatinoamericanes.

"El poble organitzat ha de formar part del nou Estat, participatiu, social, de manera que aquest vell Estat anquilosat, burocràtic i ineficaç sigui totalment capgirat", explicava Chávez el 2004. En aquell temps evocava sobretot les "missions", els programes administrats per la "comunitat", que esquiven el "vell Estat" per respondre a la urgència social. La recent creació dels "consells municipals", el 10 d'abril de 2006, representa una nova etapa important cap a la construcció d'aquest "nou Estat" i de les formes de govern local sobre les quals es fonamentarà.

A Vela de Coro, una petita casa protegeix la Unitat de Poder Popular (UPP). Una petita placa explica: els consells municipals "impulsen la democràcia participativa (...) per articular les organitzacions socials en la recerca de solucions als problemes col·lectius i saldar el deute social del país." Aquí, és l'Ajuntament qui ha pres la iniciativa d'ajudar a la creació d'aquestes organitzacions, âperò nosaltres només aportem les eines, una ajuda en cas de conflictes. Ãnicament l'assemblea de ciutadans és qui pot prendre les decisions", precisa Xiomara Pirela, coordinadora de l'UPP.

La tasca principal del consell és la de coordinar i d'integrar les activitats de les organitzacions ja instal·lades en la comunitat: missions, comitès de terres urbanes, comitès culturals, etc. "No és el representant, sinó el portaveu de l'assemblea de ciutadans, que és l'últim òrgan de presa de decisió del poble", insisteix Pedro Morales, director de Fundacomun (l'organisme de finançament dels consells municipals) al "distrito capital", és a dir, Caracas.

La senyora Pirela remena els nombrosos informes "en curs" apilats sobre el seu despatx i en treu uns mapes dibuixats amb retolador, d'un dibuix de vegades maldestre: "La gent comença per fer un croquis social de la comunitat: les cases, els habitants, els ingressos, però també els problemes d'infraestructura, els problemes socials, etc." Aquest treball permet de preparar, en assemblea, el "diagnòstic participatiu" i de subratllar les prioritats: proveïment dâaigua, evacuació de les aigües brutes, creació d'un centre dâatenció sanitària, etc.

Sobre aquestes bases, el consell municipal proposa projectes a l'assemblea de ciutadans, els transmet a les autoritats competents i administra directament els recursos concedits a través d'un "banc municipal" que pren la forma d'una cooperativa. Cada projecte pot rebre fins a 30 milions de bolívars (prop de 12.000 euros), però sempre queda la possibilitat dâanar a trucar als Consells locals de planificació pública, a l'Ajuntament o als Estats per inscriure projectes més.

En els quatre estats de la regió Occidente âBarinas, Mérida, Táchira i Trujilloâ, els més avançats, més de 3000 projectes ja han rebut prop de 92.000 milions de bolívars (més de 35 milions d'euros). A partir del 2007, la meitat de les quantitats sortides del Fons intergovernamental per a la descentralització (Fides) i de les assignacions de la Llei de les assignacions econòmiques especials derivades de les mines i dels hidrocarburs (LAEE) âprop de mil milions d'eurosâ, aniran directament al finançament dels consells municipals. Els ajuntaments i els Estats, que es repartien aquestes sumes, s'hauran de conformar amb la resta.

Es comprèn la temptació de certs alcaldes de fer escollir els "seus parents" en els consells, encara que ho prohibeixi la llei. Tanmateix, si "els consells municipals són una resposta als problemes de burocràcia i de corrupció, permetran també responsabilitzar una població acostumada a adreçar-se a un Estat paternalista i... a queixar-se", apunta Morales. I semblaria que la població estaria disposada a prendre les seves responsabilitats.

Aquest 16 juliol, a l'immens "bloc 45" del "23 de Enero", un barri popular de l'Oest de Caracas, sâhi acaba de âposar un cap", anuncia orgullosament una de les seves habitants. "Ãs conegut per ser un dels més desestructurats d'Amèrica Llatina", ens explica mentre ens mostra els vòmits que voregen l'edifici, els habitants del qual els llancen per les finestres sense preocupar-se pels veïns. Avui, però, després de sis assemblees preparatòries, "la gent agafa les regnes!" Escullen el seu consell municipal.

Una mica més alt amunt del turó, el barri "El Observatorio" fa el mateix. Un toldo de plàstic enganxat en una cantonada del barri fa de mesa electoral ("l'escrutini ha de ser directe i secret", es recorda) i la cua s'organitza al davant les urnes de cartró, urnes que cadascú ha pogut comprovar que eren ben buides abans de l'escrutini. Com ocorre sovint en altres llocs, les dones han agafat les regnes de la qüestió. L'aposta és important i la llei molt clara. Hi ha cartells que adverteixen: "Si no som un 20% de la comunitat[6], l'elecció no serà validada i no podrem anar a queixar-nos després." Però les organitzadores hi confien: "Els homes vindran âexplica una d'elles. Jo he advertit el meu marit: sense vot, no hi ha àpat, no hi ha bugada. No hi ha res!".

En pocs mesos, sâhan creat milers de consells municipals, i molts estan en formació. Els que sâhavien creat abans de lâaprovació de la llei es regularitzen poc a poc. N'existeixen ja més de 500 al "distrito capital". Se n'esperen prop de 50.000 a tot el país. Els barris residencials també entren al sistema "quan la gent accepta omplir les formularis sobre els salaris", ironitza Josephine, una habitant de Prado del Este. "Però almenys participen somrient Xiomara Paraguán i les seves amigues. Qui ho hauria cregut fa alguns anys!"

Però per què han hagut de passar set anys per crear aquests consells? "De fet, si els alcaldes i els governadors hagueren fet tots la seva feina, no se n'hi hauria hagut cap necessitatâ?, ironitza el Engels Riveira del consell de Camunare Rojo. âTot això, en part, és gràcies a ells."

Lâentusiasme que provoquen els consells municipals evidencia que són sobretot espais de democràcia que responen a una necessitat del "procés". La participació ja havia estat fomentada en lâàmbit del treball (cogestió, autogestió, desenvolupament de les cooperatives, que van passar de ser menys d'un miler el 1999 a ser més de 100.000 el gener de 2006) i de la cultura (a través dels comitès culturals de barri, per exemple). Només quedava organitzar-ne les modalitats en lâàmbit polític.

La "comunitat" âaproximadament de 200 a 400 famílies a ciutat, una vintena en el medi rural i a dâunes 10 en els indígenes, segons la lleiâ, esdevé l'estructura governamental "de base" del "nou Estat". I si, com ho assenyala Juan Carlos Monedero[7], "el socialisme del segle XX ha fracassat, sobretot per manca de participació popular", els consells municipals podrien ser una eina important en la construcció del "socialisme del segle XXI" en la qual s'ha implicat Veneçuela.

"I si finalment... si els diners no arriben", diu la senyora Paraguán. "Si els diners no arriben, anirem a buscar-los!", s'afanya a respondre-li un dels membres del consell de "El Observatorio". Des de les eleccions en aquest barri, el treball ja ha començat. La senyora Paraguán ha seguit un taller "d'elaboració de projectes socials" i exhibeix orgullosament el seu diploma. Aviat, totes les membres del consell seguiran una formació d'aquest tipus.

De cara a la inèrcia de certs buròcrates i "polítics", cal comptar amb el vigor del principi de la "controloría social", la "vetlla ciutadana" que pren la defensa del "seu" procés. Els consells municipals en podrien ser una versió més exitosa i ajudar els veneçolans a exigir de l'Estat els mitjans per exercir la seva coresponsabilitat. Cada dia, el camioner Juan Guerra és una de les expressions d'aquesta "controloría". Va ser rebut, finalment, per un diputat, i li etzivà: "La revolució és com una reixa de ferro que ens protegeix de la burgesia. Si nosaltres, el poble, deixem que el rovell sâhi acumule, la reixa caurà."


* Periodista.



[1] âAló Presidente!â?, 5 de febrer del 2006

[2] La substitució d'aquest últim, el 8 d'agost, per Nicolas Maduro, fins aleshores president de l'Assemblea Nacional, és deguda a raons de salut.

[3] Any en què Chávez és alliberat després d'haver passat dos anys a la presó per temptativa de cop d'estat el 4 de febrer de 1992.

[4] Abans de participar en el cop d'estat d'abril de 2002.

[5] La Constitució de 1999 instaura la cinquena República.

[6] Voten les persones majors de 15 anys i que viuen al barri des de fa, almenys, 6 mesos.

[7] Investigador en el Centre internacional Miranda, ubicat a Caracas.

This work is in the public domain
Sindicat