Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: ecologia
L'Opció Nuclear Si o No?
18 ago 2006
Introducció
Quan em plantegi la realització del present treball vaig voler evitar el clàssic âmanifest antinuclearâ?. En primer lloc perquè manifestar una opinió sense acompanyar-la d'una argumentació lògica i estudiada no li aporta cap valor, és solament una opinió. En segon lloc perquè avui, lluny de la situació que es vivia fa vint o trenta anys on les postures estaven clarament definides, ens trobem davant un nou entorn en el qual sorgeixen defensors de l'energia nuclear des de les files del sector ecologista, la qual cosa inevitablement genera un cert grau de confusió. I per això gens millor que recórrer a la informació de qui, des d'una posició raonada, defensen l'energia nuclear.

Descartades les empreses implicades en el negoci nuclear pels evident interessos propis compromesos en el sector, la millor opció és l'informe realitzat en el 2003 per una comissió interdisciplinar del MIT (Institut Tecnològic de Massachusetts). Aquest informe consta de 94 pàgines més altres 75 d'apèndixs i el resultat del mateix conté una sèrie de recomanacions al govern nord-americà i al sector industrial nuclear. Plantejaments a favor de l'Energia Nuclear (Informe del MIT) .

No deixa de ser sorprenent que personatges destacats del moviment ecologista es converteixin en capdavanters de l'opció nuclear. Patrick Moore, un fundador de Greenpeace, actualment aposta per l'energia nuclear com mesura de salvació enfront del canvi climàtic . Un altre és James Lovelock, que citant textualment diu: âL'energia nuclear, encara que potencialment nociva per a les persones, no és un perill apreciable per al planeta. Els ecosistemes naturals poden suportar nivells de radiació contínua que serien intolerables en una ciutat. La terra al voltant de la fallida central de Txernobyl va ser evacuada perquè els seus alts nivells de radiació la feien perillosa per a la vida humana, però ara aquesta terra radioactiva és rica en vida salvatge, molt més que el que podem trobar-nos als voltants de les megalópolis. Denominem a la cendra de les plantes nuclears deixalles nuclears i ens preocupem de com mantenir-los de segur. Em pregunto si en comptes d'això podríem utilitzar-los com guardians incorruptibles dels llocs més bells de la Terra. Qui s'atreviria a talar un bosc que serveix com magatzem de cendra nuclear?.â? (posteriorment comentaré aquesta opinió en concret).

De fet l'aportació a l'atmosfera de CO2 a causa del ús de combustibles fòssils s'ha convertit en un dels arguments estrella dels defensors de l'energia nuclear, que per altra banda té la seva lògica ja que el funcionament d'una central nuclear, efectivament, no produeix diòxid de carboni. Encara que les manifestacions dels esmentats ecologistes no són tan importants, des d'un punt de vista metodològic, com el ja citat informe de MIT, i per això em centraré fonamentalment en el mateix.

L'estudi es centra sobre quatre problemes crítics que han de ser afrontats i solucionats perquè l'opció nuclear pugui estendre's en forma massiva. Els quatre punts són: Cost, Seguretat, Residus i Proliferació. Procuraré fer un resum de tots aquests punts perquè quedin clares les idees plantejades pel comite del MIT sense que l'extensió del mateix sigui excessiva.

En una primera introducció s'arriba a la conclusió que les opcions realistes de reduir l'impacte del diòxid de carboni en l'atmosfera està reduïda a poques alternatives: Augmentar l'eficàcia en la producció elèctrica, ampliar les fonts d'energia alternativa, captura del diòxid de carboni en el propi procés que el produeix i augmentar la producció nuclear. D'aquí el seu suport a l'opció nuclear.

Per a fer una anàlisi seriosa dels quatre problemes que planteja aquesta energia primer hauríem d'analitzar les opcions de producció, que són: Reactors d'Aigua Lleugera (LWR), que se subdivideixen en Reactors d'Aigua en Ebullició(BWR) i Reactors d'Aigua Pressió(PWR). Ambdós poden ser de cicle obert o cicle tancat, segons es reprocessin o no els residus. Si optem pel cicle tancat podem recuperar part de l'urani no consumit i el plutoni amb el qual podem fabricar nou combustible.

Altres alternatives són el Reactor refrigerat per Gas (HTGR) i el Reactor Ràpid (LMFR) refrigerats per metall líquid (Sodi). L'opció que més convenç al MIT és la dels reactors d'aigua lleugera, per ser els reactors que millor es coneixen donada la llarga experiència que es té amb ells. No descarten la construcció d'altres tipus, però a llarg termini, quan es tingui suficient experiència amb ells i s'hagin resolt els problemes que puguin presentar. Per altra banda el procés de reprocessament del combustible gastat encareix de forma important la generació d'electricitat, així com la utilització de reactors ràpids (grans generadors de plutoni) que són molt més complexos i costosos. També augmenta les possibilitats de que part del material reciclat vagi a parar a la fabricació d'armes nuclears (Pag. 105 -106 â 107 dels Apèndix de l'Informe del MIT).

La valoració sobre aquest aspecte és que el cicle obert té avantatges sobre el tancat en cost, proliferació i cicle del combustible i desavantatges en l'eliminació de residus a llarg termini (Pag. 4 de l'Informe MIT).

Costos.

En l'informe es reconeix que la producció elèctrica, en els casos de mantenir-se baixos o mitjos els preus del gas i del carbó el preu del KW/hora resulta més car si és d'origen nuclear. Per això consideren condició necessària que: les despeses de gestió de les centrals nuclears es redueixin un 8%, les despeses de construcció han de baixar un 25%. El termini per a la mateixa ha de passar de 5 a 4 anys i, finalment contemplen la penalització de la producció de diòxid de carboni mitjançant un canon o impost. En les condicions esmentades i, especialment, si els preus del gas es disparen l'energia nulear serà competitiva.(Pag. 41 de l'informe)

Seguretat

Com ja he comentat, l'opció proposada pel comite del MIT està basada en els Reactors d'Aigua Lleugera, entre altres qüestions per la experiència en aquest tipus de reactors ja que dels 440 reactors en servei, més de 340 són d'aquest tipus. Els coneixements acumulats en relació amb l'energia nuclear des de 1957 inclouen tres accidents seriosos que són aquells que en l'escala que amida la gravetat de l'accident â del 1 al â 7 nivell, tenen un nivell d'un 5 o superior.( Ãs del Nivell 5 - Three Mile Island, i del Nivell 7 â Txernòbil) com són Winscale, Three Mile Island i Txernòbil i alguns en instal·lacions del cicle de combustible (Chelyabinsk, Hanford, Sellafield, Tokai-Mura)

Tot i que es reconeix que s'ignora si existeix algun inventari complet d'aquest tipus d'accidents, es considera que aquesta revisió és necessària. (Nota nº 5 del capítol6 de l'informe).

Davant la pregunta de com és la freqüència esperada d'accidents greus hi ha dues formes de calcular-lo: l'experiència i el càlcul de probabilitats. Si ens atenim a la primera i tenint en compte que en Estats Units han estat funcionat mes de 100 centrals LWR (aigua lleugera) amb un total d'anys de funcionament del reactor de 2679 anys i que durant aquest període hi va haver un sol accident greu, la probabilitat és de 1 cada 2679 anys. D'altra banda el càlcul realitzat per l'Avaluació de Risc Probabilistic obté encara un millor resultat: 1 accident cada 10.000 anys de funcionament del reactor.

La comissió considera que, per al desplegament previst (de 1000 a 1500 reactors de 1000 MW en el període 2005-2050) és condició necessària disminuir la probabilitat d'accident a 1 cada 100.000 anys de reactor. No s'exclou la possibilitat de construir també reactors HTGR (Regifrerat per Gas) però creuen que els necessaris desenvolupaments tècnics en aquest tipus de reactors per a garantir la seva seguretat i funcionament retardaran la seva implantació de 15 a 20 anys. Atès que la potència mitja d'aquest tipus de reactor està sobre els 125-350 MW en lloc dels 1000 MW corresponents als LWR, si per a mitjans de segle els HTGR aportessin 1/3 del potencial proposat per aquest informe, hi hauria d'haver dues vegades més reactors HTGR que dels LWR.

Davant un possible atac terrorista, creuen que les mesures actuals (en Estats Units) són adequades. L' Electric Power Research Institute va realitzar una avaluació sobre un possible impacte d'un avió contra l'edifici de contenció arribant a la conclusió que aquest resistiria. No obstant això reconeix que el NRC (Comissió Nuclear Regulatòria) no ha completat encara les proves estructurals en el Laboratori Nacional , considerant necessària una identificació de possible riscos i vulnerabilitats i mesures a prendre.

Entén l'informe que és així mateix necessari estandaritzar aquestes mesures considerades vàlides a nivell mundial i estendre-les tant a les instal·lacions del cicle del combustible nuclear (especialment plantes de reprocessament) com a les instal·lacions per al magatzem de residus.

Emmagatzematge de residus

L'informe reconeix que aquest és el problema més dificil amb que s'enfronta l'Energia Nuclear. âAvui, més de quaranta anys després que la primera central nuclear comercial va entrar en servei, cap país ha tingut èxit encara en l'eliminació de residus nuclears d'alt nivellâ? (cita textual â pàg. 53 de l'Informe). No obstant això la comissió del MIT considera viable l'emmagatzematge geològic profund, ja sigui en instal·lacions com l'actualment en desenvolupament en Estats Units (Yucca Mountain) o bé mitjançant perforacions de diversos quilòmetres de profunditat en estructures geològiques cristal·lines i estables que proporcionin barreres naturals a la filtració dels elements radiactius. També apunten la necessitat de desenvolupar i comprovar la capacitat dels contenidors per a evitar la corrosió i consegüent pèrdua de contingut.

Encara que s'analitza la possibilitat d'utilitzar els sistemes de reprocessament per a modificar la composició dels residus i reduir mitjançant aquest mètode la seva perillositat, no veuen positiva aquesta alternativa perquè la reducció de la perillositat dels resídus a llarg termini no queda compensada pels majors riscos i costos que comporta el procés.

Proliferació nuclear

La possible proliferació d'armament nuclear com a conseqüència de l'extensió de l'ús de la energia nuclear és un dels elements que també es consideren en l'informe. Al fet bàsic de la possible utilització de la tecnologia nuclear civil per a fins militars per algun estat, s'uneixen altres com són: l'adquisició o robatori de material nuclear susceptible de ser utilitzat militarment per terroristes o grups del crim organitzat, o bé, sense arribar a la construcció d'un enginy nuclear,per a l'armat d'una âbomba brutaâ? (s'entèn per bomba bruta aquella que sent un explosiu clàssic, va acompanyada de material radiactiu que a l'espargir-se amb l'explosió pot contaminar una important àrea).

En aquest apartat, el comitè valora positivament el cicle obert. En el cicle tancat (PUREX/MOX) es produeix una important acumulació de plutoni. Així aquest procés a dut a diversos paises europeus, Rússia i Japó a l'acumulació de 200 T. de Plutoni (25.000 armes usant la definició de la OIEA â 8 kg/arma).

Entre les mesures proposades, hi ha la de limitar la tecnologia del reprocessament a determinades nacions, major capacitat d'inspecció i control de la OIEA i aplicació de mesures sancionadores als estats que infringeixin les limitacions imposades.

Fins a aquí aquest petit resum.

Contradiccions i incongruències

Justificació â Ãs una mesura per a reduir l'emissió de diòxid de carboni i les conseqüències del mateix.

Les aportacions de diòxid de carboni a l'atmosfera es calculen, segons el seu origen, en la següent proporció: la deforestació, amb el 12%, i els diferents usos d'energia: residencial i comercial, amb el 7%; la industrial, amb el 9%; el transport, amb el 23%; i la generació d'energia, amb el 13% (Cristina García Fernández â El Canvi Climàtic: Análisisde les causes - UNIVERSITAT EUROPEA-CEES - Departament d'Economia Aplicada â 2001).

La previsió d'increment de producció electrica per al període 2005 â 2050 és d'al voltant de 23 bilions de Kilovats/hora (En total la demanda se situaria en el triple de la producció actual). Segons l'informe del MIT això representarà duplicar la quantitat de diòxid de carboni que s'emet a l'atmosfera per aquest concepte que en aquests moments és de 6.500 milions de tones/any. La proposta del MIT (1000 a 1500 nous reactors que s'afegirien als 440 ja existents) representaria que del 17% d'energia d'origen nuclear passaríem al 19% en el 2050 i l'estalvi previst en emissions de diòxid de carboni seria de l'ordre de 1.800 milions de tones, si les centrals substituïdes són de carbó (sense sistemes de segrest de CO2), o de 800 milions de tones, si les centrals substituïdes són de gas. Ãs a dir estaríem parlant d'entre un 13% i un 6% del diòxid emès a causa de la generació d'electricitat, que recordem és solament el 13 per cent del total emès per consum de carbó i combustibles fòssils (és a dir una reducció d'entre el 0'78% i el 1'65% del total).

Però en realitat això tampoc és del tot cert. I no és cert perquè no es tenen en compte les emissions de diòxid de carboni indirectes (tots els processos, incloent la mineria, la transformació, l'enriquiment, i construcció de totes les instal·lacions).Segons l'organització alemanya Ãko-Institut (Institut d'Ecologia Aplicada), en una activitat d'investigació durant un perido de més de 20 anys (GEMIS â Model Global d'Emissions per a Sistemes Integrats), l'emissió de diòxid de carboni per a les centrals nuclears alemanyes és de 34 gr de CO2 per KW/h.

Altres estudis xifren l'emissió entre 30 i 60 gr per KW. Una central estàndard alemanya (1250MW, 6500 h/a) emet indirectament 250.000 tones per any. Finalment, i atès que ens movem en una economia de mercat (que l'informe del MIT assumeix sense qüestionar-lo en absolut), no existeix garantia alguna que efectivament l'increment de producció nuclear vagi a substituir una altra d'origen de carbó o de gas.

Si l'increment de la producció d'origen nuclear inhibeix el desenvolupament en la participació d'altres opcions com la Hidrològica, Solar o Eòlica, la reducció d'emissions de diòxid de carboni podria ser 0.

Cost.

Rendibilitat de les centrals nuclears.

En l'informe del MIT, encara que es reconeix, en principi, la falta de rendibilitat de l'opció nuclear, es matisa aquesta qüestió introduint variables, fins a cert punt especulatives i fins a cert punt previsibles. En primer lloc es planteja que la falta de rendibilitat és conseqüència dels preus comparativament baixos dels combustibles fòssils (recordem que està publicat en 2003), però que l'increment de cost dels mateixos milloraria sensiblement la rendibilitat de les centrals nuclears. Especialment si es grava impositivament l'emissió de diòxid de carboni a les centrals que ho generen directament.

Una altra de les condicions imposades per l'informe per a la consecució de la rendibilitat és la reducció d'un any en la construcció de les centrals (de 5 a 4 anys) i la disminució d'un 8% en els costos d'operació i manteniment. Si el compliment de cinc anys en la construcció és ja dificil, reduir-lo a quatre pot ser un objectiu de compliment problemàtic. Hem de tenir en compte que a més dels problemes i incidències pròpies de qualsevol construcció complexa, en aquesta té especial pes la vigilància en el compliment de les condicions de seguretat, la qual cosa relentiza inivitablement la pròpia construcció.

Per altra banda, d'on han de ser ser reduïts els costos d'operació i manteniment? Si fos possible fer-lo amb facilitat, noo s'haurien reduït ja en les centrals actualment operatives? Quin sentit té mantenir uns cost més alts, minvant la rendibilitat de l'empresa, si és factible la seva reducció?

En l'informe es fa especial èmfasi en l'increment del cost dels combustibles fòssils com fet determinant de la millora de la rendibilitat nuclear. Però en les taules comparatives usades no es tenen en compte tots els efectes d'aquesta alça. Així el ja esmentat consum d'aquests combustibles fòssils en els diferents processos del cicle nuclear (ja comentat en relació a l'emissió indirecta de diòxid de carboni) no es computa a l'efecte de cost en la producció de l'energia nuclear.

Lògicament si els combustibles fòssils pugen de preu, aquest repercutirà en el cost de la producció nuclear, amb el que la millora de la competitivitat de les centrals nuclears a causa del augment de preu dels combustibles fòssils no resulta tan directe.

Fins a aquí hem parlat del preu dels hidrocarburs. Però Què passa amb el de l'Urani? En l'estudi es parteix del preu actual per a fer les comparances. Seguirà aquest preu sent estable? Vegem, segons l'estudi estadístic de l'Agència de l'Energia Nuclear OECD dels recursos mundials d'urani i la demanda, en 2002 el món va consumir 67.000 tones d'urani. Només 36.000 tones del total van ser produïdes a partir de recursos primaris. La resta va provenir d'una varietat de fonts secundàries, en particular de l'inventari ex-militar que està sent alliberat en la mesura en que els sistemes d'armes nuclears són desmantellats. Ãs a dir urani barat.

Però si multipliquem per tres o quatre el numero de reactors i la capacitat actual de producció energètica també succeirà el mateix amb la demanda d'urani. Si considerem les lleis d'oferta i demanda pròpies de l'economia de mercat, hauríem d'esperar un cert increment en el preu del mateix, amb el que s'agreuja la falta de competitivitat de l'opció nuclear. I per cert, hi ha reserves suficients per a afrontar el consum que suposaria el pla proposat?

Reserves d'Urani.- Són suficients?

Segons l'informe del MIT sí. En una anàlisi mes econòmica que tècnica arriba a aquesta conclusió. L'urani en la naturalesa és abundant, encara que en grau divers de concentració de la mina, el que fa que els costos d'extracció puguin variar molt (no solament economicament si no també en emissió de diòxid de carboni i cost energètic). Per als components de la comissió del MIT als preus actuals de l'urani les reserves són d'uns dos milions de tones, coincident amb la Carta Verda l'Energia de la Comissió Europea (EC 2001), que sostreu les fonts sotmeses a l'especulació i anota únicament les reserves provades d'urani (de 2 a 3 milions de tones). Altres estimacions inclouen fonts raonablement probables de mineral d'urani i col·loquen la xifra entorn dels 4 i 5 milions de tones. Però seguidament afirmen que si el preu de l'urani augmenta prou (es dupliqui) farà rendible l'extracció de mines més pobres amb el que les reserves passarien a 30 milions de tones, d'acord amb l'afirmació que recullen del Australian Uranium Center. Així diuen que si es dupliquen els preus es multiplicaran per deu les reserves, el que cobriria les necessitats del projecte calculat en 17 milions de tones. No obstant això aquesta afirmació basada en criteris purament econòmics no contempla que al valor net de l'energia produïda per l'urani ha de restar-se-li l'energia invertida en el procés de mineria i generació de l'energia. Per sota d'una certa concentració de recuperació d'urani s'emprarà més energia de la qual s'obtindrà i per tant mancarà de sentit la seva extracció.

Els minerals més productius d'urani contenen entre 1.000 i 20.000 parts per milió d'urani (ppmU). Altres fonts potencials, com les roques ígnies, tenen concentracions d'urani entorn de les 4ppmU. L'aigua del mar té una mitjana de contingut d'urani de 0,003ppmU. En la dècada de 1970 Peter Chapman (Chapman 1975) va calcular el valor llindar, a partir de com l'energia emprada per a extreure l'urani del mineral excedeix a l'energia produïda en la central nuclear, i es situa entorn de les 20ppmU. Fins i tot amb avanços en el processat i en el disseny dels reactors és improbable que s'aconsegueixi baixar de les 10ppmU. La qual cosa imposa una limitació a la teòrica disponibilitat de l'urani degut al fet que una part de les reserves potencials es troben per sota d'aquest nivell.

Aleshores és més que discutible que existeixin reserves explotables suficients per a garantir la cobertura de necessitat d'urani.

Seguretat.- Fins a quin punt està garantida?

L'Informe del MIT limita el seu projecte a reactors d'aigua lleugera, almenys en una primera fase, per considerar que és l'opció mes provada i amb experiència suficient en temes de seguretat. No obstant això , posa com condició sine qua non per a poder desenvolupar la proposta de desplegament, l'elevació de la seguretat passant d'una probabilitat de 1 accident cada 10.000 anys de reactor a 1 cada 100.000 anys de reactor.

Encara que per altra banda també diu que els enginyers especialistes en centrals nuclears afirmen poder donar ja aquesta garantia. convindrà esbrinar el significat d'aquestes condicions doncs les xifres utilitzades poden donar lloc a interpretacions errònies. Quan s'afirma que la probabilitat d'accident és de 1 cada 10.000 anys d'ús del reactor el que s'està indicant és que per a calcular la probabilitat de sofrir un accident hauríem d'aplicar la següent fórmula: Taxa de risc X Nombre de reactors X Anys de funcionament = Accidents esperats.

Així per exemple si tenim 400 reactors funcionant durant un període de 25 anys amb una taxa de 1 cada 10.000, els accidents esperats serien 400x25/10000 = 1, és a dir un cada 25 anys de mitjana. Si mantenim la taxa actual i ampliem el total de reactors a 1500, utilitzant-los durant 50 anys ens donaria un total d'accidents esperats: 1500x50/10000 = 7'5, aproximadament.

Uneixo cada sis anys en mitjana, el que difícilment seria assumible per la comunitat. Ãs per això que l'Informe considera imprescindible situar la taxa en 1 cada 100000 anys /reactor perquè el nombre d'accidents esperat es situi en 1 cada 50 anys.

Amb independència de valorar si és o no assumible acceptar la possibilitat d'un accident cada 50 anys (pensant cínicament dependrà de l'aprop o la llunyania que tinguem respecte del reactor i de les condicions climatològiques imperants que ens acostin/allunyin els elements contaminants), la primera qüestió que s'imposa és: Com determinem si la taxa assenyalada està realment garantida? L'afirmació dels enginyers responsables del desenvolupament de les centrals nuclears són part interessada i per tant seria necessària una investigació independent que pogués verificar les seves afirmacions sobre seguretat.

No és que cregui que menteixen ni de bon tros, Però la veritat és que, estant convençut que qualsevol professional en aquesta matèria ha treballat a consciència buscant la major garantia de seguretat, els accidents han ocorregut.

Però fins i tot amb aquesta garantia afegida, solament podrem saber si la seguretat és real quan les centrals funcionin. Aleshores ens ho juguem a una carta.

Per altra banda una de les defenses més utilitzades pels pro-nuclears arrel de Txernobil és que les centrals occidentals, al disposar de cúpula de contenció, presenten una seguretat afegida que fa impensable no solament l'esmentat accident si no altres com el de la possible col·lisió d'un avió contra la central (lloc tristament en la ment de tots arrel del 11 de setembre). El propi informe reconeix que encara que es dóna per acceptat que aquest impacte seria resistit per la cúpula, no s'han realitzat les proves necessàries per a confirmar-lo i que creuen necessària la seva realització.

Però, arribat el cas, de quina manera reaccionària el personal de la central? Amb la suficient calma i sang freda com per a mantenir-lo tot controlat?

I les instal·lacions exteriors: podrien els danys a les mateixes provocar problemes greus en el funcionament de la central encara que aquesta estigués intacta?

I els residus d'alta activitat emmagatzemats temporalment en la central.:podria un impacte de tal magnitud projectar-los a distància considerable provocant una alta contaminació?(equivalent a una bomba bruta).

Bona part d'aquestes preguntes són també aplicables als altres processos del cicle de l'urani (Concentració i fabricació del combustible, reprocessament, magatzematge de residus, transport de combustible i residus).

Crec que s'està molt lluny de poder garantir la seguretat en el cicle nuclear.

Residus.- Existeixen solucions vàlides?

L'Informe del MIT planteja la necessitat de donar solució al problema dels residus si el desplegament de centrals ha de donar-se en els termes proposats per aquesta comissió. De fet el propi informe reconeix que fins a avui cap pais ha desenvolupat una solució satisfactòria. Cap diferenciar diversos tipus de residus: Els d'alta intensitat, els de mitjana o baixa intensitat, els de llarga vida i els de curta o mitja vida i finalment la pròpia estructura de la central que, esgotada la seva vida útil, contindrà elements estructurals contaminats.

Dintre del grup de residus de curt i mig termini hi ha l'estronci-90 i el cesi-137, amb una vida mitja de 30 anys. Això vol dir que si partim de, per exemple, 100 kg de residus de qualsevol d'aquests dos elements, dintre de 30 anys encara quedaran 50 Kg, dintre de 60 anys 25 kg, dintre de 90 anys 12'5 kg, dintre de 120 anys 6'25 kg i asi successivament.

Altres productes de la fissió són l' ameridi-243, amb una vida mitja de 7370 anys i l'ameridi-241, amb una vida mitja de només 432 anys però 17 vegades més radiactiu que l'anterior. El plutoni està present en els seus variants 238 amb vida mitja de 87,7 anys, i el 239 amb vida mitja de 24.360 anys; el 240 amb vida mitja de 6560 anys i el 241 amb vida mitja de 14,4.

El conjunt dels productes que constituïxen els residus nuclears manté la seva activitat radiactiva segons la següent escala:

Als 10 anys 700000 curios per tona

Als 100 anys 60000 curios per tona

Als 1000 anys 3000 curios per tona

Als 10000 anys 600 curios per tona

Als 100000 anys 30 curios per tona

El mètode plantejat per l'Informe per a determinar la toxicitat dels residus es basa en el volum d'aigua necessari per a diluir els isòtops radiactius, de tal forma que una persona, bevent dos litres d'aigua al dia durant un any, no sofrís conseqüències. Es parteix d'una dosi considerada tolerable de 50 mrem (a Europa aquest límit està en 20 mrem).

L'informe arriba a la conclusió que seria necessari el transcurs de 150.000 anys per a arribar fins a aquest nivell de seguretat.

Els dos sistemes que maneja l'informe són l'actualment en estudi i desenvolupament de magatzematge profund en Yucca Mountain (Estats Units) consistent en un laberint de túnels en l'interior de la muntanya de gairebé 200 Km

I en relació a com el govern nord-americà ha establert normes per a garantir la seva seguretat durant 10.000 anys, una cosa provoca la meva curiositat: Quines mesures s'han pres per a garantir que qui puguin viure dintre de 3000, 4000, 8000 o potser 12000 anys puguin entendre les indicacions, els signes d'advertiment, etc, que indiquen el perill que representa l'emmagatzemat alli?

Seria molt esperar que transcorregut tant temps segueixi utilitzant-se l'engonals actual.

Un altre seria exscavar pous profunds, però encara està pendent d'estudi la seva viabilitat. En ambdós casos els residus han d'estar en contenidors segellats realitzats amb materials que resisteixin la corrosió per a evitar l'escapament i possible filtrat del seu contingut, ja que això posaria en perill de contminació capes freàtiques mitjançant les quals l'aigua contaminada podria arribar als humans.

Després de tot el contingut dels dipòsits és altament corrosiu i radiarà calor durant molt temps. La potència tèrmica no descendirà dels 2000 wats de calor per tona fins que no hagin transcorregut 10 anys.

Tot i que Estats Units duu més de quinze anys intentant engegar el magatzem geològic profund de Yucca Mountain, en el desert de Nevada, sense aconseguir-lo (el que ha suposat despeses multimilionàries), l'estudi posa l'accent en la necessitat de "un ampli i equilibrat programa estratègic de deixalles per a preparar el camí d'una possible expansió del programa nuclear". De fet, per a emmagatzemar les restes contaminades que produiria el programa que plantegen es requeriria "la construcció en diferents parts del món d'un magatzem com el de Yucca Mountain cada tres o quatre anys". Un recent escàndol, provocat al descobrir-se la falsificació de mesures de filtracions d'aigua en Yucca Mountain, pot representar la fi d'aquest projecte, la qual cosa plantejaria altre gran interrogant sobre les bases sobre les quals podria desenvolupar-se el programa estratègic de residus proposat en l'informe.

Quant a la possibilitat d'utilitzar tècniques de separació i transmutació de deixalles (l'objectiu de les quals és transformar els isòtops radioactius en uns altres de vida més curta), que reduïssin el seu volum i escurcessin el seu període radioactiu, els autors conclouen que "només basant-se en consideracions relatives a la gestió dels residus no pot justificar-se que els beneficis derivats d'aquests mètodes siguin superiors als seus costos econòmics i als riscos inherents a la seguretat, la salut i el medi ambient" que impliquen aquests processos. Per això s'inclinen per "substituir l'emmagatzematge actual al costat dels reactors per una estratègia explícita d'acumulació temporal centralitzada per a unes quantes dècades", a l'espera d'una solució definitiva que avui no s'albira.

Finalment remarcar que els costos, tant econòmics com energètics del manteniment d'aquests sistemes d'emmagatzematge, d'una banda encareixen la producció elèctrica de les centrals nuclears reduint la seva competitivitat (el sistema de perforacions profundes encara no ha estat avaluat tampoc quant a costos), i d'una altra poden qüestionar l'eficàcia real de producció d'energia pel fet d'haver d'usar una gran quantitat d'aquesta solament per al manteniment dels residus.

Proliferació nuclear.

Pot controlar-se alhora que s'expandeix el seu ús per a la producció elèctrica?

En vista de les conseqüències militars, polítiques i de terrorisme que comportaria una difusió massiva de la tecnologia nuclear, els experts de la comissió entenen que no hauria d'estendre's l'alternativa atòmica sense que "el risc de proliferació derivat de les operacions comercials es redueixi fins a nivells acceptables". En aquest sentit, recomanen restringir les instal·lacions de reprocessament i enriquiment a pocs països, i alimentar tots els reactors amb un "cicle obert de combustible", és a dir, sense recuperar el plutoni i l'urani del material irradiat.

Per això seria necessari modificar el Tractat de No Proliferació Nuclear (TNP) que, en la seva forma actual, permet a qualsevol país enriquir i reprocesar urani per a aplicacions comercials. Però això implica la cessió de la soberania i el control sobre l'obtenció del combustible nuclear, máxime quan en molts casos el mineral d'urani es troba en estats als quals no se'ls permetria el seu reprocessament i enriquiment.

Estaran la majoria de les nacions amatents a sotmetre's a uns pocs paises rics i poderosos?

Per a finalitzar.

En els paràgrafs inicials d'aquest document prometia tornar sobre les declaracions de James Lovelock. Comenta en el seu text que la vida ha assolit suportar les condicions existents en les proximitats de Txernòbil. Certament la naturalesa té la capacitat d'adaptar-se a l'entorn. Tant és així que probablement fins i tot nosaltres, els humans, tindríem aquesta capacitat i a la volta de diverses generacions, els nostres descendents serien capaços de sobreviure en entorns d'un cert grau de radioactivitat. Però tot té un preu. En aquest cas seria veure morir a bona part dels nostres éssers benvolguts o morir nosaltres mateixos per culpa de la radiació, sobrevivint solament aquells la resistència dels quals i capacitat adaptativa fora la més adequada.

Estem disposats a pagar aquest preu? Jo, per descomptat, no. I tampoc vull viure en un lloc on hi hagi âzones prohibidesâ? No se si James Lovelock té família. Si és així no sembla molt preocupat per ella. Suposo que en la recta final de la seva vida (87 anys) tampoc li preocupa la seva.

I la resta dels mortals li importam una bleda.

Pel que sembla solament sent interès per aquest invent seu de âGaiaâ?
Mira també:
http://www.nodo50.org/ixent/

This work is in the public domain
Sindicat Terrassa