|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme : globalització neoliberal : guerra |
|
ExpanSIONISME (Article d'opinió)
|
|
per Jaume d'Urgell
Correu-e: jaume ARROBA durgell.cat (no verificat!) |
24 jul 2006
|
|
Més enllà de l'anecdòtic, dos fets tan allunyats en el temps com ara el cop d'estat de 1936 a Espanya i l’actual invasió d'Israel sobre el Líban (i Palestina), tenen molts punts comuns: la desproporció entre el casus belli i la resposta militar, el 'mirar cap una altra banda' de la Comunitat Internacional, l'ajuda externa oferta a l'agent agressor, l'existència d'interessos que permeten explicar les causes de la barbàrie... i a més, el que uneix a totes les guerres: la destrucció física dels innocents i la veritat. |
|
En aquests vergonyosos dies de juliol, en els que bona part de castellans, bascos, andalusos, catalans i altres, reivindiquem el setantè aniversari de l'inici de la destrucció de l'Estat de Dret, ens adonem de que l’espectacle de la mort en massa torna a ésser d’actualitat, l'odi pur cau un altre vegada damunt dels innocents per tal de satisfer un sac sense fons: la xardor del poder pel poder, la meurada perpetuació de la ignorancia, l'hegemonia del capital sobre mercats cada vegada més extensos i la perversió de la veritat i les paraules. Avui al LÃban i a Palestina, com ahir en la República Espanyola, les jerarquies religiosa, econòmica i militar s'han unit per a mentir, vendre i matar, respectivament.
En bona part, passa el que passa per culpa de la demostrada capacitat del Mal per a anestesiar el nostre sentit comú. Es un fet: les coses passen, perquè nosaltres ho permetem. Se'ns ha sotmès a tal quantitat d'informació terrible, que algú ha aconseguit insensibilitzar-nos davant el devessall de catà strofes quotidianes que omplen els nostres mitjans de comunicació.
Què als Estat Units hi ha un milió de portadors del virus d'immunodeficiència humana i a Swazilà ndia el percentatge puja fins a dues de cada cinc persones? No passa res! Què hi ha una organització que predica que la higiene és immoral? No passa gens, si aquà fins hi tot els hi donem diners públics! Què hi ha llocs on moren centenars de milers d’infants a causa de la desnutrició? No és notÃcia! Resulta que invertim 850 vegades més a comprar armes que en investigació mèdica? No passa gens! Què hi ha països on soldats-nen es maten entre si amb armes sortides de les nostres factories? Reservat! Que mig any d'accidents de trà nsit provoquen tantes baixes com trenta anys d'activitat terrorista? No hi fa res!... El que veritablement ens porta de cap són les prestacions d'aquest meravellós cotxe que s'ha comprat el cap. Importen més les declaracions d'una cupletista politoxicómana ja morta, que els plans per a restablir la sobirania d'Afganistan. Importa més la roba que llueixi la ciutadana Leticia Ortiz, que el fet que un tanc de guerra hagi obert foc sobre una guarderia plena de nens a Hebrón.
Els nostres governs són el detritus de les notÃcies que hem après a digerir sense intoxicar-nos. Ens han ensenyat a assimilar guerres sense immutar-nos. La raó ja no importa. Ja no cal ni elaborar bones enganyifes per a engalipar a l'electorat. La intel•ligència ha mort. Qui discrepi, serà anomenat radical –si no terrorista– i condemnat al extraparlamentarisme via D’Hont.
Assumim-ho: al 2006, la primera causa de mort a tot el planeta és el Capital. En unes zones, més que en unes altres, cosa que provoca la perversa situació de que aquells que per atzar resideixen en les zones menys castigades, tendeixen a no fer cas des crits de qui no tenen tanta sort.
Ens toca veure com la Comunitat Internacional reedita els ingominiosos acords del Comitè de No Intervenció. La Unió Europea, lligada de mans per un exèrcit de buròcrates amb les mans brutes i les butxaques plenes, rehúsa involucrar-se en conteses bèl•liques, tobretot quan França, Espanya, Ità lia i Regne Unit es troben a punt de començar importants processos electorals. Els cadà vers propis no agraden a l'electorat de cap partit que ostenti responsabilitats de govern. Ni Rússia ni Xina semblen disposades a superar el marc de les declaracions institucionals a llocs com les Nacions Unides. Àfrica no existeix. Oceania queda lluny, i Estats Units… Estat Units és avui el vaixell principal de les potències de l'Eix –un vaixell submergit, però el principal, al cap i a la fi–.
Potser es despleguin uns quants cascos blaus que després ningú voldrà pagar… potser això eviti que es repeteixin fets com els de la Plaça de Braus de Badajoz, però quina capacitat efectiva tenen els soldats de Nacions Unides?, recorda algú un sol conflicte bèl•lic resolt decisivament pels cascos blaus? (atenció a la diferència entre intervenir i posar-se de part d’algú). A més, ja no som nens petits, grà cies als merdés de la ex Iugoslà via, del Golf Pèrsic i de Rwanda –entre altres–, sabem perfectament que la independència real dels cascos blaus respecte dels seus països d'origen és nul•la, inexistent, fictÃcia. Què vol dir això? Molt senzill: que la ‘Policia mundial’ té amo. Vagi si en té! Si voleu saber, només cal preguntar-ho als morts.
A la vista de com es desenvolupen els esdeveniments, no estaria de més, recordar aquesta vella pregunta que sempre ha resultat tan eficaç a l'hora d'interpretar situacions complexes: a qui beneficia tot plegat? En primer lloc, al mercat armamentÃstic –naturalment–, però analitzem la situació des d’un punt de vista més ampli: quins escenaris cap esperar després d'una nordamericanització del LÃban? Quina situació geoestratégica resulta d'aquesta nova guerra? Algú creu que la concentració de conflictes bèl•lics en la zona és casual? Qui té el control efectiu d'Afganistan, L'Iraq, Kuwait, Israel i Arà bia Saudita? És també casual el recent assassinat del ex primer ministre Rafic Hariri? Per això resulta tan important conèixer la resposta a la pregunta molesta: quins països, persones i interessos surten beneficiats del que passa a l'altra riba del Mediterrani?
Fa 70 anys, quan les grans potències anomenades lliures van pactar la seva trà gica indiferència respecte del genocidi que s'estava duen a terme a la República Espanyola, van sorgir veus crÃtiques: de tot arreu, un regiment d'herois anònims van arribar, disposats a lliurar la seva vida per a socórrer la voluntat democrà tica i fins i tot l'existència mateixa de la ciutadania espanyola. AixÃ, les Brigades Internacionals van suposar no només un important reforç militar, sinó també un gest històric en prò de la defensa dels més febles.
Potser no sigui pas tan dolenta la idea de fer una crida per a emular na Marie i en John, en Pierre, en Michel i l’Antoine, l’Enrique, na Louise i tantes altres persones que van lligar la seva vida a la dels nostres pares i avis, pensant només a defensar el bé comú… La veritat és que no m’agrada cap forma de violència, tot allò que envolta la guerra és cruel i vergonyós, però heus aquà que no actuar és també una decisió. I a la pregunta reveladora d'abans cal afegir-ne altra més, una que gairebé sempre es revela com la millor manera de trobar als bondadosos… Qui és la vÃctima? A la vista de la formidable força militar d'agressió desplegada per Israel sobre territori libanès (i palestÃ, encara que ja no sigui novetat), identificar a les vÃctimes no sembla molt difÃcil: les vÃctimes són els morts i ferits. I no parlo dels morts libanesos (i palestins), parlo també dels morts israelians, a les mans de la lÃnia d'agressió sostinguda per la seva classe polÃtica.
Però el fet és, que el nombre de baixes és dramà ticament superior entre la població civil d'aquells països que es van limitar a rebre l'agressió exterior, és a dir, la gran vÃctima és la ciutadania palestina i libanesa.
Bé, tenim identificat a l'Estat agressor, coneixem l'abast de la devastació i sabem qui són les vÃctimes. Què cal fer? Anar a comprar el diari i entretenir-nos amb la imaginació del meravellós equip de funcionaris de la CIA? Passar de tot i veure “Aquà hay tomateâ€?? Dir ‘jo de polÃtica no hi entenc’?
Millor encara: deleguem la nostra voluntat! Jo sóc del partit “X�, i l'individu-famós del meu partit ha declarat que “tal i qual�, per tant, això és el que jo defensaré a les acalorades tertúlies de la cafeteria. És més, votaré per això, i obligaré als meus nens a que ‘comprenguin’ sense dubtes, quin és ‘el meu’ parè de tot plegat. Què bé!
La veritat és que gran part de la població pensarà que quina tristor, que passin coses tan greus, i aquà acabarà tot. Poques persones pensaran en què podria fer el seu paÃs per ajudar d’alguna manera. Com es podrien evitar esdeveniments semblants... Seria possible investigar un pic tot hagi acabat, i que la JustÃcia actui sobre els responsables. (no pas com a Espanya, on les vÃctimes encara són formalment culpables).
Però no acabem aquÃ, anem encara més lluny: què podria fer jo per a reduir el sofriment de la ciutadania libanesa (i palestina)? En primer lloc, tenir criteri propi. Saber que estem davant una guerra, i que cal qüestionar tot allò que ens diguien. Preocupar-nos, perquè el fet es que hi ha éssers humans que moren. I actuar: exigeix al teu govern que s'impliqui, més enllà dels gestos i les fotografies, de les declaracions i les condemnes… moveu vaixells, cony, ells ho fan! Voteu en consciència, segons el que veieu que diuen i fan els polÃtics. No perdonem la passivitat davant el expansionisme genocida. Organitzem-nos, hi ha entitats com ara el Comitè de Solidaritat amb la Causa Àrab, aquest és un bon moment per a donar un pas endavant pel bé dels altres.
I si amb això no n’hi hagués prou, no estaria de més involucrar-se d'una manera més decisiva. Algú ha pensat en la possibilitat de telefonar a l'ambaixada libanesa i oferir-se com voluntari per a allistar-se en el seu exèrcit? No ho dic pas per que si, mai suggeriria quelcom que jo mateix no hagi considerat. No m’agraden les armes, però ningú romana quiet davant d’una agressió. Tens compromisos familiars? Bé, envia una part dels diners que no necessites. Tens els céntims justos per viure? Bé, col•labora. Fés pressió. Informa't. Telefona al teu regidor i li dius a que telefoni al seu senador. Cerca a altres persones conscienciades i uniu esforços. La distà ncia no canvia la raó. Només perquè el cadà ver d'un infant estigui a 5.000 quilómetros, no deixa de ser el cadà ver d'un infant. Segur que alguna vegada se't ha omplert la boca de mediterraneitat: “que si la dieta mediterrà nia, que si l'oli d'oliva, que si el Mare Nostrum, que si un creuer per Messina, que si tomba, que si hira…â€?. Si permetem que els nostres representants polÃtics no donin cap suport al poble libanès (ni al palestÃ), qualsevol dia estarem a Benidorm i el nostre flotador ensopegarà amb el cadà ver d'un germà notre. Dit d'una altra manera: permetem aquest atropellament a la Humanitat, i potser d’aquà a vint anys, la situació es repeteixi, però amb ports nà utics en Jbail i nens morts a Lleida. Les fronteres són ficció. Aquests nens inerts que suten a les primeres pà gines, són germans nostres. I no, no és demagògia: són morts de debò.
Per si és necessari dir-lo, no tinc cap objecció a confessar que vaig plorar veient “El pianistaâ€? de Polanski, i també vaig plorar al llegir “El diari d'Ana Frankâ€?. D'haver viscut sota Hitler, sens dubte hauria acompanyat a la ciutadania hebrea per més d'una raó. No sóc antisemita –paraula que fan servir malament per anomenar dels qui som contraris a l'activitat del govern israelià –. I tampoc sóc musulmà , ni tinc cap interès diferent del compromÃs en la defensa d'un "ells" que m'inclou.
Salut i pau! |
Mira també:
http://www.larepublica.es/article.php3?id_article=1247
http://www.durgell.com
|
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: ExpanSIONISME (Article d'opinió)
|
|
per molt bé! |
24 jul 2006
|
|
Gran article. Apren-ne Jaim!!!! |
|
|
