IB3: A nosaltres no ens hi fareu creure.
Abans de començar a exposar la nostra posició envers el nou canal de rà dio i televisió de les illes, IB3, voldrÃem justificar la inclusió d’aquest article al dossier. Partint de la consciència de la nostra joventut ,i en conseqüència de la inexperiència que aquest fet comporta, hem volgut plasmar la nostra opinió –crÃtica, evidentment- sobre tot el que envolta aquesta creació del govern balear.
[El control no sols és cosa de un]
A les societats occidentals en què vivim els ciutadans ens trobem dia a dia amb un flux d’informació constant i molt voluminós. Podem parlar que actualment les nostres societats són les més informades que hi ha hagut mai en la història de la humanitat. Realment, però, tot i ser la societat més informada del món, hem de ser capaços d’anar més enllà i formular-nos a nosaltres mateixos dues preguntes: És fiable tota la informació que rebem en el nostre dia a dia? Som capaços de processar tot aquest reguitzell d’informació d’una manera crÃtica? La resposta en els dos casos és ben senzilla i rotunda: no.
Podem denunciar la manca de fiabilitat de la informació emesa pels mitjans de comunicació de masses només pegant una ullada a qui controla i maneja – que realment són molt pocs- les informacions que rebem. Per reafirmar-nos en la postura només basta citar l’exemple d’Emilio BotÃn i Emilio Ybarra, principals accionistes del Banco Santander Central Hispano i el Banco Bilbao Vizcaya, respectivament, els quals entre els dos controlaven de manera indirecta el 66 % de tota la informació que circulava per les ones radiofòniques a la dècada dels 90.
Evidentment, tots aquests grans magnats de les finances no es tiraran pedres a la seva pròpia teulada. No aniran en contra dels seus interessos econòmics, ni molt menys del sistema econòmic i polÃtic que els protegeix. En el cas de l’estat espanyol, tots els mitjans de comunicació de masses privats –els públics depenen del govern de torn- es mouen en l’eix ideològic que marquen el Partit Popular i el Partit Socialista. Aquest eix d’escassa maniobra ha comportat el teixit de negres cortines sobre temes o persones intocables. En altres paraules: se censura o per ser més delicats, ens obliguen a censurar-nos a nosaltres mateixos. Que li ho preguntin a Salvador Alsius, a Pepe Navarro (tot i no brillar precisament pel seu rigor periodÃstic) i la seva sonrisa de pelÃcano o a Miquel Calzada.
A més a més d’aquest control informatiu, cal també fer menció a la capacitat dels mitjans de comunicació de fixar les pautes que marquen tant l’opinió i l’agenda polÃtica, com també els temes que són o deixen de ser d’actualitat informativa. Aquesta poderosa capacitat permet que en curts espais de temps es pugui estendre una capa d’amnèsia col·lectiva sobre la població, desviant, d’aquesta manera, aquells temes que puguin ser incòmodes pel poder polÃtic. Qui se’n recorda de Bin Laden?
En referència a la segona pregunta que planteja la capacitat d’assimilar tanta informació de manera crÃtica, la nostra resposta (negativa) es dóna en base al tipus de societat en què vivim –la de consum- i els valors i l’educació que aquesta ofereix. Aquesta societat, on les aparences i el consum són més importants que valors humans com la cooperació o la igualtat, ens ha dissenyat i entès com a simples consumidors passius i no com a persones amb una visió crÃtica d’allò que ens envolta.
Un cas paradigmà tic que demostra el nostre paper de consumidors i mercaderies –acrÃtiques i uniformes- el trobem en el procés de desvirtuació que pateix un dels pilars de les suposades societats liberals: l’ensenyament. La culminació d’aquest procés es donarà quan s’apliqui el ja en proves Espai Europeu Superior, també conegut com la declaració de Bolonya. La seva aplicació suposarà , a part de la privatització, la conversió definitiva dels nostres centres educatius en centres de formació tècnica per a mà d’obra. Qualsevol espurna de formació d’un pensament autònom serà enterrat.
Com hem de voler analitzar correctament la informació si se’ns educa i ensenya per a ser incapaços de fer-ho?
[El partit popular i els mitjans de comunicació: Els casos de Canal 9, Som rà dio i Egunkaria]
Deixem de banda aquesta petita anà lisi i passem a analitzar breument la relació que ha tengut el Partit Popular amb diversos mitjans de comunicació –públics i privats- al llarg d’aquests anys. És essencial analitzar-ho per a veure quin poden ser els passos que prendrà en relació a IB3, de la qual n’és l’únic valedor i impulsor.
La seva relació amb els mitjans de comunicació pot ser resumida en dues paraules: manipulació i censura. El cas de la manipulació, com és evident, es dóna en aquells ens televisius i radiofònics subsidiaris d’administracions governades pel partit. El cas més greu de subordinació d’un mitjà públic als seus interessos partidistes i electorals fou durant la terrible conjuntura provocada pels sagnants atemptats de l’11 de març a Madrid. El Partit Popular s’atrevà a utilitzar, en benefici electoral, la mort de prop de 200 persones a través de la difusió d’informacions falses sobre l’autoria dels atemptats. Com tocava, el consorci públic de rà dio i televisió del Regne d’Espanya va mantenir la tesi fins que aquesta va ser indefensable, fins i tot, pel propi PP.
Un altre cas d’aquest partidisme polÃtic en un mitjà de comunicació el trobem a casa nostra, al PaÃs Valencià . Per a il·lustrar aquest control polÃtic en les informacions de Canal 9 sols fa falta citar el contingut d’un comunicat emès per la secció sindical de la Unión General del Trabajo a la cadena, el qual afirmava –textualment- que el grau de manipulació existent superava, fins i tot, la “manipulada TVE i la protogovernamental Antena 3â€?. També exemplifiquen aquest tracte les recents adjudicacions de llicències de la futura Televisió Digital Terrestre, en què, tal i com denuncia InfoTV, el 90 % d’empreses beneficiades tenen un perfil ideològic proper al PP.
Altres exemples del tracte que fa servir el PP el trobem també a casa nostra, concretament a les Illes Balears i Pitiüses. És el cas del tancament de Som rà dio, violant, d’aquesta manera, la llibertat informativa i els drets lingüÃstics dels catalanoparlants.
Som rà dio era l’única rà dio en català a les Illes. Aquesta fou impulsada durant la legislatura en la qual governà el Pacte del Progrés (1999-2003) amb els objectius de promoure la normalització lingüÃstica i actuar com a plataforma per a donar a conèixer artistes illencs que fessin ús del català .
Amb la victòria dels populars per majoria absoluta a les eleccions autonòmiques de l’any 2003 començà un gradual procés destinat a tancar l’emissora, que havia arribat a ser sintonitzada per 20.000 persones. Un cop es va fer efectiu el tancament de la rà dio, la plataforma Som i Serem, que aglutinava els treballadors i treballadores de l’aparell, denuncià que hi va haver “dues fases de censura aplicades pel govern a Som rà dio: primer, prohibir cançons i suprimir o modificar notÃcies, i després tancar l’emissoraâ€?. Les excuses emprades per a justificar el tancament foren la manca de la cobertura legal adequada per a emetre –tot i que aquest fet no suposava cap competència deslleial per a les rà dios comercials, ja que només emetia publicitat institucional- i l’estalvi pressupostari. Això darrer fou demostrat com a totalment fals i suposa un de les moltes fal·là cies del PP, ja que el manteniment de la rà dio costava sols 151.000 €, una minúcia si ho comparem amb els 4 milions d’euros que costà l’adquisició del centre cultural de Michael Douglas o els 6 milions invertits en el patrocini de l’equip ciclista Illes Balears - Banesto.
Per a acabar aquest capÃtol d’exemples de l’exquisit tracte dels populars als mitjans de comunicació, ens cal recordar el fatÃdic cas del tancament de l’únic diari basc que existia, l’Euskaldunon Egunkaria, acusat de pertà nyer a un suposat entramat terrorista. Aquest fou clausurat per ordre del jutge de l’Audiència Nacional, Juan del Olmo el 20 de febrer de l’any 2003. Durant el transcurs de l’operació foren detingudes 10 persones per part de la Guà rdia Civil i tancades totes les seus del diari. L’actuació judicial i policÃaca fou justificada pel ministre d’interior d’aleshores, Angel Acebes, com un “acte en defensa de la cultura bascaâ€?.
Les respostes a aquesta violació de la llibertat informativa i al dret a expressar-se en èuscar foren tan rà pides com nombroses i plurals. Aixà doncs, nombroses personalitats i organismes –tant de la societat basca com internacionals- es manifestaren en contra del tancament. A tall d’exemple, basta citar persones –totes elles amigues dels terroristes, evidentment- com Jesús Uzkundun, membre de l’executiva de CC.OO a Euskadi, els membres del govern autonòmic basc o el reconegut escriptor Bernardo Atxaga. Pel que fa als organismes –rojos i masones- que també li donaren suport, cal citar a Reporters Sense Fronteres o el Club PEN internacional. Aquest darrer, en la seva última assemblea general celebrada a Bled (Eslovènia) el juny del 2005, sol·licità a l’Estat Espanyol que garantÃs la llibertat d’expressió. Al congrés s’aprovà també una resolució contra els tancaments d’Egunkaria, Egin i la revista Ardi Beltza. A més a mes, es demanà el tancament dels processos judicials que tenen oberts.
[IB3: Externalització, precarietat, control polÃtic i apartheid lingüÃstic]
Parlant ja del tema principal d’aquest article, hem de començar dient que la crÃtica que fem Maulets al canal de rà dio i televisió balear és extensible a tres à rees: a la polÃtica de subcontractacions i externalització de la producció del canal, el partidisme polÃtic que hi impera i, finalment, a l’escà s i mal ús –intencionat- de la nostra llengua, tot afavorint el secessionisme lingüÃstic i revifant polèmiques estúpides sobre la unitat del català .
En la direcció en què s’ha construït la televisió illenca, podem dir que de pública en té ben poc, ja que tota la seva producció és externa, alhora que també la seva plantilla és subcontractada gairebé per complet.
A través d’aquest model de gestió que s’ha elegit, tal i com afirma l’Agrupació General de Periodistes d’UGT, es redueixen molt el compliment de les exigències de pluralitat i veracitat que hi hauria d’haver a les televisions públiques.
Entre els qui no han donat l’esquena a aquest tipus de gestió i l’han fomentada amb la seva ajuda hi ha la Generalitat Catalana. I és que tal i com ha denunciat la secció del Sindicat de Periodistes Català als estudis de TV3 de Sant Joan DespÃ, una part de la col·laboració interautonòmica s’ha completat amb els serveis oferts per determinades persones vinculades a la CCRTV (Corporació Catalana de Rà dio i Televisió). Aquest seria el cas d’un membre del consell d’administració d’aquesta citada corporació, el qual ha ajudat en les tries de personal i, actualment, contÃnua avaluant la cadena a través d’una empresa privada.
Amb la producció externa d’un 100 % de l’oferta, podem denunciar el frau d’aquest suposat canal públic. La defensa de l’ús d’empreses privades s’ha justificat dient que aixà es redueixen despeses. Igualment, l’ens tanca l’any amb una despesa que puja fins als 69 milions d’euros.
Un altre aspecte criticable i que ha aixecat veritable polèmica han estat alguns dels mètodes utilitzats per a la contractació de personal. El cas més destacable de la nefasta polÃtica de contractacions –caracteritzada per les subcontractacions i per les precà ries condicions- han estat uns cursos de formació per a redactors de premsa, rà dio i televisió d’una durada de dos mesos i mig, oferts per la Conselleria de Treball i Formació a través del Servei d’Ocupació (SOIB). Casualment, els cursos coincidien amb la posada en marxa d’IB3. El Sindicat de Periodistes de les Illes Baleas (SPIB) ho considerà “intolerableâ€? i una “intrusió professional degradant de la tasca periodÃsticaâ€?.
De totes maneres, no podem afirmar que tot el que trobem a IB3 s’ha descentralitzat. Hi ha una cosa que se n’ha salvat: el control polÃtic.
Aquest control polÃtic es fa evident en tres aspectes: l’estructura que se li ha donat a la direcció, el conjunt d’empreses a les quals se’ls hi han concedit els contractes (o millor dit, a qui pertanyen) i, finalment, la descarada vinculació de molts dels cà rrecs de directius amb el PP.
La forma del canal combina una estructura fortament governamentalista amb una producció externa. Els cà rrec executius –tots ells elegits pel partit que governa- són els que s’encarreguen d’exercir el control. Com és lògic, aquests no treballen en precari.
El més escandalós de l’assumpte és l’estreta relació d’aquests cà rrecs, aixà com també de molts col·laboradors i presentadors amb els PP.
No fa falta anar molt lluny. La mateix MarÃa del Carmen Umbert Cantalapiedra, directora del canal, va ser entre el 2002 i el 2003 sotadirectora de programes i informatius de la televisió espanyola les Balears. Posteriorment i fins a l’any 2004, exercà de directora general del Gabinet de Presidència de Jaume Matas. Del seu pas per la televisió espanyola serà recordada, amb paraules del propis treballadors, pel seu “dirigisme polÃticâ€?.
Entre les vuit persones restants que conformen la direcció de l’ens públic, n’hi ha tres que han tingut relació directa amb el PP, ocupant tots ells cà rrecs en gabinets de premsa. Són els casos de Victoria de Miguel, Àngela Seguà i Germán Ventayol.
La primera de totes actualment és la directora de coordinació de la gestió del canal. En el passat ocupà el cà rrec de cap de gabinet de Jaume Matas, concretament entre el juliol del 2003 i el març del 2004. Pel que fa a Seguà i Ventayol, els quals ocupen els cà rrecs de relacions institucionals i director general adjunt, han estat, respectivament, caps de premsa de “s’Institut� d’Assumptes Socials i de la Conselleria de Sanitat –quan l’ocupava l’actual conseller d’educació, Francesc Fiol- i de Jaume Matas a Palma durant la seva estada a Madrid.
Dels comissaris polÃtics populars no se n’escapen ni els informatius ni els serveis de contractació. Aquests primers han estat adjudicats a l’empresa IB3 (serveis balears de televisió) pertanyent a Canal 4 i Otnis Balears. Justament en aquesta empresa hi treballen Javier Mato Veiga i Pilar Moyà Bataller i, de manera encara més casual, han estat designats cap i subdirectora d’informatius. Ja s’han arribat a extrems indigeribles per a qualsevol. En el cas del servei de contractació, la mà xima responsabilitat és ocupada per Rafel Porcel, ex-assessor de premsa del conseller Fiol.
Javier Mato pot ser considerat com a un home fort de Jaume Matas, considerant el seu recorregut polÃtic. La seva relació amb el PP començà de la mà de l’ex-conseller Alexandre Forcades, qui el fitxà per a ocupar el cà rrec de cap de premsa de la conselleria que ocupava. Quan Matas va prendre el relleu, al capdavant de la conselleria, el mantingué en el cà rrec. De llavors ençà han treballat plegats fins que Mato es veié obligat a dimitir pels escà ndols que suposaren el cas Mapau i Bitel.
En el cas de la senyora Pilar Moyà , aquesta fou cap de premsa del senyor Matas durant la seva estada a Madrid com a ministre. Abans d’incorporar-se a IB3, també fou editora d’informatius de Canal 9.
La llista de comissaris polÃtics la completa la figura de José Manuel MartÃnez Ruiz, que ha estat cap de premsa de les ministres Celia Villalobos i Ana Pastor i també del darrer alcaldable del PP per Barcelona, Alberto Fernández.
Un altre ús, a part del de plataforma partidista, que li ha donat a l’ens públic el govern balear ha estat el de moneda de canvi per a pagar favors a aquells que han defensat les croades empreses pels populars.
En primer lloc, ha servit per a recompensar El Mundo per la seva campanya contra el Pacte de Progrés durant els seus anys de govern. D’aquesta manera, s’ha atorgat el cà rrec de delegats territorials de la cadena a Eivissa i Menorca a dos antics periodistes del diari, Sonia Escribano i Agustà Sintes, condemnats per intromissió il·legÃtima a l’honor. La causa de la condemna es remunta a l’any 2002, quan ambdós personatges, juntament amb un altre, firmaren una sèrie d’articles amb informacions falses sobre la presidenta del Consell d’Eivissa en aquell moment.
De totes maneres, cal destacar que les recompenses que El Mundo ha rebut van més enllà . Bona mostra n’és l’adjudicació de molts programes de televisions i rà dios públiques (a comunitats autònomes governades pel PP) a les productores propietat de Melchor Miralles, un dels fundadors del diari l’any 1989.
En segon lloc, també li ha servit per a donar feina, o bé protagonisme, a professionals vinculats al partit. En són exemple l’ex-periodista ultradretà de RTVE Carlos Dávila, el militant del partit Miguel Ã?ngel TobÃas, qui arribà a anar a llistes a la població de Barakaldo d’on és natural, o del presentador del programa de rà dio “Sa bocanaâ€?, el doctor Javier Alarcón, qui a part de militar activament al partit també col·labora amb el diari El Mundo.
Ens cal remarcar que també s’ha donat l’altra cara de la moneda, castigant persones vinculades a gent que s’oposa a les polÃtiques ja sigui del govern o de l’ajuntament. Demaneu-li a Araceli Bosch...
Deixant de banda la qüestió del control polÃtic i els comissaris que l’exerceixen, ens centrarem en un altre tema que ha aixecat molta polseguera entre la societat civil illenca: el tema de la presència i l’ús del català .
El terme que definiria la presència de llengua catalana a IB3 seria escassetat. A la cadena, tal i com afirma la seva directora Maria Umbert, s’hi practica un “bilingüisme natural�. Com és d’esperar, aquest és completament asimètric; l’exemple el podem trobar en què en horaris de mà xima audiència el català té una presència estimada –segons un estudi realitzat pel Partit Socialista de Mallorca- de sols un 30 %, enfront del 54 % que representa la llengua castellana.
De totes maneres, hi ha un exemple encara més flagrant que l’anterior: el del doblatge de les pel·lÃcules, totes elles en castellà i no precisament per manca de films ja doblats al català . El PP s’ha negat reiteradament ,fins i tot votant-hi en contra al Parlament Balear, a permetre l’emissió de material doblat en català està ndard en pro de les “varietats insularsâ€?.
Pel que fa a l’ús que es fa de la llengua, aquest ha rebut ja tot un seguit de desqualificacions per part de diferents filòlegs. Groller o ridÃcul poden ser bones definicions.
L’ús que es potencia a través de les institucions –exceptuant els informatius- és el d’un català el més allunyat possible de l’està ndard, aixà com també d’uns registres totalment inapropiats per les situacions en què s’usen.
Aquest mal ús no és casual: és planificat i dirigit pel propi govern. Hi ha dos casos que ens porten a afirmar-ho. El primer és que la cessió de la redacció del llibre d’estil hagi estat destinat al Consorci per al Foment de la Llengua Catalana (COFUC), òrgan que depèn del govern i no a la UIB, tal i com pertocaria. L’altre cas, que confirma definitivament l’institucionalització de la prà ctica, fou el cessament de l’ex-correctora del Canal, Carme Cifuentes, per no voler acceptar el model de llengua imposat. La mateixa Cifuentes denuncià pressions del propi COFUC per no deixar passar paraules “en català â€? o també que “pareixia que només volien que féssim de policies i que no sortÃs cap paraula que no fos pròpia del dialecteâ€?.
D’aquesta manera, s’ha convertit un potencial element de cohesió i normalització lingüÃstica en un instrument de destrucció i marginació de la llengua catalana. El fet de que el català sigui emprat de manera grollera i en els programes més casposos, mentre que el castellà és emprat correctament, demostra una vegada més la mentalitat que tenen les nostres elits governants. Tenim una llengua de “mónâ€? i una subsidià ria d’aquest per “anar per casaâ€?. Patètic i deplorable.
Nosaltres entenem aquesta polÃtica lingüÃstica com un atac més a la llengua pròpia de les illes. Val a dir que mai cap govern ha fet polÃtiques valentes i sense complexes en favor de la nostra llengua. Actualment, però, no ens trobam ni en aquesta situació; ens trobem amb un govern que potencia i afavoreix polÃtiques lingüÃstiques obertament agressives i contrà ries al major ús del català .
El PP illenc ha emprès el camà de la polÃtica lingüÃstica dels seus homòlegs valencians. Aquesta polÃtica s’ha vist materialitzada en l’intent d’arraconar el català fora de la vida pública a través de l’excusa del bilingüisme i l’afavoriment de polÃtiques i prà ctiques lingüÃstiques tendents al revifament del fals debat sobre la unitat de la llengua catalana. Aquests darrers intents els podem trobar materialitzats en fets com el ridÃcul doblatge en “varietats insularsâ€? dels dibuixos animats de la televisió, quan entitats reconegudes com el departament de filologia de la UIB acordà que tot doblatge, especialment aquell adreçat a infants, s’ha de fer en un està ndard el més poc marcat geogrà ficament..
Aixà volen cohesionar?
[Conclusions: El PP ens vol enganyar]
Per acabar l’article, hem cregut interessant fer un esbós que esquematitzi el text en una sèrie de punts que, consideram, defineixen el canal. De totes maneres, per a entendre’ls per complet emplaçam a llegir el text complet.
>> Les quotes de control polÃtic informatiu dintre d’IB3 arriben a lÃmits realment greus, inclòs dins una societat on la majoria de mitjans de comunicació estan, en menor o major grau, subordinats a directrius polÃtiques.
>> La pròpia estructura interna del Canal ajuda a intensificar aquest control: direcció centralitzada en mans d’ex-membres de gabinets de premsa del PP i externalització completa de la producció acompanyada d’adjudicacions a empreses de persones afins al partit.
>> La polÃtica popular en relació als mitjans de comunicació d’altres indrets sempre s’ha caracteritzat per la seva submissió als interessos del partit i, en cas que això no fos possible a la marginació i criminalització. El cas més paregut al de IB3 és del Canal 9, que ha estat dirigit –entre d’altres personatges- per Genoveva Reig Ribelles, ex-cap de premsa d’Eduardo Zaplana. També cal destacar que la baixesa moral i artÃstica del Canal valencià s’ha traspassat a IB3. Basta veure 5 minuts del programa “fent truiâ€?.
>>El model lingüÃstic i la escassa presència del català , tant a la rà dio com a la televisió, és intolerable. L’ús que es potencia vol fomentar i afavorir la diglòssia, alhora que també busca fragmentar la unitat lingüÃstica. Pel que fa a la presència, és escassa.
>>Hi ha un desaprofitament intencionat d’allò que hagués pogut ser una excel·lent plataforma per a artistes illencs i també el d’un lloc on donar cabuda amb mÃnimes garanties als professionals del camp audiovisual. La completa externalització de la producció ho ha impossibilitat. La mala qualitat del producte i la precarietat laboral estan a l’ordre del dia.
Pel que fa a nosaltres, no ens cansam –ni ens cansarem- de repetir el que hem anat demostrant al llarg de l’article: el PP ens vol enganyar. A nosaltres, però, no ens hi faran creure.
Assemblea de Maulets Mallorca |
