Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: pobles i cultures vs poder i estats
la lluna, la mediterrània
per	15 ago 2006
LLUNA, APÈNDIX sobre història i semàntica dels noms de la lluna en la família indoeuropea. j. cOROMINES (FILÒLEG)
Com a llatinista, romanista i lingüista, em preocupà sempre el fet que l'eslau i l'irlandès donin a la lluna un nom igual, casi idèntic, al llatí: luna, luan; amb tot i que hi hagué un nom de la lluna comú a totes les llengües indoeuropees: MEN(S)/ MON-, que el llatí va reemplaçar per un mot substitut, derivat de l'arrel indoeuropea que vol dir 'lluir, brillar'. ¿Serien, doncs, manlleus del llatí vulgar aquests mots eslaus i cèltics? Cosa que cap romanista havia plantejat, que havia de saber l'estudiós del llatí vulgar. I si no ho eren: ¿com s'explicava que en totes tres famílies lingüístiques s'hagués operat la mateixa substitució, i amb un resultat fonètic d'astorada similitud? La major part de les llengües indoeuropees, en efecte, han conservat el nom indoeuropeu de lluna, que en l'origen fou també la denominació del 'mes': 'mes' es diu en ll. Mensis. És versemblant que una i altra denominació, que en la llengua mare indoeur. devien ser una sola, es derivessin de l'arrel indoeur. ME- 'midar, mesurar' per tal com el mes era la gran unitat de temps, la bàsica en la mentalitat de l'home primitiu. Aquest prenia totes les mesures de temps segons la marxa i fases de la lluna: «quod lunae cursu vicibusque homines pristini tempus metiuntur» (Rozwadowski, Rozprawy Academiae Cracoviensis XXV, 1914, 425). Fins i tot en aquelles famílies indoeuropees que, en època literària, ja no usen el nom indoeuropeu de la lluna en el seu sentit estricte i propi, queda el nom aplicat al 'mes', i hi queden rastres directes o indirectes que llurs avantpassats havien usat aquest element lingüístic. A la primera qüestió que em plantejava, és fàcil de respondre negativament. Tant en llatí com en eslau i en irlandès, el nom nou de la lluna prové d'una base comuna, d'una forma derivada de LEUK/LOUK- 'brillar', amb el valor d'epítet: 'la brillant, la resplendent'. Es concep que, en totes tres llengües, en el grup complex -KSN- s'emmudís primer la K; i després, segons la fonètica llatina, la s desapareix davant d'una consonant sonora, i el diftong OU es tanca en U llarga. S'escau que l'evolució fonètica d'aquests dos punts no és gaire diferent en eslau ni en irlandès; luan o lon és la forma que ha revestit en irl., on ja es troba en irlandès antic: llengua que entre totes les cèltiques és on més rars són els llatinismes, i on no hi ha pràcticament cap romanisme. Pel que fa a les llengües eslaves, contenen molts elements manllevats al grec; però fora d'això l'eslau antic era un a llengua molt pura, amb molts manlleus (alguns de germànics i iranis); però, d'origen llatí-romànic, poquíssims. Podríem sospitar una excepció, sobretot amb termes menys essencials que aquests dins la llengua (termes de cultura, i en les branques occidentals termes de religió); però difícilment en grans fets naturals, i si encara ens quedés un dubte seria només si es tractés de quelcom peculiar a un o pocs llenguatges eslaus i que fossin de cap al SO. Ara bé, el fet és que la 'lluna' apareix anomenada així en la major part de les llengües de la família, a partir del paleoslau luna, i incloent-hi les més allunyades de la Romània, entre elles el rus luná, i semblantment en búlgar, serbocroat, eslovè i polàbic, i s'havia dit així en txec i polonès medievals, on després s'ha antiquat. És doncs, un mot eslau pur, contra les aparences. Queda l'altra qüestió: ¿per què es prodruí aquest canvi de denominació del nom de la lluna? I ¿per què en una forma tan especial y tan colpidorament igual? Això és el que crec que no ha estat explicat, i voldria donar aquí una idea, en part evident, que en part no ho és tant, i que voldria sotmetre als indoeuropeistes i eslavistes més entesos que jo. La substitució deu ser deguda al fet que, quan la ment humana s'anà desprenent de boires supersticioses, i la cultura s'anà refinant, se sentí més i més pertot la necessitat de disposar d'un terme diferenciat per a la idea de 'mes', i un altre per a la idea de 'lluna'1. En part s'ha recorregut a una sufixació divergent: al. mond/monat, angl. moon/month, pruss. ant. menins/menig, etc. També en les llengües que han substituït el nom de la lluna per un terme innovador, he de creure que aquest ha triomfat gràcies a aquesta tendència distingidora més o menys instintiva, fos conscient o no. Ara bé, en totes aquestes el nom nou presenta les característiques d'una espècie d'epítet, amb el sentit de 'la brillant, l'esplendorosa'. El gr. seléne ve de selasna, derivat de sélas 'esplendor esclatant'. El scr. cándrah, nom de la lluna en els clàssics: Çudraka, Bhartrhari, Kalidassa, en inoblidables escenes nocturnes de Vikramórvaçi, a la terrassa del Palau de Cristall de Benares: és el mateix que l'adjectiu candra- 'esplèndid, brillant' (recordem el nom de Hema-candra, i el de l'Emperador Candragupta, successor dels diàdocs alexandrins). Mentre les dues llengües irànies cabdals mantenien el nom indoeuropeu, altres parlars iranis els canviaren en aquell mateix sentit. En l'antic dialecte maniqueu del pelví es va trobar un poema líric2 dedicat al clar de lluna, on aquesta rep un nom traduïble per 'lluna, d'esplendor, lluna plena brillantíssima'. Ja no és, doncs, tan sorprenent que cèltic, eslau i llatí vagin coincidir independentment a fomar com a epítet de la lluna un derivat de LEUK- 'brillar, lluir'. En efecte, aquest valor etimològic del mot està fora de dubte, gràcies a d'altres llengües indoeuropees que presenten formacions comparables, amb un paper gramatical o semàntic més o menys diferent. Com que tota L- es canvia en r- en irani, i OU hi dóna ao, LOUK-SNA ha donat en avèstic raoxsna, que allà significa simplement 'llum, claror'. En prussià ant. lauxnos, i aquí ja ens acostem més a la lluna, perquè vol dir 'constel·lacions' (traduït gestirne en el gloss. D'Elbing). En les llengües eslaves mateixes, tenim proves palpables que el valor semàntic del mot luna fou simplement 'brillantor, resplendor', en general: ucraïnès vol dir 'reflex', resplendor', rus dialectal luná 'llampegueig', txec luna 'raig, lluïssor', pol. 'roentor', 'resplendor del foc, o de la llar' (Berneker, Slaw. Et. Wb. I, 745; II, 51). Per a la lluna en paleoslau entre els dos sinònims luna i mesecu, veg. Meillet, Études sur l'Étymologie et le Vocabulaire de Vieux-Slave, p. 444; però Meillet es limita a enumerar les dades, i a explicar la morfologia, sense cercar-ne una explicació semàntica. I aquí hi ha la idea que sotmeto als especialistes. Crec que, al principi, en les llengües substituïdores, aquesta formació epitètica o adjectival, degué començar per aplicar-se només a la lluna plena, o si es vol al clar de lluna. La lluna nova, la lluna a penes creixent, és la que marca el canvi del mes, en el calendari lunar; si se'm permet l'expressió: en el calendari indoeuropeu. I aquesta degué segur anomenant-se MEN(S)-, àdhuc en les llengües substituïdores, almenys en el principi de l'evolució. Encara en grec clàssic el quart creixent s'anomena amb el nom indoeuropeu de la lluna, posat en diminutiu (que ha pogut arribar a designar una mitja lluna, i a l'últim altres objectes d'aquesta forma). Imagino, però, que en rus i aquelles altres llengües eslaves, degué passar al començament el mateix, sinó que les llengües literàries ho han anat simplificant o elaborant cap a d'altres propòsits. Cal dir que no tinc prou erudició en aquestes llengües per provar-ho. Però en la novel·la russa em sembla veure'n encara senyals. Perquè el rus és una de les llengües més conservadores, que ha trigat més a desfer-se de la confusió del mot indoeuropeu. Mesiats ha mantingut allí, durant segles, el valor de 'lluna' junt amb el de 'mes'. Més encara, això és fins i tot rus clàssic. He observat l'ús de Tolstoi en milers de pàgines, i no hi he arribat a veure cap cas de luná, però sí que n'hi tinc anotats una dotzena de mesiats 'lluna'; en el magistral narrador Zamiatin, potser el millor de l'era soviètica, la seva novel·la 'La cova, la caverna', on conta llargues marxes nocturnes per les muntanyes veïnes del Baikal, sempre hi surt luná; i en els innombrables reportatges de les aventures espaials des de 1955, mai no surt més que luná, en les revistes i premsa russes. La llengua literària moderna deu anar-se desfent d'una antigalla, encara amanyagada pel comte Tolstoi. Altrament he de reconèixer que en les dues novel·les tolstoianes on es parla més de la lluna, les dues úniques en què les escenes a la claror de l'astre deixen un record inesborrable, es tracta sempre o quasi sempre d'una lluna poc brillant, sigui perquè a penes hagi sortit, sigui perquè es troba en una fase baixa. En Tri Stártsa ('Tres ermitans'), comença de caure el dia i ja brilla la lluna, explica, mesiats, i mentre es va enfosquint el crepuscle, el bisbe, assegut a popa, veu com el mesiats zaigráet svet po volnám 'la claror de la lluna llustreja arran de les ones': ben clar que es tracta de la primera fase de la lluna, car la lluna plena no s'alça fins que ja és ben fosc, i en el quart minvant no ho fa fins molt endins de la nit. Al 'Presoner del Caucas' (cap. 4), 'les nits eren fosques -lluna en quart minvant'; més enllà, 'les nits eren fosques, tot just havia passat la lluna nova' (literalment, 'la lluna tot just acabava de néixer' toljko narodíl-sia); 'sobre la muntanya, la lluna jove rogejava, girant les banyetes cap amunt', o sigui 'quart creixent' (cap. 5); des del fons de la sitja on l'han empresonat els tàrtars, el soldat captiu mirant el cel al vespre: 'es veuen els estels però encara no s'ha aixecat la lluna' (deu ser doncs quart minvant, que la lluna es lleva tard). S'evadeix, però per allunyar-se del poble: 'només que poguéssim arribar fins al bosc, abans que la lluna comenci a sortir!' (cap. 6). I encara va apareixent el mot mesiats en dos o tres passatges més, mai el mot luná. ¿Gosaria suggerir que en la literatura russa pre-clàssica, i en la dels pobles iugoslaus, es puguin sorpendre proves més completes d'aquesta teoria? Sigui com vulgui queda confirmat que no hi ha, en aqueixa substitució de mots, res de manllevat ni d'imitat del romàntic ni del llatí. I ara comprenem bé el perquè, i ens expliquem millor el procés, d'aquesta estupenda substitució coincident. El nom primitiu ( La fase nova de la lluna: per a aquesta es conserva de primer el nom tradicional; i se'n crea un de nou, amb valor d'epítet ponderatiu, embellidor, per a l'esplendorosa, cantada pels joves enamorats, recitada pels rapsodes homèrics, exalçada pels brahmans en els Vedes i per Kalidassa en el Palau de Benares. Pertot el mateix procés, si bé amb material lingüístic distint, però rigorosament paral·lel i sinònim. 1 Poques excepcions hi ha hagut, de llengües reculades i extremadament conservadores: en letó, en persa i tocari, 'mes' i 'lluna' encara es diuen amb una mateixa paraula. CENTENARI COROMINES
This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more