Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: mitjans i manipulació
[Document] IB3: A nosaltres ens hi fareu creure
01 ago 2006
Article de Maulets publicat al dossier temàtic sobre IB3 :: www.maulets.org/ib3 ::
IB3: A nosaltres no ens hi fareu creure.

Abans de començar a exposar la nostra posició envers el nou canal de ràdio i televisió de les illes, IB3, voldríem justificar la inclusió dâaquest article al dossier. Partint de la consciència de la nostra joventut ,i en conseqüència de la inexperiència que aquest fet comporta, hem volgut plasmar la nostra opinió âcrítica, evidentment- sobre tot el que envolta aquesta creació del govern balear.

[El control no sols és cosa de un]

A les societats occidentals en què vivim els ciutadans ens trobem dia a dia amb un flux dâinformació constant i molt voluminós. Podem parlar que actualment les nostres societats són les més informades que hi ha hagut mai en la història de la humanitat. Realment, però, tot i ser la societat més informada del món, hem de ser capaços dâanar més enllà i formular-nos a nosaltres mateixos dues preguntes: Ãs fiable tota la informació que rebem en el nostre dia a dia? Som capaços de processar tot aquest reguitzell dâinformació dâuna manera crítica? La resposta en els dos casos és ben senzilla i rotunda: no.

Podem denunciar la manca de fiabilitat de la informació emesa pels mitjans de comunicació de masses només pegant una ullada a qui controla i maneja â que realment són molt pocs- les informacions que rebem. Per reafirmar-nos en la postura només basta citar lâexemple dâEmilio Botín i Emilio Ybarra, principals accionistes del Banco Santander Central Hispano i el Banco Bilbao Vizcaya, respectivament, els quals entre els dos controlaven de manera indirecta el 66 % de tota la informació que circulava per les ones radiofòniques a la dècada dels 90.

Evidentment, tots aquests grans magnats de les finances no es tiraran pedres a la seva pròpia teulada. No aniran en contra dels seus interessos econòmics, ni molt menys del sistema econòmic i polític que els protegeix. En el cas de lâestat espanyol, tots els mitjans de comunicació de masses privats âels públics depenen del govern de torn- es mouen en lâeix ideològic que marquen el Partit Popular i el Partit Socialista. Aquest eix dâescassa maniobra ha comportat el teixit de negres cortines sobre temes o persones intocables. En altres paraules: se censura o per ser més delicats, ens obliguen a censurar-nos a nosaltres mateixos. Que li ho preguntin a Salvador Alsius, a Pepe Navarro (tot i no brillar precisament pel seu rigor periodístic) i la seva sonrisa de pelícano o a Miquel Calzada.

A més a més dâaquest control informatiu, cal també fer menció a la capacitat dels mitjans de comunicació de fixar les pautes que marquen tant lâopinió i lâagenda política, com també els temes que són o deixen de ser dâactualitat informativa. Aquesta poderosa capacitat permet que en curts espais de temps es pugui estendre una capa dâamnèsia col·lectiva sobre la població, desviant, dâaquesta manera, aquells temes que puguin ser incòmodes pel poder polític. Qui seân recorda de Bin Laden?

En referència a la segona pregunta que planteja la capacitat dâassimilar tanta informació de manera crítica, la nostra resposta (negativa) es dóna en base al tipus de societat en què vivim âla de consum- i els valors i lâeducació que aquesta ofereix. Aquesta societat, on les aparences i el consum són més importants que valors humans com la cooperació o la igualtat, ens ha dissenyat i entès com a simples consumidors passius i no com a persones amb una visió crítica dâallò que ens envolta.

Un cas paradigmàtic que demostra el nostre paper de consumidors i mercaderies âacrítiques i uniformes- el trobem en el procés de desvirtuació que pateix un dels pilars de les suposades societats liberals: lâensenyament. La culminació dâaquest procés es donarà quan sâapliqui el ja en proves Espai Europeu Superior, també conegut com la declaració de Bolonya. La seva aplicació suposarà, a part de la privatització, la conversió definitiva dels nostres centres educatius en centres de formació tècnica per a mà dâobra. Qualsevol espurna de formació dâun pensament autònom serà enterrat.

Com hem de voler analitzar correctament la informació si seâns educa i ensenya per a ser incapaços de fer-ho?

[El partit popular i els mitjans de comunicació: Els casos de Canal 9, Som ràdio i Egunkaria]

Deixem de banda aquesta petita anàlisi i passem a analitzar breument la relació que ha tengut el Partit Popular amb diversos mitjans de comunicació âpúblics i privats- al llarg dâaquests anys. Ãs essencial analitzar-ho per a veure quin poden ser els passos que prendrà en relació a IB3, de la qual nâés lâúnic valedor i impulsor.

La seva relació amb els mitjans de comunicació pot ser resumida en dues paraules: manipulació i censura. El cas de la manipulació, com és evident, es dóna en aquells ens televisius i radiofònics subsidiaris dâadministracions governades pel partit. El cas més greu de subordinació dâun mitjà públic als seus interessos partidistes i electorals fou durant la terrible conjuntura provocada pels sagnants atemptats de lâ11 de març a Madrid. El Partit Popular sâatreví a utilitzar, en benefici electoral, la mort de prop de 200 persones a través de la difusió dâinformacions falses sobre lâautoria dels atemptats. Com tocava, el consorci públic de ràdio i televisió del Regne dâEspanya va mantenir la tesi fins que aquesta va ser indefensable, fins i tot, pel propi PP.

Un altre cas dâaquest partidisme polític en un mitjà de comunicació el trobem a casa nostra, al País Valencià. Per a il·lustrar aquest control polític en les informacions de Canal 9 sols fa falta citar el contingut dâun comunicat emès per la secció sindical de la Unión General del Trabajo a la cadena, el qual afirmava âtextualment- que el grau de manipulació existent superava, fins i tot, la âmanipulada TVE i la protogovernamental Antena 3â?. També exemplifiquen aquest tracte les recents adjudicacions de llicències de la futura Televisió Digital Terrestre, en què, tal i com denuncia InfoTV, el 90 % dâempreses beneficiades tenen un perfil ideològic proper al PP.

Altres exemples del tracte que fa servir el PP el trobem també a casa nostra, concretament a les Illes Balears i Pitiüses. Ãs el cas del tancament de Som ràdio, violant, dâaquesta manera, la llibertat informativa i els drets lingüístics dels catalanoparlants.

Som ràdio era lâúnica ràdio en català a les Illes. Aquesta fou impulsada durant la legislatura en la qual governà el Pacte del Progrés (1999-2003) amb els objectius de promoure la normalització lingüística i actuar com a plataforma per a donar a conèixer artistes illencs que fessin ús del català.

Amb la victòria dels populars per majoria absoluta a les eleccions autonòmiques de lâany 2003 començà un gradual procés destinat a tancar lâemissora, que havia arribat a ser sintonitzada per 20.000 persones. Un cop es va fer efectiu el tancament de la ràdio, la plataforma Som i Serem, que aglutinava els treballadors i treballadores de lâaparell, denuncià que hi va haver âdues fases de censura aplicades pel govern a Som ràdio: primer, prohibir cançons i suprimir o modificar notícies, i després tancar lâemissoraâ?. Les excuses emprades per a justificar el tancament foren la manca de la cobertura legal adequada per a emetre âtot i que aquest fet no suposava cap competència deslleial per a les ràdios comercials, ja que només emetia publicitat institucional- i lâestalvi pressupostari. Això darrer fou demostrat com a totalment fals i suposa un de les moltes fal·làcies del PP, ja que el manteniment de la ràdio costava sols 151.000 â¬, una minúcia si ho comparem amb els 4 milions dâeuros que costà lâadquisició del centre cultural de Michael Douglas o els 6 milions invertits en el patrocini de lâequip ciclista Illes Balears - Banesto.

Per a acabar aquest capítol dâexemples de lâexquisit tracte dels populars als mitjans de comunicació, ens cal recordar el fatídic cas del tancament de lâúnic diari basc que existia, lâEuskaldunon Egunkaria, acusat de pertànyer a un suposat entramat terrorista. Aquest fou clausurat per ordre del jutge de lâAudiència Nacional, Juan del Olmo el 20 de febrer de lâany 2003. Durant el transcurs de lâoperació foren detingudes 10 persones per part de la Guàrdia Civil i tancades totes les seus del diari. Lâactuació judicial i policíaca fou justificada pel ministre dâinterior dâaleshores, Angel Acebes, com un âacte en defensa de la cultura bascaâ?.

Les respostes a aquesta violació de la llibertat informativa i al dret a expressar-se en èuscar foren tan ràpides com nombroses i plurals. Així doncs, nombroses personalitats i organismes âtant de la societat basca com internacionals- es manifestaren en contra del tancament. A tall dâexemple, basta citar persones âtotes elles amigues dels terroristes, evidentment- com Jesús Uzkundun, membre de lâexecutiva de CC.OO a Euskadi, els membres del govern autonòmic basc o el reconegut escriptor Bernardo Atxaga. Pel que fa als organismes ârojos i masones- que també li donaren suport, cal citar a Reporters Sense Fronteres o el Club PEN internacional. Aquest darrer, en la seva última assemblea general celebrada a Bled (Eslovènia) el juny del 2005, sol·licità a lâEstat Espanyol que garantís la llibertat dâexpressió. Al congrés sâaprovà també una resolució contra els tancaments dâEgunkaria, Egin i la revista Ardi Beltza. A més a mes, es demanà el tancament dels processos judicials que tenen oberts.

[IB3: Externalització, precarietat, control polític i apartheid lingüístic]

Parlant ja del tema principal dâaquest article, hem de començar dient que la crítica que fem Maulets al canal de ràdio i televisió balear és extensible a tres àrees: a la política de subcontractacions i externalització de la producció del canal, el partidisme polític que hi impera i, finalment, a lâescàs i mal ús âintencionat- de la nostra llengua, tot afavorint el secessionisme lingüístic i revifant polèmiques estúpides sobre la unitat del català.

En la direcció en què sâha construït la televisió illenca, podem dir que de pública en té ben poc, ja que tota la seva producció és externa, alhora que també la seva plantilla és subcontractada gairebé per complet.

A través dâaquest model de gestió que sâha elegit, tal i com afirma lâAgrupació General de Periodistes dâUGT, es redueixen molt el compliment de les exigències de pluralitat i veracitat que hi hauria dâhaver a les televisions públiques.

Entre els qui no han donat lâesquena a aquest tipus de gestió i lâhan fomentada amb la seva ajuda hi ha la Generalitat Catalana. I és que tal i com ha denunciat la secció del Sindicat de Periodistes Català als estudis de TV3 de Sant Joan Despí, una part de la col·laboració interautonòmica sâha completat amb els serveis oferts per determinades persones vinculades a la CCRTV (Corporació Catalana de Ràdio i Televisió). Aquest seria el cas dâun membre del consell dâadministració dâaquesta citada corporació, el qual ha ajudat en les tries de personal i, actualment, contínua avaluant la cadena a través dâuna empresa privada.

Amb la producció externa dâun 100 % de lâoferta, podem denunciar el frau dâaquest suposat canal públic. La defensa de lâús dâempreses privades sâha justificat dient que així es redueixen despeses. Igualment, lâens tanca lâany amb una despesa que puja fins als 69 milions dâeuros.

Un altre aspecte criticable i que ha aixecat veritable polèmica han estat alguns dels mètodes utilitzats per a la contractació de personal. El cas més destacable de la nefasta política de contractacions âcaracteritzada per les subcontractacions i per les precàries condicions- han estat uns cursos de formació per a redactors de premsa, ràdio i televisió dâuna durada de dos mesos i mig, oferts per la Conselleria de Treball i Formació a través del Servei dâOcupació (SOIB). Casualment, els cursos coincidien amb la posada en marxa dâIB3. El Sindicat de Periodistes de les Illes Baleas (SPIB) ho considerà âintolerableâ? i una âintrusió professional degradant de la tasca periodísticaâ?.

De totes maneres, no podem afirmar que tot el que trobem a IB3 sâha descentralitzat. Hi ha una cosa que se nâha salvat: el control polític.

Aquest control polític es fa evident en tres aspectes: lâestructura que se li ha donat a la direcció, el conjunt dâempreses a les quals seâls hi han concedit els contractes (o millor dit, a qui pertanyen) i, finalment, la descarada vinculació de molts dels càrrecs de directius amb el PP.

La forma del canal combina una estructura fortament governamentalista amb una producció externa. Els càrrec executius âtots ells elegits pel partit que governa- són els que sâencarreguen dâexercir el control. Com és lògic, aquests no treballen en precari.

El més escandalós de lâassumpte és lâestreta relació dâaquests càrrecs, així com també de molts col·laboradors i presentadors amb els PP.

No fa falta anar molt lluny. La mateix María del Carmen Umbert Cantalapiedra, directora del canal, va ser entre el 2002 i el 2003 sotadirectora de programes i informatius de la televisió espanyola les Balears. Posteriorment i fins a lâany 2004, exercí de directora general del Gabinet de Presidència de Jaume Matas. Del seu pas per la televisió espanyola serà recordada, amb paraules del propis treballadors, pel seu âdirigisme políticâ?.

Entre les vuit persones restants que conformen la direcció de lâens públic, nâhi ha tres que han tingut relació directa amb el PP, ocupant tots ells càrrecs en gabinets de premsa. Són els casos de Victoria de Miguel, Ãngela Seguí i Germán Ventayol.

La primera de totes actualment és la directora de coordinació de la gestió del canal. En el passat ocupà el càrrec de cap de gabinet de Jaume Matas, concretament entre el juliol del 2003 i el març del 2004. Pel que fa a Seguí i Ventayol, els quals ocupen els càrrecs de relacions institucionals i director general adjunt, han estat, respectivament, caps de premsa de âsâInstitutâ? dâAssumptes Socials i de la Conselleria de Sanitat âquan lâocupava lâactual conseller dâeducació, Francesc Fiol- i de Jaume Matas a Palma durant la seva estada a Madrid.

Dels comissaris polítics populars no se nâescapen ni els informatius ni els serveis de contractació. Aquests primers han estat adjudicats a lâempresa IB3 (serveis balears de televisió) pertanyent a Canal 4 i Otnis Balears. Justament en aquesta empresa hi treballen Javier Mato Veiga i Pilar Moyà Bataller i, de manera encara més casual, han estat designats cap i subdirectora dâinformatius. Ja sâhan arribat a extrems indigeribles per a qualsevol. En el cas del servei de contractació, la màxima responsabilitat és ocupada per Rafel Porcel, ex-assessor de premsa del conseller Fiol.

Javier Mato pot ser considerat com a un home fort de Jaume Matas, considerant el seu recorregut polític. La seva relació amb el PP començà de la mà de lâex-conseller Alexandre Forcades, qui el fitxà per a ocupar el càrrec de cap de premsa de la conselleria que ocupava. Quan Matas va prendre el relleu, al capdavant de la conselleria, el mantingué en el càrrec. De llavors ençà han treballat plegats fins que Mato es veié obligat a dimitir pels escàndols que suposaren el cas Mapau i Bitel.

En el cas de la senyora Pilar Moyà, aquesta fou cap de premsa del senyor Matas durant la seva estada a Madrid com a ministre. Abans dâincorporar-se a IB3, també fou editora dâinformatius de Canal 9.

La llista de comissaris polítics la completa la figura de José Manuel Martínez Ruiz, que ha estat cap de premsa de les ministres Celia Villalobos i Ana Pastor i també del darrer alcaldable del PP per Barcelona, Alberto Fernández.

Un altre ús, a part del de plataforma partidista, que li ha donat a lâens públic el govern balear ha estat el de moneda de canvi per a pagar favors a aquells que han defensat les croades empreses pels populars.

En primer lloc, ha servit per a recompensar El Mundo per la seva campanya contra el Pacte de Progrés durant els seus anys de govern. Dâaquesta manera, sâha atorgat el càrrec de delegats territorials de la cadena a Eivissa i Menorca a dos antics periodistes del diari, Sonia Escribano i Agustí Sintes, condemnats per intromissió il·legítima a lâhonor. La causa de la condemna es remunta a lâany 2002, quan ambdós personatges, juntament amb un altre, firmaren una sèrie dâarticles amb informacions falses sobre la presidenta del Consell dâEivissa en aquell moment.

De totes maneres, cal destacar que les recompenses que El Mundo ha rebut van més enllà. Bona mostra nâés lâadjudicació de molts programes de televisions i ràdios públiques (a comunitats autònomes governades pel PP) a les productores propietat de Melchor Miralles, un dels fundadors del diari lâany 1989.

En segon lloc, també li ha servit per a donar feina, o bé protagonisme, a professionals vinculats al partit. En són exemple lâex-periodista ultradretà de RTVE Carlos Dávila, el militant del partit Miguel Ã?ngel Tobías, qui arribà a anar a llistes a la població de Barakaldo dâon és natural, o del presentador del programa de ràdio âSa bocanaâ?, el doctor Javier Alarcón, qui a part de militar activament al partit també col·labora amb el diari El Mundo.

Ens cal remarcar que també sâha donat lâaltra cara de la moneda, castigant persones vinculades a gent que sâoposa a les polítiques ja sigui del govern o de lâajuntament. Demaneu-li a Araceli Bosch...

Deixant de banda la qüestió del control polític i els comissaris que lâexerceixen, ens centrarem en un altre tema que ha aixecat molta polseguera entre la societat civil illenca: el tema de la presència i lâús del català.

El terme que definiria la presència de llengua catalana a IB3 seria escassetat. A la cadena, tal i com afirma la seva directora Maria Umbert, sâhi practica un âbilingüisme naturalâ?. Com és dâesperar, aquest és completament asimètric; lâexemple el podem trobar en què en horaris de màxima audiència el català té una presència estimada âsegons un estudi realitzat pel Partit Socialista de Mallorca- de sols un 30 %, enfront del 54 % que representa la llengua castellana.

De totes maneres, hi ha un exemple encara més flagrant que lâanterior: el del doblatge de les pel·lícules, totes elles en castellà i no precisament per manca de films ja doblats al català. El PP sâha negat reiteradament ,fins i tot votant-hi en contra al Parlament Balear, a permetre lâemissió de material doblat en català estàndard en pro de les âvarietats insularsâ?.

Pel que fa a lâús que es fa de la llengua, aquest ha rebut ja tot un seguit de desqualificacions per part de diferents filòlegs. Groller o ridícul poden ser bones definicions.

Lâús que es potencia a través de les institucions âexceptuant els informatius- és el dâun català el més allunyat possible de lâestàndard, així com també dâuns registres totalment inapropiats per les situacions en què sâusen.

Aquest mal ús no és casual: és planificat i dirigit pel propi govern. Hi ha dos casos que ens porten a afirmar-ho. El primer és que la cessió de la redacció del llibre dâestil hagi estat destinat al Consorci per al Foment de la Llengua Catalana (COFUC), òrgan que depèn del govern i no a la UIB, tal i com pertocaria. Lâaltre cas, que confirma definitivament lâinstitucionalització de la pràctica, fou el cessament de lâex-correctora del Canal, Carme Cifuentes, per no voler acceptar el model de llengua imposat. La mateixa Cifuentes denuncià pressions del propi COFUC per no deixar passar paraules âen catalàâ? o també que âpareixia que només volien que féssim de policies i que no sortís cap paraula que no fos pròpia del dialecteâ?.

Dâaquesta manera, sâha convertit un potencial element de cohesió i normalització lingüística en un instrument de destrucció i marginació de la llengua catalana. El fet de que el català sigui emprat de manera grollera i en els programes més casposos, mentre que el castellà és emprat correctament, demostra una vegada més la mentalitat que tenen les nostres elits governants. Tenim una llengua de âmónâ? i una subsidiària dâaquest per âanar per casaâ?. Patètic i deplorable.

Nosaltres entenem aquesta política lingüística com un atac més a la llengua pròpia de les illes. Val a dir que mai cap govern ha fet polítiques valentes i sense complexes en favor de la nostra llengua. Actualment, però, no ens trobam ni en aquesta situació; ens trobem amb un govern que potencia i afavoreix polítiques lingüístiques obertament agressives i contràries al major ús del català.

El PP illenc ha emprès el camí de la política lingüística dels seus homòlegs valencians. Aquesta política sâha vist materialitzada en lâintent dâarraconar el català fora de la vida pública a través de lâexcusa del bilingüisme i lâafavoriment de polítiques i pràctiques lingüístiques tendents al revifament del fals debat sobre la unitat de la llengua catalana. Aquests darrers intents els podem trobar materialitzats en fets com el ridícul doblatge en âvarietats insularsâ? dels dibuixos animats de la televisió, quan entitats reconegudes com el departament de filologia de la UIB acordà que tot doblatge, especialment aquell adreçat a infants, sâha de fer en un estàndard el més poc marcat geogràficament..

Així volen cohesionar?

[Conclusions: El PP ens vol enganyar]

Per acabar lâarticle, hem cregut interessant fer un esbós que esquematitzi el text en una sèrie de punts que, consideram, defineixen el canal. De totes maneres, per a entendreâls per complet emplaçam a llegir el text complet.

>> Les quotes de control polític informatiu dintre dâIB3 arriben a límits realment greus, inclòs dins una societat on la majoria de mitjans de comunicació estan, en menor o major grau, subordinats a directrius polítiques.

>> La pròpia estructura interna del Canal ajuda a intensificar aquest control: direcció centralitzada en mans dâex-membres de gabinets de premsa del PP i externalització completa de la producció acompanyada dâadjudicacions a empreses de persones afins al partit.

>> La política popular en relació als mitjans de comunicació dâaltres indrets sempre sâha caracteritzat per la seva submissió als interessos del partit i, en cas que això no fos possible a la marginació i criminalització. El cas més paregut al de IB3 és del Canal 9, que ha estat dirigit âentre dâaltres personatges- per Genoveva Reig Ribelles, ex-cap de premsa dâEduardo Zaplana. També cal destacar que la baixesa moral i artística del Canal valencià sâha traspassat a IB3. Basta veure 5 minuts del programa âfent truiâ?.

>>El model lingüístic i la escassa presència del català, tant a la ràdio com a la televisió, és intolerable. Lâús que es potencia vol fomentar i afavorir la diglòssia, alhora que també busca fragmentar la unitat lingüística. Pel que fa a la presència, és escassa.

>>Hi ha un desaprofitament intencionat dâallò que hagués pogut ser una excel·lent plataforma per a artistes illencs i també el dâun lloc on donar cabuda amb mínimes garanties als professionals del camp audiovisual. La completa externalització de la producció ho ha impossibilitat. La mala qualitat del producte i la precarietat laboral estan a lâordre del dia.

Pel que fa a nosaltres, no ens cansam âni ens cansarem- de repetir el que hem anat demostrant al llarg de lâarticle: el PP ens vol enganyar. A nosaltres, però, no ens hi faran creure.

Assemblea de Maulets Mallorca
Mira també:
http://www.maulets.org/ib3
http://www.maulets.org/mallorca

This work is in the public domain
Sindicat