|
|
|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió : dones |
|
La repressió d'Estat contra les dones d'esquerra: una perspectiva històrica
|
|
|
per |
25 ago 2006
|
|
Article dedicat a les valentes dones detingudes a Atenco |
*Adela Cedillo
L'anomenada "revolució sexual" de la dècada dels seixanta del segle XX va ser un punt d’arrencada en la incorporació de la dona a la vida polÃtica nacional a Mèxic. Abans d'aquest episodi, els grups feministes que pugnaven pels drets polÃtics de les dones havien estat massa reduïts i passaven desapercebuts en l'escenari nacional. Prevalia una percepció bastant conservadora de la dona-objecte, la dona que no és mestressa de la seva voluntat, la dona que no té la mateixa capacitat intel·lectual ni fÃsica que l'home i que està , per tant, restringida a "tasques caracterÃstiques del seu sexe". Aquesta situació no va canviar gaire amb l'atorgament del vot a la dona el 1953: el seu paper de les dones a la polÃtica va continuar sent minso.
Dintre de l'esquerra comunista de la primera meitat del segle XX la dona tampoc ocupava cap paper preponderant ni tenia accés als òrgans de direcció, malgrat que el vell Partit Comunista Mexicà va tenir entre les seves files extraordinà ries lluitadores socials com la fotògrafa Tina Modotti i Benita Galeana. En la seva qualitat de militants, aquestes dones van ser precursores d'un fenomen que s'escamparia a la segona meitat del segle XX: el de sofrir una doble criminalització per la seva condició de dissidents polÃtiques i de dones que no estaven d’acord amb les tasques "caracterÃstques del seu sexe". Poques coses semblaven horroritzar tant les forces de l'ordre com l'existència de dones "subversives".
Amb l'assassinat del dirigent comunista cubà Julio Antonio Mella a la ciutat de Mèxic el 1929 a les mans de sicaris del dictador cubà Gerardo Machado, el govern i la premsa mexicans van endegar una insidiosa campanya de linxament contra Tina Modotti, parella sentimental de Mella i testimoni de l'homicidi. La casa on ambdós vivien va ser escorcollada i saquejada i Tina va ser arrestada i interrogada pel famós torturador de l'època, Valente Quintana, que es va empescar la hipòtesi que ella havia format part d'un presumpte "crim passional" contra Mella. Encara que Modotti va ser exonerada d’aquesta acusació sense cap ni peus, el 1933 va ser detinguda irregularment i deportada immediatament [1].
Per la seva banda, Benita Galeana va ser una de les poques dones comunistes del perÃode que va conèixer la presó pel seu febril activisme a favor del PCM. Benita va ser un pont entre les velles generacions i el moviment estudiantil de 1968, al qual va donar suport solidà riament [2].
Encara que des de la marxa a peu dels miners de Nova Rosita, Coahuila, a la ciutat de Mèxic, el 1952, fins al moviment magisterial de 1959 les dones van ser un ens cada vegada més visible, no va ser sinó fins al 1968 que la seva participació en assemblees, mÃtings, marxes, brigades, etc. va augmentar i es va enfortir de manera definitiva. Aquestes agents socials estaven molt lluny ja de les soldaderes que durant la revolució mexicana seguien els seus homes per resoldre'ls les necessitats quotidianes, ja que a diferència d'aquestes, eren completament autònomes i tenien el mateix compromÃs i responsabilitat amb les seves contraparts masculines. Encara que al començament eren poques, les noves dones van tenir un paper protagonista en el moviment estudiantil del 68. Una d'elles, Myrthokleia González, va ser mestra de cerimònies en el mÃting del 2 d'octubre i va ser una de les primeres a caure ferida. Dues joves més, Tita Avendaño i Nacha RodrÃguez, van ser segrestades i torturades psicològicament per agents de la Direcció Federal de Seguretat, que les consideraven lÃders perilloses. Ambdues van passar dos anys a la presó. Dels civils assassinats en Tlatelolco, se saben els noms de poc menys de deu dones que eren estudiants, mestresses i comerciants..., ja que ha estat difÃcil esbrinar quantes més van sucumbir davant les bales de les corporacions militars i policÃaques [3].
L'episodi en què es va evidenciar encara més el canvi de mentalitats generat per la revolució mundial del 68 va ser el de l'anomenada "guerra bruta". Centenars de dones de cap a cap de la república van agafar el fusell per assolir la utopia socialista. Van ser les primeres revolucionà ries de la nostra història contemporà nia i també les més oblidades. Aquest perÃode està molt allunyat dels dies en què les dones s'havien de fer passar per homes per participar en els combats; les noves guerrilleres eren lluitadores intrèpides, amb una mÃstica revolucionà ria a prova de bales. A les ciutats, noies amb minifaldilla i perruca formaven part dels escamots que expropiaven bancs i segrestaven a diplomà tics i empresaris. En el medi rural, malgrat que prevalia una cosmovisió més conservadora, les dones que s'integraven en els campaments guerrillers no es limitaven a preparar el menjar i fer la neteja, sinó que també participaven en els entrenaments, en les excursions i, eventualment, en els combats.
A l'estat de Guerrero l'escamot comptava amb importants bases de suport, constituïdes en bona mesura per dones que tenien als seus pares, germans, esposos o fills remuntats en la serra. Per això, quan la repressió es va deslliurar, les primeres vÃctimes va ser elles. Moltes comunitats rurals van ser militaritzades, els soldats entraven consuetudinà riament a les cases, robaven les pertinences dels qui hi vivien, els copejaven, violaven les dones i fins i tot torturaran els seus infants al seu davant per obtenir confessions que els duguessin a la ubicació dels "subversius". La guerra de baixa intensitat a Guerrero va representar un Vietnam a petita escala, i va ser sense cap mena de dubte el capÃtol de terrorisme d'Estat més atroç de la nostra història recent [4].
Dels milers de vÃctimes de la "guerra bruta", les que van haver de suportar carregar les pitjors desqualificacions, tortures i cà stigs van ser les guerrilleres, per la seva condició de militants clandestines i armades, però sobretot, per pertà nyer al sexe que fins a aleshores havia estat concebut com a "feble". La campanya ideològica del govern les va presentar com a dones dissolutes i aventureres i a gairebé ningú semblava importar-li la seva sort. Quan una guerrillera queia a les mans dels cossos repressius de l'Estat, els seus agents hi descarregaven tota la misogÃnia que eren capaços de sentir. Gairebé cap se salvava de les pallisses, d'una sessió de tocs elèctrics als pits, genitals, ulls i boca, de mètodes d'asfÃxia com el pocito [a] i el tehuacanazo [b], d'abús sexual o violació davant del seu company (si havien estat detinguts conjuntament). La invasió dels seus cossos era una demostració clara que els "guardians de la llei" tenien un control total sobre les seves vides i destinacions. A tot això caldria afegir-hi la tortura psicològica i els tractaments cruels, inhumans i degradants que caracteritzaven les presons clandestines on eren tancades [5].
Em resulta inevitable pensar en el testimoni de la militant del Moviment d'Acció Revolucionà ria, Bertha López, que, a més d'haver sofert aquests turments, va ser obligada a presenciar com el seu nadó d'un any i mig era sotmès a tocs elèctrics en tot el seu petit cos [6].
Tot seguit, penso en la guerrillera Marina Herrera, de la Lliga Comunista 23 de Setembre, que va donar la seva vida per protegir la del seu nadó d'un any davant l'atac de la Brigada Blanca a la casa on habitava amb el seu company, que va resultar igualment tirotejat. (Als agents els va sorprendre tant que el nadó hagués sobreviscut a la cascada de trets que es van prendre la molèstia de consignar que havia resultat il·lès).
Voldria portar a la memòria d’altres casos paradigmà tics, com el de les joves guerrilleres de les Forces d'Alliberament Nacional Denà Prieto i Carmen Ponce, assassinades per la Policia Militar a Nepantla, Edomex, el 14 de febrer de 1974, els cossos ja inermes de les quals van ser ruixades de bales i granades. O el de la integrant del Nucli Guerriller Emiliano Zapata, Elisa Irina Sáenz, que al març del mateix any va ser detinguda a les canyades de la selva Lacandona i violada tumultuosament pels militars (segons testimonis presencials), per ser traslladada després a la ciutat de Mèxic, on la van fer desaparèixer. I com no recordar que per aquestes dates les germanes van fer desaparèixer també Ana i Sara Mendoza Insulsa, del Moviment d'Acció Revolucionà ria, després d'enfrontar-se amb l'exèrcit a la Huaxteca Hidalguense.
A les ciutats, les guerrilleres, encara estant embarassades, eren torturades en ser detingudes, com els va passar a Lourdes MartÃnez, Araceli Ramos Watanabe, Emma Cabrera Arenas, Aurora Navarro, Violeta Tecla Parra, Cristina Rocha, Arminda Miranda i Martha Murillo, militants de la Lliga Comunista 23 de Setembre segrestades entre el 1974 i el 1983. També es té constà ncia del cas de Teresa Torres de Mena, militant de les Forces Armades d'Alliberament, que a mitjan 1976 va donar a llum un baró a les masmorres del Camp Militar Nombre 1 (antic centre de reclusió clandestà per a "subversius"). I què dir del cas de la guerrillera del grup Avantguarda Armada Revolucionà ria del Poble, Rebeca Padilla, que va ser segrestada amb el seu espòs i el seu nadó d'un any el 1976. (Probablement aquest últim va córrer amb la mateixa sort que el nadó de la desapareguda Carmen Vargas Pérez, que va ser donat en adopció il·legalment i la famÃlia del qual va poder localitzar-lo trenta anys després). Finalment, és ineludible esmentar la guerrillera Ana MarÃa Parra de Tecla, desapareguda amb els seus tres fills.
Totes les dones fins a aquà esmentades, les seves parelles i els seus fills estan desapareguts/des fins a la data, encara que la darrera vegada que van ser vistes amb vida estaven a les mans de l'heroic exèrcit nacional. No cal dir que els seus segrestadors, com el torturador emèrit Miguel Nazar Haro, viuen amb totes les comoditats que la llei mexicana els atorga.
Del perÃode de l'anomenada "guerra bruta", s'han computat seixanta casos de dones detingudes-desaparegudes per l'Estat, encara que la xifra total podria ser molt més elevada [7]. A més, s’han de comptabilitzar encara els casos de centenars de dones més que van ser assassinades, detingudes, torturades i exiliades en les dècades dels setanta i principis dels vuitanta.
Molts anys després, els membres de corporacions policÃaques i militars van tenir el mateix tipus de resposta davant altres moviments armats emergents. El 1990, la militant del Partit Revolucionari Obrer Camperol, Ana MarÃa Vera Smith, va ser detinguda i va sofrir el calvari del trasllat a diverses presons, amb la singularitat d'haver estat reclosa per un temps a Pont Gran, penal exclusiu per a homes. L'Estat li va arrabassar set anys de llibertat. El 1995, MarÃa Gloria Benavides va ser detinguda sota l'acusació de ser la "Comandanta Elisa" de l'Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional. Era la segona vegada que l’empresonaven en vint anys i en ambdues ocasions va ser vÃctima de tortura fÃsica i psicològica.
La contrainsurgència a l'Estat de Chiapas va ocasionar vÃctimes fatals, moltes de les quals eren dones que van ser utilitzades com a botà de guerra. IndÃgenes que eren bases de suport del EZLN i fins a dones de comunitats alienes al conflicte van ser copejades, violades i expulsades dels seus llocs d'origen per militars o paramilitars al llarg de la dècada dels noranta del segle passat. Cal recordar que, dels quaranta-cinc tzotzils massacrats a la comunitat d'Acteal el 1997, vint-i-una eren dones i quatre estaven embarassades.
Un altre cas digne dels anals de la misogÃnia polÃtica és el de Gloria Arenas AgÃs, condemnada el 1999 a gairebé cinquanta anys de presó pel fet de ser la "Coronela Aurora" de l'Exèrcit Revolucionari del Poble Insurgent.
Quan una dona, acusada amb o sense raó de ser guerrillera, és detinguda, hem de tenir no pas la presumpció sinó la certesa que ha estat torturada i vexada fins a la ignomÃnia, ja que aquest ha estat el patró utilitzat sistemà ticament per l'exèrcit i les policies. Aquest és el cas de l'estudiant Érika Zamora, supervivent de la massacre d’El Charco i presa polÃtica durant quatre anys.
Podria pensar-se que els crims d'Estat resulten igualment greus si es tracta d'homes o de dones. Tanmateix, com hem intentat provar, els agents repressius de l'Estat històricament han desplegat un acarnissament especial amb les dones, que s’han ressentit més dels intents de destruir-les fÃsicament i moral, no només perquè aquests intents són objectivament més habituals, sinó perquè la sensibilitat femenina sol ser més gran. L'Estat va pretendre anihilar l'à nim revolucionari de les dones, demostrant-los que elles eren el "sexe feble" i que, per tant, no havien d'immiscir-se en una activitat tan exclusiva de l'home com la lluita armada. El fet que encara hi hagi exguerrilleres i guerrilleres que tenen una vida polÃtica activa, demostra que l'Estat no va aconseguir inhibir la seva participació en la lluita social, malgré tout [8].
En els casos anteriorment descrits el govern sempre va parlar de la preservació de l'Estat de dret, de l'imperi de la llei i l'ordre i d'altres ocurrències selectes de la retòrica liberal vuitcentista i del manual del mascle perfecte ("elles s'ho van buscar", "qui els mana ficar-se en aquestes coses", "són provocadores"), com si existÃs cap element de justificació per violar drets humans.
Al maig del 2006, en el poblat de San Salvador Atenco, dones compromeses amb les causes socials, que pertanyen a un moviment CIVIL I PACÃ?FIC, van ser segrestades, ultratjades i despullades dels seus drets humans, com ho eren antany les dones del moviment armat socialista. No és estrany que un Estat que ha tingut una conducta criminal envers els seus ciutadans opositors i una actitud especialment insana i discriminatòria cap a les dones en general i cap a les dissidents en particular, posi en dubte els testimoniatges de les vÃctimes que s’han afegit al seu historial delictiu.
A Atenco, com en tots els atacs massius als drets humans del passat, el principal subversor de l'ordre jurÃdic, el que ha violat totes i cadascuna de les garanties individuals de la constitució vigent, el que ha emprat la coacció desproporcionada i injustificadament i el que ha atorgat un mantell d'impunitat i protecció als pitjors criminals de lesa humanitat nascuts en aquest paÃs, ha estat l'Estat mexicà . Això ha ocorregut perquè en un paÃs segrestat per la dreta, com el nostre, només es pot viure en un Estat de dreta, valgui la redundà ncia.
Fins al dia d'avui, com a societat hem permès que hi hagi ciutadanes i ciutadans preses/os, desaparegudes/ts, torturades/ts i assassinades/ts per raons polÃtiques i que les dones que cauen a les mans dels cossos repressius rebin un tracte brutal. Ahir vam permetre que els ho fessin a unes altres i avui els va tocar a les nostres companyes. De totes i tots nosaltres depèn que el dia de demà les lluitadores socials deixin de ser doblement criminalitzades, i que el terror i la ferotgia no siguin el preu que hà gim de pagar les dones per tenir ideals i defensar-los.
Notes
[1] Antonio Saborit, comp. Tina Modotti, una mujer sin paÃs. Mèxic, Cal y Arena, 2001.
[2] Vegeu Marcelo González Bustos, Entrevista a una mujer comunista. Benita Galeana. Mèxic, Universitat Autònoma Chapingo, 1996.
[3] Jacinto RodrÃguez, “La lista secreta del 68â€?, El Universal online, 2 de octubre de 2003.
[4] Bertha López de Zazueta, Testimonio ante notario, text mecanografiat, 1979.
[5] Els homes també va ser torturats i degradatats fins a un punt inimaginable, però el que vull destacar és que en els testimonis de les dones preses hi ha generalment el component de la transgressió sexual, cosa que no passa en el cas dels homes.
[6] Vegeu l’informe ¡Que no vuelva a suceder! a http://www.gwu.edu/~nsarchiv/NSAEBB/NSAEBB180/index.htm. El terror es va integrar de tal manera en la vida quotidiana que moltes comunitats de Guerrero encara viuen assetjades.
[7] Dades extretes d’un estudi que estic elaborant sobre els desapareguts polÃtics.
[8] Un cas apart, encara que no gaire diferent, és el de la repressió selectiva, com ara els assassinats de defensores dels drets humans ocorreguts en els darrers anys, concretament els de Digna Ochoa i Griselda Tirado. Abans que passés per la seva ment la idea de fer una investigació judicial, les autoritats ja acusaven Digna d’haver patit problemes psiquià trics que la van portar al suïcidi, tot i que en l’imaginari col·lectiu preval la idea que va ser assassinada pels criminals de sempre.
[Notes de la traducció]
[a] Mètode de tortura semblant a la banyera, que consisteix a immergir el cap d’una persona en l’aigua fins al punt d’asfixiar-lo.
[b] Mètode de tortura que consisteix a introduir agua carbonatada poel nas de la persona detinguda. |
This work is in the public domain |
|
|
