|
|
|
|
|
Notícies :: mitjans i manipulació |
|
Roures feu l'encàrrec del film "Salvador"
|
|
per Equip Boikot a Mediapro.
Adreça: http://www.paremoslapeliculasalvador.org |
26 jul 2006
|
Un article revisat i ampliat,
L’ENCÀRREC DEL FILM SALVADOR EL FEU JAUME ROURES.
"Salvador" es una película de encargo, un sueño alimentado por el productor Jaume Roures, a quien agradezco los medios de producción que me ha proporcionado"·
Manuel Huerga, Cannes, 2006. |
|
René Lourau el meu director de tesi doctoral , amic i mestre, ens deia en aquell temps (!975-77) que l’important de qualsevol investigació és saber qui l’encarrega i qui la finança. Un cop se sap això, (de vegades el punt més difícil de qualsevol investigació), ja se sap de quin peu calça, el contingut i fins i tot les conclusions de la investigació.
L’encàrrec del film Salvador prové, com sospitàvem, d’en Jaume Roures, president de Mediapro. Ell mateix ho ha confirmat. Menys feina, tot i que, mentre investigàvem a Mediapro anàvem de sorpresa en sorpresa, i pensàvem inclòs que seria més important analitzar aquesta multinacional que el tendenciós llibre i film sobre Puig Antich. Per exemple, ens vàrem assabentar que Mediapro fou creada per ex directius de les diferents televisions nacionals i mitjans de comunicació. Es la multinacional que ens emplena les televisions a Espanya d’esports, programes escòria, telenovel·les i tot tipus d’entreteniments i d’il·lusions per el públic. Mediapro va ampliant negocis relacionats amb els mitjans de comunicació: producció i postproducció de telenovel·les i programes d’entreteniment, compra de diaris, cadenes de televisió. Mediapro va creixent, i emplenant les programacions les televisions locals i nacionals de programes d’evasió, dits escombraria, per estupiditzat encara més els desinformats televidents.
Hem de donar la raó una vegada més a René Lourau, màxim teòric de l’Anàlisi Institucional, ja que, sabent qui ha encarregat i paga el film, podríem quasi deduir sense mirar el guió i el llibre de referència de l’Escribano, que és un film d’entreteniment per a les majories, amb il·lusions de memòria històrica, falsificació de la realitat amb molta acció, amb escenes romàntiques, i amb emocions fortes per a fer plorar els espectadors.
Essent un film de Mediapro, sabem que els objectius prioritaris son el lucre, l’èxit i l’entreteniment. I deduïm que la lluita social i el debat polític estaran exclosos, ja que en els últimes dècades els valors dominants promoguts son: l’apoliticisme, la negació de la lluita de classes, i l’exaltació del sistema, el benestar social i la democràcia.
Desprès de llegir el guió i llibre d’Escribano i veure la publicitat de Mediapro sobre "Salvador", es confirmà la teoria de l’encàrrec de Lourau: "Salvador" és un film d’acció, que nega la lluita de classes, i silencia el context polític, que busca l’èxit i benefici a imatge i semblança de Mediapro.
Els que actuen per la paga.
¿Quién es más pecador, el que paga por pecar o la que peca por la paga?
Santa Teresa de Jesús
Quan es tracta d’una multinacional, la pregunta adequada és el que cobren els que hi participen.
- Quan ha pagat el Roures per a convèncer a Daniel Brühl per a fer de revolucionari de pel·lícula?
- Quan ha pagat el Roures al Lluiset Llach, per a donar a la pel·lícula un aire polític i compromès?
- Els actors i demés comparses declararen que varen acceptar encantats, entusiasmats pel guió. Cap parla de la paga. L’argentí Leonardo Sbaraglia que no coneixia a Puig Antich, com la majoria d’espanyols, digué que és una historia que s’havia de donar a conèixer. Tristán Ulloa (Oriol Arau en el film) digué que fou un descobriment i que era més que un film. Daniel Brühl quedà impressionat al llegir el guió i desprès digué que fou per ell una lliçó d’història. L’Huerga, sense llegir-ho, ja hi va estar d’acord. En Lluís Llach va explicar que la seva funció a la pel·lícula "és com un oferiment de venjança històrica per tot el que va passar. Després de trenta anys, la vida em dóna aquesta oportunitat de reivindicació". "Avui".(5/VII/2005
Tots participen, diuen perquè es tracta d’una història silenciada, política, desconeguda i per ésser un film compromès. Cap explica la paga, el incentiu, el benefici. Un film de 1000 milions d’euros, i un càsting de primera, la majoria actors premiats i no comenten el incentiu de la paga. Es presenten com a militants voluntaris d’una ONG, o putetes que es deixen follar per Mediapro, perquè el projecte de la multinacional és molt compromès.
La paga i la pregunta "quan cobres?" tenen relació amb les ultimes paraules de Puig Antich abans d’ésser executat. Puig Antich preguntà als assassins de la BPS, als inspectors Julián Gil i a Bocigas
- "Us deuen haver pagat bé, eh? Segur que cobrareu bé per matar-me.", fou la seva última pregunta als esbirros abans d’ésser executat.
Aleshores, el que cal preguntar als actors i demés comparses, és quina fou la paga per a fer de revolucionaris.
Jo li vaig preguntar personalment al Lluís Llach, reproduint l’escena del Puig Antich, camí al garrot
-Al menys els de Mediapro t’hauran pagat be, no? Quants kilos?
Mediapro paga bé i te assegurada la fidelitat dels seus empleats.
Don dinero, poderoso señor..., capaç de fer cantar a sant Pere i com-pondre a la gallineta de Vergés, que desprès de mitja vida dient que no, ara es dedica a pondre música als de Mediapro. "Visca l’Evolució". I com que es porta bé, i també per a que sigui dient que si, Mediapro li ha preparat un film.
L’Escribano fou el primer en cobrar. (30.000 euros, si la memòria no em falla)
Com Santa Teresa, considerem més pecadors als que paguen i contracten a les putes, que les putes que es venen per la paga.
Metàfora del neoliberalisme.
El productor estrella, el novel·lista d’èxit, els actors de primer rang, el cantautor compromès més reconegut, són una metàfora del domini "amagat" del capitalisme neoliberal, que es caracteritza per dir cara el públic que la mundialització es preocupa pel benestar del tercer mon, que les multinacionals treballen i s’arrisquen per donar-lis feina, per construir més estabilitats en eles regions pobres, per sortir-los de la misèria, i per a fer un mon més just.
I callen els beneficis. I callen que la propaganda és una mentida del començament al final, i callen que les empreses no s’interessen pels països on van, per la gent amb qui contracten, i que sols pensen amb els diners, els beneficis. Diuen que porten el progrés, millores, la societat del benestar i democràcia. Mentida. Porten allà on van, misèria, pobresa pel poble, domini polític dels quatre governants corruptes, mentida i mort. Es presenten com salvadors mentre roben i destrossen països. Imposen el neoliberalisme a les bones o a les males, i condemnen a milions de ciutadans a morir de fam, de malalties i misèria.
I per postres expliquen la historia al revés: ells, els assassins, son els benefactors, els salvadors, els democratitzadors dels països del tercer mon.
El símil és semblant. Els beneficis es callen, la paga es calla, i es pressenten les bones intencions. Es evident que no s’interessen pels que lluitaven, sinó pel context burgès del Puig Antich (advocats, família, funcionaris).
Salvador és l’opera prima de Roures.
"La pel·lícula relata la història i les actituds de tres joves: Salvador, el seu advocat Oriol Arau i un dels seus carcellers, Jesús Irurre". Tres actituds que reflecteixen l'esperit de rebel·lia dels joves".
Jaume Roures, productor del film.
Salvador és un film de productor, no d’autor. El director de la pel·lícula fou un instrument més del productor, al igual que els actors famosos i "la gallineta de Verges", que ara pon ous d’or a la multinacional. Es l’opera prima de Roures.
"Roures buscaba alguien que hiciese realidad su sueño, porque esto es una película de productor, y de productor muy creativo". Manuel Huerga.
Roures ha caigut en la trampa de la nostre societat, el desig de sortir en pantalla, i creure’s que sols existeix el que hi surt. Ha utilitzat la maquinaria de Mediapro per explicar el seu somni, al igual que el públic es torna expressiu i parla pels colzes quan surten en els programes escòria. Se senten viure explicant banalitats, somnis, anècdotes.
I com totes les primeres obres té un cantó autobiogràfic, té a veure amb el seu passat i un "compromís personal" d’una novel·la personal, i sobre un tema personal. Les antípodes de col·lectivitat, i la perfecció del sistema que redueix la historia a noms, a persones, a individualitats.
Roures presentà a Cannes a Puig Antich com un antifranquista més i redueix la col·lectivitat absent a un nom: "Salvador 'era un chaval normal, hijo de una familia, digamos típica catalana pequeño burguesa, de esas de entonces, con seis y siete hijos'. En su época, Puig Antich podía dar el perfil de cualquier joven estudiante con inquietudes". Com el Roures que també tenia inquietuds.
Mitificar el passat. Roures utilitza mecanismes que han donat bons resultats a l’Esglesia: viuen de la mort, es centren en la mort, projecten a les persones davant el pànic natural a la mort i els donen esperances. El públic es projecte, plora i surt esperançat i creient el que li diuen. Es una necessitat. Roure diu als joves que no es preocupin, que ara hi ha democràcia.
"La muerte es un gran negocio, y no siempre limpio. Las religiones cristianas se alimentan de la muerte"
Saramago. Presentació novel·la "las intermitencias de la muerte". (2005)
- Per què Roures va comprar els drets de la novel·la "Compte enrera" d’Escribano?
-Fou un llibre d’èxit de ventes, el que assegura beneficis, fet important per a un futur film d’èxit, com havia d’ésser el seu. A més tenia el valor afegit d’ésser una novel·la reaccionaria, valorada per d’intel·lectualitat oficial, fins i tot en mitjans llibertaris, com "un valuós llibre d’història que recupera el passat vergonyosament silenciat ".
Per què tria un director com Huerga?
Perquè Manuel Huerga és bàsicament esteta, un creatiu d’audiovisuals, un documentalista d’esdeveniments de moda. Per exemple, ell realitzà el documental de promoció del Fòrum de Barcelona. Roures li importa que prevalgui l’estètica al contingut. Li importen els plors i les emocions, les accions dels atracaments, l’execució, més que mostrar el context polític i la historia política del MIL a la que estava immers en Puig Antich. L’Huerga, per les seves declaracions, constatem que el seu fort no és la política, i que el seu film no aporta res de nou que no s'hagi ja escrit i publicat i es dedica a qüestions personals, la persona del Puig Antich, a les germanes, als atracaments, escenes d’amor, als efectes especials. Roures contracta el director adequat per un film buit de contingut.
.
"Lo tiene todo para ser una gran película. Gran emoción y tensión". La emoció com hem dit abans és la mort, del que viuen el programes escòries i les religions.
Per què tria un càsting de primera?
Perquè vol assegurar la venta, el negoci, i les pel·lícules poden ésser dolentes però sap que rendeixen amb actors de primera classe, els més famosos. Es la base del èxit de qualsevol pel·lícula americana. A més, els actors de primera fila, donen credibilitat a la pel·lícula i a l’historia.
"Tendrá un càsting de primera, con actores con varios Goya", prosiguió Jaume Roures, que no quiso adelantar nombres
Efectivament, Tristán Ulloa, Daniel Brühl,
Per què tria Lluís Arcarazo, un guionista de telenovel·les?
Sobre Lluís Arcarazo, em diuen que és un bon guionista de telenovel·les. Ha escrit sèries populars per a TV-3. Es un guionista vinculat a TV-3 i Mediapro. Saben que farà el guió com li encarreguin, seguint la novel·la d’Escribano, i com en la novel·la centrant la trama en les germanes, els advocats, el carceller franquista , el militar que fa de jutge.
l dolent és en Franco Els companys de Puig Antich son els bucs emissaris, els que molesten, que serveixen per a ressaltar als bons, als futurs socialdemòcrates. Els bons son els que es varen integrar, a exemple i imatge del Roures, tot un homenatge a homes com Caminal, Escribano, Roures que han anat escalant dintre les institucions.
Arcarazo feu bé els deures. Creà un film lacrimogen a base de tòpics i una trama telenovelesca, com li devien encarregar, amb els tòpics i banalitats pròpies de les series que mantenen encantats als espectadors. Però en la presentació explica una cosa ben certa: Ningú parlaria avui del Puig Antich, si Franco no l’hagués executat al garrot. Seria un més dels mils de antifranquistes.
- Per què contracta a Lluís Llach per a la música?
Per donar al film credibilitat política, un aire de compromís, i el toc catalanista que li feia falta al film.
Politització de l’estètica
La característica principal de la producció de Roures és la politització de la estètica imperant. Polititza l’estètica de lla mort i de la por. Polititza la telenovel·la dient que és un deute davant els grups i fets silenciats. Però sols amb efectes especials. Polititza un film sense contingut, amb minuts d’accions i atracaments.
Roures combina el negoci de Mediapro amb una acció pseudo militant i de passada donar una pseudo lliçó d’història universal. Roures, com a bon dirigent perverteix la historia en mercaderia i en espectacle (com ja advertí Debord). Roures pretenia que l’homenatge a Puig Antich, jove català amb inquietuds, sigui una història que es coneix-hi arreu del mon.
Tota la presentació de Roures a Cannes és propaganda, eslògans, el que fa funcionar i créixer a les multinacionals. Entretenen als ciutadans en una realitat fictícia amb els mitjans de desinformació, films i pensament únic. I la realitat de cada dia segueix silenciada. I la historia segueix silenciada (ho reconeixen ells mateixos). També segueixen silenciats els seus beneficis.
Roures ens demostra que qualsevol persona amb mitjans pot fer una pel·lícula. Un film sense guió, sense reflexió, com en les telenovel·les, i com les pel·lícules de moda a Hollywood, amb molts efectes especials i actors de prestigi.
El compromís personal de Roures
Quan ha cobrat el propi Roures per a fer la seva pel·lícula que presenta com "un compromís personal", ja que és de la generació del Puig Antich?
Quin és el compromís personal del Sr. Roures, el programador, productor i distribuïdor de teleescombraria?
- Fer una pel·lícula d’èxit d’una novel·la comercial?
- Recordar el sofriment de la família, i les actuacions dels advocats, militars i carcellers franquistes?.
- Fer una llegenda dels reintegrats i figurants (advocats, família, carceller, militars) que ajudaren a Puig Antich els últims dies?
- Fer una llegenda que oblida els que lluitaven?
Quin compromís!
El comprimís del Sr. Roures és una mentida tan gran, que l’hem de felicitar per a fer passar com a film de denúncia el que sols és un film comercial amb un missatge i imatges reaccionaries.
Hem de felicitar al Sr. Roures per a fer passar com a compromís polític i de denuncia la falsificació de la historia, utilitzant el control dels mitjans de comunicació, i presentar-se com a recuperador de la memòria silenciada.
Nosaltres escrivim, sense parlar de compromís polític, per fer respectar la lluita d’aquells anys silenciats, i anestesiats pels que ara governen. No cobrem res. Ni els companys que col·laboren, escriuen, ni el company que ha fet la web, els amics que fan circular els articles. Ho fem també per compromís (engagement, una gran paraula, que no haurien d’utilitzar i banalitzar els de la patronal) amb els que estan en la presó, amb la memòria silenciada i violada, però el nostre un compromís no és personal, sinó col·lectiu.
Sobre l’encàrrec.
"La película surge como un encargo que asumo como propio. Las nuevas generaciones deben conocer esta realidad porque es importante mantener viva la memoria y el caso Puig Antich" sigue abierto"
Manuel Huerga, Cannes, 2006
Conèixer l’encàrrec es una poderosa eina per a produir anàlisi, per a saber el que està amagat.
Exemples.
La Generalitat encarrega l’historia de Catalunya, a uns intel·lectuals, generosament ben pagats. Es fàcil saber quina és la historia de Catalunya que s’ha difós i què s’ensenya a Catalunya. Es la historia de la burgesia (des el PSUC al PP) prioritzant la historia de la burgesia nacionalista. Els altres estan fora l’historia, s’han de pagar les investigacions, i gràcies si es publiquen en editorials alternatives a 500 exemplars. El mateix passa en els mitjans de comunicació i en les Universitats. Els partits amb poder decideixen. Son els que tallen el bacallà.
Amb la dictadura era clar l’encàrrec. Els del règim tenien els càrrecs i mitjans de comunicació. Els de l’oposició devien fer com ara nosaltres: investigar sense cobrar, i autoeditar-se. En les democràcies es fa més difícil conèixer pactes i qui hi ha darrera. Però sempre s’ha de saber qui paga i qui fa l’encàrrec.
Un altre exemple és el llibre de Roglan sobre el militant del MIL Oriol Solé. L’investigador Sergi Rosés ha denunciat la recuperació catalanista i aburgesada de l’Oriol i senyalà l’encàrrec en la persona de d’historiador convergent Josep Maria Solé, llibre publicat per edicions 62. Descobert l’encàrrec, i coneixent l’editorial, i el periodista que feu el llibre, prenent encara més força i consistència les denuncies d’en Sergi Rosés.
Un cas d’actualitat per a mostrar d’importància de l’encàrrec és el de França.
Qui va fe l’encàrrec d’investigar a Sarkosky? Es la pregunta clau d’un affaire d’actualitat en la que estant implicats el propi president, el cap de govern, un general i el cervell gris sembla ésser el vice-president d’una gran multinacional d’armament.
Mediapro, tema d’investigació.
I per acabar aquest article sobre l’encàrrec, una potent eina d’investigació, recomano als estudiants de periodisme, sociologia, comunicació i política, a Mediapro com a tema d’investigació. No crec que aquesta multinacional sigui útil socialment per a altre cosa...
Podríem capgirar i complementar el lema d’anarquistes "qui la fa, la paga", que s’utilitza per a justificar sabotatges, atemptats contra multinacionals, empresaris que no paguen, patrons que exploten a immigrants, policies que maltracten els detinguts, amb el lema:
"Qui paga , la fa". "Qui encarrega, la fa." I "qui la fa, la paga".
Els assassins de Puig Antich no foren sols els autors materials, el botxí i els quatre policies que estaven allà, sinó i sobretot el Consell de ministres, que va ratificar, i el personatge "x" que va encarregar als militars que el condemnessin ràpid i l’executessin. Un altre tema d’investigació.
La soledat del President de la multinacional, la patronal i la monarquia
"Yo he encontrado en la historia, desde que tengo la edad de hombre, muchos vencedores con cara odiosa. Porque leía en ellos el odio y la soledad. Y es que no eran nada, cuando no eran vencedores. Solamente para existir, les era necesario matar y esclavizar. Pero hay otra raza de hombres que nos ayuda a respirar, que no ha encontrado la existencia y la libertad sino en la libertad y la felicidad de todos y que puede, por tanto, encontrar, hasta en la derrota, razones de vivir y de amar. Esos hombres no estarán nunca solos".
Albert Camus, en el vigésimo aniversario de la guerra civil española.
Roures encarrega una lliçó d’història per a difondre a tot el mon, sense ni tan sols parlar de la monarquia contra la que lluitàvem i lluitem, contra el mateix Rei que ja era cap d’estat amb en Franco i segueix ara de cap d’Estat no elegit democraticament . Ni tan sol gosen anomenar al Rei, com alt càrrec franquista, ni tampoc la seva en la seva vinculació directa a l’execució del Puig Antich, al no respondre a les cartes que se li varen escriure familiars, ni intercedir per evitar el cruel garrot i assassinat.
Ells son tres o quatre directius que tenen uns quants periodistes disposats a elogiar la mentida i l’engany, disposats a manipular l’historia. Paguen bé. Nosaltres sense mitjans ens escriuen d’arreu d’Espanya, i França, i això sense diners. Aquesta és una lliçó que hem après de la historia de la CNT. Un sindicat que va guanyar a la patronal sense pagar buròcrates, sense pagar periodistes, sense pagar a propietaris i negociants dels mitjans de comunicació. Varen guanyar a una patronal que pagava a assassins per a liquidar a militants de la CNT, que pagava periodistes, polítics. Son més perquè paguen amb beques i càrrecs els que els serveixen bé. Es una majoria fictícia.
L’esperit de la República, aniquilat pels militars, segueix traït.
L’encàrrec del Roures és el de moure sentiments populars al mostrar el dolor de la família de la víctima. Fa igual que el PP, que fa sortir a cada moment a familiars, i utilitza els familiars de les víctimes politicament.
Franco també guanyava referèndum i els guanyava per un 90% de vots. Franco oferia el mateix que els convergents i socialistes d’avui: benestar, millores, governabilitat, pau, i progres. Però avui cap franquista, dels reconvertits a demòcrates, s’atrevirà a dir que el poble estava darrera en Franco pel fet de guanyar un referèndum. Per què guanyava? Tenia els mitjans de comunicació controlats i servicials col·laboradors. Hem de concloure com a millora el que sols un 52 % es deixin embaucar per l’engany dels polítics d’avui, molt millor preparats que els franquistes de fa uns anys.
Txema Bofill, Arguineguín, juny 2006
Pels amables lectors que tinguin més temps i paciència, unes idees afegides sobre punts de l’article que considero rellevants:
Mentida de la propaganda y propaganda de la mentida
Roures presenta el film com uns fets vergonyosament silenciats desprès de 32 anys de democràcia.
Mentida. Sobre Puig Antich han sortit set llibres, cents d'articles és que cap que dels 30.000 consell de guerra junts . Sobre Garcia Oliver cap llibre. No es un fet silenciat la seva execució tema del film, sinó el grups armat i un d’ells el MIL que no se’n parla. I tampoc el film. Aquesta mentida té una finalitat propagandística evident. Fer passar el film com a polític, film de fets silenciats. Mentida. Es una propaganda de cara a Cannes, que han tingut tradicionalment debilitat per els films prohibits a Espanya. L’únic film espanyo premiat a la Palma d’Or fou Viridiana de Buñuel, film prohibit en temps de Franco. Igualment molts del films seleccionats a Cannes foren films polítics, compromesos, una mirada a l’Espanya silenciada pels poders.
La realitat de les lluites socials va per un cantó, i la propaganda de les autoritats mostrant una ficció social inexistent, va per un altre. Dos móns diferents i diuen que no hi ha lluita de classes.
Presentació del film "Salvador" a Barcelona, mars 2005
El presentaren com un mite català. Va néixer ja com un mite. La periodista de El país, Teresa Cendrós, desprès de la presentació, declarà:
"Salvador" va a ser más que una película De ello está convencido todo el equipo de rodaje del film"
Per ells era un homenatge a Catalunya, i més que una pel·lícula per lo del compromís històric. S’estava mitificant, imitant l’eslògan "Barça, més que un club".
"Creo en mi foro interno que más allá del film de lo que se trata es que no se duerman las conciencias". (Ulloa Cannes, 2006). Desprès de les crítiques ja no s’atreveixen a mitificar el film, però l’adormit Ulloa, segueix amb l’idea que és més que un film.
El deute impagat.
"Salvador salda una deuda con la generación de Puig Antich, la de los últimos luchadorres antifranquistas"
Mentida de Manuel Huerga, juliol, 2005.
Els mentiders professionals barregen mentides i veritats, per a convèncer a la gent que diuen la veritat. Els americans són especialistes i ja han sigut denunciats per experts de tot el mon (Chomsky, Ramonet, James Petras), però segueixen mentint, perquè funciona.
Roures diu una veritat: hi ha un deute impagat, hi ha un deute dels polítics i mitjans de comunicació amb els que lluitaren contra el franquisme en el carrer, fàbriques i universitats, que no son els mateixos dels que pactaren amb el franquisme. La mentida és evident: aquest film no salda cap deute. El deute continua existint.
Quan Mediapro i TV-3 pagaran el deute que ells mateixos reconeixen?
Mentre siguin ocultant el rol de l’actual Rei amb els franquistes i militars, estant augmentant el deute, i mentre siguin silenciant que es lluitava per un canvi social i per enderrocar la monarquia designada per Franco, estant augmentat el deute.
Si els progressistes tenen un sentiment deute envers fets actualment silenciats per ells, han de saber que amb aquesta pel·lícula en tot cas estan augmentant el deute.
Compromís amb la història.
"Compte enrera no és un llibre d’història". Antoni Segura
El film Salvador en lloc d’un compromís polític, és un compromís amb el model de vida que ens imposen, un compromís més amb la monarquia actual, al seguir silenciant el seu rol i vincles clars i innegables amb la dictadura, per molt que ens vulguin canviar la historia els de Mediapro.
Presenten fictíciament el film Salvador com a compromís amb la historia, ja des d’abans de començar a rodar.
"Salvador" és una producció més de Mediapro, concebuda per a distreure el jovent amb inquietuds, fent-li creure que salden un deute.
El film no aporta res de nou que no estigui ja escrit, tal com ho ha reconegut el propi Huerga. Es recrea en la vida personal del Puig Antich. O sigui, que els "antifranquistes" de la generació del Puig Antich seguim ignorats.
- Per lògica, cher Watson Huerga.
Compromís de classe, i classes de compromís.
Vostè Sr. Roures, president de Mediapro, Escribano i altres, que ja no creuen en les classes socials, hauran de reconèixer que hi han classes de compromís:
1. - El compromís personal i oportunista dels directius i patronal, adormit durant 32 anys, i despertat de cop i volta al veure que es pot comerciar i fer una gran pel·lícula de l’execució de Puig Antich: que va afectar la població internacional,. "Tiene todos los elementos para ser un películón"
El compromís de Roures és de dalt, el d’un president de multinacional. Un compromís sobtat amb el que busquen fama, èxit, i guanys
2.- Hi ha el compromís dels de baix, sense mitjans, dels que lluiten contra la mentida i l’engany dels polítics.
Nosaltres, sense mitjans, ens dediquen a posar al descobert la mentida i manipulació del film. No ho considerem com un compromís, sinó un gra de sorra, per a denunciar una de les moltes mentides existents. Sabem que és una mentida més, sense importància, que hi han molts enganys i manipulacions cada dia i molt més greus i d’actualitat, com l’engany de l’actual referèndum.
Però nosaltres denunciem el conturberi de Mediapro , TV-3, i alguns periodistes, perquè coneixem el tema, i sabem com se les apanyen per a manipular les consciències. Ells es lucren i es volen fer un nom amb el seu compromís històric de 32 anys de retard. Nosaltres volem la llibertat de Jean Marc Rouillan i que el nom i popularitat sigui per a ell.
Ells ens presenten la historia dels militars reconvertits a demòcrates, del carceller, revolucionari, de la família. Una historia sense conflicte. Nosaltres volem que es recordi el grup del Puig Antich, al Jean Marc Rouillan, i la lluita armada de tot de grups autònoms per a defensar els drets negats. El conflicte social existent.
La por dels demòcrates. La ideologia de la por encara persisteix.
El sentiment de deute dels progres s’explica per un fet poc conegut i que evidentment no surt en el film, ni a TV-3, ni en les recreacions dels historiadors oficials:
Els progressistes d’ahir tenien més por d’un esclat revolucionaris que la majoria de gent normal i corrent del règim que ja li anava bé la pau i progrés de la dictadura. els mateixos de dretes. Por malaltissa a la guerra civil, a l’exèrcit, a la llibertat, a no acabar els estudis, a l'atur, a la presó, a l’exili, o simplement ésser mal vist, amb mala reputació, exclòs Fet que explica la traïció de la transició i els silencis, encara vigents avui. I un film exculpatori dels que no varen fer res
La ideologia de la por ha donat grans èxits a l’Aznar i al PP. La política de la por es cultiva i es promou amb amenaces públiques i constants del terrorisme, parlant diàriament del terrorisme encara que l’ETA no mati des de fa 3 anys, magnificant els atemptats i les amenaces a l’ordre social, acusant als immigrants de delinqüents, fent sortir anys rere any els familiars de les víctimes.
El resultat de tanta por implantada és el terrorífic espectacle de ciutadans obedients als poders (anant a votar quan se’ls mana, per a que no es trenqui Espanya)
La gran majoria de progres d’ahir no feren cap acció contra la dictadura que impliqués una detenció, però en la democràcia foren els primers en exhibir les seves inquietuds antifranquistes i els que no eren res, "eren simpatitzants" de qualsevol grup polític. La majoria de progres antifranquistes eren essencialment covards, tenien més por d’una revolta que els propis franquistes. Fàcil de comprendre, ja que estaven educats en els tòpics i moralismes que transpira el llibre de l’Escribano. Per això tenim Monarquia, el PP, un partit socialista il·legalitzat, i una audiència nacional retrògrada i la por incrustada a actuar lliurement. Ni s’atreveixen a exigir el que ha decidit el propi parlament a Catalunya! Sempre obedients amb els que manen.
M’he desviat una mica del tema encàrrec, però considero convenient assenyalar la covardia de les forces progressistes, els lliberals, per a comprendre la transició i els silencis sobre la contestació violenta al sistema en les fàbriques, universitats, carrers, a la que ells no varen participar.
Una transició feta pels franquistes amb la col·laboració dels covards democràtics. Els mils d’elogis d’aquesta transició putinera, estan en relació directa a la por i traïció dels demòcrates, àvids d’ésser legalitzats.
Ho repeteixo per a quedi clar.
Pròxim article: Els camaleònics Roures i Huerga
Una demostració de com ens han copiat el nostre treball crític per a presentar el seu film a Cannes de manera radical. i utilitzen les nostres crítiques per a revisar i millorar el film, com si fóssim assessors gratuïts de la multinacional. La còpia és patent, inclòs un error històric nostre. Mirarem de demostrar-ho amb brevetat per a no cansar els amables lectors, i al dialèctic ex troskista Roures i als seus col·laboradors que dediquen el seu valuós temps (Money), a llegir-nos i a aprendre de les critiques.
No ens molesta que ens copiïn, ens molesta que no ens citin, i que el nostre treball serveixi per a arreglar un film oficial d’una multinacional, que no té "arreglo".
Destruir per a construir
Sabem que Mediapro ha guanyat al grup Prisa, que s’ha fet amb els drets de l’esport per a les televisions fins no sé quants anys. Nosaltres a la dialèctica de la patronal de integrar als contraris, de competir, de comprar als contraris, de fusionar-se, i de "salvar el món mentre l'empitjoren", nosaltres utilitzarem una dialèctica més potent, la de Bakunin: destruir per a construir. Analitzarem el film i als que hi col·laborin, fins a quedi convertit en pols.
La tàctica de la patronal de vestir-se de revolucionaris per enganyar a despistats i llepaculs, és una bona jugada, però no ens oblidarem que per molt que la mona Mediapro es vesteixi de revolucionaria un dia a l’any, sabem que Mediapro estupiditza i adorm la consciència dels televidents un piló d’hores cada dia, any rere any. |
Mira també:
http://www.paremoslapeliculasalvador.org
http://www.salvadorpuigantich.info
|
This work licensed under a
Creative Commons license |
|
|
