Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: mitjans i manipulació
La Coppulo i Com Ràdio
27 jul 2006
la COM Ràdio ja no interessa tant als socialistes al govern de la Generalitat, ara que "tenen" altres mitjans I retallen despeses. Després del Barril se'n va la Coppulo deixant, això si, la porta oberta... Mai se sap...
Sílvia Coppulo. Periodista de renom, conductora de magazines radiofònics, programes televisius, propietària d’una productora, acaba d’escriure un llibre sobre els seus deu anys de col•laboració amb COM Ràdio. Emissora que ara deixa, per emprendre una nova etapa professional.
En una entrevista a l’Avui la periodista, entre altres coses, afirma....
"Que els últims tres anys el govern hagi estat en mans dels socialistes
probablement ha fet que COMRàdio s'hagi abandonat, perquè ara ja tenen
Catalunya Ràdio i ni s'hi fixen."

"Si COMRàdio va néixer polititzada, encara hi va néixer infinitament més
Catalunya Ràdio, i ho ha estat molts anys".

"A les emissores els convindria no tenir unes relacions tan directes amb
les administracions que les promouen. Que els directors no acabin sent
elegits pels governs".

"Si els socialistes perden la Generalitat potser miraran quins mitjans de comunicació poden tenir propers".

"En el cas de COMRàdio, els seus mateixos impulsors -Jordi Mercadé (ara director de Comunicació del govern) i Josep Maria Carbonell (ara president del CAC)- reconeixen que volien tenir una emissora de ràdio de l'esquerra i catalanista".

"Al consell d'administració van acabar entrant-hi tots els partits"
....
Hem esperat uns dies per veure quina mena de reaccions provocarien aquestes paraules (per allò de la independència sagrada d’un mitjà de comunicació, més si és públic): denuncies a jutjats per part de la direcció del PSC o de CiU? Demandes de rectificacions per part de la direcció de les emissores (COM i Catalunya Ràdio) ? Inflamades preguntes parlamentàries per part dels altres partits? Una ferma presa de posició de les associacions de periodistes? Un anunci d’investigació per part del Consell de l’Audiovisual?

Res de res. Sembla per tant legítim deduir que tots aquests subjectes, que tenen un poder de decisió en la configuració del panorama mediàtic a casa nostra, trobin del tot normal que uns partits polítics tinguin el control de facto d’ emissores pagades amb diners públics que haurien de garantir l’exercici d’un dret fonamental, que s’utilitzin les posicions de govern per “tenir? o no tenir un mitjà, que els periodistes excel•lents puguin trobar “il•lusionadors? projectes comunicatius creats a partir d’una clara voluntat de control polític, sempre que s’hi esmercin prou calés.

Així les coses no és d’estranyar que la Coppulo i els seus entrevistadors obviïn en l’esmentat article un element que tanmateix hauria de ser clau parlant de la COM: els drets de la ciutadania, de la societat. La Coppulo s’oblida de dir, per exemple, que la COM neix ocupant, per graciosa concessió de l’últim govern González, una freqüència nominalment destinada a l’emissora municipal de Barcelona, emissora que mai naixeria com a tal, i que comença les seves emissions silenciant una de les ràdios lliures que era llavors referent europeu d’aquell moviment a Catalunya i l’Estat espanyol. De recordar la poca o nul•la transparència en la mobilització, per part de la Diputació de Barcelona, de quantitats de diner públic imprecisades però ingents (lloguer d’un satèl•lit, fitxatges de periodistes excel•lents, manteniment de les emissions en FM i AM - altra anomalia que s’ha mantingut fins avui -). O de fer esment dels efectes perversos, com ara pèrdues de llocs de treball potencials i efectius, que l'ocupació per part de la COM de desenes i centenars de freqüències municipals va provocar en el mapa de la radiodifusió local.

Esperem que tot això al llibre hi surti, i de passada que hi surti també una campanya que va ser objecte d’una de les censures més continuades, compactes i unànimes de la història recent del nostre país: la COMespossible. Una campanya que va prendre cos al voltant d’una proposta molt senzilla: deixar una franja de programació de la “Ràdio pública? a la gestió d’una assemblea de moviments socials ciutadans.

Un experiment de democràcia directa en el qual, en lloc de direccions nomenades per afinitat política o caps de redacció teledirigits, es crearia un espai de debat i de confrontació obert, dinàmic, transparent on hi participarien, utilitzant les noves eines comunicatives, associacions, entitats, professionals de la informació, gent compromesa en les lluites i iniciatives que mantenen viu el nostre teixit social.

Al llarg de quatre anys s’hi van adherir més de 200 entitats, promovent un debat intens sobre els conceptes de participació, de democràcia, de dret d’accés als mitjans de comunicació, de servei públic, de propietat pública, de dret a la informació. Debat en el qual s’hi van veure obligats a intervenir el CAC, l’Oficina de no discriminació, la Regidoria de Drets Civils de Barcelona, l’alcalde, l’ajuntament de Barcelona, els partits, el Síndic de Greuge. Amb jornades públiques, rodes de premsa, conferències, comunicats, accions espectaculars, manifestacions.

Tot, per 4 llargs anys, curosament silenciat a ràdios, televisions i la totalitat de la premsa (excepte algun mitjà alternatiu).

La professió periodística i els amos (polítics i privats) dels mitjans van tancar files al voltant del principi segons el qual la societat civil és, en funció dels casos, “públic?, “usuari?, “mercat? però mai un subjecte adult capaç de decidir què vol i com ho vol, ni tan sols en una escarransida franja horària d’una ràdio municipal. La filosofia de la democràcia directa, de l’?empowerment? com a tendència necessària per a la salut d’una societat moderna, va xocar contra la filosofia tradicional (comuna a l’obscurantisme ultramuntà de la COPE o al despotisme il•lustrat de la COM) segons la qual qui té el poder de decisió a l’àmbit mediàtic poden o han de ser només els partits, els empresaris (propietaris o anunciants) i en menor mesura els periodistes, sotmesos per altra banda a organitzacions de la feina jerarquitzades gairebé militarment (Consell d’administració, direcció, caps de redacció, caps de programes). Ah si, i els “experts?, la neutralitat dels quals en els organismes de vigilància com ara el Consell de l’Audiovisual Català és notòria i demostrada pel fet que cada partit hi té el seu Conseller de confiança...

Però de tot això dubtem que en parli la Coppolo en el seu llibre ja que en 4 anys, a raó de tres hores diàries d’antena no va trobar mai cinc minuts per informar la seva audiència, el seu públic, d’una proposta que afectava en profunditat el model de participació en l’àgora mediàtica. No per afany de censura, deu ens en guardi, sinó per criteris de prioritat periodística, feliçment coincidents, en aquest cas també, amb els dels seus col•legues de renom, com ara en Barril, i dels caps de redacció, la direcció, els polítics del Consell d’Administració, els anunciants.



Col·lectiu Ultratjades per la Comunicació (mediàtica) - CUC(m)
cuc-m ARROBA comunicant.info

This work is in the public domain

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more