Imprès des de Indymedia Barcelona : http://barcelona.indymedia.org/
Independent Media Center
Comentari :: antifeixisme
Sobre la memòria hitòrica
13 jul 2006
He llegit l’article del senyor Juan-José López Burniol, aparegut a l'edició d'El Periódico del 12/07/06 (a sota reprodueixo l'article), on parla sobre el que s'ha vingut a nomenar recuperació de la memòria històrica i no considero que aquesta es faci per idealitzar els que van defensar la II República o per passar comptes dels enfrontaments entre els diferents grups polítics que participaren. Més bé es tracta d'integrar-los en la memòria col·lectiva de la societat, treure'ls de l'ostracisme i l'oblit als quals els van condemnar la dictadura dels vencedors i la posterior transició política. Recuperar la història dels que lluitaren, amb les seves llums i les seves ombres, contra l'aixecament franquista i llur règim, és retornar a la societat una part de la seva memòria que se li ha negat. També trobo que confon el que és la investigació històrica: no es tracta de trobar una "veritat" absoluta dels fets passats, sinó la seva interpretació sobre la base de l'estudi i l'anàlisi de la documentació i testimonis existents. No hi ha una objectivitat total a l'hora d'intepretar-los. Com bé va dir el professor Josep Fontana: "Tot treball d'historiador és polític. Ningú pot estudiar, per exemple, la Inquisició com si estigués investigant la vida dels insectes, en la qual no s'involucra. Perquè, o el treball de l'historiador té utilitat per a la gent de fora de les aules, o no serveix per res".
LA MEMÃRIA LLANCÃ?VOLA

⢠Una cosa és la veritat històrica i una altra de molt diferent la recuperació de la memòria històrica

JUAN-JOSà López Burniol
Notari

M'explica un amic que, fa uns dies, va assistir al sopar ofert per un conegut personatge de la vida espanyola en honor d'un vell polític republicà --avui al dic sec-- que, tot i la seva joventut, va tenir un alt nivell d'influència durant la guerra civil i que va consolidar després a l'exili --durant anys-- una posició dominant al seu partit. En un moment del sopar, el protagonista --que hi assistia amb la seva dona-- va dir, amb claredat i duresa, aquesta frase tremenda: "Besteiro era un traïdor, i Casado, un feixista".
Amb aquestes paraules, el vell dirigent va utilitzar la seva particular memòria històrica per tal de passar comptes amb els protagonistes d'uns fets que van precipitar el final de la guerra civil. Efectivament, a començaments del 1939, el coronel Casado --cap de l'Exèrcit del Centre-- va iniciar una sèrie de contactes amb l'aspiració que tornés el president de la República, Manuel Azaña, destituís Negrín (en plena sintonia amb els comunistes) i constituís un govern que iniciés negociacions de pau amb el general Franco, amb l'objectiu de precipitar el final d'una resistència ja estèril. Ben aviat es va assegurar la col.laboració dels dirigents socialistes Julián Besteiro --catedràtic de Lògica, expresident de les Corts, expresident del PSOE i exsecretari general de la UGT-- i Wenceslao Carrillo --que va aportar la fracció cavallerista del socialisme--, i, sobretot, l'adhesió de la poderosa CNT. Les anades i vingudes de Casado no van passar desapercebudes a Negrín, que va escometre una reorganització militar que aquell va interpretar com un primer pas de la plena entrega de l'Exèrcit republicà als comunistes.

EN AQUESTES circumstàncies, el dia 5 de març del 1939, Besteiro, Casado i Cipriano Mera (anarquista al comandament del IV Cos de l'Exèrcit) es van dirigir al país per donar a conèixer la constitució del Consell Nacional de Defensa. A partir d'allà, va esclatar la lluita entre els dos bàndols, fins que --el 12 de març-- el coronel �lvarez va parlar als madri- lenys des dels micròfons de Radio Madrid, per anunciar-los que l'autoritat del Consell General de Defensa era acatada. Poc després, els esdeveniments es van precipitar: Franco es va negar a considerar ni tan sols la proposta de Casado, consistent a pactar una rendició escalonada, que permetés l'evacuació de tots els que optessin per exiliar-se. El dia 27 es va iniciar l'ofensiva final i, el 28, el coronel Prada rendia l'Exèrcit del Centre a la Ciutat Universitària. L'últim comunicat del consell deia el se- güent: "Aquest Consell, que ha posat de la seva part tot el que és humanament possible en benefici de la pau, amb l'assistència incondicional del poble, reitera a aquest Govern que (...) espera que, per evitar danys irreparables (...), permeti l'evacuació de les persones responsabilitzades". El general Franco no hi va accedir. El coronel Casado va preferir escapar- se; el professor Besteiro va optar per quedar-se. Començava el seu calvari.
Julián Besteiro, igual que Fernando de los Ríos i Indalecio Prieto, pertanyia a la tradició europea del reformisme obrer, marginada --a l'Espanya dels anys 30-- pel llenguatge simplista de Largo Caballero. Format a la Institución Libre de Enseñanza, Pablo Iglesias l'havia elegit per succeir-lo, però el seu destí es va truncar per les lluites internes al PSOE. Els seus crítics el qualifiquen d'intel.lectual sense obra i de polític sense sort. Però quedarà per sempre el seu record al soterrani del Ministeri d'Hisenda, durant els últims dies de la guerra, quan jeia malalt en un jaç, d'on només sortia per als seus últims missatges radiofònics.
Després de la guerra, el captiveri. Un tribunal militar el va condemnar a reclusió perpètua. Després d'un viatge terrible va anar a parar al penal de Carmona, on per fi va poder veure la seva dona. El seu estat de salut es va agreujar de seguida. I allà es va consumir la seva vida, però allà mateix va començar a cristal.litzar també la seva imatge d'honradesa i dignitat. Una imatge inseparablement unida a la vella fotografia en la qual se'l veu angoixat i macilent, davant d'un micrò- fon, invocant una pau que no va arribar. ¿Traïdor Besteiro? Besteiro va ser un home de principis, que entenia la política com una activitat en què les ideologies tenen un valor determinant, i que --quan van venir mal dades-- es va mantenir al costat del poble de Madrid que tantes vegades l'havia votat. Va ser fidel fins a l'extrem, és a dir, fins a la mort.

AQUEST ÃS un exemple ben clar que una cosa és l'establiment de la veritat històrica, que exigeix una rigorosa i imparcial fixació prèvia dels fets, només possible davant dels tribunals de justí- cia i en el lliure debat científic, i una altra cosa molt diferent és la recuperació de la memòria històrica, que implica una deliberada acció per imposar una visió concreta de determinats esdeveniments al servei d'un interès puntual, potser respectable, però en tot cas singular. Per això, la veritat històrica existeix i es desenvolupa en l'àmbit del coneixement, mentre que la memòria històrica rep el seu impuls d'una voluntat deliberada i anterior. En això radica la causa que puguin arribar a existir tantes memòries històriques com voluntats capaces d'imposar-les. No és estrany, doncs, que certes memòries siguin memòries llancívoles.

Noticia publicada a la pàgina 7 de l'edició de 12/7/2006 de El Periódico

This work is in the public domain

Comentaris

Re: Sobre la memòria hitòrica
13 jul 2006
Julian Besteiro va ser un home equivocat, pot ser honrat, pero equivocat.
Avui en dia la gran absent al discurs de l'esquerra es la paraula revolucio, llavors es molt dificil fer una revolucio quan ni els que teoricament haurien de voler-la ho fan.Pero als anys trenta era una meta que semblava dificil, pero accesible. No es va poder aconseguir per molts factors que ara no puc resumir, pero que casi tothom te al cap, formulats de una o d'un altra manera, amb discrepancies evidents en els moltisims diagnostics que es fan.En aquella epoca, la meva opinio es que qualsevol que es tingues aspiracions a representar la clase treballadora, o simplement es posiciones entre les files del obrers i volgues lluitar per els seus interesos, necesariament havia de defensar la revolucio social i les millores que aquesta hauria de dur a la societat.
Julian Besteiro no ho va fer.I la veritat es que avui podem dir que va ser un adelantat a la seva epoca.
Desgraciadament,a l'esquerra d'avui en dia, tenim masses Besteiros(desde un punt de vista ideologic, no etic) i pocs Andreus Nin.
Jornades llibertàries Prat Llobregat (19-23 juliol)
13 jul 2006
jornadesllibertariesR.jpg
ACTES:

DIMECRES 19 JULIOL

19:30- Xerrada: âHISTÃRIA DEL MOVIMENT LLIBERTARI PRATENCâ? a càrrec dels historiadors Joan Mateu, Jordi Ramos i Joan Montblanc
Exposició permanent tots els dies

DIJOUS 20 JULIOL

19:30- Xerrada: âARRELAMENT, CULTURA I ACCIà DE LâANARQUISME A CATALUNYAâ? a càrrec de lâhistoriador Ferran Aisa autor dels llibres âLa cultura anarquista a Catalunyaâ? i âUna història de Barcelona: Ateneu Enciclopèdic i Popularâ?


DIVENDRES 21 JULIOL

19:30- Debat: âCONCEPTES DE LâANARQUISME A LâACTUALITATâ?
21:30- Tapeo i kafeta oberta

DISSABTE 22 JULIOL

11:00- âLA RUTA DE LâANARQUISMEâ? Ruta a peu documentada pels llocs més emblemàtics de la revolució i lâanarquisme pratenc; Ofrena floral als lluitadors antifeixistes i inauguració de la plaça 19 de juliol de 1936

14: 30- PAELLA POPULAR (6â¬) Confirmeu assistència

22:00- CONCERT:

- ZERMEÃO (Heavy-Prat)
- KILL (Punk- Cornellà)
- MUGAMBU (Reagge festiu- Vilanova)

DIUMENGE 23 JULIOL

-19:00 TEATRE:

âMORT ACCIDENTAL DâUN ANARQUISTAâ? Adaptació de lâobra de Dario Fo per la companyia âLa Terra Teatreâ? de Vilafranca

Tots els actes gratuits (excepte paella) es realitzaran al KOP-Alta Tensió (C/Dr.Soler i Torrents núm. 36) al costat de lâestació- Tren, busos 65, 165, L10, N16 i N17

ORGANITZEN:

Catarko
GEPCAH âGrups dâestudis pratencs contra lâamnesia històricaâ?
CNT Prat
KOP-Alta Tensió

www.kasalprat.org
www.kasalprat@moviments.net

Aquests darrers mesos diverses persones i colâ¢lectius de tendència llibertària del Prat de Llobregat hem estat preparant aquestes jornades per retre homenatge a tots els lluitadors antifeixistes que fa 70 anys van plantar cara al feixisme. Lâesclat de la Guerra Civil va suposar arreu una resposta popular que impulsaria un moviment revolucionari que arribaria fins al darrer racó del territori. Després de 70 anys a la nostra població encara no existeix cap estudi que expliqui els fets dâaquesta revolució i la Guerra Civil a nivell local, únicament esmentats de passada en els llibres dâhistòria local. El silenci continua instaurat sobre aquest període i les autoritats no han emprés en tots aquests anys cap projecte que expliqui una part tan important de la nostra història.

Al Prat de Llobregat la versió de la Guerra Civil és la que durant més de 40 anys va imposar el franquisme. Aquí no ha calgut cap revissionisme, continuem sabent perfectament el nombre de morts durant el període produits per incontrolats i que van rebre any rera any les misses i demés actes oficials, però encara avui dia desconeixem el nombre total de les víctimes de la repressió franquista. Aquesta amnèsia a nivell local ha deixat sense nom als centenars dâempresonats a camps de concentració, batallons de treballadors i presons, les desenes dâafusellats i morts a les presons, els joves pratencs que van deixar la vida als fronts, els que es van exiliar de la població. A dia dâavui el seu sacrifici continua oblidant-se de forma vergonyant.

Volem convidar a tothom a participar en les diferents activitats que hem organitzat com a homenatge als lluitadors antifeixistes. Hem volgut centrar les jornades en el moviment anarquista perque és el nostre i perque ha estat lâoblidat i el criminalitzat amb més ferocitat durant molts anys, un moviment que va ser majoritari a la nostra població i que continua sent un autèntic desconegut, però no volem oblidar-nos de tots els lluitadors que sent de diferents ideologies van defensar la Revolució i van lluitar contra el feixisme.

Per trencar aquest silenci, per retre homenatge a les víctimes del feixisme, per explicar els fets que coneixem de la Revolució a nivell local i en lâàmbit més general, per debatre i discutir sobre lâanarquisme en aquells moments tan decisius i en la seva cojuntura actual, per mantenir vives les herències revolucionàries, per explicar que una revolució va ser possible i es va portar a terme als nostres poblesâ¦.

Per la memòria històrica, per lâorgull i per lâesperança.
Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg....(Raimon)
06 ago 2006
Un dels pitjors crims perpetrats durant els anys de la reforma del règim feixista fins a una democràcia vigilada, van ser els acords en virtut dels quals sâassoli un Pacte de Silenci.

Lâoposició antifeixista tangible al carrer; representada bàsicament pels militants del PCE, del PSUC, i també CCOO; es van moure en aquell context, condicionats sota lâamenaça a quedar âfora del jocâ? en la futura legalitat democràtica que sâestava cuinant en aquells moments; si precisament aquest partit no acatava les regles marcades pels vencedors i els poders econòmics.

Lâalternativa era o empassar-se els principis, o patir la il·legalitat en una democràcia policial al estil de la R.F. Alemanya.

A la ja citada amnèsia històrica; si va sumar lâacatament explícit de la monarquia; o altres mesures com les renuncies programàtiques en els seus estatuts a esmentar el âleninismeâ?, âlâinternacionalisme proletariâ?, o la âlluita pel derrocament del regim dels capitalistes i els terratinentsâ?, etc. Acords que es van traduir en els âPactes de la Moncloaâ? a nivell sindical.

Entre els anys 36 i 39. Més enllà del combat -democràcia vs. Feixisme-, també seân va produir un altre amb una naturalesa ben diferent, un conflicte que enfrontava classes socials diferents i que enfrontava bàsicament tres concepcions de la societat i de la vida força oposades, i fins i tot antagòniques.

Democràcia? Si! Però quina? Una de delegada, representativa i liberal o un altre de directa, participativa i autogestiónaria.

El poble treballador català prenia a les seves mans; bona part de les fabriques, tallers i camps, per gestionar-les ells mateixos, horitzontalment, i sense patrons o amos. Creant unes milícies populars pròpies que van substituir amb poc temps al dissolt exercit republicà espanyol.

Aquest fet sense precedents, no es cap cosa que és pugui oblidar a la lleugera.





Som els nets i netes dels obrers que van perdre la guerra civil !!
AHIR COM AVUI, SEGUIM AMB EL PUNY ALÃAT!
Sindicat