Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Notícies :: amèrica llatina
Brigada Catalana Venceremos!
13 jul 2006
Síntesi d’història de Cuba: de la colònia a la Revolució

http://lafabrica.milnou.net/?template=interior&categoria=25&id_article=1

Treball elaborat per la Brigada Catalana Venceremos! sobre la història de Cuba. La brigada està vinculada a l'esquerra independentista. Enguany ha celebrat 10 anys de feina solidària amb la revolució cubana i cada estiu viatja a Cuba per conèixer la realitat d'aquesta petita illa caribenya.
La Història de Cuba no es pot deslligar de la història del Carib. Hi ha elements comuns a tota la zona, aspectes que comparetixen tota la regió caribenya:


- Zona de riqueses (sucre, tabac, cacau, cafè, fustes, petroli, minerals...)

- Zona de contacte entre imperis, frontera imperial: Espanya, Anglaterra, França, Holanda, EEUU.

- Zona de lluita interimperialista, però també dâalliberament dels diferents pobles sotmesos: Haití, Veneçuela, Cuba, República Dominicana...


La diferència fonamental entre les diferents zones caribenyes radica en el fet que només Cuba ha estat capaç de tenir èxit en la seua lluita dâalliberament, tot i que ha hagut diferents experiències: Haití, Nicaragua, i ara Veneçuela.


La Història de Cuba, i de tota Amèrica Llatina, té un abans i un després en lâarribada europea de 1492 i la posterior conquesta. Abans de 1492, en Cuba vivien indígenes arauacs, a lâigual que a altres zones del Carib. El fet indígena cubà no té cap importància en lâactualitat, ja que van ser completament exterminats, determinant dâaquesta manera la composició ètnica de lâilla ja a partir del genocidi indígena arriben a Cuba colons blans europeus, una gran quantitat dâesclaus negres (amb una diversitat regional amplíssima, ja que la seua procedència abarca tota la costa occidental africana, des del Senegal fins a Angola) i, en menor mesura, xinesos. Aquest fet és comú a tota Amèrica Llatina, sobretot les zones dâintensa explotació colonial (Antilles, Brasil...)


Ara bé, aquest extermini va tindre, també, les seues resistències:


----


1511

Hatuey


En estas islas, en estos humilladeros, son muchos los que eligen su muerte, ahocándose o

bebiendo veneno junto a sus hijos. Los invasores no pueden evitar esta venganza, pero saben

explicarla: los indios, tan salvajes que piensan que todo es común, dirá Oviedo, son gente de su

natural ociosa e viciosa, e de poco trabajo...Muchos dellos por su pasatiempo, se mataron con

ponzoña por no trabajar, y otros se ahorcaron con sus propias manos.


Hatuey, jefe indio de la región de la Guahaba, no se ha suicidado. En canoa huyó de Haití, junto

con los suyos, y se refugió en las cuevas y los montes del oriente de Cuba.


Allí señaló una cesta llena de oro y dijo:


-Ãste es el dios de los cristianos. Por él nos persiguen. Por él han muerto nuestros padres y

nuestros hermanos. Bailemos para él. Si nuestra danza lo complace, este dios mandará que no

nos maltraten.


Lo atrapan tres meses después.


Lo atan a un palo.


Antes de encender el fuego que lo reduciría a carbón y ceniza, un sacerdote le promete gloria y

eterno descanso si acepta bautizarse. Hatuey pregunta:


-Ãse cielo, ¿están los cristianos?


-Sí


Hatuey elige el infierno y el fuego empieza a crepitar.


Eduardo Galeano, Memoria del fuego. I. Los nacimientos, Ed Siglo XXI



----


Lâextermini a lâilla és atroç. Si en 1510 hom calcula un total de 112.000 indígenes, en 1544 únicament sobreviuen 893: les matances, trasllats i dispersions, fam, malalties, mortalitat infantil, suïcidis...redueixen la població arauac fins la desaparició.


El segle XVI és un moment de dificultats imperials per a Espanya. De tradició agrícola i ramadera, sense burgesia, sense financers, la Corona de Castella sâha trobat en 1492 amb un territori inmens sobre el qual no té ni projecte colonial ni capacitat política ni econòmica per a gestionar-ho. Cuba, en aquest context, és la base per a les expedicions a Mèxic i Florida, i poca cosa més. Ãnicament a mesura que avança el segle i es clarifica el projecte colonial espanyol LâHavana es va convertint en el port principal del Carib: és aquí, per les seues especials condicions geogràfiques, on sâagrupen els vaixells que des dâAmèrica fan ruta cap a la Península Ibèrica.


Ãs també en la primera meitat del segle XVI quan es funden les primeres â7 villasâ?: Baracoa (1511), Bayamo (1513), Trinidad (1514), Sancti Spíritus (1514), Santiago de Cuba (1515), LâHavana (1519) i Puerto Príncipe (1528).


A poc a poc, es produeix a Cuba una certa consolidació econòmica i colonial, vinculada fonamentalment a:


- Ramat cimarron. Captura de vaques i porcs que es crien en estat salvatge al bosc/sabana

- Apropiació de terres per part dâun reduït grup de blancs dâorigen espanyol, terres en principi utilitzades per a la captura dâaquest ramat cimarron i, a partir del segle XVIII, destinades al cultiu de tabac i, fonamentalment, de sucre.

- Centre comercial entre els diferents imperis que es troben al Carib, bàsicament Anglaterra, França i Espanya.


Aquesta consolidació econòmica beneficia fonamentalment a lâoligarquia criolla (blancs, europeus, però ja nascuts a Cuba)


Ãs en la segona meitat del segle XVIII quan es produeixen els definitius canvis socials i econòmics a lâilla, lligats al reforçament de lâactivitat agrícola i de lâesclavisme.


----


1672

La carga del hombre blanco


El Duque de York, hermano del rey de Inglaterra, fundó hace 9 años la Compañía de los Reales

Aventureros. Los cultivadores ingleses de las Antilla compraban sus esclavos a los negreros

holandeses; y la Corona no podía permitir que adquirieran artículos tan valiosos a los extranjeros.

La nueva empresa, nacida para el comercio con �frica, tenía prestigiosos accionistas: el rey

Carlos II, tres duques, 8 condes, 7 lores, 1 condesa y 27 caballeros. Como homenaje al Duque de

York, los capitanes marcaban al rojo vivo las letras DY en el pecho de los 3000 esclavos que

cada año conducían a Barbados y Jamaica.


Ahora, la empresa ha pasado a llamarse Real Compañía Africana. El rey inglés, que tiene la

mayoría de las acciones, estimula en sus colonias la compra de los esclavos, seis veces más

caros que lo que cuestan en Ã?frica.


Los tiburones hacen el viaje hasta las islas, detrás de los buques, esperando los cadáveres que

caen desde la borda. Muchos mueren porque no alcanza el agua y los más fuertes beben la poca

que hay, o por culpa de la disentería o la viruela, y muchos mueren de melancolía: se niegan a

comer y no hay modo de abrirles los dientes.


Yacen en hileras, aplastados unos contra otros, con el pecho encima de la nariz. Llevan

esposadas las muñecas, y los grilletes les dejan en carne viva los tobillos. Cuando el mar agitado

o la lluvia obligan a cerrar las troneras, el muy poco aire es una fiebre, pero con las troneras

abiertas también huele la bodega a odio, a odio fermentado, peor que el peor tufo de los

mataderos, y está el piso siempre resbaloso de sangre, flujos y mierda.


Los marineros, que duermen en cubierta, escuchan los gemidos incesantes que suenan desde

abajo durante toda la noche; y al amanecer los gritos de los que han soñado que estaban en su

país.


Eduardo Galeano, Memoria del fuego. I. Los nacimientos, Ed Siglo XXI


----


Entre 1763 i 1845 arriben a Cuba un total de 636.465 esclaus, un 23% dels quals es destina a activitats sucreres, el 18% a tabaqueres, el 10% a cafetals, i un 45% a activitats urbanes i domèstiques.


Ãtnicament, els blancs són el 47â4% de la població, i els negres el 52â6%. Així mateix, són esclaves el 36% de les persones que viuen a Cuba.


Dâaquesta manera, en el segle XIX queda marcat el sucre com a principal producte cubà i aquest sistema (oligàrquic i esclavista) com a model social i econòmic. En 1860 el 70% de la producció és de sucre, i el 50% de les exportacions van destinades als EEUU, amb la qual cosa sâinicia la dependència econòmica del veí ianqui.


Juntament amb aquesta configuració socioeconòmica, apareixen en Cuba les primeres veus que reclamen lâemancipació de lâilla. En tota Amèrica triomfen les idees de Simón Bolívar i a Cuba apareixen figures com Félix varela o José Antonio Saco.


Entre en 1838 i 1868 es produeix una important crisi del sistema esclavista, vinculada a problemes de tràfic dâesclaus que provoca una significativa pujada del seu preu, així com a la tendència abolicionista que sâanava imposant en frança, Anglaterra i EEUU. Aquestes dificultats sâintenten evitar amb lâarribada de mà dâobra xinesa, els anomenats culíes, provinents tant de la pròpia Xina com de Califòrnia. Dins dâaquesta crisi cal destacar una revolta dâesclaus, coneguda com la revolta de La Escalera, esdevinguda en 1843 i feroçment reprimida per lâoligarquia cubana i les tropes colonials espanyoles.


Arran dâaquests problemes apareix a lâilla una nova tendència lligada a lâalta burgesia. Lâanexionisme als EEUU coma forma de poder mantenir els seus privilegis. Juntament a lâanexionisme, lâoligarquia cubana projecta una altra línia: mantenir i reforçar els vincles amb la metròpoli. Siga EEUU o Espanya, el fet és que el projecte polític de lâoligarquia és el de mantenir els vincles colonials ja que és el mecanisme de què se serveix per a governar i dirigir tant políticament com econòmica. Dâaquesta manera, amples capes (la majoria!) de la població cubana queden excloses.


En aquest context esclata la revolució de 1868, anticolonial i antiesclavista, comandada per Céspedes i que esdevé lâinici de la lluita independentista a Cuba. El nom que reben els rebels és mambises. La revolució de 1868 es caracteritza, fonamentalment, per:


- La importància de les lògies masòniques com a lâinstrument organitzatiu dels rebels.

- La condició de terratinents no esclavistes dels rebels, procedents així mateix de les regions del Centre i lâOrient de lâilla.

- Capacitat per implicar en la lluita a les capes mitjanes, camperols i la intel·lectualitat amb gran consciència patriòtica.


El reforçament polític i militar dâEspanya en Cuba, així com els problemes interns que debiliten els insurrectes, provoca que se signe la pau en 1878, encara que no acceptada per tots els alçats cosa que provoca la protesta de Baraguá i lâascens de la figura del general Antonio Maceo.


Finalitzada la Guerra dels 10 anys, el capitalisme a Cuba es desenvolupa i es consolida:


- Es produeix una concentració productiva del sucre en centrals mecanitzades, la qual cosa deixa fora a xicotets i mitjans propietaris.

- Augmenten les inversions estrangeres: a lâespanyola se sumen lâanglesa i la ianqui.

- Se certifica la dependència del sucre: el 80% d ela producció sucrera va a parar als EEUU.


Al llarg dâaquest anys de lâúltim quart del segle XIX podem destacar, així mateix, lâabolició de lâesclavitut (1886), algunes revoltes que continuen la lluita de 1868, i la configuració de dues tendències dins de la burgesia, lâautonomista i lâintegracionista.


En 1892 es produeix a Nova York un fet cabal per a la història de Cuba. Els emigrats cubans, entre els quals un fill de valencià, José martí, funden el Partit Revolucionari Cubà, que es planteja: ser un partit per a la independència de Cuba, impedir amb lâindependència de Cuba lâexpansionisme ianqui, i frenant lâexpansionisme ianqui contribuir a lâagermanament dâAmèrica Llatina.


El PRC inicia els preparatius dâun nou alçament independentista, que esclata el 1895: és lâinici de la âguerra del 98â?, que ràpidament sâestén per tota Cuba i posa a Espanya en una situació molt complicada. Vist el caliu de la guerra, en la qual el triomf dels mambises està pròxim, els EEUU intervenen (provocant lâincident del Maine). Dâaquesta manera, dâuna lluita per la independència entre Espanya i Cuba es passa a una disputa entre dues potències imperials, Espanya i EEUU. Lâarmistici se signa entre aquests dos actors i sâefectua, per tant, un simple traspàs de sobirania, quedant lâilla en mans ianquis.


Amb un govern dâocupació, EEUU planteja la independència de Cuba, però es reserva la capacitat dâintervenir en els governs, invertir capitals, introduir productes i explotar els recursos naturals i humans de lâilla. Lâelement fonamental dâaquest domini i supervisió és lââ?Enmienda Plattâ?, esmena introduïda en la Constitució de 1901 que permet als EEUU intervenir en els assumptes de Cuba, com de fet farà al llarg de tota la primera part del segle XX.


Els primers trenta anys del segle XX es poden caracteritzar per:


- Governs corruptes tutel·lats per EEUU

- Manteniment dels privilegis de lâoligarquia

- Penetració del capital ianqui

- Precari nivell de vida dels cubans

- Greu crisi arran de la baixada dels preus del sucre en 1920, que afecta a les classes populars

- Naixement dâuna oposició estudiantil i obrera (fundació de la Federación Estudiantil Universitaria i del Partit Comunista de Cuba)


Entre 1923 i 1933 lâagudització de la lluita revolucionària és resposta per la burgesia amb lâascens de Machado al poder. La seua dictadura es fonamenta en la repressió salvatge de qualsevol forma dâoposició, arribant a lâextrem que és el propi exèrcit qui demana la renúncia de Machado: això suposa lâentrada en lâescena política de Batista i la consolidació de la ferma aliança entre la burgesia cubana, lâexèrcit de Fulgencio Batista i lâambaixador ianqui (amb la màfia i les grans empreses al seu darrera). Si bé als primers anys dels postmachadisme sâhi donen algunes reformes per tal de frenar lâavanç revolucionari, les estructures opositores es reforcen (Partit Ortodoxe).


Els succesius governs corruptes, el colp dâestat de Batista el 1952, i el projecte econòmic de la màfia ianqui radicada en la Florida de convertir el triangle Miami-LâHavana-Varadero en un centre turístic basat en la prostitució, el joc i les drogues (amb els hotels Nacional i Riviera o lâautopista Varadero-LâHavana, amb el túnel per baix de la badia, com a principals exemples), no fan més que aguditzar lâenfrontament entre les classes populars cubanes i lâoligarquia. En aquest sentit, el 26 de juiol de 1953 un xicotet grup dâopositors, al capdavant dâells Fidel Castro, planteja lâassalt al Cuartel Moncada, a Santiago de Cuba, com a espurna insurreccional que hauria dâestendreâs a tota Cuba. Els assaltants són detesos, torturats i, els que no són assassinats a les casernes policials, empresonats. La dura repressió de la dictadura de Batista provoca una àmplia campanya de solidaritat i dâidentificació populars amb els assaltants del Moncada, que es concreta en la llibertat dels empresonats a canvi de la marxa a lâexili.


A Mèxic, Fidel castro coneix al Che, que sâenrola com a metge en lâexpedició del Granma, el 1956, que pretén arribar a lâilla i iniciar la guerra de guerrilles. De la setantena llarga de guerrilers, únicament 12 sobreviuen al desembarc i, en dos grups diferents, arriben a la Sierra Maestra on inicien lâenfrontament militar amb lâexèrcit batistià. En aquests moments, així com posteriorment, destaca la lluita clandestina dins de les ciutats del Moviment 26 de Juliol i, especialment, de dues dones: Haydeé Santamaría i Celia Sánchez.


Amb lâavanç des dâOrient de les columnes guerrilleres i el massiu suport de la població, Batista fuig del país lâ1 de gener de 1959: és el triomf de la Revolució. El 8 de gener, les tropes de lâExèrcit rebel entren victorioses a LâHavana.


En un primer moment, les mesures adoptades pel nou govern revolucionari cubà no inquieten en excès els EEUU: es destrueix completament lâaparell militar i policíac de lâèpoca batistiana i els participants i col·laboradors de la dictadura són jutjats. Però és en el mateix 1959 quan comencen a donar-se els primers canvis revolcionaris que capgiraran lâestructura econòmica i social del país. Amb la Reforma Agrària, 100.000 camperols reben títols de propietat, les companyies estrangeres perden els seus latifundis (que passen a mans de lâEstat), i es limita lâextensió de les propietats agrícoles a 30 cavallerisses. La burgesia i els terratinents que no havien fugit amb Batista es possicionen, ara, radicalment en contra dels avanços revolucionaris ja que comproven que perden tant els seus privilegis com la base del domini econòmic, social i polític que havien ostentat al llarg de 400 anys.


Ãs ja a partir de la Reorma Agrària que comencen, també, les primeres sancions i agressions dels EEUU contra la Cuba.


Després de la Reforma Agrària, entre 1960 i 1961 es desenvolupa la nacionalització de totes les empreses que estaven en mans de lâoligarquia cubana i dels consorcis estrangers: ferrocarrils, telefonia, Banca, empreses del sucre, destileries, tostaderos, tabaqueres, químiques...passen en aquests primers anys de la Revolució a ser propietat de tots els cubans i cubanes. Sâelimina, doncs, la propietat privada dels mitjans de producció, que passa a ser col·lectiva (o, més concretameht, social, com diuen els cubans: de lâEstat o de les cooperatives).


Al mateix temps, es posen en marxa diferents projectes que tenen com a objectiu dignificar la vida dels cubans i cubanes. Ãs de destacar la Campanya Nacional dâAlfabetització, que en 1961 aconseguirà alfabetitzar 700.000 persones en un esforç mobilitzador en el qual participaren més de 300.000 cubans.


A les mesures revolucionàries li segueix la violència dels EEUU i de lâoposició contrarrevolucionària: atemptats, inici del bloqueig ianqui, i la invasió frustrada de Bahía de Cochinos.


La Campanya nacional dâAlfabetització i la defensa en Bahía de Cochinos enforteixen la Revolució i fan sentir al poble dues coses: que els seus interessos i necessitats són el centre de lâacció política, i que les conquestes revolucionàries cal defensar-les amb lâorganització popular.


Així mateix, la pèrdua del mercat estadounidenc a causa del bloqueig decretat el 1961 és pal·liada per la declaració del caràcter socialista de la Revolució cubana, amb la qual cosa Cuba comença a mantenir relacions econòmiques en condicions dâigualtat amb els països de lâanomenat camp socialista.
Mira també:
http://lafabrica.milnou.net/

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Brigada Catalana Venceremos!
13 jul 2006
Vosotros flipais, hermanos!
Re: Brigada Catalana Venceremos!
14 jul 2006
Si que flipen, si. No he acabat de llegir-lo, però no cal. Totalment en contra del bloqueig a Cuba, però també totalment en contra de les dictadures, que encara que la de Cuba no siga tan sagnant com altres (Xile, Argentina, España, etc) no deixa de ser una dictadura. El socialisme, per desgràcia, encara no s'ha aplicat amb èxit. Que actueu amb Fidel, igual que els ultracatòlics amb el papa...
Sindicat Terrassa