Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Comentari :: sense clasificar
Apologia de l'heroïsme català
per diek Correu-e: diegodiek@yahoo.es (no verificat!)	11 set 2006
Apologia de l'heroisme català Al principi fou el verb l'adjectiu vingué després encarnat en cops de roc i segadors sota estendard negre foragitant el desconsol. Jesucrist al capdavant assenyalant certesa incerta tempestes segles estols de conteses llamps trons desferra, el sentit de la sorreta, diamants per a l'eternitat James Bond i el que en resta: ...escuma onades gavines i caletes, i quatre pinxos de mala mort fent l'idiota a les tavernes. Per cert, rates a la ciutat, al camp, misèria. I vet aquí Jesucrist l'anarquista: polla mística de totes les vagines, de cosidores i pageses d'oficinistes i mestresses, Jesucrist dansant la sardana catalana aplec de vulves enfocant subsòl, l'infern que ens completa l'inconscient del món l'altra banda del mirall, la commoció entrellaçada en forma de verga horitzontal, circumferenciada, cosa estranya, inhabitual, de "terra", per cert, prové el mot "terrabastall". Jesucrist, tot ell l'espasa coronada pels dotze cors, la mirada besant-te la nafra. Dolçament anar-s'hi apropant, la ferida oberta dessagnant-se. Jesucrist de braços desplegats crucificat somrient, sense desodorant, relaxat. "Jesús, com va?" "Estic fotut, malament, perdo sang." Dels arreplegats de l'ànima, els companys de fa centenars d'anys els rebomboris urbans les bullangues que ens expliquen el 1936, col•lectivitzar, del Noi del Sucre, en Seguí, els gossos del destí, els lacatans, la directa via, la independència i la revolució, dels indigents del Canigó i l'aroma de la Sílvia d'aquests humans tendres mer proisme a mig camí del neanderthal i el futurisme, dels mig guillats tips de ruïna a còpia d'hòsties franciscans en diuen... ¡¡¡catalanes, catalans!!! La burgesia que se la quedi Espanya, el capital que se l'endugui França. Els manobres imbecil•litzats que s'ho facin mirar, ja ens ocuparem a reinstaurar el tribunal popular, que de jutges set-ciències no en volem pas. Ens acompanya en gran batalla un tigre de Bengala els dofins de Formentera els pescadors que planten cara una vaca pirinenca la Unió de Pagesos el Ponent de la Franja, el Conflent i el Rosselló trossets de l'Alguer i disset misteris de València. Santa paciència, constructors d'avantguarda raons per a la revolta, suportar els bombardejos des de la guerra, el 1714, agafa mil set-cents cagarros i esmorza, tres segles enterrats a la merda ni naps ni faves praderies desolades ports acollint cadàvers... ¡¡¡que vingui el pla celestial d'una puta vegada: que el volem realitzar, que l'anhelem fa dos mil anys al cau del carrer al parc, a l'encreuament dels deu mil camins de la plaça del doll amarg, que vingui ja que se'ns menja el desesper i el cos rebenta, que volem viure sense ser titelles per sucar pa amb tomàquet autogestionar el vi acollir els núvols i la pluja i regar les cinc esparregueres amb suc de martell -tant se val si és primavera o hivern- aquell amb què s'alleta els nans de ments. Erigirem castells per saludar el cel, abolir els rals arrauxar l'oblit remoure els vents i asserenar humans tristos, desganats del temps... A la gran festa dels pobles i les nacions agafarem el micro ens farem una borilla i ens titllaran de borilleros, de quarto trastero de la desolació ¡ens escridassaran hi haurà insults, brams, renecs: ens diran "marrans"! Però nosaltres els rebatrem xalant, serenament: "borilleros no, sinó ¡¡¡catalanes, catalans!!!" I el món mundial confós de sobte per complet desconcertat prorromprà en aplaudiments esclats de joia, visques, bravos, interjeccions admiratòries gestualitats reconeixedores jaculatòries sorpreses per mèrits que no són nostres perquè al capdavall ens vénen donats de dalt -invisiblement, com la urticària- de dalt vull dir del tercer primera, des d'on oneja solitària una senyera. Tanta eufòria per fi... pregunteu-vos-en el perquè: perquè el dadaisme s'haurà revelat i les maneres diverses de fer-se borilles esdevindran el nexe nou d'una nova humanitat. Internacionalistes-sí-què-passa perquè tots en som de germans tots en som de ninetes, xiquetes, marrecs, menuts, taps de bassa, cagallons, infants... naufragant plegats a la gran barcassa (samarreta esquinçada com a vela, com a embarcació una carabassa). Quatre segadors avançant a cops de roc sota estendard negre a recer del desconsol, amics dels alquimistes noces sagrades del pensament i l'emoció, arades estranyes de l'ego i el cor, la veritable acció directa una mica d'honestedat, amor... i de tant en tant ¿què trobem, què és això? ¡còctels molotov cremant contenidors arrasant oficines bancàries! ¡¡¡ja m'enteneu: escalfant el calor infonent valor als pàries!!! Enllà dels desastres nosaltres som precipici, rebel•lió, l'inexistent encarnat ara quitxalla que no calla el futur que viatja en metro i se n'abaixa una parada abans, salvatge estimball ruc per la fatiga espina que desgarra un mitjà per a un fi, el trajecte dur lluny de l'enamorada, compartir, l'amistat arrapada igual q'una paparra. Som laboratori dels humans, científics asocials experimentant per fer-ne, de les pedres, pans, existència abjecta brega feréstega malaventura i sort les amades dels amants un pot de drames vulgars: ¡¡¡catalanes, catalans!!! (Nineta rossa executiva de Pedralbes cistellet a la deriva, de les deu pomes del pomer nou de podridetes i l'altra... gairebé, cabrona). Som l'aldarull dels pringats, esvalot dels xinorris fe, déu, coneixement, nius, taps, menuts elevant el desori a la categoria del tecno del XXI, la bandera negra fugissera de marc i paspartú junt amb el roig de l'estelada, puig místic del goig de la daina cardant amb el cabró a l'alta muntanya. Tanmateix, camp de clavells és zona de combat, no ens adormim a la palla que mitjançant lleis antiterroristes volen empresonar els infants mentre el navili s'enfonsa sota ombres invisibles presons i densitat fosca: nois ens hem de moure això s'ensorra no s'hi val. És ma proposta: follem a la catedral incendiem l'arquebisbat, amb la nostra passió amb l'impostor a dintre i una barra de ferro roent omplint son esfínter... potser ho accepta a gratcient. Dels cementiris fem-ne arcs, espasmes energètics, estacions espacials dels cotxes -mescles d'ordres i novells criteris- amb els totxos rampells i amb els imperis el fum que s'esvaeix, pells santes per als desemparats l'equanimitat que creix. Entre Jesucrist i l'anarquia som aquí: una colla de sonats contestació constant entre el segon calaix i la primera prestatgeria on hi ha el Pau Riba atrafegat descol•locant les coses al seu lloc: de biaix; som convalescents accidentats de poesia Theros i Ànatos entre agonia de la redempció la Mediterrania i el que ve després, l'impronunciable, què és? Fulles fumades dels cirerers barretines negres-i-vermelles, les capes fines de les entranyes tines plenes, llops i ovelles el rerefons dels dies ell i ella estimant-se en totes les cabanyes matins sencers dins tramvies bombardejar al vespre les escoles pies. A la conferència dels humans exigirem que l'acoblar-se amb l'infinit ho deixin a les nostres mans... no per treure'n profit car som poderosos, imprevisibles entreteixint silencis, la quinta essència dels menjacapellans, el rovell de l'ou, una font tremolant que es mou al nucli secret de la base del pilar del recargolat fonament dels textos sagrats, els que tracten de l'inici immaculat de la vida al carrer: el desprestigi d'una veritat. Jesucrist és feliç al costat i naltres al seu, ell ens pregunta "ei, com anem?", "mira, 'nem fent.., saps què? tenim una bona idea, hem ordit un pla, cosa genial, val la pena tirar-ho endavant...". El crucificat ens abraça entre rialles, perquè el pal del paller és la llança que li van clavar i que nosaltres li hem extirpat: de la branqueta en neix follam. ¡¡¡Catalanes, catalans, som la nova era l'última esperança dels africans, la utopia asiàtica, som àrtida i antàrtica, recança d'indis americans de jugar a escacs al cim dels Urals, la refundació de l'espècie els gitanos del Raval un miratge que no espera engegar les reixes som Lapònia avui o mai el gran cristo dels trapelles els quatre gats badant!!! ¡¡¡Som bandera negra saludable astral anelles i pebre un tic picant, un somni còsmic el xoc colossal entre un drap i un transeünt borni!!! Al principi fou el verb l'adjectiu vingué després: catalanes catalans anarquia llibertat. GERARD HORTA, 2001
This work is in the public domain

Comentaris

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more