|
|
|
Notícies :: criminalització i repressió |
|
Setena crònica, des de Filadèlfia
|
|
|
per Koordinadora d'Osona kontra la tortura |
16 ago 2006
|
|
Els carcellers són així: creguts, prepotents i una mica sàdics... |
AQUI ESTÀ PROHIBIT ABRAÇAR-SE!".-----------------Setena Crònica.-------15-8-06.----------------
Philadelphia 15.- Avui, en tornar de Nova York a Philadelphia amb el "China Town Bus", les dues hores de viatge se m'han fet curtíssimes, perquè no he pogut deixar de comparar-les amb les vuit hores de la tornada d'abans d'ahir, des de la presó on hi ha David Gilbert (pres polític des de 1981) fins al Columbus Circle de Nova York. Aquests autobusos xinesos van del barri xinès d'una ciutat, directament al barri xinès de l'altra, sense cap parada intermèdia. I per deu dòlars. És igual que vagis a Philadelphia, a Baltimore o a Washington. I són tan còmodes com els de "Greyhound" o "Peter Pan". El que passa és que, de blancs, només érem una altra parella i jo. Tambéhi havia dos negres i tota la resta eren xinesos.
He vingut a Philadelphia altra vegada, perquè dema tenim un acte públic, on parlarem dels presos polítics a Europa. I també hem de preparar la visita a Mumia Abu-Jamal (periodista afro-americà condemnat a mort des del 1982, acusat de matar un policia blanc). Els amics de l’organització revolucionària MOVE m'ajuden a fer la trucada a la presó de SCI Greene, per verificar que el meu nom és a la llista de visites ja autoritzades, com ens havia dit Robert Bryan, advocat d'en Mumia.
En una punta del la línia estem la Ramona Àfrica i jo. En l'altra, els carcellers que se'ns van passant d'una extensió a l'altra, fins que arribem a la que ja no ens pot derivar enlloc més: "Comprengui, Senyora Àfrica, que vostè m'està demanant una informació que jo, legalment, no li puc donar, sinó que és el propi intern qui li ha de donar a vostè". - "Sí, sí, ja li dic que el Senyor Abu-Jamal, per mitjà del seu advocat, ens ha fet saber que el nom del senyor Arnau és a la llista d'advocats que el poden visitar qualsevol dia, a qualsevol hora, però ens en volem assegurar, perquè s'ha de desplaçar des de Philadelphia i no pot ser que faci el viatge en va... que són moltes hores... i que no hi hagi alguna pega." - "No, no, senyora Àfrica, no ha d'haver-hi cap pega... a més, després de tot, nosaltres no li negaríem mai l'entrada a un advocat que ve expressament d'un altre país..." "Mmmmm..." Finalment, m'asseguro que la carcellera està escoltant, i intervinc jo, dirigint-me a la Ramona: "Ramona, crec que podem confiar en aquesta senyora funcionària. Ja hi aniré."
Els carcellers són així, aquí i a tot arreu on he estat. Aquesta conversa telefònica hauria estat la mateixa, exactament, si l'haguéssim feta amb un carceller de Barcelona o de Madrid. La majoria són així: creguts, prepotents i una mica sàdics, com aquell que el diumenge passat, durant la visita al pres David Gilbert, va passar pel costat d'una taula on hi havia un pres amb la seva nòvia. S'estaven abraçant. El policia se'ls va mirar i els va dir molt poques paraules i molt fluixetes. N'hi va haver prou perquè immediatament se separessin i mantinguessin les distàncies. És facil saber quines paraules els va dir... I això que estàvem ala "Sala Nord"! Aquesta sala té taules i cadires, i també es coneix com a la "Sala d'Honor", per diferenciar-la de la "Sala Sud", on les normes són més estrictes i les converses s'han de tenir amb un taulell pel mig, a manera de barrera entre els presos i els visitants.
DANIEL COHN-BENDIT, JOSHUA FISCHER...
Com que el pres David i jo som gairebé de la mateixa generació, varen sortir a la conversa episodis del mes de maig de 1968, a París. Què se n'ha fet, d'aquell Daniel Cohn-Bendit ? Aquella figura mediàtica de la Universitat de la Sorbonne ? I és que quedava bé, aquells dies, sortir al carrer a tirar pedres als gendarmes. I després amagar-se. I després fer declaracions a la TV, en qualitat de líder estudiantil. Servia per afalagar-li l'ego al Dani. "Dani el Roig" es feia dir. I en David m'explica que últimament li ha llegit declaracions --realitzades en mitjans de comunicació del seu país natal, Alemanya-- en què justifica la invasió de l'Irak...
I el Joshka Fischer, amb un passat universitari no menys gloriós, que amb el seu afany escalador va arribar a col·locar-se de ministre d'afers exteriors del govern federal alemany... Que se n’ha fet,de les ànsies revolucionàries d'aquells senyors ? Ens preguntem…
I de tant en tant els carcellers ens miren. Aquests vigilants estan asseguts en una mena de trona alta, com la que utilitzen els vigilants de les piscines, quan hi ha molts banyistes. Així queden situats a un nivell superior a nosaltres, que els permet observar-nos bé, però que també ens permet a nosaltres veure tot el que fan: un que té el nas molt gros, fa burilles. L'altre no para de mirar-se el rellotge. Estan avorrits. De vegades intento averiguar què pensen mentre ens miren a nosaltres, que no juguem a cartes --com fa la majoria-- i que no parem de parlar... D'altres mirades policíaques encara em resultaven més dificils de desxifrar, com les dels policies que ens vigilaven a la sala d'espera, abans d'entrar a la visita.
"SEMBLEM REFUGIATS !"
Les presons de l'estat de Nova York disposen d'unes sales d'espera per a les visites, que queden fora del perímetre de la presò pròpiament dita. Es diuen "Hospitality Room" i serveixen perquè els visitants que vénen de molt lluny --que és la majoria-- puguin reposar una mica, abans d'entrar. Aquesta de la presó de Clinton resulta especialment insuficient per a la gent del nostre autocar. Hi ha un sol WC per a homes i un per a dones. Vint minuts mínims de cues per a poder entrar-hi. Algunes dones --preocupades especialment perquè volen tenir una bona imatge, en entrar a la visita-- es veuen obligades a arreglar-se davant de tothom, perquè amb tanta gent esperant, no poden perllongar la seva estada al WC. Les mares també han de canviar els bolquers de les criatures allà mateix. Hi ha un taulell amb unes cafeteres molt grans, que contenen te i cafè. Els sofàs --on la gent afortunada s'estira a dormir fins que ens permetin l'entrada-- són grossos i bruts. No costa gens d'endevinar que són de segona mà i que procedeixen dels xalets que es veuen al costat de la presó, on viuen les jerarquies penitenciàries locals, amb les seves respectives famílies, tan ben educades en la llei i l'ordre de "l'American way of life..."
Al meu costat hi ha un visitant que va amb trajo i corbata, però que es veu que no està gaire acostumat a portar-ne. A més, ara li queda molt malament, tan arrugat com va, després de les hores d'autocar. Em mira i em diu: "Semblem una colla de refugiats de qualsevol guerra"- "Sí, ja ho pot ben dir," jo que li faig. I és quan em fixo en els policies que ens vigilen. No se si deuen ser sempre els mateixos, però ens miren amb una cara... com si no haguessin vist mai una dona pintar-se o pentinar-se, o una criatura mentre la canvien, o un senyor ja d'una certa edat, mentre dorm i ronca. Sobretot hi ha un policia que, amb la boca oberta, em recorda un nen petit davant d'una gàbia del zoo. No sé si ell n'és conscient, però ens està faltant al respecte. Segurament ni hi pensa, en el fet que mereixem un respecte...
(Signat: Francesc Arnau i Arias.--------------------------15-8-06.-----------------Setena Crònica.) |
This work is in the public domain |
