|
Envia per correu-e aquest* Article
|
|
Notícies :: @rtivisme : pobles i cultures vs poder i estats |
|
ara que venen festes....no està de més recordar les censueres del solstici d'estiu o sant joan.
|
|
|
per repufw |
10 ago 2006
|
|
|
TRIBUNA: MANUEL DELGADO
Festes ingovernables
EL PAÃ?S - 21-06-2006.
El Consell de Districte de les Corts ha denegat el permÃs perquè la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona encengui un foc de Sant Joan en un ras al costat de les seves actuals instal·lacions a la zona università ria, com a comiat del que havia estat la seva seu i davant el seu imminent trasllat al Raval. Els qui havien tolerat una vegada i una altra l'alteració de la vida acadèmica cada vegada que hi havia partit al Camp Nou trobaven inacceptable que estudiants, empleats i professors muntessin una foguera en un solar annex. La raó adduïda: el districte prohibeix als veïns celebrar el solstici d'estiu amb fogueres.
Fa tot just 20 anys, el vespre de Sant Joan a Barcelona era un sens fi de fogates que la canalla encenia arribada la nit, aquella nit en la qual s'apoderava de carrers i places, i feia visible el seu món paral·lel, que tenia en els espais intersticials de la ciutat, el seu territori natural. Era el moment de la seva venjança, de jugar a aterrir a aquests adults que d'ordinari els sotmetien. A la vegada, era l'espectacle que una societat sencera es brindava de la seva pròpia destrucció simbòlica, arrasada per aquest cataclisme ritual -soroll i foc- del que renaixeria a l'endemà . En els últims anys el nombre de focs solsticials ha anat minvant fins a arribar a una dimensió residual a Barcelona. Es podria suggerir una relació entre aquest procés de decadència i l'augment del que l'argot oficial anomena "incivisme", sobretot l'atribuït als sectors més joves de la població.
En primer lloc, la gairebé desaparició dels focs santjoaners es produïx en paral·lel a la de les associacions informals infantils, per a les quals el carrer havia constituït un punt de fugida del control dels majors, aula espontà nia per adquirir coneixements que la famÃlia i l'escola escamotejaven, i lloc d'entrenament per a formes fonamentals de sociabilitat. Aquest replegament de l'espai públic va ser la conseqüència de l'aquarterament de la infà ncia en prolongacions de l'à mbit escolar -esplais, campaments d'estiu, activitats complementà ries, etcètera- i en una llar que només permetia contactar amb l'exterior a través de la simulació medià tica o virtual. No era difÃcil pronosticar que aquests nens i nenes es prendrien la revenja quan, convertits en adolescents, s'aixequés el toc de queda al que se'ls havia condemnat.
Per altra banda, es podria especular amb una explicació inversa a la qual sosté la gent d'ordre sobre l’origen de "l’incivisme que ens afecta". Barcelona ha viscut en els últims anys un creixent monitoratge de les activitats públiques, que només són autoritzades si són controlables policialment i resulten polÃtica o econòmicament rendibles. Aquest afany per controlar l'activitat col·lectiva en exteriors urbans s'ha traduït en assetjament a tot el que desbordi els estrets mapes mentals de l'Ajuntament. Els intents oficials de celebrar de manera "cÃvica" la Nit de cap d'any han fracassat. Un estudi recent, encarregat per l'Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya, depenent del Departament de Cultura, -Follies d'anada i tornada, d'Adrià Pujol i Andrés Antevi-, ha seguit el contenciós que els poders municipals mantenen des de fa dècades amb un carnaval que es resisteix a convertir-se en una festa de disseny més. La nit de Sant Joan -una multitud innombrable agitant-se en totes adreces o acumulant-se en les platges- ha acabat convertint-se en un malson per a les autoritats. Festes de barri com les de Sants o Grà cia estan sent afrontades per l'Administració com una qüestió d'ordre públic. Són el que l'alcalde Clos acaba de cridar "festes ingovernables".
És a dir, es podria intuir que el cridat augment de l’incivisme no és el resultat d'un excessiu Ãndex de llibertat, sinó tot el contrari, d'un augment en els constrenyiments, d'una desconfiança frontal davant qualsevol apropiació de l'espai públic no fiscalitzable o que no rendeixi beneficis, i de l'hostilitat contra les posades en escena dels descontentaments que tota societat no pot deixar de produir. Per això és ingenu suposar que la repressió atenuarà això que per a alguns és una espècie de patologia urbana. És més, bé es pot preveure l'efecte invers, molt més en una ciutat com Barcelona, amb la seva secular inclinació a la desobediència.
I està sent aixÃ. Des que es va aprovar l'ordenança municipal per a disciplinar a la ciutadania, s'han conegut les tres explosions de violència col·lectiva més importants registrades en la ciutat en els últims temps, dos d'elles amb motiu de victòries futbolÃstiques, al mateix temps que es decidia suprimir els actes a la plaça Sant Jaume en els quals els poderosos solien ser obligats a fer públicament el ridÃcul. L'altra com a conseqüència d'una invitació a beure junts a la intempèrie. MagnÃfica moralitat, per cert: la fèrria normativa contra el “botellónâ€? va assolir que hi hagués, per fi, “botellónâ€? a Barcelona.
En resum. En gairebé totes les societats humanes els de baix veuen concedit el dret a expressar, en certs moments i amb insolència, els seus greuges, al mateix temps que adverteixen de la seva força. Si els desassossecs i els desacords que una societat genera o l'energia que la mou o mouria no troben espais que proclamar-se, més primerenc que tard els buscaran i els trobaran. I ho faran pel seu compte i a traïció, quan i on menys s'esperi.
Manuel Delgado és antropòleg. |
Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more
