Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Calendari
«Novembre»
Dll Dm Dc Dj Dv Ds Dg
    01 02 03 04 05
06 07 08 09 10 11 12
13 14 15 16 17 18 19
20 21 22 23 24 25 26
27 28 29 30      

No hi ha accions per a avui

afegeix una acció


Media Centers
This site
made manifest by
dadaIMC software

Veure comentaris | Envia per correu-e aquest* Article
Notícies :: guerra
Todo Líbano, "blanco terrorista" para el ejército y la aviación israelíes
15 jul 2006
Civiles, la mayoría de las víctimas; destruir el país, plan de Tel Aviv

Intacto, el cuartel general de Hezbollah en Haret Hreik, mientras sus alrededores están arrasados

Pese a llamado del premier libanés a Bush, Israel continúa despedazando el territorio con misiles
isra14efe.jpg
isra16reu.jpg
isra15ap.jpg
Mdeirej, 14 de julio. El hermoso viaducto que serpentea entre las montañas se ha vuelto un blanco "terrorista". Este viernes, poco después del anochecer, los israelíes atacaron la autopista internacional que va de Beirut a Damasco y dejaron caer una bomba sobre el tramo central del puente de construcción italiana -símbolo de la cooperación libanesa con la Unión Europea-, la cual arrojó trozos de concreto al valle que se extiende cientos de metros abajo. Era el orgullo del asesinado ex primer ministro Rafiq Hariri, el rostro del surgimiento de un nuevo Líbano. Y ahora es un blanco "terrorista".

Así pues, conduje con cautela mi automóvil por el viejo camino montañoso que va hacia la Beeka -los jets israelíes pasaban zumbando-, y al dar vuelta para regresar a la autopista me encontré con un cráter de 15 metros y una anciana que trepaba con dificultad por el borde, tratando de llegar a su casa, ubicada en el valle que resplandecía hacia el este. También se ha vuelto blanco "terrorista".

Eso ocurre hoy en todo Líbano. En los suburbios del sur -donde tiene su cuartel Hezbollah, captor de los dos soldados israelíes-, una tremenda bomba había derribado los costados de edificios de departamentos ubicados junto a una iglesia, arrojando ventanas y balcones destrozados sobre los autos estacionados abajo. Otro blanco "terrorista". Sacaron a un hombre que aullaba de dolor, cubierto de sangre. Otro blanco "terrorista".

Por todo el camino al aeropuerto se veían puentes destrozados, caminos llenos de hoyos. Todos eran blancos "terroristas". En el aeropuerto, lenguas de fuego se elevaban hacia el cielo desde los depósitos de combustible y oscurecían el este de Beirut. Más blancos "terroristas". En Jiyeh, los israelíes atacaron la estación de energía eléctrica... otro blanco "terrorista".

Sin embargo, cuando me acerqué al verdadero cuartel de Hezbollah, un alto edificio en Haret Hreik, estaba -esperen a oír esto- totalmente ileso.

¿Se puede, entonces, perdonar a los libaneses -o a cualquier persona- por creer que los israelíes tienen más interés en destruir a Líbano que el que puedan tener por sus dos soldados? No sorprende que Middle East Airlines, la aerolínea oficial libanesa, pusiera este viernes tripulantes en sus cuatro aviones Airbus que estaban varados en el aeropuerto de Beirut y los sacara a hurtadillas del país hacia Ammán, antes que los israelíes se dieran cuenta de que estaban cargados de combustible y partían.

Los políticos europeos comentan la "desproporcionada" respuesta israelí a la captura de sus soldados, ocurrida el miércoles. Se equivocan. Lo que observo día a día en Líbano es un escándalo. ¿Cómo podría haber una excusa -cualquiera- para los 73 civiles libaneses volados en pedazos en tres días? Lo mismo se aplica, desde luego, a los dos civiles israelíes muertos por cohetes de Hezbollah.

Pero tómese nota, por favor, de que el tipo de cambio de vidas israelíes a vidas de civiles libaneses es ahora de una a más de 30, sin incluir a los dos niños pulverizados en su hogar, en Dweir, el jueves pasado, cuyos cuerpos no han aparecido. Sus seis hermanos y hermanas fueron sepultados hoy, junto con su madre y su padre. Otro blanco "terrorista". Lo mismo pasó con una familia vecina de cinco hijos, que también fueron enterrados este viernes. Otro blanco "terrorista" de Israel.

Terrorista, terrorista, terrorista. Hay algo perverso en todo esto, la matanza y la destrucción en masa y el uso constante, canceroso e hipócrita de la palabra "terrorista". No, no olvidemos que Hezbollah violó el derecho internacional, cruzó la frontera de Israel, mató a tres soldados israelíes, capturó otros dos y se los llevó a su terreno.

Fue un acto de calculada crueldad que jamás debería permitir al líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, al sonreír con tanta amplitud en su conferencia de prensa. Ha llevado una tragedia sin precedente a incontables inocentes en Líbano. Y, por supuesto, ha conducido a Hezbollah a lanzar por lo menos 170 Katiushas hacia Israel.

¿Pero qué ocurriría si el impotente gobierno libanés hubiera lanzado ataques aéreos por todo Israel la última vez que las tropas de éste incursionaron en Líbano? ¿Y si la fuerza aérea libanesa hubiera matado a 73 civiles israelíes en ataques con bombas en Ashkelon, Tel Aviv y Jerusalén occidental? ¿Y si un avión caza libanés hubiera bombardeado el aeropuerto Ben Gurión, en Lod? ¿Y si un avión libanés hubiese destruido 26 puentes carreteros en Israel? ¿Acaso no dirían que fue "terrorismo"? Yo creo que sí. Pero si Israel fuera la víctima, probablemente sería también la tercera guerra mundial.

Por supuesto, Líbano no puede atacar Tel Aviv. Su fuerza aérea consta de tres vetustos Hawker Hunters y una ruinosa flota de helicópteros Huey de la época de la guerra de Vietnam. Siria, en cambio, cuenta con misiles que pueden llegar a Tel Aviv. Así que Siria -la cual Israel cree con razón que está detrás del ataque de Hezbollah del miércoles- no será bombardeada. Es Líbano al que hay que castigar. Y aun así decimos que el daño que se le infiere es "desproporcionado" y llamamos a la prudencia.

Este viernes se supo que el gobierno israelí intenta "romper" a Hezbollah -ésa es la rara frase que usó uno de sus altos mandos militares- y destruir su "cáncer terrorista". ¿De veras? ¿En serio creen los israelíes que pueden "romper" uno de los ejércitos guerrilleros más recios del mundo? ¿Y cómo?

Aquí hay cuestiones verdaderas. Conforme a la resolución 1559 del Consejo de Seguridad de la Organización de Naciones Unidas (ONU) -la misma que sacó al ejército sirio de Líbano-, la milicia musulmana chiíta Hezbollah debió ser desarmada. No lo fue porque, si el primer ministro libanés, Fouad Siniora, lo hubiera intentado, el ejército libanés habría tenido que enfrentar a la organización guerrillera y casi de seguro se habría dividido, porque la mayoría de los soldados son musulmanes chiítas.

Podríamos ver el reinicio de la guerra civil en Líbano, hecho del cual Nasrallah está cínicamente consciente. También los intentos de Siniora y su gabinete por encontrar un nuevo papel para Hezbollah, el cual tiene un ministro en el gobierno (el de Trabajo), se vinieron por tierra. Y el mayor peligro ahora es que el gobierno libanés se derrumbe y sea remplazado por un régimen pro Damasco que vuelva a invitar a los sirios al país.

Así pues, hay un verdadero enigma que resolver. Pero no se va a lograr con un bombardeo en masa de Líbano por Israel. Ni con la obsesión por los terroristas, terroristas, terroristas.

Llamado a causar "menos daño"

La noche de este viernes, Beirut volvió a estremecerse con la vibración de bombas luego que Siniora llamó al presidente estadunidense, George Bush, a poner fin a la violencia. Bush dijo que pediría a los israelíes causar menos daño.

Pero se trata del mismo Bush que ordenó a los israelíes retirarse de la ciudad palestina de Jenin en 2002 -"tienen que salir", dijo- y luego nada hizo cuando Israel desoyó su llamado. Ya lo dijo Nicolas Burns, alto funcionario del Departamento de Estado, fuera de nota a periodistas en París, esta semana: "en la ONU vetaremos cualquier crítica a Israel".

Entre tanto, las mentiras continúan. Los israelíes dicen que el gobierno libanés es responsable del ataque del miércoles anterior, cuando saben que no es verdad. Hezbollah amenaza con lanzar cohetes contra Haifa y luego, cuando los cohetes explotan, asegura que no los disparó. Y luego están todos esos blancos "terroristas" inocentes, totalmente civiles.

Siempre que Israel toma a Líbano por asalto, crea nombres operacionales para uso militar y otros falsos para los medios internacionales. En 1982 dijo a la prensa que su invasión a Líbano se llamaba Operación Paz para Galilea. Su verdadero nombre militar era Operación Bola de Nieve. Y las bolas de nieve -a diferencia de la paz- se vuelven mayores al rodar cuesta abajo. Este viernes se dio a los periodistas el nombre falso de este último bombardeo: Operación Retribución Justa.

Cuando sepamos cuál es el nombre verdadero, tal vez descubramos lo que hay detrás de este baño de sangre... aparte, claro, de terrorismo, terrorismo, terrorismo.

© The Independent

Traducción: Jorge Anaya
Mira també:
http://www.jornada.unam.mx/2006/07/15/025n1mun.php

Copyright by the author. All rights reserved.

Comentaris

Re: Todo Líbano, "blanco terrorista" para el ejército y la aviación israelíes
16 jul 2006
Quants morts i quanta destrucció ha provocat l'Estat d'Israel al llarg del conflicte?
Quants morts i quanta destrucció han provocat les faccions palestines i Hezbollah?
És un conflicte cruel, tothom fa barbaritas, però contesteu les preguntes i deixeu de dir mentides sionistes de merda! Israel pot fer, a nivell militar, el que li dongui la gana, i sap que la comunitat internacional no dirà ni farà absolutament res.
Israel està creant més odi, i algún dia se li tornarà en contra. Espero...
Re: Todo Líbano, "blanco terrorista" para el ejército y la aviación israelíes
27 jul 2006
Vet aqui un article publicat avui al Haaretz explicant la unitat i solidaritat absoluta de Bush amb els israelians i explicant fins a quin punt els enviats d'Israel semblen dominar la politica nordamericana:

Rosner's Blog
Shmuel Rosner Chief U.S. Correspondent www.haaretz.com/rosner



Posted: July 27, 2006


America's deadly messenger

WASHINGTON - Across from UN headquarters in New York, Senator Hillary Clinton (Democrat, New York) stood at a small podium adorned with the symbol of the Conference of Presidents of Major Jewish Organizations to give a speech in praise of Israel. Behind her and at her sides - a group of men in gray: Israel's Ambassador to the UN, Danny Gillerman, the chairman of the Conference of Presidents, Malcolm Hoenlein, the Israeli Consul General in New York, Arye Mekel. Mummified in their neckties in the sweltering heat of the east coast, serious of mien, nodding. "We will stand with Israel, because Israel is standing for American values as well as Israeli ones," Clinton said. Here you have it - the whole foreign relations Torah on one slightly perspiring foot.

Much was said here on Monday about the American secretary of state's forthcoming trip to the Middle East, a trip that her spokesman promised in the daily briefing to journalists. However, it isn't the trip that is the story, but rather its absence, its postponement to an unknown date. And when it comes, the spokesman said, the secretary will deal with the causes of the crisis - the violent actions of the Hezbollah in the area of the border and beyond it. President George W. Bush, who with his typical Texan charm was caught cussing into an open microphone, also did not leave much of an opening for interpretation: Not only is America not opposed to the Israeli attack, but also it is encouraging it. And for a reason that connects well to the one that Clinton mentioned: It represents a clear American interest.


ELS GOVERNS DE BARCELONA, VALÈNCIA I PALMA DE MALLORCA, HAURIEN DE TRENCAR RELACIONS DIPLOMÀTIQUES MENTRE DURESSIN ELS BOMBARDEJOS CONTRA POBLACIÓ CIVIL INDEFENSA
Palestina, el liban, Iraq.... extensió del domini de la guerra
03 ago 2006
PALESTINA, EL L?BAN, L’IRAQ... L’EXTENSIÓ DEL DOMINI DE LA GUERRA


?Fins i tot si el nostre exèrcit comet una massacre al Líban, els Estats Units ens continuaran donant suport?. Això afirmava l'ambaixador israelià a Washington, Dani Ayalon. El govern d’Ehud Olmert disposa, en efecte, del suport total de l'administració Bush. L'objectiu és clar: liquidar Hezbollah encara que comporti la destrucció del Líban i haver-lo d’arrossegar cap a una pau d’acord als interessos de l’Estat hebreu i de la colonització de Palestina. Mentrestant, França [i la resta d’estats europeus] limita les seves intervencions en l'àmbit humanitari.






Per ALAIN GRESH
Traducció a càrrec de SALVADOR PALLARÈS-GAR?

Desenes de civils assassinats a sang freda a l'Iraq simplement perquè eren sunnites. Un crim sense precedents al Pròxim Orient des de la guerra civil libanesa de 1975-1976, quan els militants falangistes afusellaven els musulmans pel simple fet de ser-ho. Segons les Nacions Unides, prop de 6000 iraquians han estat assassinats entre els mesos de maig i de juny.

Mentrestant, un centenar civils, ara al sud de l'Afganistan, han estat les “víctimes col·laterals? de l'ofensiva que persegueixen les forces de la coalició dirigida pels Estats Units per impedir el retorn dels talibans. Els atemptats suïcides, fins avui desconeguts a l’Afganistan, es multipliquen.

A Gaza, un milió i mig de palestins resten atrapats entre l'ofensiva de l'exèrcit israelià i la decisió dels Estats Units i de la Unió Europea de congelar qualsevol ajuda directa. I els bombardejos indiscriminats al Líban han tacat de foc i sang la seva gent, les seves infrastructures, les seves ciutats i els seus pobles. Un bloqueig que ben bé podria desembocar en un conflicte regional amb Síria i l'Iran, amb l’agreujant que el nord d'Israel també resta paralitzat pels coets llançats per Hezbollah. Finalment, la crisi al voltant de la crisis nuclear iraniana continua estant oberta i Teheran amenaça de retirar-se del Tractat de No Proliferació.

Un mes de juliol ordinari. Tres anys després que el president dels Estats Units, George W. Bush, hagués anunciat sobre un portaavions la fi dels combats a l'Iraq amb un categòric “Missió consumada!?, aquest estiu 2006 la collita de l'aprenent de bruixot esclata en tota la seva amplitud: mai en la història recent el Pròxim Orient no ha conegut tantes crisis ardents i simultànies. Si cadascuna posseeix la seva pròpia lògica, cadascuna penja per mil i un fils i tots estan connectats, impossibilitant les solucions parcials i accelerant la carrera cap a l'abisme de tota la regió.

Qui ha començat? Per a molts comentaristes, la causa és ben simple. És Hezbollah que apunta no només a la destrucció d'Israel, sinó que “més àmpliament cap al camp occidental, al qual tracta de desestabilitzar?. Aquesta organització i els seus suports no aspiren a res més que “la instauració d'una dictadura islamista universal1?. Aquest anàlisi, que s’imposa d'ara endavant en el món mediàtic i polític, s’uneix al dels neoconservadors nord-americans: una nova guerra mundial ha començat.

Michael Ledeen, investigador a l'American Enterprise Institute, la resumeix: “És una guerra que es desenvolupa de Gaza a Israel, a través del Líban i d'allà a l'Iraq a través de Síria. Ells tenen diverses estratègies: des de Hamas a Gaza fins a l'Hezbollah a Síria i al Líban, passant per la plurifacètica “inserrecció? iraquiana. Però hi ha un mestre d'orquestra darrere de tot: la mul·lacràcia, l'Estat feixista i revolucionari iranià que ens ha declarat la guerra fa vint-i-set anys i a qui, ara, li toca passar comptes2.?

?It's our war? (“és la nostra guerra?) proclama orgullosament William Kristol, un dels principals ideòlegs neoconservadors3. De cara al que seria “una empresa general de desestabilització del món occidental?, el govern israelià d’Ehud Olmert està al “camp bo?. El comunicat del G8 de Sant Petersburg, signat per França4 mentre el Líban s'esfondra sota les bombes, proclama que Israel té “el dret de defensar-se?.

Qui ha començat? El 12 de juliol, una operació militar capitanejada per Hezbollah contra una patrulla israeliana se salda amb sis morts i permet a l'organització libanesa capturar dos soldats. Una tempesta enmig de la calma? Recordem que les escaramusses, allà, són freqüents, sobretot al voltant de la zona disputada de les granges de Shebaa, considerades pel conjunt del govern libanès com un territori ocupat; que els avions israelians violen tots els dies l'espai aeri del Líban; que el 26 de maig, Israel assassinava al país del Cedre un dirigent de la Jihad Islàmica; que Israel manté en les seves presons militants libanesos, entre els quals Samir Al-Qantar des de 1978 i Nassim Nisr i Yahya Skaf des de 1982.

D'altra banda, si es considera que l'acció de Hezbollah era il·legal, com es justifica llavors l’empresa de destrucció sistemàtica del Líban de les infraestructures civils, de les ciutats i dels pobles? Com es justifica llavors que més de 600.000 persones hagin estat obligades a fugir del seu lloc de residència? En el dret internacional, garantit per la comunitat internacional, això té un nom: crim de guerra. El protocol addicional I de 1977 de la Convenció de Ginebra defineix clarament el principi de proporcionalitat. Així, queda reflectit que els atacs “estan prohibits quan estigui previst que causaran incidentalment morts i ferits entre la població civil, o danys als béns civils, o ambdues coses, que serien excessius en relació a l’avantatge militar i directe previst5?. Qui pot pensar un sol instant que el principi de l’ofensiva –salvar dos soldats– valgui les múltiples destruccions i morts provocats pels bombardejos israelians? La vida d'un àrab o d'un libanès valdria menys que la d'un israelià?

El resultat d'aquesta ofensiva israeliana està lluny d’acomplir-se. Hezbollah és el partit libanès més important. Té una forta implantació en la principal comunitat del país, els xiïtes, i és enaltit pel prestigi de l'alliberament del sud del país el 2000; compta amb 12 diputats al Parlament; i és aliat d’importants forces polítiques com la del general Michel Aoun, del Partit Comunista, del Partit Nacional Social Sirià, de personalitats sunnites influents com Oussama Saad o Omar Karamé, o de maronites com Souleiman Frangié. Considerar-lo “un simple peó de l'Iran o de Síria?, és el mateix que afirmar que el sol no surt per llevant.

Anthony H. Cordesman, un dels investigadors més influents del Center for Strategic and International Studies de Washington, poc sospitós de simpatia amb l'islamisme, manifestava: “Els analistes i els periodistes haurien de ser prudents i atenir-se als fets quan parlen del paper de l'Iran en la crisi actual. Nombroses fonts –incloent-hi les israelianes– han començat a utilitzar la crisi libanesa per trobar noves raons per atacar l'Iran [...]. El resultat és la transformació de sospites i de fets limitats en les teories de la conspiració. Els serveis d'informació americans no tenen cap prova que l'Iran domini o controli Hezbollah, sinó només que aquest país és una font essencial de finançament i d'armament d'aquest partit6.?

Entre els primers blancs de l'operació “autodefensa? israeliana, l'aeroport civil de Beirut. La història es repeteix. A finals de l'any 1968, mentre el Pròxim Orient no es recuperava de la guerra del juny de 1967, la resistència palestina s'organitzava. El 26 de desembre de 1968, el Front Popular per a l'Alliberament de Palestina (FPAP), marxista, atemptava a l'aeroport d'Atenes contra un avió de la companyia israeliana El-Al i en matava un oficial retirat. Un dels membres del comando era originari del Líban i l'operació va ser reivindicada des d'aquest país. Dos dies més tard, un comando israelià destruïa tretze avions regulars de l'aeroport internacional de Beirut.

El Consell de Seguretat va condemnar per unanimitat aquesta acció i va demanar a Israel d’assumir els danys, cosa que no va fer mai. França va declarar que el principi de les “represàlies? era inacceptable i el general de Gaulle va decretar l'embargament d’armes amb destinació a Israel, negant-se a lliurar 50 Mirages que Israel ja havia pagat7.

El comunicat del consell de ministres francès del 8 de gener observava que “s'ha fet la comparació entre l'atemptat d'Atenes contra un avió israelià i l'operació contra l'aeroport de Beirut: de fet, aquestes dues operacions no eren comparables. A Atenes es tractava d'una acció organitzada per homes pertanyents a una organització clandestina. A Beirut, l'operació ha estat autoritzada per un Estat amb el seu material militar, en particular dels Super-Frelon i de les Alouettes de fabricació francesa, contra instal·lacions civils d'un altre Estat.? I París no va vacil·lar a qüestionar que “les influències israelianes es fan sentir d'una certa manera en els mitjans d’informació més propers8.? En aquells temps, el gaullisme no es mossegava la llengua.

Hem entrat en el quarantè any de l'ocupació, la de Gaza, la de Cisjordània, la de Jerusalem-Est, sense oblidar els Alts del Golan sirians. Malgrat les incomptables resolucions del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, malgrat les declaracions sedants, –“el full de ruta?, ratificat pels Estats Units, Rússia, la Unió Europea i les Nacions Unides, afirmava que l'Estat palestí es crearia abans de finals de 2005!–, tot descarrega sobre Palestina.

L'any 2005 no va marcar cap avanç. Mentre que les autoritats de Tel Aviv no deixaven d'afirmar que Yasser Arafat era “un obstacle a la pau?, la seva defunció i la seva substitució per Mahmoud Abbas (Abu Mazen) no va comportar la renuncia d’Ariel Sharon a la seva política “unilateral?. La retirada de Gaza de l'estiu de 2005, rebut pels responsables polítics i els mitjans de comunicació com “un acte valent?, donava un cop mortal als Acords d'Oslo: el principi segons el qual la pau passava per la negociació bilateral. Per als palestins de Gaza, l'evacuació no es va traduir en cap millora de la seva situació, al contrari (llegiu la peça de Laila Al-Haddad).

Mentre que la colonització prossegueix i s'intensifica a Cisjordània (llegiu l’article de Gadi Algazi) i que el “procés de pau? no és res més que retòrica en els comunicats de la comunitat internacional, Hamas guanya les eleccions de gener de 2006. De veritat que ens n’hem de sorprendre? I encara: per haver optat per un “mal vot?, els palestins són castigats –sobretot per la Unió Europea i amb l'aval de França– i es priva l'Autoritat Nacional Palestina d'ajudes directes, contribuint a l'esfondrament de les condicions materials de la població i al debilitament de les institucions palestines.

I els coets situats a Sderot que apunten a Gaza? Gideon Levy, periodista israelià del diari Haaretz, s'interroga: “Què hauria passat si els palestins no haguessin llençat Qassams? Israel hauria aixecat el bloqueig econòmic imposat a Gaza? Hauria alliberat els presoners? S’hauria reunit amb els dirigents escollits pel poble palestí i hagués iniciat les negociacions? Estupideses. Si els habitants de Gaza s'haguessin quedat tranquils, com Israel esperava, la seva causa hauria desaparegut de l'agenda –aquí i a la resta del món– [...] Ningú no s'hauria preocupat de la sort del poble de Gaza si no s'haguessin comportat violentament9?.

El 27 de juny, després de fortes tensions, totes les organitzacions palestines (a excepció de la Jihad Islàmica) signaven un text en què s’assumia una solució política fundada en la creació d'un Estat palestí al costat de l'Estat d'Israel i en què es limitaven les accions de la resistència armada als territoris ocupats. Aquest acord obria la via a la constitució d'un govern d'unitat nacional capaç de començar les converses de pau. L'endemà, l'exèrcit israelià tornava a Gaza, amb el pretext del segrest d'un dels seus soldats. En realitat, per a liquidar Hamas10.

L'acció israeliana, feta a base de bombardejos de centrals elèctriques i de ministeris, de detencions de dirigents polítics, de destrucció de cases i d'utilització de civils com a escuts humans11, també és un crim de guerra. El govern suís, dipositari de les convencions internacionals sobre el dret humanitari, feia palès el 4 de juliol de 2006 “que no hi ha dubte que Israel no ha pres les precaucions requerides pel dret internacional per protegir la població civil i les infraestructures?.

Guerra contra els palestins, guerra contra el Líban. Aquestes dues ofensives sorgeixen de la mateixa estratègia: imposar una solució conforme als interessos d'Israel. Mai, des de fa quaranta anys, la política israeliana no ha rebut un suport occidental tan il·limitat com ara: poca veu oficial dissident es fa sentir, excepte la que ve de la Ciutat del Vaticà.

Una vegada més, el món àrab exhibeix la seva impotència. Els Estats àrabs aliats dels Estats Units han estat incapaços de fer pressió sobre Washington. Al contrari, i el fet és prou notable de ser subratllat, han denunciat les accions de Hezbollah i Hamas, la qual cosa justifica l’acció israeliana... Saüd Al-Faisal, ministre saudita d’assumptes exteriors, ha demanat a les parts no àrabs que es mantinguin al marge del conflicte: no apuntava pas als Estats Units, sinó a l'Iran...

L'editorialista del diari àrab Al-Hayat, Abd-al-Wahab Badrakhan, apuntava que “tots els àrabs, de l'Atlàntic al Golf, saben que la pau és ben morta i que els àrabs han estat enganyats una, dues i milers de vegades. No saben com sortir de l'aiguamoll en el qual s'han ofegat. Llavors, tant sí com no, la paraula final l’han capitanejat els que qualifiquem d’"extremistes? o d'"aventurers12". Hamas va néixer el 1987 a Gaza, després de vint anys d'ocupació israeliana i impulsava la primera Intifada; Hezbollah s'ha creat en la lluita contra l'ocupació que ha seguit la invasió israeliana del país del Cedre el 1982. Quina nova organització violenta en sorgirà de la runa actual del Líban?



1 Llegiu Gérard Dupuy, “G8 hors-jeu?, Libération, 17 de juliol de 2006.

2 NationalReview online, 13 de juliol de 2006.

3 Weekly Standard, 24 de juliol de 2006.

4 “Proche-Orient, la voix brouillée de la France?, Le Monde Diplomatique, juny de 2006.

5 Crims de guerra. Allò que hem de saber, Autrement, París, 2002.

6 http://www.csis.org/media/csis/pubs/060715_hezbollah.pdf

7 Llegiu Xavier Baron, Els palestins, un poble, Le Sycomore, París.

8 Citat per Samy Cohen, De Gaulle, els gaullistes i Israel, Alain Moreau, París, 1974, pàg. 134.

9 Haaretz, 9 de juliol de 2006.

10 Recordem que Hamas ha respectat un alto el foc amb Israel des de febrer de 2005 fins al 10 de juny de 2006. No hi ha renunciat fins la multiplicació dels assassinats i de la matança de la platja de Gaza, el 10 de juny, d'una família palestina.

11 Llegiu l’informe de l'organització israeliana B'Tselem, www.btselem.org/english

12 Al-Hayat, Beirut, 17 de juliol
Re: Todo Líbano, "blanco terrorista" para el ejército y la aviación israelíes
09 ago 2006
S'ha acabat lera on els noms de defensors, resistents, revolucionaris, guerrillers... volia dir que en front de l'abus de poder dels més armats del planeta om podia organitzar-se i defensarse.... que pasa? que pretenen EEUU i israel ser els únics del planeta que tenen dret a utilitzar la força de les armes per defensarse... de que de la seva paranoya?... no m'extranya que estiguin paranoics... han fer tan de mal impunement en nom d'una pau duradora... quina ironia pau de qui?.- ni la d'ells, doncs que per llei de causa efecte han de tenir molta por i pels seus fills i pels fills del seus fills...ells sembren amb bombes i el que brota del terra cremat adobat amb tanta mort no sels pot dir terroristes. terrorista mes gran que el govern america no hi ha al planeta. feixistes mes nazis que el tercer raich son els jueus avui.
les nacións unides haurien de ser asaltades per mares del mon que no volen ja parir mes fills per la guerra i per la destrucció. tots els mamons "mascles en la seva majoria" que treballen a la onu haurien de dimitir si tenen un àtom encara de dignitat. viuen del muermo i de la sang de gent que a ells ni els importa. avui y ara ja cal una org mundial nova que desbanqui a cofi anan i el seus sequaces... a la O.N.U. per pasius i per complices sels hauria de jutjar... quina solució els deu convindre? quanta mentida més ens volen fer tragar. assassins de vides. protectors dels interessos del capital. ralitat virtual que s'entreten en demagogies... i els drets humans? mentida mentida mentida. que s'acosta a la fi. Mares del mon unim-nos. per mi israel se la pot empassar la terra amb un terratremol. deu m'escolti... i EEUU. podria desapareixer ja sota el volca de hielewston... el planeta quedaria pacificat de cop. si voler la pau, o tornarse als agresors sionistes i imperialistes es ser terrorista jo moralment tambe en soc. i els dies estan contats. i el mon oprimit...reventara i els que ara queden impunes no estareu segurs enlloc. perque no volen... i son més morals que els jueus i cristians si no ja haurien començat a passar pel fil del gavinet a tots els colls de pell blanca. i els nostres fills blancs seran aviat un blanc perfecte...

Ja no es poden afegir comentaris en aquest article.
Ya no se pueden añadir comentarios a este artículo.
Comments can not be added to this article any more