|
|
|
|
|
Notícies :: antifeixisme |
|
´La revolució era necessà ria, habien de canviar les coses´
|
|
|
per Web CGT Catalunya |
19 jul 2006
|
|
|
Entrevista a Enric Casanyes
´La revolució era necessà ria, habien de canviar les coses´
´Per nosaltres les demandes no poden ser només materials, sinó també socials, culturals´
Transcripció: Carlus Jové
(Catalunya núm. 77 juliol-agost 2006)
Quan va esclatar la revolució jo tenia 17 anys, però tot i això ja estava una mica curtit en el treball sindical. Duia treballant des dels 13 anys, I estava al sindicat de la Construcció de la CNT. Jo havia deixat l’escola, tot i que la meva mare no ho volia, però com que era una mica alt i en aquella època hi havia una certa acceptació amb això… Sempre vaig estar al moviment llibertari, formava part de l’Ateneu Llibertari de Santa Coloma, i a més ja havia actuat en la revolta d’octubre de 1934.
Els antecedents. 1934
El 6 d’octubre jo estava treballant a Barcelona, a una empresa on hi havia molta gent d’Estat Català . Tot i que jo estava a les Joventuts Llibertà ries, tenia aquests contactes de treball amb ells.
El 5 d’octubre vam parar de treballar, es va iniciar una vaga i vam baixar a Barcelona. El transport no funcionava i vaig estar a la plaça de Sant Jaume (aleshores plaça de la República) quan Companys va fer la declaració de la República Federal de l’Estat espanyol. Pasades les vuit del vespre va venir un cotxe descapotable on anaven dos dirigents amb vestits d’escamots.
La Rambla estava plena de gent d’Estat Català i demanaven armes. Van entrar a la Generalitat i al cap de mitja hora va ser quan el Companys va fer el discurs. La plaça era ben plena. Per cert, a una de les fotografies es veu el meu cap!
Des d’allà vam haver d’anar a peu a Santa Coloma, ja que no hi havia trens. Vam arribar a mitja nit, i ens vam trobar amb uns dotze companys. Vam anar cap a l’Ajuntament, i va sortir l’algutzir amb quatre mossos d’esquadra armats, junt amb alguns militants d’Estat Català , i ens van fer fora de la plaça. Després van començar alguns tiroteigs, i ens en vam anar a dormir.
Quan ERC i Estat Català van abandonar les armes, nosaltres vam anar a recollir-les a l’Ajuntament, on les havien dipositat. Afortunadament no hi va haver detencions.
Vam entrar a l’Ajuntament, i tot i que estaven amagades sabÃem on eren. A part de nosaltres hi va entrar altra gent, ja que no hi havia cap tipus de vigilà ncia. Vam fer un parell o tres de viatges i en vam treure una bona quantitat. Ens vam anar amagar a unes coves de la muntanya esperant a poder-les traslladar. Se les van emportar cap a algun lloc de Barcelona, i aquelles armes es van utilitzar novament el 19 de juliol de 1936.
El bienni negre
Després d’això va venir el bienni negre. Hi va haver molts detinguts, repressió. Nosaltres tenÃem un munt de presos.
Aleshores vam decidir anar a votar, ja que tenÃem prop de 30.000 presos polÃtics arreu de l’Estat. Nosaltres érem els que en tenÃem més, ja que sempre ens hem emmerdat més.
Durant el bienni, la gent de dretes va anar preparant “el alzamiento�. Hi va haver una sèrie d’atemptats a Madrid, i un clima molt tens.
Nosaltres tenÃem l’esperança que hi hauria soroll.
19 de juliol de 1936
En aquella època, la gent militant, que formava part dels grups d’afinitat, ja ho sabÃem setmanes abans.
Després de les eleccions del 16 de febrer ja està vem preparats, es pressentia el que havia de passar, i està vem preparats.
El divendres 17 de juliol ja vam començar a fer algunes guà rdies, perquè ens esperà vem alguna cosa. El dissabte 18 vam anar cap al Sindicat de la Construcció, un sindicat molt important a l’època, I allà ja hi havia companys armats.
El 18 encara funcionava el transport. Aquella nit ja vam anar a desarmar a gent coneguda del Somatent i d’Acció Ciutadana, que tenien armes a casa. Ja no vam dormir, i a la matinada van començar a sortir soldats dels quarters. Jo estava a Sant Andreu, i d’allà sortiren expedicions cap a Barcelona, que no van tornar. Junt amb ells hi havia gent de Falange i de la dreta tradicionalista, els requetés.
Recordo bé que aquella matinada hi ha un espectacle fantà stic. Era diumenge, però totes les sirenes de les fà briques van començar a sonar. Això era cosa dels sindicats. Van començar totes alhora, i més tard, cap al migdia, del quarter de Sant Andreu en van sortir els últims reductes ja que estaven sent bombardejats des de l’aire. Aquella nit vam anar cap a Sant Andreu ja que els quarters encara no s’havien rendit, i van dir que només es rendirien si hi anava la Guardia Civil a protegir-los. Amb tot això, l’església ja estava cremant feia estona, i una secció de la Guardia Civil va aparèixer però van quedar completament desbordats, ja que estava tot ple de gent amb armes. No podien fer res. Mentre nosaltres agafà vem armes del quarter, gent de les cases del voltants agafaven roba i llençols. Durant la República també hi havia misèria i necessitats, no eren tot flors i violes. El dia 20 ja havien sortit els presos I Drassanes estava vençuda.
La revolució i la guerra
Allò va venir tot de cop, i tot i que ens ho ensumà vem, era necessari que passés. La revolució era necessà ria, havien de canviar les coses. Si el treball està en mans de la part dretana, la part popular ha d’agafar-la. És quelcom natural, és un principi d’emancipació. La gent sap què vol, i el transport va començar a funcionar a mans dels propis treballadors després d’uns dies de no funcionar. El poble sabia què havia de fer.
Els revoltats no tenien cap problema. Ells pelaven gent a cop i a dret. Nosaltres havÃem de discutir, la democrà cia és això. A vegades, però, m’atreveixo a dir, i ho diré fins que em demostrin el contrari, que la guerra estava perduda abans de començar. Sabien que nosaltres ens havÃem de barallar, i pensaven que ens anirÃem ensorrant mica a mica. La dreta coneix molt bé a l’esquerra, ja que té uns interessos a defensar. Saben molt bé el què volen, i actuen desmoralitzant la part esquerrana del poble.
A aquestes altures, i vist amb temps, cal dir que vam acumular derrota darrere derrota. Em sembla que l’única ciutat que vam agafar fou Terol, que no era gaire estratègica. Ells van agafar tot el nord, i van tallar-nos en dos. Dos dies abans de que caigués Barcelona, jo encara estava a València, i en un vaixell ens van dur fins a Palamós per marxar.
La CNT va fer el què havia de fer, però no n’hi va haver prou. Quan Garcia Oliver va dir que havÃem de prendre el poder, ell sabia que la CNT no ho podia fer. Si ho haguéssim fet, potser tot s’hauria ensorrat més aviat. Penso que allò va ser una justificació, perquè ja sabia que la CNT no ho volia, i que tampoc era tan important com per poder-ho fer. Vam actuar com un més per a cooperar. Els comunistes, en canvi, sà que ho van anar fent a poc a poc, tot i que al principi no tenien gaire implantació. Ells van voler imposar una disciplina que no era pròpia del poble, i era contrà ria a nosaltres. A la meva manera.
La cultura
A Catalunya particularment, i a tota Espanya també, a tots els barris hi havia una mica de tot (sindicalistes, feixistes, llibertaris) però els més esgarrapats, els sindicats, tenien una escola racionalista, un ateneu, grups de teatre, excursionistes… Tot això estava dins d’aquests centres, i això a la dreta li feia molt de mal, veure com els seus conillets acostumats a obeir se’n van i que hi hagi escoles sense Déu. Hi havia conferències i mÃtings cada diumenge. Fèiem excursions que anomenà vem gires, ja que ens ajuntà vem tres o quatre ateneus i fèiem excursions. A les places de Toros es feien mÃtings plens de gent. Després d’octubre tot això es va accelerar.
Abans i ara
Si fas comparacions d’abans i ara, veus que alguna gent no s’ha mogut de lloc. Els eclesià stics estan gairebé al mateix lloc.
Sempre hi ha reivindicacions que s’han de guanyar, però per nosaltres les demandes no poden ser només materials, sinó també de caire social, cultural. Tot i que avui en dia han millorat algunes coses, encara hi ha moltes necessitats. També hi ha llocs on la part material està coberta però on la gent sembla idiota. Jo he vist gent que havia estat en lluites, i que educa als seus fills per a què no hi estiguin, parlant-los dels problemes que han tingut.
Aquà les coses han estat molt diferents de llocs com França, com es pot veure per exemple amb l’ensenyament. Allà fa més de cent anys que l’escola és laica, i no és dolent, i aquà encara estem amb les alarmes i els “refrecs de sotanes�. No obstant, les coses van anant. Però trobo que anem molt endarrere en comparació amb altres països.
http://www.cgtcatalunya.cat |
This work is in the public domain |
Comentaris
|
Re: ´La revolució era necessà ria, habien de canviar les coses´
|
|
per puajj |
19 jul 2006
|
|
i gracies a aqurets il·luminats es va perdre la guerra |
|
Re: ´La revolució era necessà ria, habien de canviar les coses´
|
|
per animals part IV |
19 jul 2006
|
|
tu si que ets un il·luminat, sembles ser tan bobo, com un lloro repetin el discurs mes oficialista del sistema i sense que t'hagin donat cap donat cap poltrona, beee |
|
Re: ´La revolució era necessà ria, habien de canviar les coses´
|
|
per i quin testimoni! |
19 jul 2006
|
|
va participar -mes o menys- al 34, va votar el febrer del 36... aquest company no es apte per a dogmatics o estruços com el que m'ha precedit, massa poliedric |
|
Re: ´La revolució era necessà ria, habien de canviar les coses´
|
|
per llibert |
19 jul 2006
|
També en destacaria les faltes ortogràfiques del transcriptor! HABIEN ! va amb v !
Bé passa res en tot cas endavant amb la lluita autonòma, morin les sigles, totes! |
|
Re: ´La revolució era necessà ria, habien de canviar les coses´
|
|
per josep |
19 jul 2006
|
|
Des de el fons del meu cor li vull donar gràcies a aquest home i a tots els homes i dones que fa 70 anys van lluitar per canviar el món |
|
|
