Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: antifeixisme : globalització neoliberal : guerra
ExpanSIONISME (Article d'opinió)
24 jul 2006
Més enllà de l'anecdòtic, dos fets tan allunyats en el temps com ara el cop d'estat de 1936 a Espanya i l’actual invasió d'Israel sobre el Líban (i Palestina), tenen molts punts comuns: la desproporció entre el casus belli i la resposta militar, el 'mirar cap una altra banda' de la Comunitat Internacional, l'ajuda externa oferta a l'agent agressor, l'existència d'interessos que permeten explicar les causes de la barbàrie... i a més, el que uneix a totes les guerres: la destrucció física dels innocents i la veritat.
pau.jpg
En aquests vergonyosos dies de juliol, en els que bona part de castellans, bascos, andalusos, catalans i altres, reivindiquem el setantè aniversari de l'inici de la destrucció de l'Estat de Dret, ens adonem de que l’espectacle de la mort en massa torna a ésser d’actualitat, l'odi pur cau un altre vegada damunt dels innocents per tal de satisfer un sac sense fons: la xardor del poder pel poder, la meurada perpetuació de la ignorancia, l'hegemonia del capital sobre mercats cada vegada més extensos i la perversió de la veritat i les paraules. Avui al Líban i a Palestina, com ahir en la República Espanyola, les jerarquies religiosa, econòmica i militar s'han unit per a mentir, vendre i matar, respectivament.
       
En bona part, passa el que passa per culpa de la demostrada capacitat del Mal per a anestesiar el nostre sentit comú. Es un fet: les coses passen, perquè nosaltres ho permetem. Se'ns ha sotmès a tal quantitat d'informació terrible, que algú ha aconseguit insensibilitzar-nos davant el devessall de catàstrofes quotidianes que omplen els nostres mitjans de comunicació.

Què als Estat Units hi ha un milió de portadors del virus d'immunodeficiència humana i a Swazilàndia el percentatge puja fins a dues de cada cinc persones? No passa res! Què hi ha una organització que predica que la higiene és immoral? No passa gens, si aquí fins hi tot els hi donem diners públics! Què hi ha llocs on moren centenars de milers d’infants a causa de la desnutrició? No és notícia! Resulta que invertim 850 vegades més a comprar armes que en investigació mèdica? No passa gens! Què hi ha països on soldats-nen es maten entre si amb armes sortides de les nostres factories? Reservat! Que mig any d'accidents de trànsit provoquen tantes baixes com trenta anys d'activitat terrorista? No hi fa res!... El que veritablement ens porta de cap són les prestacions d'aquest meravellós cotxe que s'ha comprat el cap. Importen més les declaracions d'una cupletista politoxicómana ja morta, que els plans per a restablir la sobirania d'Afganistan. Importa més la roba que llueixi la ciutadana Leticia Ortiz, que el fet que un tanc de guerra hagi obert foc sobre una guarderia plena de nens a Hebrón.

Els nostres governs són el detritus de les notícies que hem après a digerir sense intoxicar-nos. Ens han ensenyat a assimilar guerres sense immutar-nos. La raó ja no importa. Ja no cal ni elaborar bones enganyifes per a engalipar a l'electorat. La intel•ligència ha mort. Qui discrepi, serà anomenat radical –si no terrorista– i condemnat al extraparlamentarisme via D’Hont.

Assumim-ho: al 2006, la primera causa de mort a tot el planeta és el Capital. En unes zones, més que en unes altres, cosa que provoca la perversa situació de que aquells que per atzar resideixen en les zones menys castigades, tendeixen a no fer cas des crits de qui no tenen tanta sort.

Ens toca veure com la Comunitat Internacional reedita els ingominiosos acords del Comitè de No Intervenció. La Unió Europea, lligada de mans per un exèrcit de buròcrates amb les mans brutes i les butxaques plenes, rehúsa involucrar-se en conteses bèl•liques, tobretot quan França, Espanya, Itàlia i Regne Unit es troben a punt de començar importants processos electorals. Els cadàvers propis no agraden a l'electorat de cap partit que ostenti responsabilitats de govern. Ni Rússia ni Xina semblen disposades a superar el marc de les declaracions institucionals a llocs com les Nacions Unides. Àfrica no existeix. Oceania queda lluny, i Estats Units… Estat Units és avui el vaixell principal de les potències de l'Eix –un vaixell submergit, però el principal, al cap i a la fi–.
   
Potser es despleguin uns quants cascos blaus que després ningú voldrà pagar… potser això eviti que es repeteixin fets com els de la Plaça de Braus de Badajoz, però quina capacitat efectiva tenen els soldats de Nacions Unides?, recorda algú un sol conflicte bèl•lic resolt decisivament pels cascos blaus? (atenció a la diferència entre intervenir i posar-se de part d’algú). A més, ja no som nens petits, gràcies als merdés de la ex Iugoslàvia, del Golf Pèrsic i de Rwanda –entre altres–, sabem perfectament que la independència real dels cascos blaus respecte dels seus països d'origen és nul•la, inexistent, fictícia. Què vol dir això? Molt senzill: que la ‘Policia mundial’ té amo. Vagi si en té! Si voleu saber, només cal preguntar-ho als morts.

A la vista de com es desenvolupen els esdeveniments, no estaria de més, recordar aquesta vella pregunta que sempre ha resultat tan eficaç a l'hora d'interpretar situacions complexes: a qui beneficia tot plegat? En primer lloc, al mercat armamentístic –naturalment–, però analitzem la situació des d’un punt de vista més ampli: quins escenaris cap esperar després d'una nordamericanització del Líban? Quina situació geoestratégica resulta d'aquesta nova guerra? Algú creu que la concentració de conflictes bèl•lics en la zona és casual? Qui té el control efectiu d'Afganistan, L'Iraq, Kuwait, Israel i Aràbia Saudita? És també casual el recent assassinat del ex primer ministre Rafic Hariri? Per això resulta tan important conèixer la resposta a la pregunta molesta: quins països, persones i interessos surten beneficiats del que passa a l'altra riba del Mediterrani?

Fa 70 anys, quan les grans potències anomenades lliures van pactar la seva tràgica indiferència respecte del genocidi que s'estava duen a terme a la República Espanyola, van sorgir veus crítiques: de tot arreu, un regiment d'herois anònims van arribar, disposats a lliurar la seva vida per a socórrer la voluntat democràtica i fins i tot l'existència mateixa de la ciutadania espanyola. Així, les Brigades Internacionals van suposar no només un important reforç militar, sinó també un gest històric en prò de la defensa dels més febles.

Potser no sigui pas tan dolenta la idea de fer una crida per a emular na Marie i en John, en Pierre, en Michel i l’Antoine, l’Enrique, na Louise i tantes altres persones que van lligar la seva vida a la dels nostres pares i avis, pensant només a defensar el bé comú… La veritat és que no m’agrada cap forma de violència, tot allò que envolta la guerra és cruel i vergonyós, però heus aquí que no actuar és també una decisió. I a la pregunta reveladora d'abans cal afegir-ne altra més, una que gairebé sempre es revela com la millor manera de trobar als bondadosos… Qui és la víctima? A la vista de la formidable força militar d'agressió desplegada per Israel sobre territori libanès (i palestí, encara que ja no sigui novetat), identificar a les víctimes no sembla molt difícil: les víctimes són els morts i ferits. I no parlo dels morts libanesos (i palestins), parlo també dels morts israelians, a les mans de la línia d'agressió sostinguda per la seva classe política.

Però el fet és, que el nombre de baixes és dramàticament superior entre la població civil d'aquells països que es van limitar a rebre l'agressió exterior, és a dir, la gran víctima és la ciutadania palestina i libanesa.

Bé, tenim identificat a l'Estat agressor, coneixem l'abast de la devastació i sabem qui són les víctimes. Què cal fer? Anar a comprar el diari i entretenir-nos amb la imaginació del meravellós equip de funcionaris de la CIA? Passar de tot i veure “Aquí hay tomate�? Dir ‘jo de política no hi entenc’?

Millor encara: deleguem la nostra voluntat! Jo sóc del partit “X�, i l'individu-famós del meu partit ha declarat que “tal i qual�, per tant, això és el que jo defensaré a les acalorades tertúlies de la cafeteria. És més, votaré per això, i obligaré als meus nens a que ‘comprenguin’ sense dubtes, quin és ‘el meu’ parè de tot plegat. Què bé!

La veritat és que gran part de la població pensarà que quina tristor, que passin coses tan greus, i aquí acabarà tot. Poques persones pensaran en què podria fer el seu país per ajudar d’alguna manera. Com es podrien evitar esdeveniments semblants... Seria possible investigar un pic tot hagi acabat, i que la Justícia actui sobre els responsables. (no pas com a Espanya, on les víctimes encara són formalment culpables).

Però no acabem aquí, anem encara més lluny: què podria fer jo per a reduir el sofriment de la ciutadania libanesa (i palestina)? En primer lloc, tenir criteri propi. Saber que estem davant una guerra, i que cal qüestionar tot allò que ens diguien. Preocupar-nos, perquè el fet es que hi ha éssers humans que moren. I actuar: exigeix al teu govern que s'impliqui, més enllà dels gestos i les fotografies, de les declaracions i les condemnes… moveu vaixells, cony, ells ho fan! Voteu en consciència, segons el que veieu que diuen i fan els polítics. No perdonem la passivitat davant el expansionisme genocida. Organitzem-nos, hi ha entitats com ara el Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab, aquest és un bon moment per a donar un pas endavant pel bé dels altres.

I si amb això no n’hi hagués prou, no estaria de més involucrar-se d'una manera més decisiva. Algú ha pensat en la possibilitat de telefonar a l'ambaixada libanesa i oferir-se com voluntari per a allistar-se en el seu exèrcit? No ho dic pas per que si, mai suggeriria quelcom que jo mateix no hagi considerat. No m’agraden les armes, però ningú romana quiet davant d’una agressió. Tens compromisos familiars? Bé, envia una part dels diners que no necessites. Tens els céntims justos per viure? Bé, col•labora. Fés pressió. Informa't. Telefona al teu regidor i li dius a que telefoni al seu senador. Cerca a altres persones conscienciades i uniu esforços. La distància no canvia la raó. Només perquè el cadàver d'un infant estigui a 5.000 quilómetros, no deixa de ser el cadàver d'un infant. Segur que alguna vegada se't ha omplert la boca de mediterraneitat: “que si la dieta mediterrània, que si l'oli d'oliva, que si el Mare Nostrum, que si un creuer per Messina, que si tomba, que si hira…�. Si permetem que els nostres representants polítics no donin cap suport al poble libanès (ni al palestí), qualsevol dia estarem a Benidorm i el nostre flotador ensopegarà amb el cadàver d'un germà notre. Dit d'una altra manera: permetem aquest atropellament a la Humanitat, i potser d’aquí a vint anys, la situació es repeteixi, però amb ports nàutics en Jbail i nens morts a Lleida. Les fronteres són ficció. Aquests nens inerts que suten a les primeres pàgines, són germans nostres. I no, no és demagògia: són morts de debò.

Per si és necessari dir-lo, no tinc cap objecció a confessar que vaig plorar veient “El pianista� de Polanski, i també vaig plorar al llegir “El diari d'Ana Frank�. D'haver viscut sota Hitler, sens dubte hauria acompanyat a la ciutadania hebrea per més d'una raó. No sóc antisemita –paraula que fan servir malament per anomenar dels qui som contraris a l'activitat del govern israelià–. I tampoc sóc musulmà, ni tinc cap interès diferent del compromís en la defensa d'un "ells" que m'inclou.

Salut i pau!
Mira també:
http://www.larepublica.es/article.php3?id_article=1247
http://www.durgell.com

This work is in the public domain

Comentaris

Re: ExpanSIONISME (Article d'opinió)
24 jul 2006
Gran article. Apren-ne Jaim!!!!
Sindicato Sindicat