Història de l´independentisme revolucionari català. Part Tercera.

Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494

Warning: error_log(/srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/private/log/dadaphp.log): failed to open stream: S’ha denegat el permís in /srv/www/indymedia.org/barcelona/site.tree/public/imc_classes/imc_FunctionLibrary.inc on line 494


Notícies :: antifeixisme : educació i societat : pobles i cultures vs poder i estats
Història de l´independentisme revolucionari català. Part Tercera.
per 3LINK & REVIFA	19 ago 2006
DEL COP D´ESTAT DE 1981 AL NAIXEMENT DEL MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA
1.-L´independentisme revolucionari persisteix en la lluita L'assalt al parlament espanyol per part de membres de la Guardia Civil, el 23 de febrer de 1981, ha estat analitzat per les forces reformistes i per la història oficial com a un simple rampell de nostàlgics del franquisme. No obstant això l'anàlisi no pot ser tan simplista, si es té en compte el context polític, ja que és l'única manera d'entendre les tribulacions del rei, del general Armada, i de civils com Múgica del PSOE, entre d'altres. El marc polític estava determinat per l'exhauriment d'una etapa important de la transició i es feia imprescindible entrar en una fase de consolidació i concreció en el terreny polític i de reestructuració de fons en el terreny econòmic. L'assalt es va produir en l'acte d'investidura com a president del govern espanyol de Calvo Sotelo, després de la dimissió forçada d'Adolfo Suárez (per invitació de la jerarquia militar), i enmig d'una crisi profunda de la UCD, que va portar a acabar la legislatura més aviat del compte. Aquesta dimissió va tenir a Catalunya com a conseqüència, la dimissió el 18 de març de Josep Melià, ex-governador general, càrrec que des de feia pocs dies havia passat a denominar-se "Delegat del Govern". D'altra banda, encara no s'havien paït els processos autonòmics i hi havia poca voluntat per reestructurar l'administració central. Sobreviuen les províncies, els governadors civils esdevenen una mena de caps provincials d'interior, i bona part de les seves atribucions polítiques passen als delegats del govern. L'administració autònoma estava mancada d'experiència, i arreu s'exerceix el sistema de l'"spoil-system", és a dir, el d'ocupar els quadres administratius intermedis i superiors, amb personal afecte al partit guanyador de les eleccions, passant per alt capacitats o qualificacions. El tercer aspecte important a considerar és el pes i la tradició d'intervencionisme en la vida política dels anomenats "poders fàctics" i en aquest cas concret de la casta militar, veritables peus de fang de la "democràcia espanyola", que el procés de transició havia deixat intacte. Les forces armades i especialment la guàrdia civil han estat els eixos vertabradors de la idea d'Espanya —aquesta opinió era compartida pel PSOE-, i no podien restar muts i plegats de braços davant el panorama desolador i la inoperància dels qui haurien de constituir els altres dos eixos vertebradors, el polític (primerament buit i omplert després pel PSOE) i l'ideològic i cultural (la societat civil). L'especial sensibilitat per la "unidad de la pàtria" obligava a una intervenció clara. A escala tàctica, l'operació potser va ser un fracàs, però a escala estratègica inqüestionablement va ser un èxit, en el sentit que es podia dir que s'havien sacrificat uns peons per guanyar la partida. Una de les primeres reaccions va ser la de proposar governs d'unitat, el PSOE ho va proposar a la UCD, i el PSC a CiU. Si bé això no va ser acceptat, sí que entre UCD i el PSOE es va arribar a fer un pacte per redefinir la política autonòmica; era l'hora de consolidar la transició i calia posar les coses al seu lloc. Davant de la sorpresa de molts, entre altres CDC, i sectors del PSC, es posa en marxa tot un procés regressiu. Per un costat tàcticament es tendeixen a suprimir grups parlamentaris de les autonomies; per un altre es va estenent l'opinió en el sentit que es necessària la igualació de totes les autonomies. Això ja era un vell criteri, tant per a la consolidació de la democràcia —més necessària que mai després del cop d'estat-, com per la mítica solidaritat "entre los pueblos d'España", que feia impensable una situació que pogués desencadenar una sèrie de protestes per "greuge comparatiu" entre diferents autonomies davant una desigualtat de competències i atribucions. El pacte pren la seva base teòrica en l'informe de García de Enterría, El 13 de març de 1981, el consell de ministres comunica al Parlament espanyol la necessitat de dictar una llei d'harmonització de les autonomies, Llei d'Harmonització del Procés Autonòmic (LOAPA, sigla en espanyol), per tal de regular una sèrie de qüestions concretes: els termes nació, nacional, nacionalitat, la condició política dels ciutadans espanyols, l'ús de la bandera i de la llengua oficial, l'acatament de la Constitució per part de les autoritats autonòmiques... Tant el Congrés com el Senat aprovaren la necessitat d'aquesta llei. Un cop va ser aprovada a Madrid, els parlaments basc i català la van recórrer per anticonstitucional i es va aturar la seva aplicació. L'agost de 1983 la sentència va donar la raó als recurrents. Tanmateix, seguint en la cerimònia de confusió i desorientació. ambdues parts s'atribueixen l'èxit, la Generalitat i el Parlament català consideren la sentència com a una victòria de Catalunya, mentre que el govern central considera que de fet s'ha refrendat el fons, o l'esperit del projecte (1). [[la Crida a la Solidaritat]] El 23-F va generar també repercussions en altres àmbits, el 12 de març de 198l, el Diario 16 va publicar l'anomenat "Manifiesto de los 2.3OO", on es denunciava la situació "d'inferioritat i persecució" de l'espanyol a Catalunya. Si bé el document va ser redactat bastant abans, es va aprofitar el clima del cop d'estat per fer-lo públic, anant de bracet d'aquesta manera, intel·lectual —que es presentaven aleshores amb una imatge progressista i demòcrata: Amando de Miguel, Federico Jiménez Losantos, Santiago Tarancón, Carlos Sahagún i José Reinoso-, amb Tejero i Milans de Bosch. La indignació popular va ser immediata i contundent. Les cartes al director de diaris i revistes catalanes eren innombrables, i ràpidament van aparèixer un seguit d'iniciatives que van culminar en un acte central al paranimf de la Universitat de Barcelona el l8 de març de 1981, on es va aprovar un manifest en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Aquest manifest del paranimf va ser l'origen de la plataforma d'organitzacions i entitats culturals i polítiques coneguda amb el nom de la Crida a la Solidaritat. I així es va iniciar una campanya de sensibilització sota l'eslògan Som una nació que va culminar en un acte massiu el 24 de juny de 1981 al Camp Nou. Però abans, el 21 de maig de 1981, un escamot de Terra Lliure segresta el professor Federico Jiménez Losantos, un dels redactors del Manifiesto de los 2.300, i el deixa abandonat en un camp obert a Esplugues de Llobregat amb un tret al genoll (2). Les reaccions polítiques no es fan esperar. Però primer és Jiménez Losantos qui, en unes primeres declaracions, acusa les institucions autonòmiques, i el president del Parlament català, Heribert Barrera, d'instigar la realització de fets similars, per la postura que prenen arran de la publicació del Manifiesto. Naturalment, la Generalitat va sortir al pas d'aquestes declaracions, i fins i tot el diari Avui, en la seva edició del 22 de maig, diu que ha rebut la reivindicació de Terra Lliure i que en aquesta s'amenaça d'atemptar contra persones de la Generalitat, extrem aquest totalment fals, segons indica en el seu llibre Jaume Fernàndez en el seu llibre (3). Com era d'esperar tots els partits polítics van condemnar l'acció i van procurar no donar més voltes al problema, davant l'evident aprovació d'una part important de la població catalanoparlant i la indiferència patent de la població d'origen immigrant. Al cap de pocs dies, tots el diaris publicaven una petita nota en la qual es deia que deu dels principals signants del Manifiesto se n'anaven a viure fora de Catalunya. Entre aquests, Amando de Miguel, el mateix Jiménez Losantos i Santiago Tarancón. La polèmica que es podia haver suscitat va restar soterrada pels fets del Banc Central de Barcelona, i les versions sobre possibles connexions ultres de l'afer. Això va succeir el 23 de maig, tres dies després de l'acció contra Jiménez Losantos. [[Primer manifest de Terra LLiure]] La Crida a la Solidaritat havia iniciat el seu camí a partir de l'acte del paranimf de la Universitat de Barcelona amb l'aprovació d'un manifest de vuit punts. El manifest de la Crida fonamentava les seves reivindicacions lingüístiques en la defensa de "les institucions democràtiques del poble català" i per aquesta raó trobà un cert recel entre els independentistes i posseí en un primer moment una important credibilitat entre les forces parlamentàries. La proposta s'escampà ràpidament. L'endemà de l'acte, a les 130 signatures inicials se n'hi van afegir sis mil més. I després s'hi van afegir deu mil dues-centes entitats. Pocs dies després es van anar creant diferents comissions de treball: una de lliurament de la declaració de vuit punts al Govern de la Generalitat, al Parlament de Catalunya i a d'altres institucions representatives dels Països Catalans; una comissió d'enllaç amb els partits polítics, sindicats i entitats; una comissió de lliurament de la declaració de la Crida al Govern espanyol i difusió del seu contingut a l'opinió pública espanyola, i una comissió de lliurament de la declaració a les institucions internacionals i de la difusió del seu contingut a l'opinió pública mundial. L'èxit de la convocatòria del 18 de març va tenir continuïtat amb una gran demostració de força i una gran mobilització la diada de Sant Joan de 1981, a l'acte convocat sota el lema Som una Nació. La presència independentista va monopolitzar el control polític de l'acte. Una immensa pancarta dels CSPC, amb el lema Llibertat Patriotes Catalans va recórrer el camp enmig dels crits de suport de la majoria dels assistents. La concentració de més de 90.000 persones al Camp Nou del Barça representava la reacció més unànime i multitudinària de Catalunya en defensa dels seus drets nacionals. A més a més, milers de fulls volants van omplir les grades, era la "Crida" de Terra Lliure, primer manifest públic de l'organització armada en el qual exposava els seus objectius de lluita en diferents línies d'actuació. Pocs dies abans, Terra Lliure havia atemptat contra les oficines de FECSA a Reus, Salou i Girona, i contra un transformador de l'esmentada empresa elèctrica a Altafulla. Les mobilitzacions del 24 de juny havien demostrat que existia un rebuig important envers el projecte polític espanyol i que havia un plantejament polític de ruptura, però que encara no tenia una projecció organitzativa cohesionada. Aquest marc posava al descobert les contradiccions de l'autonomisme i al mateix temps s'obria cada cop més l'espai independentista com a una alternativa. Fins i tot, el President del Parlament català, Heribert Barrera considerava convenient i raonable de marcar distàncies amb Madrid i amb el sucursalisme, i fer-se ressò, alhora, d'aquest estat de descontentament popular. Dins d'aquest marc, la commemoració de l'Onze de setembre de 1981 al Fossar de les Moreres va constituir, segons els organitzadors, "un pronunciament de defensa contra les agressions polítiques i socials, de resistència popular contra la intimidació política dels poders de l'Estat, de rebuig a l'autonomia i de suport creixent a l'alternativa de ruptura independentista" (4). El setmanari Canigó (núm. 728) del 19 de setembre titulava la informació sobre la concentració al Fossar de les Moreres, Defensem la nostra terra: els Països Catalans, i a l'entradeta, "La Comissió Independentista del Fossar aconseguí aplegar vora deu mil persones en un dels actes més combatius de tota la jornada. Els assistents mostraren amb els seus crits un alt grau de conscienciació política, així com un innegable esperit de lluita. Bon indicador d'això són els crits sovint corejats: Independència, Visca Terra Lliure, Fora les forces d'ocupació, Ni Espanya, ni França: Països Catalans... Un nombre considerable de senyeres estelades honorava els catalans caiguts el 17l4 en defensa de Barcelona contra l'invasor borbó. La policia antiavalots, discretament distribuïda per tot el barri de la Ribera, controlava els accessos, sense que la seva presència destorbés els assistents, tret d'alguns casos en què es produïren peticions del carnet d’identitat". A la tarda més de setanta mil persones es van manifestar pels carrers de Barcelona sota el lema Som una nació. L'independentisme també hi era present i va dinamitzar la marxa amb els mateixos crits que al matí durant la concentració al Fossar de les Moreres. Dos dies abans de l'Onze de Setembre, Terra Lliure havia realitzat una cadena d'atemptats a tot el llarg dels Països Catalans. [[Onada repressiva de les forces d´ordre públic]] Eren les tres de la matinada del 3 de desembre de 1981. A Barcelona, Esplugues de Llobregat, Manresa, Reus i València, la policia espanyola trencava el son de 23 militants nacionalistes i independentistes, i de les seves respectives famílies, i els detenia sota la llei antiterrorista. Els detinguts eren militants d'IPC: Maite Carrasco (Barcelona), Marcel Casellas (Esplugues de Llobregat), Carles Castellanos (Barcelona), Josep Vicent Just (València), Teresa Lecha (Barcelona), Maria Llum López (Barcelona), Josep Mariné (Reus), Daniel Pérez (València), Blanca Serra (Barcelona), Eva Serra (Barcelona). Del Partit Nacionalista del País Valencià, Simó Aguilar (València). També van ser detinguts els independentistes Jaume Llussà i Pere Bascompte (Manresa) i els independents Eduard Aleu (València), Pere Anguera (Reus), Maria Alicia Corachan (València), Lluís Font de Rubinat (Reus), Clara Galovart (Manresa), Josep Oliveres (Manresa), Lluïsa Parra (València) i Pilar Sala (Manresa). L'operació va ser muntada amb espectacularitat i contundència. Després de la detenció, la policia va retenir les famílies fins a primeres hores del matí per tal que no avisessin ningú. Es tractava de l'operació més important que l'Estat espanyol havia realitzat fins al moment contra l'independentisme i posava de manifest el caràcter nacional de la lluita independentista, ja que l'onada repressiva havia arribat al País Valencià. Vuit dies després, van ser posats en llibertat, 19 persones sense càrrecs i dos del País Valencià sota fermança. En canvi, Pere Bascompte i Jaume Llussà eren empresonats, acusats de pertànyer a Terra Lliure, per la policia espanyola. El "Mando Unificado de la Lucha Antiterrorista" (MULA) justificava aquestes detencions perquè aquestes persones estaven "presumptament implicades en activitats de l'organització denominada Terra Lliure", tot afirmant una suposada vinculació d'IPC amb l'organització armada. La nota del MULA especificava que s'havien descobert uns pisos francs i uns caus amb armes, material explosiu i documentació falsificada, així com la participació directa d'alguns dels detinguts en diverses accions. La resposta popular en front de les detencions va ser de suport total als detinguts de manera oberta i massiva. A Barcelona, a Esplugues de Llobregat —on es tancaren els comerços-, a Manresa, a Reus i a València ningú no va restar aturat, tot el contrari: llocs de treball, barris, pobles i entitats cíviques de tota mena es mobilitzaren en un tancar i obrir d'ulls.No se'ns escapa pas el fet que la mobilització popular entre espontània i política era, encara, més el resultat del rebuig a la tortura que comporta la legislació antiterrorista i més fruit del descontentament general envers la política de l'Estat de la reforma, que no enganyava a ningú, que no pas el resultat d'un nivell real de consciència i de la consolidació de la ideologia independentista. Malgrat això, no podem tampoc deixar de dir que aquesta solidaritat i mobilització per motius molt diversos, ho eren a unes persones reconegudament independentistes i a la coherència de la seva lluita. Aquest reconeixement era valorat pels CSPC com un pas polític important pel mateix independentisme que venia reforçat per un altre fet important: a excepció d'una premsa molt singular i de les persones més significatives de l'espanyolisme (UCD-PSOE) cap crítica es va fer a Terra Lliure. És més, Terra Lliure —a excepció de les notes del MULA- va ser qualificada d'organització independentista. I la mobilització popular va tenir cura de prescindir dels clàssics esquemes de culpables o innocents, fent estrictament afirmacions que els detinguts eren independentistes conseqüents. [[Anàlisi política del CSPC]] "En el marc polític de la reforma està emergint i prenent cos als Països Catalans una estratègia independentista que es distingeix per la voluntat d'enfrontament a l'estat espanyol i a les agressions. El 1979 les morts en combat de Martí Marcó i Fèlix Goñi i els empresonaments de Quim Pelegrí i Frederic Bentanax significaven i posaven en primer pla aquesta voluntat d'enfrontament sense ambigüitats de l'independentisme, i en definitiva aquests lluitadors posaven les bases de salt qualitatiu de l'independentisme de 1980-81: formació dels CSPC, naixement de Terra Lliure —que recentment ha reivindicat el cas Martí Marcó-Fèlix Goñi-, clarificació i augment de la presència política de l'independentisme, clarificació del marc territorial de la nació catalana, els Països Catalans..." (5) .La constatació de l'avanç de l'independentime a la nació catalana en tots els terrenys va comportar la repressió de desembre de 1981. Però si d'una banda la repressió va frenar momentàniament la lluita, de l'altra va comportar l'eixamplament de la consciència política independentista. Notes [1] "Reflexions a la presó". Carles Sastre. Inèdit. [2] Jaume Fernàndez, Terra Lliure (1979-1985). El Llamp. Barcelona, 1986. [3] Jaume Fernàndez, Terra Lliure (1979-1985). El Llamp. Barcelona, 1986. [4] "Defensem la nostra terra, defensem el Fossar", dossier editat pels CSPC. [5] Revista Clam núm.11, editada pels CSPC. 2) Naixement del Moviment de Defensa de la Terra La Crida a la Solidaritat havia aglutinat al seu entorn tot l'arc parlamentari català en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes, però en les mobilitzacions contra la LOAPA, el PSC va quedar autoexclòs. Així com en la manifestació convocada per la Crida el 14 de març de 1982, que va aplegar a més de 350.000 persones, i en la qual el PSC no hi va participar. Per aquesta raó, la Crida a la Solidaritat va publicar la llista dels diputats catalans del PSC que van votar a favor de l'esmentada llei. A partir d'aquell moment els partits van vigilar de més a prop les actuacions d'aquesta organització. CDC va començar a desmarcar-se d'alguns eslògans massa radicals i entitats afins a CiU van seguir el mateix camí (1). En aquesta manifestació del 14 de març, el bloc independentista anava presidit per una pancarta única amb el lema Independència. Quatre dies més tard, la policia va detenir sis militants d'IPC, sota l'acusació de ser els portadors de la pancarta independentista a la manifestació anti-LOAPA, fet que el jutge va qualificar de delicte de rebel·lió. Els detinguts, Carles Castellanos i Ramon Pelegrí van ingressar a les presó de la Model i, Blanca i Eva Serra, Teresa Lecha i Maite Carrasco a presó la Trinitat de Barcelona (2). A l'entorn d'aquestes detencions es va desenvolupar una campanya sota l'eslògan "Jo també hi era". L'independentisme va plantejar aquesta manifestació denunciant que la LOAPA era una agressió derivada d'una Constitució anticatalana i d'una autonomia sucursalista, i insistien en l'alternativa nacional popular, o alternativa de ruptura per l'autogovern. Per a l'independentisme, es tractava de deixar-se de lamentacions que no conduïen enlloc i aplegar-se en organitzacions pròpies que no dividissin la totalitat de la nació. Calia reforçar una línia de lluita de ruptura amb l'Estat, ja que l'objectiu independentista no era apuntalar, modernitzar o regenerar l'estat. Això volia dir "una línia de lluita per l'anul·lació de les lleis d'excepció repressives, per la retirada de les forces d'ocupació, per l'anul·lació de totes les lleis que s'oposin a l'exercici de la sobirania nacional, per la dissolució de les divisions provincials i regionals, per la retirada dels plans de reestructuració econòmica i del Pla Energètic, per la paralització dels òrgans de l'administració central, per la llibertat de tots els lluitadors i exiliats que un tal procés de lluita pot comportar" (3). Els independentistes no podien admetre que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i Nacionalistes d'Esquerra (NE) manifestessin l'argument d'anticonstitucionalitat en relació amb la LOAPA perquè en el seu dia havien rebutjat la Constitució. Per aquesta raó consideraven que els antiloapistes i els loapistes acabarien trobant-se i compartint lloances comunes a l'autonomia amb la qual cosa estaven subratllant que la lluita antiloapa en realitat tenia un elevat component de pura campanya propagandística electoral. La posició de coherència de l'independentisme a la manifestació del 14 de març, proclamant un no contundent a l'autonomia i un si per la Independència havia significat d'entrada més repressió contra l'independentisme català. Durant l'estiu de 1982 es va celebrar la Va Trobada independentista a Sant Pere de Ribes (Garraf) que va aglutinar membres organitzats en el camp de l'ecologia, en la lluita antirepressiva, en defensa de la llengua, col·lectius comarcals..., i va posar les bases per vertebrar l'independentisme en un moviment polític, fruit de tot un seguit d'experiències que s'estaven donant arreu de la nació catalana. A la Trobada es va fer un balanç de la lluita independentista i tothom va coincidir a afirmar que l'independentisme havia deixat de ser una simple posició ideològica per començar a esdevenir una realitat política, tot indicant que si hi havia hagut un augment de la repressió, aquesta estava lligada a l'aparició de Terra Lliure, és a dir, de la lluita armada als Països Catalans. El balanç va posar en evidència que el 1981-82 havia estat un dur assaig en l'enfrontament estat espanyol-independentisme català i que l'única garantia de continuïtat passava per un esforç d'acumulació de forces i d'organització per a resistir la repressió sense comprometre la continuïtat del moviment. Per la seva banda, els Grups de Defensa de la Llengua (GDL) van expressar a la Trobada, que l'ús de la llengua catalana era més, en aquells moments, fruit d'una posició militant que no pas d'una dinàmica social. Segons els GDL, calia trencar amb el cofoisme dels catalans en relació amb la llengua, conscienciar el país de la situació de retrocés que vivia el català i denunciar el bilingüisme. Sobre el moviment obrer, es van presentar les dificultats que hi havia per endegar una lluita obrera arrelada a la terra a causa de la situació de destrucció que vivia el moviment, ofegat per les reconversions industrials i l'atur. També es denunciava el reformisme espanyolista del moviment obrer mancat d'eines polítiques un cop se li havia acabat la tasca de resistència a la fàbrica.. Els sectors ecologistes van denunciar l'hegemonia dels plantejaments apolítics dins del moviment, tot i que van considerar que d'ençà del gener de 1981 la línia independentista havia guanyat terreny, especialment amb la creació de la Taula Antinuclear i Ecologista. No obstant això, segons aquests sectors, calia combatre les posicions apolítiques i l'ecologisme de caire urbà (és així com s'anomenava a l'ecologisme folklòric). Els sectors estudiants, l'Assemblea d'Estudiants Independentistes d'Universitat (AEIU) i els Col·lectius Independentistes d'Instituts (CCII) van fer el seu balanç i van indicar que en pocs anys l'independentisme havia adquirit presència política a la Universitat i als Instituts, si bé encara calia revisar moltes coses, entre d'altres, la forma de treballar. Les intervencions de col·lectius locals i comarcals van posar en relleu les dificultats i la manca de clarificació política que hi havia, fet que disgregava l'activitat independentista, ja que la manca de referents en l'àmbit nacional generava una certa desorientació. I es va assenyalar que la unitat independentista no podia venir com a fruit d'uns pactes polítics, sinó com a fruit de coincidències en la lluita. I els CSPC van fer una exposició sobre els tres anys de la seva existència com a col·lectiu antirepressiu. El balanç que van presentar era qualificat de positiu, ja que havien assolit una presència nacional i una certa infrastructura. Com a moviment de defensa política dels presos van considerar que havien anat prenent cos, cohesió i entitat, a causa d'haver afrontat molts problemes derivats de la clarificació política al si del nacionalisme radical pel fet de mantenir el caràcter de plataforma de defensa política i no pas de defensa humanitària, "ja que la defensa política dels independentistes més conseqüents —aquells que el més sovint poden emprar la lluita armada- ha generat tot tipus de repressió; de caràcter policial, judicial i governatiu sobre Comitès" (4). Com a cloenda de la Trobada, els organitzadors van proposar la idea de treballar per l'organització d'un Moviment de Defensa de la Terra amb la finalitat de donar organicitat i orientació política a l'independentisme. La proposta (5) va ser acceptada i es va crear una comissió de treball per a una elaboració més aprofundida en el camp organitzatiu que fes realitat la vertebració d'un moviment ben cohesionat i que integrés tots sectors en lluita. L'Onze de Setembre de 1982, vuit mil persones es van aplegar a l'acte que havien convocat els independentistes sota l’eslògan Defensem la nostra Terra, i va servir per exposar públicament tot allò que s'havia debatut durant la Va Trobada independentista. Però els mitjans de comunicació no ho van recollir: van assenyalar en canvi els aspectes conflictius de la Diada, com la tirada d'uns fulls de contingut racista sense fer esment de la denúncia que els organitzadors de l'acte independentista i el públic van fer contra els esmentats fulls. [[Reconversió industrial, atur i les oficines d'ocupació]] El Principat rondava els 400.000 aturats, és a dir, el 17% de la població activa, i la comarca del Baix Llobregat juntament amb el Vallès Occidental era la població més castigada en aquest aspecte amb gairebé 47.000 aturats que representaven quasi el 30% de la seva població activa, un 27,5%, dels quals la meitat eren joves entre els 16 i els 25 anys que encara no havien trobat el seu primer lloc de treball. La mateixa patronal —especialment la del Baix Llobregat (La SEFES)— afirmava que aquestes xifres es doblarien si es comptés l'atur encobert, és a dir, el d'aquells treballadors que treballaven en moltes empreses que ja havien sol·licitat regulació de plantilla.El Baix Llobregat entre el 1960 i 1970 va rebre una onada immigratòria de més de 350.000 persones, era un salt espectacular per a una comarca que el 1950 no arribava als 95.000 habitants. I d'una comarca fonamentalment agrícola va esdevenir una comarca obrera molt combativa fent la competència al Vallès. Ara bé, en funció de la competitivitat internacional, la reconversió que es va dur a terme va fer que moltes fàbriques tanquessin, i molts obrers es van veure de la nit al dia sense feina i sense subsidi d'atur. Aleshores van proliferar tasques en el treball comunitari, en l'economia submergida, en els horts il·legals contaminats, en feines a domicili a preu fet, i ben sovint en el treball negre i al marge de la legalitat, treball que oferien les empreses aprofitant-se de la misèria. Segons els informes de l'època, aquesta situació tendia a augmentar, i es parlava que cap l'any 1984, el Baix Llobregat assoliria el 32% d'aturats en relació a la seva població activa. Per tant, cada any més joves havien d'accedir a l'edat del treball sense trobar-ne. A partir d'aquesta conjuntura hi va haver una proliferació d'oficines d'ocupació arreu de l'Estat i especialment arreu de la nació catalana. Però ni la patronal ni els treballadors les veien amb bons ulls, ja que les consideraven un niu de buròcrates, lentes i inoperants. Els mitjans de comunicació parlaven d'inflació de mesures destinades a combatre l'atur, política en gran part vehiculada a través d'aquestes oficines i de la manca d'èxit en els seus objectius, ja que no eren —ni ho són— generadores de llocs de treball. Afirmaven també que només havien tingut èxit aquells programes on havien prevalgut el criteri de "flexibilitat del mercat de treball", és a dir, aquells treballs de contractació temporal o de temps parcial amb una durada inferior a les dues terceres parts de la jornada habitual que no comprometien l'empresa a fer un contracte fix.Dins d'aquest marc, segons l'independentisme, les oficines d'atur havien esdevingut un instrument del pacte social i una política d'aparador per fer veure que es combatia l'atur. Per aquestes raons van ser un blanc de les accions de Terra Lliure, especialment durant l'any 1982. Cal tenir en compte. que les xifres de col·locació havien estat ridícules davant les xifres d'atur, i d'ençà els 800.000 mil llocs de treball que havia promès el PSOE durant la campanya electoral, l'atur va augmentar quasi en 200.000 persones el 1984 a tot l'Estat d'entre les quals unes 20.000 corresponien al Principat. [[Els incendis forestals de 1982 i el moviment ecologista]] El Principat, segons dades del juny de 1981, disposava de 1.164.200 ha de bosc, el 35% de tot el seu territori. El juliol de 1982 més de trenta misteriosos incendis van liquidar més de 17.000 ha. de bosc. Es tractava d'una bona part dels boscos del Garraf, Penedès, Vallès, Bages, Berguedà i la Garrotxa. Ara bé, segons l'independentisme, un primer enemic del bosc català era la distribució de la propietat. Només un 20% de la superfície total forestal catalana era de propietat pública, la resta, un 80%, de propietat privada. Una tal distribució de la propietat havia facilitat la pressió urbanística sobre els bosc, una de les amenaces contra el patrimoni forestal. I és que així, la progressiva urbanització del bosc era difícil d'evitar mentre no s'imposés una política forestal per impedir-ho. L'altra gran amenaça, segons l'independentisme, era el foc. Els focs i els seus estralls eren considerats com a un exponent més que el poble català no tant sols no disposava d'una política forestal, sinó que la política de l'Estat i la política de l'Autonomia en matèria forestal eren ben bé una política d'ocupació i d'especulació i no una política de defensa i protecció del patrimoni forestal, no existia cap xarxa ben dissenyada i amb un bon funcionament de coordinació dels diferents organismes administratius que actuaven sobre el bosc. No hi havia cap programa real de prevenció, no hi havia res en matèria d'equipament preventiu, no existia un equipament sòlid i eficaç d'extinció i sobretot remarcaven que no hi havia ni es pretenia, una política penal contra els grans interessos especulatius. Pel que que fa als incendis de 1982, i especialment a l'incendi del Garraf, l'independentisme va culpar les empreses de ciment, la Generalitat mateixa i les autoritats espanyoles perquè van deixar avançar tranquil·lament els incendis en impedir l'accés als voluntaris de les poblacions veïnes. I d'altra banda, els serveis d'ICONA que havien estat traspassats a la Generalitat van demostrar la seva inoperància. Dins d'aquest context, es va entendre l'actuació de Terra Lliure contra l'oficina d'ICONA a Barcelona, l'agost de 1982. La valoració que feia l'independentisme sobre l'actuació del CANC era que les seves posicions es dirigien cap a una ambigüitat respecte a la nuclearització que patia el conjunt de la nació catalana, fet que va obligar resituar políticament la lluita antinuclear i ecologista. Aquí rau l'origen de la Taula Antinuclear i Ecologista de signe llibertari i independentista que va néixer exclusivament com a una organització només antinuclear però que més tard va assumir plantejaments globals de l'ecologisme. El naixement de la Taula va coincidir amb les accions que duia a terme l'organització Terra Lliure contra les companyies elèctriques FECSA i ENHER, empreses aquestes que finançaven les centrals nuclears. Dins de la planificació de l'Estat espanyol amb el Programa Energètic Nacional (PEN), els Països Catalans ocupaven un lloc privilegiat amb sis centrals nuclears, una estava aleshores en funcionament (Vandellós I) i cinc en construcció (Cofrents, Ascó I i II, Vandellós II i III, i això sense comptar la de Polilles a la Catalunya del Nord). [[victòria partidista del Partido Socialista Obrero Español]] Amb una àmplia victòria del Partido Socialista Obrero Español (PSOE), els resultats de les eleccions del 28 d'octubre de 1982 van consolidar la reforma política, és a dir, el reforçament de l'Estat. Tot i aquesta victòria, els resultats electorals van ser prou significatius en relació a les eleccions legislatives de 1977 i 1979 per la pràctica desaparició i descomposició de la Unión de Centro Democrático (UCD) i l'ensorrada del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La desfeta dels centristes va correspondre amb una represa de l'Alianza Popular (AP), clarament subsidiària de la crisi de la UCD, cosa que demostrava que bàsicament influïen i representaven un mateix tipus d'electorat. Però la victòria socialista es va basar en la descomposició de la UCD, la influència de les eleccions presidencials franceses, i el fet d'ésser la única formació mínimament capaç de prendre el relleu, tot plegat condensat en l’eslògan Por el cambio (6), el qual va reprendre per altra banda un cert ressò rupturista, bastant aigualit, però eficaç com a recurs publicitari. I és que en molts llocs, "el canvi" significava el desbancament d'homes molt vinculats públicament al règim franquista i l'esperança de la moralització de la funció pública. Sota aquestes coordenades, hi va haver una certa motivació arreu de l'estat per votar, i fer-ho vers l'opció socialista (vot útil), però amb un cert escepticisme; o si no, com s'explicava la manca de gent i d'alegria a les Rambles de Barcelona la nit del 28 d'octubre . Aquest fet ha merescut diverses reflexions (7). No obstant això, al Principat, l'anomenat vot útil tenia connotacions nacionals. Només així s'explica l'ascens de la coalició Convergència i Unió (CiU). Al País Valencià i a les Illes, el vot útil es va decantar cap socialistes i conservadors. Les opcions dites nacionalistes radicals com Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), NE i Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), i l'eurocomunisme van obtenir uns resultats molts minsos. El PSUC va esdevenir quasi extraparlamentari: de vuit diputats només en va conservar un. Per la seva banda, ERC va mantenir l'escó, tot i que va retrocedir en nombre de vots. NE va patir una forta davallada, ja que amb prou feines va arribar als 30.000 vots. La meitat dels que havien assolit NE i BEAN al Parlament de Catalunya el 1980, uns 59.000, i molt per sota dels que van treure a les anteriors legislatives, l'any 1979, la coalició BEAN. La coalició EUPV no va passar dels deu mil vots. El moviment independentista que girava a l'entorn de l'IPC, CSPC, PSAN i alguns sectors de l'ecologisme no van participar ni van fer campanya per l'abstenció, ja que aconsellaven no perdre el temps en cap tàctica electoral. En canvi van aprofitar el període electoral per avançar en el camp organitzatiu (8). Aquest replegament va ser provocat en certa mesura, per la campanya de reforçament de l'espanyolisme, afavorida per la celebració dels Campionats Mundials de futbol, que no va trobar cap mena de resposta per part de l'independentisme combatiu i la repressió que va patir al desembre de 1981. No obstant això, les seves anàlisis conjunturals no es van equivocar en el diagnòstic, en el sentit que els resultats electorals van confirmar el reforçament de l'aparell estatal i la marginació de les opcions rupturistes. D'altra banda, l'independentisme assenyalava que ERC, EUPV i NE no havien plantejat una campanya en termes de ruptura, ni havien valorat el marc polític espanyol on es produïen les eleccions, ni havien sabut adonar-se que un nacionalisme radical per resistir políticament unes eleccions calia que comptés no pas amb una clientela electoral, sempre indecisa, sinó amb una base organitzada i un vot militant (9). [[Onada repressiva contra l'independentisme juliol de 1982-juliol de 1983]] Del juliol a l'octubre tot van ser rialles i emocions. Primer sortia de la presó de Carabanchel Quim Pelegrí, el cinc de juliol. Després el va seguir Frederic Bentanax, que va sortir de la presó de Segòvia el 29 de juliol. A finals d'agost sortia de Yeserias, Dolors Tubau, i finalment, el 13 d'octubre, Abel Rebollo de la presó de Carabanchel. Però, entre el 15 i el 16 de novembre de 1982, el Mando Unificado de la Lucha Contra el Terrorismo (MULC) anunciava la descoberta d'un amagatall amb explosius i armament a la serra de Collserola, terme municipal de Sant Feliu de Llobregat, i passava a aplicar la llei antiterrorista als independentistes Carles Benítez de San Just Desvern (Baix Llobregat), Guillem Berengueres de Sant Andreu de Palomar (Barcelonès), Ramon Lagé, militant d'IPC de Molins de Rei (Baix Llobregat), Xavier Montón de Sant Just Desvern (Baix Llobregat), Carles Soler de Vilanova i la Geltrú (El Garraf), Aureli Solsona de Sant Andreu de Palomar (Barcelonés) i Bonaventura Subielas de Barcelona. Després de quasi deu dies d'incomunicació i d'interrogatori a les dependències policials de Via Laietana de Barcelona, van ser traslladats a Madrid i posats a disposició del jutge de l'Audiencia Nacional. Guillem Berengueres, Carles Soler i Bonaventura Subielas van ser posats en llibertat sense càrrecs. En Carles, en Xavier, l'Aureli i en Ramon van quedar empresonats a Carabanchel acusats de pertànyer o estar vinculats a Terra Lliure. Un mes més tard van sortir en llibertat provisional l'Aureli Solsona i en Ramon Lagé prèvia fiança de 100.000 pessetes. Carles Benítez i Xavier Montón van denunciar davant el jutge de l'Audiència Nacional que havien sofert tortures i maltractaments a Comissaria. En el decurs d'aquestes detencions i per primera vegada als Països Catalans un jutge va poder penetrar a Comissaria per comprovar l'estat d'Aureli Solsona (damunt el qual la família havia denunciat tortures) a qui el seu germà Josep que havia sortit de comissaria al cap de 24 hores, havia vist la cara de l'Aureli molt inflada i marcada. Mentre succeïa això, Heribert Barrera, president del Parlament de Catalunya, en un acte organitzat per la Crida a la Solidaritat sobre la "llei antiterrorista en la perspectiva del canvi", promogut arran d'aquestes detencions, denunciava l'esmentada llei, però al mateix temps, creient-se les versions telefòniques de la policia afirmava, "tal vegada hi ha maltractaments, però a Catalunya ha desaparegut la tortura" i continuava "però pot reaparèixer si deixem de vetllar pel respecte que han de tenir els drets humans." (10). Com sempre que hi havia hagut detencions la solidaritat no es féu esperar. Els primers a reaccionar van ser els companys i companyes dels llocs de treball, i dels barris o localitats de residència dels detinguts. Les mostres de solidaritat més fortes es van desenvolupar a Esplugues de Llobregat i a Sant Just Desvern. En aquesta localitat, immediatament després de les detencions es va crear la Comissió Cívica de Veïns de Sant Just i el dia 22 de novembre prop d'un centenar de botigues tancaven mitja hora exigint la llibertat d'en Carles i en Xavier. Però l'onada repressiva no es va aturar en aquestes detencions. El 25 de gener de 1983 era detingut sota la llei antiterrorista i posteriorment empresonat Josep Digon, acusat de pertànyer a Terra Lliure i de tenir relacions amb un escamot llibertari. El 31 de gener a la nit va ser aplicada de nou aquesta llei a Ignasi Fariñas, Isabel Herrero i Josep M. Cervelló acusats de tenir vinculacions amb escamots de Terra Lliure. Dies més tard van ser deixats en llibertat, i en Josep Maria va denunciar tortures i maltractaments. Mesos abans havien tingut lloc diversos judicis a l'Audiència Nacional. El 20 i 24 de setembre contra militants del RCAN, Guillem Lorenzo i Treviño i Albert Rubio i Sancho que havien estat condemnats a més de vint-i-sis anys de presó. El 30 de juny i el 8 de juliol de 1983 es va celebrar el primer judici contra Terra Lliure, en les persones de Pere Bascompte i Jaume Llussà. Bascompte va ser comdemnat a nou anys de presó i Llussà a vuit mesos. I el desembre de 1982, el Tribunal Suprem confirmava la sentència de l'Audiència Nacional contra els independentistes Xavier Barberà (36 anys), Antoní Massaguer (36 anys) i Ferran Jabardo (6 anys), sentència que tornava a ratificar el Tribunal Constitucional l'abril de 1983, explicitant que no s'aplicava a aquests encausats l'Amnistia de 1977, per considerar el caràcter independentista de la seva lluita. A tot això, cal afegir-hi, a més, durant aquests mesos multes, retencions, pressions parapolicials i policials contra militants independentistes. [[Eleccions autonòmiques al País Valencià i les Illes]] El 8 de maig de 1983, a més de posar-se a votació la composició dels ajuntaments, es va aprofitar la jornada electoral per acabar de configurar l'anomenat Estat de les Autonomies amb les eleccions als diversos parlaments autonòmics. Tant al País Valencià com a les Illes els resultats van ser els esperats: els socialistes i conservadors van arribar a presidir els primers Parlaments autonòmics respectivament. Per la seva banda, les opcions més properes al nacionalisme radical van obtenir uns resultats molt minsos. Al Parlament Valencià no van arribar a assolir cap escó. Per fi, els Països Catalans es trobaven encotillats per la mateixa cotilla autonòmica, i sota una Constitució que barrava el pas a la unitat de la nació catalana. Tot i així, la lluita contra els estatuts que eren titllats de "sucursalistes" esdevenien un punt de confluència important, perquè tant a València, com a Mallorca o a Barcelona, l'autonomia era incapaç de donar respostes als greus problemes plantejats per les inundacions (a les comarques pirinenques, el novembre de 1982, o a la Ribera de Xúquer), com era impotent per a fer front a la tancada d'empreses i a l'augment de l'atur (a comarques com el Camp de Morvedre —Alts Forns de Sagunt o el Vallès Occidental). En aquest context, la lluita per la llengua era considerada com un element d'agermanament, i les lluites contra l'atur i el desmantellament industrial, punts de trobada, igualment com també la resistència contra l'agressió ecològica i nuclear. Cal destacar que un dels crits més corejats aleshores en actes reivindicatius al País Valencià era el de País Valencià, Països Catalans, en els actes de reivindicació nacional com el 9 d'Octubre, el Puig o el 25 d'Abril, malgrat que socialistes i centristes havien pactat l'anomenat Estatut de Benicàssim, amb la introducció del blau a la senyera i el canvi de denominació de País Valencià per la Comunitat Autònoma de València per tal d'evitar la denominació de Regne de València que volien imposar els centristes (11). A les Illes, el Partit Socialista de Mallorca (PSM) es va oposar al projecte estatutari i els comunistes van prendre la posició d'abstenir-se un cop va estar enllestit l'avantprojecte a la si de comissió. I és que l'autonomia de les Illes va néixer enmig d'un gran desencís. El Consell Interinsular, i els respectius consells insulars, forces polítiques, entitats culturals que van prendre el camí de la reivindicació autonòmica apostaven per la via de l'article 151, però es van haver de conformar per la via del 143, com al País Valencià. En aquest cas, no van tenir en compte la veu de més del 75% dels ajuntaments que havien demanat una autonomia no tan restringida com la que imposava la via del 143. Els socialistes no en van tenir prou de doblegar-se davant els símbols al País Valencià, sinó que van doblegar-se també davant una llei restrictiva de l'autonomia com la LOAPA. Tot i així, l'independentisme català s'obria pas enmig de tantes claudicacions, tot reivindicant el conjunt de la nació. Al País Valencià, la jornada del 9 d'Octubre recordava la catalanitat del País Valencià, i d'ençà dels anys seixanta va ser una jornada reivindicativa d'arrels històriques nacionals encoberta amb la forma d'aplec festiu. La politització directa de la jornada pertany als anys de crisi evident del franquisme i es celebrava el darrer diumenge d'octubre al Puig. Però els partits polítics —d'ençà dels anys setanta— van decidir traslladar l'acte a la plaça de braus de València, i a mesura que es va imposant la reforma política i les forces parlamentàries donaven suport a la Constitució i a l'Estatut, l'independentisme va considerar la necessitat de tornar a impulsar les mobilitzacions populars al Puig. D'aquesta manera, la diada del darrer diumenge d'octubre ha esdevingut un acte de trencament amb l'autonomisme i de confluència de grups i persones compromeses amb l'alliberament nacional. L'any 1983 s'hi va presentar el projecte de construcció del Moviment de Defensa de la Terra. [[Eleccions autonòmiques i l'afer Banca Catalana]] La coalició CiU va guanyar àmpliament les eleccions autonòmiques del 29 d'abril de 1984. Les causes d'aquesta victòria cal cercar-les a tot un seguit de factors: des de la fidelitat de l'electorat de CiU fins al vot de la immigració per part d'antics votants de partits de disciplina espanyola com el PSOE, UCD i el PCE-PSUC (en grau variable), passant pel vot útil de gran part de l'electorat d'ERC. En general hi va influir el mecanisme pel qual es voten partits autonomistes per a les eleccions autonòmiques, mentre que es voten partits d'àmbit estatal per les eleccions estatals. No hi ha dubte que també hi va influir el victimisme amb què es presentava el govern de la Generalitat en el sentit que no hi havia competències ni prou diners per anar molt més enllà. Però, l'ascens de CiU i de la figura de Jordi Pujol en les esmentades eleccions va generar un munt de reaccions, i no sols entre els sectors espanyolistes propers al PSOE, els més directament tocats per aquests nova realitat. També l'independentisme va resultar afectat encara que d'una altra manera, en la mesura que va provocar anàlisis i preses de posició ben diverses. Dins l'àrea de l'independentisme, Manuel Pedrolo analitzava el resultat de les eleccions (12) com a una derrota de l'independentisme. Altres posicions van acusar a l'independentisme de la victòria de Jordi Pujol, mentre que alguns sectors de l'independentisme valoraven positivament el fet que una part de la immigració votés CiU, ja que així es recollia el desencís d'aquest sector davant l'incompliment de les promeses electorals del PSOE en les eleccions del passat 28-O, especialment en allò que feia referència a la política industrial i laboral. Per altra banda, es tractava d'un fenomen d'integració política a la societat catalana, allunyant-se així dels plantejaments polítics considerats lerrouxistes del PSOE. En aquests termes, feia la seva valoració Terra Lliure (13). I afegia, a més, que era lamentable que una coalició de signe conservador fos la que hagués de recollir aquesta tendència a la integració, i que els independentistes com a conjunt no fossin capaços de canalitzar-la cap a l'enfortiment d'un moviment popular que plantés cara a l'autonomisme i a les reconversions. Aquestes valoracions de l'organització armada també es feien extensibles quan es tractava de parlar de l'afer de Banca Catalana. Aquest afer que no era més que una mostra de com s'havia produït el desenvolupament econòmic irracional dels anys seixanta i setanta, amb tot un conjunt de castells muntats a l'aire, que un dia o altra s'havien d'ensorrar, mereix un comentari dels elements polítics que el van acompanyar. Així, cal veure una clara intencionalitat política del PSOE en donar llum verda a la presentació de la querella just després de les eleccions, com també en el fet que el pujolisme aprofités l'acusació per fer una demostració de força davant el govern de Madrid, ja que permetia de presentar Pujol com a líder i màrtir indiscutible dels catalans en la mobilització de suport a la figura del president autonòmic del 30 de maig. Tot i així, allò que cal destacar és que en l'esmentada mobilització no tots els presents eren militants de Convergència, sinó que el ventall social era molt més ampli, un ventall que representava els sectors que havien donat el vot a la coalició. Ara bé, cal destacar la presència de personalitats i organitzacions que s'havien manifestat sempre com a independentistes i que van assistir el 30 de maig per manifestar obertament la seva adhesió sense reserves a Jordi Pujol. Per la seva banda, per a certs sectors de l'independentisme combatiu era evident que era impensable una presència que d'alguna manera pogués ser interpretada com un recolzament, però calia incidir-hi donant a la gent una explicació que fos alternativa a la que s'havia estat bombardejant des dels mitjans de comunicació. I és que pretendre que l'afer no concernia a l'independentisme era un error polític, i així ho havien analitzat tant Terra Lliure i com IPC. Dialèctiques d'incidència política d'aquest tipus han protagonitzat les diverses tensions que ha travessat l'independentisme en el seu procés de maduració política. Entre la I i II Assemblea de Terra Lliure, l'organització armada va expulsar algunes persones. La crisi havia estat provocada a partir de les detencions de desembre de 198l i especialment, les de novembre de 1982. La direcció d'aleshores no acceptava la crítica dels dissidents, Josep Serra i altres companys, en el sentit d'aturar l'activitat per entrar en una profunda reflexió sobre el futur de Terra Lliure en la qual havien de participar les organitzacions independentistes PSAN i IPC, i altres grups que participaven en la construcció de l'MDT (14). L'opinió de la direcció, segons Jaume Fernàndez (15), era que aquest grup de persones obstaculitzaven les tasques de l'organització i no paraven de difamar-la, amb exageracions del tipus que Terra Lliure anava a remolc de la política del PSOE. En un primer moment es pensava que hi hauria una escissió, però allò que es va produir fou que la crisi de l'organització es va traslladar al moviment polític i concretament a IPC. Terra Lliure va tancar files amb l'expulsió, la dinamització de la seva capacitat operativa, i la publicació de la Declaració de Principis i del seu butlletí informatiu Alerta, però IPC, els CSPC i la dinàmica que es portava a terme en la construcció de l'MDT van patir seriosament les conseqüències d'aquella crisi. Així, un article aparegut en el núm. 50 de la revista Nova Falç de l'IPC de la Catalunya Nord i assumit per un grup de persones d'IPC del Principat, va ser considerat pels CSPC, i per la majoria de militants d'IPC i el PSAN "com un acte de delació policial, totalment contrarevolucionari i respecte al qual s'exigí una autocrítica que no es va produir"(16), per la qual cosa es va expulsar aquestes persones de les organitzacions sectorials com els CSPC i de la seva militància a IPC. Aquest grup de persones s'agruparen a l'entorn d'IPC del Nord i van formar el Col·lectiu la Nova Falç. Com a òrgan d'expressió feren aparèixer durant un temps la publicació Lluita Lliure, que es va caracteritzar per la seves actituds hipercrítiques envers el conjunt de l'independentisme. No hi ha cap dubte, que aquesta crisi va restar forces a IPC en la construcció de l'MDT. D'aquí ve que a l'Assemblea celebrada l'11 de març de 1984 a Reus per posar les bases perparatòries en la vertebració del futur MDT, es vegin obligats a abandonar el projecte fundacional, ja que el plantejament aprovat en aquesta Assemblea s'allunyava de l’esperit inicial de la proposta (17). El fet era que els militants d'IPC que estaven travessant una crisi interna no havien pogut reconduir la situació. Les crítiques d'IPC a la reunió de Reus es van centrar en el fet que l'MDT no naixia com a un organisme unitari perquè els principis eren considerats massa rígids i excloents, ja que no agrupaven ni permetien agrupar tot l'independentisme existent. Les seves estructures barraven el pas a la participació i hi havia poc esperit de debat. No obstant això, IPC va manifestar que estava obert al diàleg per contribuir amb la seva aportació a l'articulació de l'independentisme en un moviment organitzat que molt bé podia ser l'MDT fruit d'una àmplia reflexió al si de l'independentisme combatiu. [[Primer Onze de Setembre convocat per l'Moviment de Defensa de la Terra]] La matinada del 20 de juliol de 1984, Josep Antoni Villaescusa moria en intentar col·locar un artefacte explosiu a les oficines de l'INEM d'Alzira (Ribera Alta). Hores després eren detingudes la seva companya, Antònia Flores i els militants del PSAN, Jordi Monés, Jordi Solé i Caterina Castillo. Tots ells van ser deixats en llibertat al cap de pocs dies. Aquesta mort va ser un cop molt dur per a l'organització, segons explica Jaume Fernàndez (18), ja que era un militant d'unes grans qualitats humanes. La seva mort va tallar les especulacions sobre el rerafons de l'existència de Terra Lliure al País Valencià, ja que el setmanari El Temps havia comentat en un article editorial que ningú no sabia "què hi havia darrera de Terra Lliure" (19). Tot i aquest cop, l'operativitat de Terra Lliure continuava. El vuit de setembre, l'organització armada va llançar artefactes explosius contra la caserna de la policia estatal a la plaça d'Espanya, la seu del Govern civil a Barcelona i la caserna de la Guardia Civil de Santa Bàrbara (Baix Ebre). L'endemà, 9 de setembre de 1984, se celebra a la plaça de Palau, davant del Govern Civil de Barcelona, l'acte d'homenatge al General Moragues. Els crits de suport a l'organització hi van ser constants, i també anava en aquest sentit l'eslògan que s'exhibí en fulls i pancartes: Moragues, avui, seria un terrorista. Dos dies més tard, l'Onze de Setembre al Fossar de les Moreres, una immensa imatge de Josep Antoni Villaescusa presidia l'acte independentista. L'endemà, la premsa reconeixia que l'única convocatòria que havia augmentat la seva assistència havia estat la dels independentistes (20). Mentre la convocatòria del Fossar doblava la seva assistència en relació a la de l'any anterior, es va poder copsar una important presència independentista en altres indrets del Principat, pràcticament inexistent anys enrera. L'acte del Fossar va ser convocat per primera vegada com a organització per l'MDT, que havia nascut formalment aquell estiu de 1984, a la VIIa Trobada independentista celebrada a l'Alforja, i va comptar amb un comunicat d'adhesió de Terra Lliure que va demanar un minut de silenci en memòria de Josep Antoni Villaescusa i va fer una crida a tots els independentistes a coordinar-se al si de l'MDT i a treballar al seu si perquè esdevingués la plataforma unitària de l'independentisme. El parlament de Josep Guia i els fulls volants que repartia el PSAN, igualment com la seva publicació Lluita expressaven la idea que l'MDT era el Front Patriòtic (concepte aquest que havia de reaparèixer l'any 1986 i que com sabem havia de provocar un greu conflicte i una escissió quan es va voler desenvolupar al si de l'MDT). Així, el PSAN assenyalava que com a partit polític independentista, la seva tasca fonamental era la de vertebrar un moviment nacional-popular, "el Moviment de Defensa de la Terra, Front Patriòtic al marge de l'estat i contra l'estat (i aquí incloem les formacions estatalistes o sucursalistes, franceses i espanyoles), que assumeixi la necessitat de la violència revolucionària. Per aquesta tasca les eleccions són un enterboliment. Un poble que s'ha d'alliberar com a classe i com a nació ha d'anar construint la seva pròpia xarxa organitzativa i, a partir d'aquesta, desenvolupar les pròpies línies d'actuació i de lluita." IPC va quedar al marge de la convocatòria de l'Onze de Setembre, ja que no s'havia identificat amb els procés constituent de l'MDT. Tot i així, va ser present al Fossar i a la manifestació que es va desenvolupar pels carrers de Barcelona a la tarda i a nombrosos actes de caire independentista que es van celebrar arreu. La jornada de l'Onze de Setembre posava de manifest la força creixent de l'independentisme i un pas endavant cap la unitat de l'independentisme, unitat que es faria més completa al llarg de l'any 1985. Notes [1] El Festival de les Nacions del 24 de juny de 1983 on hi havia de participar Theodorakis, que es va saldar amb un greu fracàs econòmic va servir de pretext perquè es pogués materialitzar aquest distanciament dels sectors pròxims a CDC (Monné i Selga, 1991). [2] Nova agressió a l'independentisme català, article aparegut al setmanari Canigó núm. 755. [3] Lluita núm. 101, editat pels IPC. [4] Clam núm. 14, editat pels CSPC. [5] Proposta de Principis del Moviment de Defensa de la Terra: "1.-El Moviment de Defensa de la Terra (MDT) lluita per a defensar el país de les agressions constants que rep a nivell ecològic, urbanístic i social, cultural i lingüístic. "2.-L'àmbit d'actuació de l’MDT és la nació catalana, i la base organitzativa i d'actuació més regular és la comarca. "3.-L’MDT fomenta la conscienciació i la mobilització del Poble Treballador dels Països Catalans a través de manifestacions i concentracions, agitació i propaganda, activitats culturals... amb l'objectiu de dinamitzar i d'organitzar sectors més amplis en la lluita per la defensa de la terra. "4.-L’MDT considera que l'estat espanyol i el francès són els agents concrets per on es vehicula la destrucció del nostre país, i s'oposarà per tots els mitjans a l'avanç de la seva política destructora. L’MDT considera, a més que els grups sucursalistes (PCE-PSUC-PCPV-PCI, PCF, PSOE-PSC-PSPV, PSF, CDC,...) són corresponsables d'aquesta política i, en aquest sentit, denunciarà permanentment tant el paper general que juguen com a col·laboracionistes amb l'Estat, així com també les seves actuacions concretes en aquesta línia. "5.-L’MDT, compromès en un combat de defensa de la terra, lluita conseqüentment també contra la repressió que cau damunt el moviment independentista. En aquest sentit, l’MDT assumeix plenament la lluita dels CSPC i pren com a tasca pròpia les accions en defensa dels patriotes." 6.-L’MDT, inserit en el Poble Treballador Català està compromès en la lluita contra l'opressió i l'explotació capitalista, i així com treballadors lluitarem en totes les accions i mobilitzacions pel dreta a viure de la terra. D'altra banda, com a grups d'àmbit local i comarcal, ens esforçarem per estendre la solidaritat amb les lluites a les empreses i al camp, al conjunt del poble, barri i comarca propis." [6] "On eren els socialistes, la nit del 28 d'octubre ", article d'Ester Tusquets a La Vanguardia, 30-10-82. [7] A la V Trobada independentista celebrada l'estiu de 1982 es van posar les bases del que hauria d'ésser el Moviment de Defensa de la Terra. [8] Lluita núm. 102, editat pels IPC. Clam núm. 14, editat pels CSPC i el setmanari Canigó núm. 788. [9] Clam núm. 20, revista editada pels CSPC. Terra Lliure, 1979-1985, Jaume Fernàndez. Ed. El LLamp. Barcelona, 1986. Revista Independència, Quaderns de Lluita nº3 i 4, edita el PSAN. [10] Diario de Barcelona 9-10-81. [11] Avui, 17 de maig de 1984. [12] "Eleccions autonòmiques i Pujolisme", article publicat a l'Alerta núm. 3. [13] Opinió de Josep Serra recollida per David Bassa i Cabanes en el seu treball "El naixement de Terra Lliure". [14] Terra Lliure, 1979-1985. [15] Terra Lliure, 1979-1985. [16] Comunicat de premsa dels IPC de maig de 1984. [17] Terra Lliure, 1979-1985. [18] Setmanari El Temps núm. 3 i l'article, "Allò que hi ha darrera: la lluita contra l'Ocupació", Alerta núm. 3 i l'article, "La mort d'un company", Alerta núm. 4. [19] Editorial de l'Avui del 12-9-84. i l'article "Onze de setembre: un pas endavant" de l'Alerta nº5.
This work is in the public domain

Comentaris

Re: Història de l´independentisme revolucionari català. Part Tercera.
per Baix Gaianenc	20 ago 2006
Molt interessant, per cert! podrieu posar algún enllaç a les parts I i II? Salut i revolta!

Re: Història de l´independentisme revolucionari català. Part Tercera.
per historia?	22 ago 2006
bon treball ! la declaració de principis que sortir aprovada no es exactament com la que has posat tù. deia "front revolucionari" crec que es un oblit important tal i com has plantejat l' escrit i encara mes el motiu de perque no va sortir la proposta del PSAN de Front Patriotic tot i que l' IPC no hi va participar a l' Assamblea Constituient del MDT. agrairia donesis una resposta a aquesta questió salutacions